Com deia una mica més avall, posteriorment a aquest bloc i coincidint amb el primer canvi de domicili, vaig fer una mena de dietari al bloc Barri de Meravelles. Poc després vaig anar contruïnt Espais de Privilegi que és on em podreu seguir.
La primera vegada que la paraula anyell apareix a la Biblia diu: Però pare, i l'anyell on és? Gn 22,7. Abans, doncs, no hi havia anyells. No en sabíem res. Va ser un espant molt gran allò que li donà nom.
«Forja una imatge». Ja n'havia parlat (aquí). L'expressió és tan contundent, però, que no m'he resistit a insistir. No sé si hi pot haver una definició més exacta d'allò que és una imatge.
Conèixer no és què sinó com. No és què hagi de conèixer sinó com he de conèixer. Si pretenguéssim saber l'objecte del nostre coneixement cauríem en el bucle de voler adquirir-ne consciència. Seria com pretendre competir amb algú que alguna vegada ens hagués menystingut dient-nos «tu calla que no tens coneixement», seria com voler-nos-en venjar, com tornar-li la grolleria, com pagar-li amb la mateixa moneda.
PANORAMA
La paraula panorama ve del grec παν (pan, tot) i ὅραμα (orama, vista). No significa, però, «tot allò que es veu» com podria semblar sinó «visió total o global o conjunta o visió de tot» perquè l'element rector d'un compost és l'arrel final de la qual depèn allò que va davant. Per això és «visió de tot o total» i no «tot allò que es veu».
L'esglai pel frec del vent de les ales d'un colom que, com un tret i de manera sobtada, ha aixecat el vol directe cap a mi i que, quan era a un pam, s'ha desviat per fer-me sentir el gran esglai que de vegades provoca un simple frec de vent d'unes ales de colom tan a tocar d'orella.
Un dia, annexat a un correu electrònic, vaig rebre un document d'un centenar de pàgines on no hi havia res escrit. Vaig contestar a l'amic que me l'havia enviat per advertir-li-ho i per dir-li que probablement s'havia equivocat d'arxiu quan el va adjuntar al correu.
L'esperit és una aspiració però també és una espiració i una inspiració i una respiració i una suspiració i una transpiració que, formant part de la seva essència més íntima, desprèn algú o alguna cosa.
Si jo digués: «Gràcies Senyor per haver-nos cridat a l'existència, per haver-nos elegit per proclamar el vostre amor fidel amb una vida sostinguda per l'esperança i guiada per la caritat» tindria el problema de no saber si entenc del tot el que acabo de dir perquè pensar cada una d'aquestes paraules demana temps.
La vida és un canvi de domicili. Allò que valia en l'anterior, en aquest no val. Les coses que hi havia en l'anterior, en aquest no hi són. Com era el domicili anterior? Amb prou feines recordo res. Faig esforços per evocar-les però no en trec res. Si aconsegueixo algun resultat probablement serà dubtós i no em servirà.
El seguia un jove cobert només amb un llençol i el van agafar. Però ell es va desfer del llençol i va fugir tot nu. Mc 14
Aquestes paraules ens donen notícia d'un jove que probablement tenia el costum de visitar algú a qui una nit van assaltar i que en l'emboscada també el prengueren a ell.
—Avi, entre el tic i el tac d'un rellotge hi ha alguna cosa? Què hi ha? Com s'ho fa el tic per arribar al tac? Quina força l'impulsa? Com és que sempre hi arriba? Podria no arribar-hi?
«D'entrada matinar» diu el frontispici del santuari de la Mare de Déu del Coll. D'entrada matinar i després esperar i després trobar. Trobar vida en coses tan simples com matinar i esperar i trobar, no és poc.
Pensava: Ja no vull parlar més, ja no diré res més en nom del Senyor, però llavors sentia en l’interior del meu cor un foc que cremava, sentia un incendi dintre els meus ossos. Jr 20
1. Adonar-se
Adonar-se: desvetllar de repent a alguna cosa i mirar que no em passi mai més per alt. Adonar-me també, però, que m’hauré de quedar amb l’estupor d’haver-me’n adonat sense poder-ne dir res. Adonar-me que només puc callar perquè tot encaixa.
Per què l’observança?
Per què del més petit detall des de que et lleves en fas tema d’aquesta observança? Per què caminant et prohibeixes anar més de pressa si no és per no deixar d’observar-ho tot? L’observança de tot de vegades fa perdre el món de vista però com que al pas següent has de seguir observant no et deixa caure mai. L'observança de vegades és tan intensa que penses que omple el teu farcell de monjo seglar.
Per què parlem?
En quin moment ho comencem a fer? D’on ens ve aquesta parla? Per on passa abans de ser dita? Hi era anteriorment? On va? Per què n’hi ha? Per on transcorre? En quina cadena del dir s’inscriu? N’hi ha més d’una? Totes són la mateixa? O es tracta d’un pur dir, del «dir pur» del qual parlaven els antics? Es pensa o es pot pensar un dir així? Es pot dibuixar el punt on això esdevé?
Jo sóc el cep, vosaltres les sarments. Sóc l’arrel, el tronc i la branca, sense aparença, retallat i raquític, mig cobert per la terra, sota la neu i la pissarra, però vosaltres sou les meves flors, el meu fruit.
En les llargues nits hivernals reuneixo la meva força, aspiro, gota rere gota, de la terra pedrosa, l’aigua insípida; però, tant si hi ha fortes tempestes com si fa un sol clivellador, faig sortir les meves branques, d’una a una, suo la meva preciosa sang, el meu vi daurat. Aquesta sang, aquest vi: sou vosaltres.
Una persona del grup de Vida Creixent ens explicà ahir com un dia s’adonà d’una cosa que feia temps que presentia. Es tractava de l’arraconament progressiu al qual havia quedat relegada. Deia: «Després de passar-te la vida estirant de tot i de tothom ara quedes a segon terme, ignorada, passant desapercebuda de tothom, i ningú —ni el marit, ni els fills, ni la casa, ni ningú— no et té en compte per a res. Ara ja no et necessiten, ara ja són grans i de repent t’adones que no serveixes per a res, que ets com un drap brut. Aquell dia em vaig fer un fart de plorar».
Amb en Pere ens passàvem la tarda dels divendres veient per televisió tres pel·licules seguides. Totes eren més o menys antigues.En Pere, a causa de la seva insuficiència respiratòria, solia adormir-se. Les primeres vegades provava de distreure’l donant-li conversa però en el fons allò que volia era descansar. Una vegada em va dir que descansava més tranquil i amb més profunditat si tenia algú al seu costat.
Presentació del tema
§ Deixa'm, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: «Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu.»
Jesús torna al Pare i tot sembla indicar que ho fa tranquil perquè ha trobat substituts de prou confiança, com dient: «Me’n vaig al pare content perquè en el meu lloc ara us hi tinc a vosaltres, amics». De les paraules a Maria, doncs, es desprèn el gran crèdit que ens té. Tant, que fa por pensar-hi. Potser per això i perquè en el fons no ens ho acabem de creure o ho oblidem, sant Pere en la seva primera carta ens ho recorda.
Aquest era el crit de guerra que entonàvem els quatre quan tornàvem dels caps de setmana. Finalment, després d'un dia esgotador, havíem vivat a casa. Amb els anys he pogut comprovar, però, que aquest «a casa» no és un lloc geogràfic ni depèn de la zona on vius. Aquest lloc és fet més aviat de persones: dues, per exemple. Es coneixen, s'estimen, l'amor creix i se solidifica. Així és com es converteixen en llar les unes per les altres.
Recordo el casament, el moment que érem davant l'altar. Vaig dir: «Et rebo com esposa i m’entrego a tu prometent de ser-te fidel tant en la prosperitat com en l’adversitat, en la salut com en la malaltia i, d’aquesta manera, estimar-te i respectar-te tots els dies de la teva vida». Fou un moment molt intens. Sentia com Déu, donant-me-la a mi, havia donat aquesta mateixa promesa a tota la humanitat. No hi podia haver res que fós més gran.
El profeta Ezequiel va sentir molt aprop aquesta mateixa promesa, la tenia al cor i ens la va deixar escrita: «Posaré per sempre enmig vostre el meu santuari, hi tindré el meu tabernacle, jo seré el vostre Déu i vosaltres el meu poble». D'això es desprèn, doncs, que és aquí on Déu vol viure, on se sent a gust. Un lloc on romandre, on quedar-se, on perseverar, on acostumar-se, on créixer tot fent-se lloc l'un a l'altre, amb la mateixa meticulositat i delicadesa que nosaltres hem fet els uns amb els altres.
Em commou pensar que amb el sagrament Déu em donava la possibilitat, fins allà on jo era capaç, d'una implicació i d'un compromís de lleialtat i d'honestedat amb tot l'univers i ho feia en la màxima proximitat que és una persona. Em commou pensar que jo era exactament al lloc on Déu volia que fós perquè era exactament així com ell em volia pertànyer.
Comprovar com cada dia Déu ens diu les mateixes paraules que jo vaig dir aquell onze de febrer no deixa indiferent: «Et rebo i m’entrego a tu prometent de ser-te fidel tant en la prosperitat com en l’adversitat, en la salut com en la malaltia i, d’aquesta manera. estimar-te i respectar-te tots els dies de la teva vida»
Ahir li vaig demanar a una vorera: «Mostra't, vorera, mostrat de debò, tal com realment ets». Ella em respongué: «Cada dia la llum em muda amb vestits de victòria, em cobreix amb un mantell de felicitat com el nuvi coronat amb la diadema, com la núvia adornada amb joiells». Era una vorera d'un carrer de Sarrià.
Mostrar-se: sortir, sorgir, brollar, aflorar, comparèixer, concórrer, irrompre, eixir, presentar-se, entrar.
Què diem quan diem «descobrir el cor de Déu»? Com que diem una cosa que si ens la posem a pensar sempre ens depassarà perquè no es tracta d'una descoberta qualsevol, diem que a Déu el des-cobrim en la seva paraula. Descobrir-lo en la seva paraula vol dir fer la descoberta del seu amor personal i vivent compromès en aquesta paraula que és on glateix el seu cor. La paraula és indisociable a descobrir el cor de Déu. Si això no és així, no és paraula.
El sol fet de fer-se alguna pregunta sobre la Trinitat ja és una meditació. Quan parlem de meditar, però, no parlem de cap ciència ni de cap tècnica ni de cap exercici sinó d’una descoberta del mateix cor de Déu en la seva paraula. Una descoberta de l’amor personal i vivent de Déu compromès en aquesta paraula. La meditació marca etapes de la nostra vida, del nostre coneixement i de la nostra pregària durant les quals la paraula de Déu que llegim en l’Escriptura germina en nosaltres.
Escolàstica, germana de sant Benet, acostumava a visitar el seu germà un cop l'any. Una vegada, hi acudí, i passaren tot el dia lloant Déu i menant una santa conversa. Però es féu ja molt tard i la santa pregà el seu germà: «Et demano que aquesta nit no em deixis i que tractem fins demà dels goigs de la vida celestial.» Ell li va respondre: «No puc de cap manera.» I quan senti la veu del seu germà que s'hi negava, va posar les mans sobre la taula, va reclinar-hi damunt el cap i féu una súplica al Senyor. Quan alçà el cap de la taula, fou tanta la força dels trons i dels llamps, es produí un temporal de pluja tan formidable, que ningú no va poder moure's del lloc on era. Aleshores l'home de Déu Benet, tot trist, començà de queixar-se: «Que Déu omnipotent et perdoni, germana: ¿què és el que has fet?»
Ella va respondre: «T'he pregat, i no has volgut escoltar-me; he pregat el meu Déu, i m'ha escoltat. Ara, doncs, si pots, surt i torna al monestir.» I ell, que de bon grat no s'havia volgut quedar s'hi quedà per força. Fou així que van vetllar tota la nit i es van assaciar en comunicació mútua de col·loquis sagrats sobre la vida espiritual. I no és estrany que la santa dona tingués més força que ell, perquè, tal com diu sant Joan, Déu és amor; amb raó ella va poder més perquè estimà més.
Al cap de tres dies, l'home de Déu Benet estava en la seva cel·la. Aixecà els ulls al cel i va veure l'ànima de la seva germana, sortida ja del seu cos, que s'endinsava en forma de coloma en els secrets del cel. El venerable Benet, joiós aleshores de la glòria d'ella, donà gràcies a Déu amb himnes i lloances, i va enviar uns monjos a cercar el seu cos perquè el portessin al monestir i el dipositessin en el sepulcre que s'havia fet fer per a ell mateix. I amb això esdevingué que ni la sepultura no va separar els cossos d'aquells dos que sempre havien pensat idènticament només en Déu.
Kintsugi. Aquesta paraula explica una pràctica habitual al Japó. Es tracta que quan se’ls trenca algun objecte —un plat o una tasseta— en recullen amb molta cura tots els fragments i els enganxen, daurant-ne les cantoneres de manera que de la catàstrofe n’aconsegueixen un objecte molt més bonic que l’anterior. Amb peces trencades, doncs, es poden fer coses increïbles. Les esquerdes s'il·luminen amb or, plata o platí i això fa que un cop reparat sigui preciós, sorprenent i nou.«Fraccions que han estat daurades». Aquesta és una bona manera de veure la meva vida. Els somnis o les relacions que s’han frustrat quan, per exemple, no he aconseguit alguna feina o s’ha trencat una amistat o una comunitat s’ha dividit o quan em trenco a mi mateix i em poso malalt.
Una vegada un amic no va superar per dos cops l’examen final d’accés a una feina i hagué de començar a buscar un altre treball per fer, de nou, anys d’aprenentatge. Ara és feliç i està molt satisfet i sempre recorda somrient les coses que aleshores van fallar i es van trencar.
Kintsugi: la reparació daurada. El meu amic l’ha experimentada i funciona. Els temps difícils de la seva vida ara són daurats. De les nostres crisis hem de saber veure que aquestes fraccions valen or.
Un dia Jesús ordenà que la gent que el seguia s'assegués a terra i, tot prenent set pans, digué l'acció de gràcies, els partí i en donava els trossos als deixebles perquè els servissin a la gent.
La benedicció, la donació i el servei fan que els trossos que som els cristians se soldin en un de sol. Per això les nostres esquerdes llueixen més que l’or.
No m'ho creia fins que no he arribat i ho he vist amb els meus propis ulls, i ara contemplo que no me n'havien dit ni la meitat: el vostre amor, Senyor, s'eleva fins al cel, la vostra fidelitat s'estira fins als núvols. He vingut per comprovar-ho. Només vós em podíeu fer dubtar tant de vós. Sl 35, 1R 10
Per poder entendre i explicar el misteri que tot sigui en tot i en un temps únic i mentre això mateix es revela, Salomó feia «preguntes-poema» com aquesta: «Però, Déu pot residir veritablement aquí a la terra? Si ni el cel ni el cel del cel no són capaços de contenir la seva immensitat, com la podrà contenir aquest temple que he construït?».Quan veiem un núvol com a mínim en veiem tres al mateix temps.
Un seria el núvol que pròpiament és «allà» al cel i del qual una definició podria ser aquesta: «Agregat de diminutes gotes d'aigua formades per la condensació del vapor contingut en l'atmosfera que, a causa de la difusió de la llum, apareix com una massa blanquinosa».
El segon seria el núvol que els meus ulls registren en la seva placa sensible però que no és el mateix que l’anterior.
El tercer estaria format per les relacions que estableixo amb tot allò que he vist o llegit sobre núvols interpretant-ho, és a dir permetent que altres discursos es barregin amb el del núvol pròpiament dit. Tot això es podria resumir així: «Avui, el cel està núvol i plou».
Per explicar de manera comprensible el misteri dels tres núvols que són un de sol, potser ens caldria encara, però, un altre núvol grandiós que els englobés a tots i que, per tant, també englobaria a tots els qui el contemplen.Tan bon punt els sacerdots sortiren del lloc sant, el núvol omplí l'edifici del temple del Senyor. La presència del núvol no permeté als sacerdots de quedar-s'hi a oficiar: la glòria del Senyor omplia tot l'edifici. Salomó digué: «Vós, Senyor, heu volgut habitar en la foscor. Jo us he construït un palau, un lloc on residireu per sempre». 1R 8
Perquè eren tres els núvols que a ell també l'entrenien de la contemplació de l'únic núvol de la glòria i que tanta pressa tenia per veure.
No puc gloriar-me de res. Ni del que veig ni del que en dic. Hi estic obligat, això és tot. Pobre de mi si no ho faig. Si hagués estat jo qui m’ho hagués buscat podria esperar-ne una recompensa però no és així perquè és un encàrrec que he rebut i per això renuncio al dret que m’hauria de donar el servei que faig lliurement en veure-ho i en dir-ho, tot i que si dic que sóc lliure de fer-ho no vol dir que abans fós esclau de res. Vol dir que m'he fet tot amb tot per guanyar alguna cosa sigui com sigui. Qualsevol cosa, per exemple una botella de cervesa als peus d'un semàfor. Tractant-se de veure-hi, estic disposat a fer tot el que calgui per poder-hi tenir part. Cfr. 1C 9
Quan va sortir l'arc en els núvols, en veure'l, vaig recordar l'aliança perpètua, la meva aliança, la que hi ha entre Déu i tots els vivents, tots els qui viuen a la terra i esperen. Cfr. Gn 9, 13, 14 i 16
La sala d’espera d’un hospital és com un aparcament. Hi ha una ratlla blava que no es pot traspassar i que indica la direcció a seguir. Déu meu! Quanta espera silenciosa i descomunal condensada en aquesta sala d’espera d’hospital. És com una inversió: l’espera del cel!
Em va semblar que les coneixia.
Em dic a mi mateix: «Tu ja eres, però havies de veure com, efectivament, ets. I no ho podies veure sense haver-ho de veure, sense aquesta necessitat apremiant de veure-ho que és la que porta irremeiablement a veure. Aquest és el misteri de l’evidència que se celebra avui, festa de la Presència, i per això he encès aquesta candela.
Una evidència no es pot desvincular del fet de veure-la. Si no la veiem no és evidència. És com dir: «El que es veu, és vist». Aquesta poca-soltada diu literalent, però, dues coses: la primera és que «aquell que es veu, és vist per ell mateix» i també diu que «allò que és visible, és vist» i això no pot ser d’una altra manera. Per què, altrament, hauria de ser visible una cosa si no és per ser vista?
Cal, doncs, que l'evidència sigui vista i cal que tinguem pressa en voler veure-la. Apàticament, sense aquesta premura i aquesta necessitat mai seria vista.
És clar que ens podríem preguntar per què és tan important que ho veiem o que ens adonem de quelcom que salta a la vista. Aquests són els embolics de les coses espirituals que solen ser les més evidents perquè les tenim davant del ulls i no les veiem. Sant Pau diu que no hi ha cap altra sortida que veure-hi perquè «aquesta és la única cosa que pot fer-nos lliures, ja que, sotmesos com estàvem al temor —del desconeixement, del no saber, del no veure-hi o de la mort— érem esclaus tota la vida».
És el cas de Simeó. Era un home just i pietós que gens apàticament esperava l'hora en què Israel seria consolat. En una revelació, l'Esperit Sant li havia promès que no moriria sense «haver vist». Així fou com Simeó prengué en braços allò que veia i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, ja podeu deixar que el vostre servent se'n vagi en pau tal com li havíeu promès perquè els meus ulls HAN VIST el Salvador que havíeu preparat per fer-lo present a tots els pobles: llum que es revela a les nacions i glòria del vostre poble».
Vinc de visitar al carrer de Borràs, 37 un pis. És al distrecte de Nou Barris, al barri de la Prosperitat. Queda a mig camí de les parades de metro de la Guineueta i el Verdum de la línia quatre. És així:
Verdum. m. [LC] [ZOO] Ocell de la família dels fringíl·lids,
d'uns 14 centímetres de llargada, de plomatge verdós i bell cantaire
(Carduelis chloris).
Un dia un rei, trasbalsat, pujà al pis superior del portal de la ciutat on hi havia els núvols i arrencà a plorar cridant entre sanglots: «Fill meu, fill meu, núvol de tots els núvols, on has anat? Qui se t’ha emportat d'aquesta manera de mi? Per què ho ha fet? Tant de bo hagués mort jo en comptes de tu, fill meu, fill estimat! Què ha passat? Qui ha passat? Només ell ens podia haver trasbalsat tant d’ell mateix, només ell!». Cfr. 2 S 18
Quan es pensa un poema són tantes les ganes de veure’n els resultats que es genera en qui el fa un estat permanent d’espera. Al llarg del dia s’està especialment susceptible al «factor espera» en totes les seves manifestacions, tant que sembla que es multipliquin. El poema crea una inèrcia d’«espera de tot». El poema sembla voler acostumar-nos a estar sense defallir davant una situació d'espera perpètua.Aquestes estones d’espera de vegades són tan intenses que semblen evocar una presència darrere seu, com si totes tinguessin un denominador comú, com si aquesta presència esperés el nostre arrelament en ella.
Esperes infinites sobre infinites esperes és allò que a partir d'ara t’espera, et dius, convençut que tan sols és allà on es dóna la Mare de Totes les Esperes.
Espera en una paret d'hospital
Sobre l’espera, vegeu també: «Com qui es deleix pels ruixats».
A Figuerola del Camp, el cap de setmana més proper al 18 de desembre, hi ha una festa votiva en honor a la Mare de Déu de l'Espera.
Digues, amor de la meva ànima, on pastures el ramat? Aquesta és la pregunta del poema. Aquestes paraules parlen amb tanta intensitat de l’amor que en ell és tingut que ja el són. El tu que els dóna vida es fa present en pronunciar-les. Les cortines invisibles per on circulen els vents de les seves percepcions són tan a la vora que ja són presència seva. El poema és aquestes cortines.
El poema no té temps. I no és que no en tingui perquè té pressa. No en té perquè li és donat. N’és deutor. Reconeix la donació, el regal que per a ell és el temps. Què faria sense temps un poema? No existiria. Tot poema té el seu temps com el tenen els núvols. Si evoquem algun poema veurem que evoquem el seu temps. Els temps de tots els poemes tenen en comú que són donació o encarnació de temps. El temps no és seu. Els és donat. Això, el poema no ho desconeix. No desconeix aquell qui l'ha modelat, li ha insuflat una ànima activa i li ha infós un alè que fa viure. No, el poema no pot desconèixer coses com aquesta i és per a poder-les conèixer que li ha estat donat el temps.
Et recordo sempre, de nit i de dia. Tinc presents les teves llàgrimes i enyoro de veure't i omplir-me d'aquest goig. Penso en la fe tan sincera que tens.
Són paraules que Pau va escriure a Timoteu. Són paraules que formen part d’una carta però que així, aïllades, serveixen per explicar el misteri que amaga tot poema, perquè literalment també diuen que ells —el poema o la carta pròpiament dits— estan fent memòria de mi, que tenen presents les meves llàgrimes i que enyoren de veure’m i d’omplir-se d’aquest goig. Vet aquí el vet aquí del poema.
Sant Francesc de Sales té una frase que l’ha fet famós: «Doneu-vos una hora de silenci cada dia».
Atrafegats com anem ens imaginem el sant, fill primogènit d'una antiga família noble savoiana, assegut a la seva cadira de bisbe de Ginebre i pensem que l’església del segle disset anava tan folgada que es podia permetre el luxe de disposar d’aquesta manera del temps. Probablement les monges de l’orde de la Visitació a qui anaven dirigides aquestes paraules també tinguessin tant temps com ell perquè es passaven el dia resant. Però això no és cert del tot si pensem que les gemanetes, si bé pregaven i resaven, també tenien cura del malalts, del pobres i del orfes, fins al punt que la seva orde era una mena de monestir obert als quatre vents i la situació per a elles havia de ser bastant estressant.
«Doneu-vos una hora de silenci cada dia... tret que tingueu molta feina».
Sembla que amb aquestes noves paraules, el sant començava a ser una mica realista i es feia càrrec de la vida de les pobres monges perquè una hora de silenci o de recolliment al dia és molt de temps quan hi ha tantes coses a fer i les emergències no paren de trucar a la porta. Per això respirem una mica alleugerits pensant que la indulgència del sant, en casos com aquests, recomanaria que amb mitja hora o un quart ja n’hi hauria prou... però no. En aquests casos el consell del sant era: «Doneu-vos una hora de silenci cada dia tret que tingueu molta feina: llavors doneu-vos-en dues»
David diu: Només ell em podia dansar tant d’ell mateix
David, vestit només amb un faldar de lli, saltava amb totes les forces davant el Senyor. Ell i tot el poble acompanyaren l'arca enmig d'aclamacions i la col·locaren al seu lloc dintre el tabernacle que David li havia preparat.
Pau diu: Només ell em podia perseguir tant d’ell mateix
De sobte, cap al migdia, esclatà al voltant meu una gran llum que venia del cel i vaig sentir una veu que em deia: "Saule, per què em persegueixes?" Jo vaig respondre: "Qui sou, Senyor?" Ell em digué: "Jo sóc Jesús, el que tu persegueixes"
El poema diu: Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix
Sempre hi ha un «d’ell» en totes les teves paraules, en totes les accions, en els pensaments i en les estimacions, un «d’ell» que no deixa de parlar i d'estar amb tu ni un sol moment. Aquí, és un lloc molt roent perquè hi ha les dues bandes del món creant-se. Aquí, el cel és immens.
Quan la Mare de Déu digué «La meva ànima magnifica el Senyor» al mateix temps també deia les manifestacions o les maneres que la seva ànima s'havia manifestat abans. Totes i cadascuna d'elles glatien vivament en el seu interior quan va dir que la seva ànima magnificava el seu senyor. Per això Maria al mateix temps també va dir:Trepitja victoriosa, ànima meva
Tinc l'ànima plena d'amargor
De nit et desitjo amb tota l'ànima
La meva ànima celebra
Amb tota l'ànima implantaré
L’ànima hi descansa
Elevo la meva ànima
La meva ànima reposa
La meva ànima s'enamora
La meva ànima està assedegada
La meva ànima té present el teu pacte, amor de la meva ànima
La meva ànima té viu el pensament
La meva ànima salta de goig
La meva ànima complaguda
La tanta bona sort de la meva ànima
La meva ànima activa com un alè
L’ànima venuda
L'ànima afamada
L'ànima afligida. Sento a l'ànima una tristor de mort: quedeu-vos, vetlleu amb mi. Amén
El poema es val d’entrades per donar-se a conèixer. L’entrar-hi és el poema o sense entrar-hi no en sabríem res. No és que sigui important el que s’hi diu, tan sols es tracta que es diu, que no no es diu i que és un interior. El poema és un recipent per evocar l’ànima i, com és sabut, l'ànima tendeix a magnificar el seu senyor. Com si l’ànima no pugués deixar de magnificar-lo perquè tan sols d'aquesta manera té l'oportunitat d'apareixer com a ànima. Pum: de repent tenim l'ànima, abans no la teníem. El poema són les entrades que fem a la nostra ànima:
tristeses, pors, planys, victòries, amargors, desitjos, celebracions, implantacions, descansos, elevacions, quietuds, enamoraments, assedegaments, presències, avideses, amors, investigacions, pensaments, vius salts de goig, seduccions, complaences, sorts, traidories, alegries, joies, grans afliccions.Imaginem un espai fet d'aquestes paraules i de la seva consciència en nosaltres. Quan el poema és reeixit, cada estrofa és una entrada en plenitud en aquestes paraules perquè elles també són entreteniment «d'ell».
Diu santa Agnès, avui: «Tinc per espòs Jesúsque els àngels adoren, i admirenla lluna i el sol. M'hadonat la fiançadel seuanell im'ha posat lacorona d'esposa.Alegreu-vos amb mi,feliciteu-me amb vosaltresperquè som a l'estança magnífica
dels
sants»
Ara recordo! El poema ve de quan algú —sant Esteve— veié el cel obert. Sense un fet tan insòlit com aquest no hi hauria poema. El poema arrossega una commoció i un trastorn grans com els del sant. El poema ve del cataclisme d’haver vist el cel obert. El «cel obert» de —sant Esteve— equival a les paraules del poema «només ell em podia entretenir tant d’ell mateix» que ara s'assemblen molt a aquest plany:
Ploreu, dones, ploreu per Saül, que us vestia d'escarlata i de teles fines, i us guarnia d'or els vestits. Ah, com han caigut en ple combat! Germà meu Jonatàs, que tant m'encisaves. Quina pena tinc per tu! El teu amor era més meravellós que el de les enamorades. Ah, com han caigut els valents
El poema ve d’una calamitat i d’un desastre com el de David. Jonatàs, germà meu, que tant m’encisaves! Què més dir? L’absència de Jonatàs és el retard del «només ell em podia entretenir tant d’ell mateix» que també és absència. D’ell, del que sempre tant m'entreté, —santa Agnès— va dir: «Tinc per espòs Jesús que els àngels adoren, i admiren la lluna i el sol. M'ha donat la fiança del seu anell i m'ha posat la corona d'esposa. Alegreu-vos, feliciteu-me perquè som a l'estança magnífica dels sants»
No sé per què hi dono tantes voltes.
Les coses van anar així.
Hi havia una pintada a l’estació.
Hi havia una fulla de margalló.
Hi havia algú que entrava a la sala.
Hi havia molt silenci en tot això.
Em trobava de visita en un lloc semblant a una llera on percebia perfectament un espai exclusiu destinat a mi des de sempre. Un tros de terra inconfusible que, tot i que podria semblar petit, en realitat era immens. Estava obert per totes bandes i hi podies parlar: «Hola espai. Ets tu! En realitat, espai, tens forma humana, entranyable del tot. En realitat ets el meu amic. Veig que ho inclous tot, fins i tot a mi i, com pots veure, també parlo amb tu. Podria dir de tu que ets l’espai espiritual per excel·lència, si no fos que amb això no dic res. Sant, omnipresent, indubtable, abraçant-se i sostenint-se. Ara et veig millor: “Si el Fill de l'home és amo del repòs, també ho és del retard, fins i tot del seu retard en mi”. Tu ets el teu retard en mi i jo sóc el meu en tu. El retard és la més íntima pertanyença que tinc de tu».
Tot això ho vaig pensar ahir quan la hostessa va fer córrer —zzzmm— les cortines de cop perquè visitar un pis també és visitar un poema.
El poema és una porta que diu «Vine, passa i veuràs».
«Veniu i veureu» va dir Jesús un dia i el relat explica que els que eren allà hi anaren, veieren i s'hi quedaren perquè constataren que, efectivament, des de sempre havien estat d'ell i amb ell.
Eren vora les quatre. Feia calor.
«Veniu i veureu perquè jo era la demora meva en vosaltres i per això m'heu reconegut perfectament».
Ells assentiren somrient.
L'endemà, Samuel ungí amb oli el cap de Saül, el besà i li digué: «El Senyor t'ungeix per rei d'Israel, el seu poble: governaràs el poble del Senyor i el salvaràs dels enemics».
Què vol dir ungir? Vol dir que Samuel ungí el cap de Saül mentre Saül ungia les mans de Samuel que l’estaven ungint.
Tot poema és, conté o parteix d'una unció i té la obligació de donar-ne compte fins l'última explicació. On és la revelació d'aquesta unció? Quines paraules la distingeixen? Jo sóc el retard de mi. Sense elles el poema no seria el que és, no portaria sota el braç la pregunta que el caracteritza ni explicaria la seva raó de ser que no és altre que l'admiració de poder contemplar la seva pertanyença, la seva no solitud. Al poema li ve l'astorament quan sent: Jo sóc el que esperes i el seu retard. De mi ningú no s'escapa. Tu ets l’ungit de mi i jo ho sóc de tu. No podem pensar-nos l’un sense l’altre, estaríem perduts.
«Ell era l'enlentiment d'ell mateix». La insignificància d’aquest «d’» gairebé inaudible és el motor del poema. És un copet de res —plof!— però de conseqüències còsmiques.
«Mireu l'anyell de Déu». Aquest mínim de és la unció.
