dilluns, 5 de febrer de 2018

Sobre... Poema[23]

En la pluja

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»
Quan veiem un núvol com a mínim en veiem tres al mateix temps.
Un seria el núvol que pròpiament és «allà» al cel i del qual una definició podria ser aquesta: «Agregat de diminutes gotes d'aigua formades per la condensació del vapor contingut en l'atmosfera que, a causa de la difusió de la llum, apareix com una massa blanquinosa».
El segon seria el núvol que els meus ulls registren en la seva placa sensible però que no és el mateix que l’anterior.
El tercer estaria format per les relacions que estableixo amb tot allò que he vist o llegit sobre núvols interpretant-ho, és a dir permetent que altres discursos es barregin amb el del núvol pròpiament dit. Tot això es podria resumir així: «Avui, el cel està núvol i plou».
Per explicar de manera comprensible el misteri dels tres núvols que són un de sol, potser ens caldria encara, però, un altre núvol grandiós que els englobés a tots i que, per tant, també englobaria a tots els qui el contemplen.
Tan bon punt els sacerdots sortiren del lloc sant, el núvol omplí l'edifici del temple del Senyor. La presència del núvol no permeté als sacerdots de quedar-s'hi a oficiar: la glòria del Senyor omplia tot l'edifici. Salomó digué: «Vós, Senyor, heu volgut habitar en la foscor. Jo us he construït un palau, un lloc on residireu per sempre». 1R 8
Per poder entendre i explicar el misteri que tot sigui en tot i en un temps únic i mentre això mateix es revela, Salomó feia «preguntes-poema» com aquesta: «Però, Déu pot residir veritablement aquí a la terra? Si ni el cel ni el cel del cel no són capaços de contenir la seva immensitat, com la podrà contenir aquest temple que he construït?».
Perquè eren tres els núvols que a ell també l'entrenien de la contemplació de l'únic núvol de la glòria i que tanta pressa tenia per veure.