divendres, 24 d’agost del 2018

Sobre... Un tic-tac


Del tic al tac

Avi, entre el tic i el tac d'un rellotge hi ha alguna cosa? Què hi ha? Com s'ho fa el tic per arribar al tac? Quina força l'impulsa? Com és que sempre hi arriba? Podria no arribar-hi?

—Tens raó, aquesta possibilitat existeix. La contemplem perquè a l'inici, al començament de tot, el dia que el tic va arribar al món, ningú no el va banyar ni el va faixar amb bolquers ni va fer festes per ell i, de fàstic que feia, el llençaren al camp. El tic quedà tirat i brut de sang fins que algú el va acollir.
       Va ser tot passant que un vellet el va veure movent-se i li va dir: «Viu, tic, t'ho mano, ho vull. Viu i creix com la vegetació salvatge».
       I el tic va créixer i es va fer gran fins que arribà a ser un petit i bonic soroll —tic— però no tenia vestit.
       Era el temps d'enamorar-se i el vellet el va cobrir amb el mantell, es va comprometre amb jurament i va fer aliança amb ell.
       El va banyar per rentar-lo de la sang, el va ungir amb oli, li va posar un vestit brodat, unes sandàlies de pell, una faixa de lli i un mantell de seda.
       El va engalanar amb joies precioses: braçalets, anells, arracades, un collaret i una diadema magnífica al front. Quedà engalanat amb joiells d'or i plata i vestit de lli, de seda i de teles brodades.     
       El va alimentar amb flor de farina, mel i oli i es tornà d'allò més bonic i arribà a regnar. La fama de la seva bellesa s'escampà entre les nacions, ja que l'esplendor amb què l'havia ornat el vellet era perfecta.
       Quin goig que feia el tic aleshores!
       Arribà un dia, però, que el tic, conscient de la seva bellesa i de la seva anomenada, es prostituí i es donà a tots els qui passaven i és que el tic encara no sabia que estava buscant algú anomenat tac. 
       Però com que el vellet no havia oblidat el compromís de jove, ara va fer amb ell una aliança eterna, perquè es recordés de tot el que l'havia perdonat, i que, de tant avergonyit, no gosés dir ni paraula. Fou així, en ple silenci que, sense adonar-se'n al tic li fou donat el tac.

—Avi, això és impossible. Tantes coses no poden passar entre un tic i un tac. No hi caben!
—Això ens ho sembla per mandra, però tots els espais i els temps estan plens per més petits que siguin. Desborden de vida. La vida és aquesta sobreabundància abassegadora que ens arrabassa, se'ns queda, se'ns apropia, ens pren. Té una força descomunal. Tot ho pot amb la tendresa i la sensualitat dels amants.
       El vellet no va oblidar mai el compromís que havia assumit de fer arribar el tic fins al tac. El vellet li deia al tic«Vull que mai no deixis de voler arribar al teu tac».
       Aquesta podria ser la història d'un petitíssim fragment de vida: la que va d'un tic a un tac d'una àncora de rellotge de corda. La vida està tan impregnada d'amor que prefereix amagar-lo en espais tan petits com aquests que són invisibles de tan insignificants. La vida convenç i captiva el tic amorosament. Li parla a cau d'orella, al coll. Exhala de tal manera les seves paraules que res ni ningú s'hi pot resistir.
       «Els seus llavis, el meu coll». Això és tot el que sabia dir el tic.
(Vegeu Ez, 16)

1 comentari:

Mingu Manubens Bertran ha dit...

Entre el tic del "Matinar d'entrada" i el tac d'avui, Déu n'hi dó l'espera que hem hagut de fer! Em sembla que a la família hi va haver algun parent rellotger. Quina feina, la dels rellotgers d'abans :)