divendres, 24 d’octubre del 2014

Sobre... Arribar

Senyor: ha arribat l’hora. L'estiu ha estat immens.
Ja podeu deixar caure la vostra ombra damunt el rellotge de sol,
ja podeu deixar que pels passadissos corrin els vents.
Feu que els darrers fruits siguins curulls;
doneu-los, encara, un parell de dies més de temps del sud
Rainer Maria Rilke fa una pregària. Aquests versos donen gràcies a Déu pel do de la vida i són plens de sentiments d’agraïment i de nostàlgia

Semblen voler dir: «alguna cosa que jo ja no puc controlar s’està acabant»

Aquesta finitud és en el moll de l’os de la vida mateixa com ho és al límit, a l’acabament del temps d'estiu —a la tardor— amb les seves limitades limitades i amb els seus èxits també limitats.

«Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies, a recordar que hem de morir per a adquirir la saviesa del cor», diu el Salm.

Això vol dir que per a ser savis hem de «recordar» que hem de morir? 

Això no vol dir que haguem d’oblidar la mort o de fer-la fora de la vida o de quedar-nos sense paraules davant d’ella. La mort i la vida estan relacionades i totes dues tenen el seu temps

«Senyor: ja és hora, ja ha arribat el moment. Feu que els darrers fruits siguin curulls». En aquestes paraules hi ha el ressò pregon del desig d’un —del— final feliç

Si jo fos malalt terminal potser m'agradaria tenir algun dia algú al meu costat que alleugés el dolor fins i tot si calgués escurçar-me una mica la vida, però m’agradaria més tenir algú que em deixés morir, que m’ho permetés quan arribés aquest moment tan meu per poder dir amb serenitat: «Senyor, ha arribat l’hora».
« Senyor, a l’Ametlla, aquest estiu ha estat immens
i tinc el cor curull de papallones:
moltes gràcies 
Tere »
Herr: es ist Zeit. Der Sommer war sehr groß
Leg deinen Schatten auf die Sonnenuhren
und auf den Fluren lass die Winde los.
Befiehl den letzten Früchten voll zu sein;
ibt ihnen noch zwei südlichere Tage
Rainer Maria Rilke. «Herbsttag». Das Buch der Bilder. 1902

diumenge, 5 d’octubre del 2014

Sobre... Trucar

Toc-toc. Al meu quadern de vacances vaig anotar: Bonum est efusivum sui et communicativum. És una frase atribuïda a Pseudo Dionís que ens vindria a dir: «El bé —o allò que és bo— tendeix a vessar, a desbordar-se, a comunicar-se, a donar-se». 

Que el bé sigui «efusiu» és degut a la seva naturalesa que podríem titllar de... contagiosa. El bé, doncs, és contagiós. Que sigui «comunicatiu» vol dir que no existeix sense la comunicació. No podria no-comunicar-se. No el podríem tenir a casa guardat només per a nosaltres i a recer de tothom: això no seria el bé.

Si el bé fos una persona... seria la persona de Déu: «Només Ell és bo!» i aleshores la frase, ara sí, en tota la seva grandesa, quedaria així: «Deus est efusivum sui et communicativum». Efectivament tots els indicis que tenim assenyalen que Déu disfruta donant-se.

Una de les coses amb les quals gaudeix Déu, és donant-nos, dirigint-nos... la paraula. Això, aquí a la parròquia, ho sabem. «La paraula de Déu és viva i actua». Déu gaudeix parlant... -nos. Déu disfruta canviant-nos de pecadors a justos. Déu frueix donant-se perquè la bondat es difón, no té cap altra finalitat que difondre’s. Es tracta de l’entusiasme missioner. Un entusiasme, però, que no és fanàtic ni proselitista de res perquè no «vol» res per a ell mateix. I això és redempció. I això és salvació. I això és revelació.

Déu és la tendresa infinita. És qui ens estima, ens perdona i ens ajuda a fer... el bonum, el bé. Déu disfruta així. I aquest gaudi seu en el nostre cor sovint comença per un subtilíssim i amb prou feines perceptible «toc-toc».

Toc-toc
Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi
Vine, Senyor, la taula ja és parada. Vine: gaudirem plegats.
Toc-toc. Sou convidats, doncs, a sentir aquests copets deliciosos en començar el nou curs d’enguany. Toc-toc: els sentireu a la parròquia. Toc-toc: ens veiem!