dimecres, 2 de maig de 2018

Sobre... Hans Urs von Balthasar



Vi daurat

Jo sóc el cep, vosaltres les sarments. Sóc l’arrel, el tronc i la branca, sense aparença, retallat i raquític, mig cobert per la terra, sota la neu i la pissarra, però vosaltres sou les meves flors, el meu fruit.  
En les llargues nits hivernals reuneixo la meva força, aspiro, gota rere gota, de la terra pedrosa, l’aigua insípida; però, tant si hi ha fortes tempestes com si fa un sol clivellador, faig sortir les meves branques, d’una a una, suo la meva preciosa sang, el meu vi daurat. Aquesta sang, aquest vi: sou vosaltres.
Jo sóc el cep, vosaltres el vi que jo ploro. Primerament creixeu com sarments, sucoses i ondulants com serps; àvides de vida, us voleu allunyar del tronc gris i ple d’escorces, aspireu a una existència pròpia i a fruir de l’alegria de viure al sol. Esteneu llargs tentacles per agafar, per estrènyer, empresonar en vosaltres tot el que es mou i viu. Ho anomeneu coneixement i amor. Les sarments s’enfilen cap al cel, cap a la llum i les estrelles, busquen àvidament d’arrapar-se a Déu, però allò que toquen amb els dits torçats és aire i no-res.
Sense mi no podeu fer res. No dic pas «poc»; dic «res». Però qui roman en mi i jo en ell, portarà molt de fruit. Jo mateix porto fruit en ell i ell és el fruit. Si porteu molt de fruit, el meu Pare n’és glorificat. [...] 
Vosaltres em necessiteu a mi perquè no podeu fer res sense mi, i jo us necessito —encara que a mi no em cal cap criatura— per a manifestar la meva plenitud escampant-la. Així, jo visc en vosaltres i vosaltres viviu en mi. Sóc la llavor que cau i mor en el vostre solc i, quan ressuscito del vostre sòl, és la vostra llavor que s’eleva.  
I sou també el gra de blat, que cau en el solc de Déu i mor en el bateig i la crucifixió, i quan ressusciten són la meva collita. Dues vides esdevenen visibles, però tanmateix només són una. Ja que en l’espiga no es pot distingir què és el que ha format la força de la planta. El material és sempre el mateix però, combinat d’una manera diferent en la vida orgànica, ha esdevingut més noble. Naturalment així viviu, però ja no vosaltres, sino que sóc jo que visc en vosaltres. Per això sou de la meva propietat, el meu fruit, les meves sarments. 
Però també jo sóc de la vostra propietat perquè m’he donat presoner a vosaltres, i disposeu de mi com del vostre ésser més íntim. Vosaltres no us pertanyeu més a vosaltres mateixos, heu esdevingut temples de Déu, però jo tampoc no em pertanyo més a mi mateix, he esdevingut cantera de les pedres per al temple de la humanitat. 
Jo sóc el cep, vosaltres sou les sarments. Heu florit de mi:  
Us estranyeu si una gota de la sang del meu cor s’infiltra en tots els vostres sentits i en els vostres projectes?  
Us admireu si els pensaments del meu cor s’infiltren suaument en el vostre cor mundà? 
Si us parlo baixet, a l’orella, i dia i nit ¿sentiu un murmuri i noteu una atracció? ¿Cap a l’amor que vol sofrir, cap a l’amor que, junt amb el meu, salva? ¿Sentiu el desig d’exposar la vostra vida i totes les forces, de posar-les en perill pel vostres germans? ¿I de completar en el vostre cos, el que encara manca al meu sofriment, el que encara ha de mancar mentre no hauré sofert la meva passió en tots els meus membres i extremitats?  
Perquè, naturalment, ningú de vosaltres no és salvat sinó a través meu, però jo no sóc el salvador total, sinó unit amb cadascú de vosaltres.  
Voleu completar amb mi la gran transformació, construir el regne del Pare?
Hans Urs von Balthasar 
El cor del món, Barcelona, Edicions 62, 1965. Pàg 50-57