dijous, 13 de setembre de 2018

Sobre... La consciència de conèixer la veritat



Encara no n'hem après

Conèixer no és què sinó com. No és què hagi de conèixer sinó com he de conèixer. Si pretenguéssim saber l'objecte del nostre coneixement cauríem en el bucle de voler adquirir-ne consciència. Seria com pretendre competir amb algú que alguna vegada ens hagués menystingut dient-nos «tu calla que no tens coneixement», seria com voler-nos-en venjar, com tornar-li la grolleria, com pagar-li amb la mateixa moneda.
       L’acte de conèixer només es dóna si hi ha un re-coneixement previ. 
       
Si no re-ssonés no seria coneixement verdader, no seria objecte de re-coneixement. 
       
Si alguna vegada ressona, però, no és que ressoni alguna cosa a partir del nostre coneixement sinó que és el nostre coneixement qui ressona d'ell. El nostre coneixement ve d'aquest ressò immens que és l'univers creat i en constant creació que és qui verdaderament ens coneix. Ell sí que és.
       
El reconeixement implica, doncs, algú que en algun lloc recull o acull o reconeix els actes de coneixement fets amb amor i sinceritat ardents.
       Sense aquest algú del ressò no hi hauria coneixement de res.
     
       
Déu re-coneix. 
Germans, la consciència de conèixer la veritat enorgulleix, mentre que l'amor edifica. Els qui s'han fet la il·lusió de conèixer alguna cosa encara no han après com han de conèixer. Déu només reconeix els qui l'estimen. 1C8