dimecres, 31 d’agost del 2016

dimarts, 30 d’agost del 2016

Sobre... Una coloma

Dansa

Gira't coloma, gira't, que et volem contemplar!  
Què voleu veure de mi, digueu, en la meva dansa? Ct 7

dilluns, 29 d’agost del 2016

Sobre... Una estrebada molt forta

La possibilitat de Jesús 
«Llavors Pere començà d'enfonsar-se i cridà: “Senyor, salveu-me!”. A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo»... i amb aquella estrebada tan forta i poderosa, al mateix temps que l'estirava sembla com si li hagués donat la possibilitat que ell, Pere, fós la seva possibilitat: la possibilitat de Jesús. Mt 14  
«Vosaltres sou la meva possibilitat» és una frase que fa pensar.  
Jesús, després de ressucitar, li diu a Magdalena: «Deixa'm anar, no m’entetinguis que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digue'ls: “Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu”»Jn 20. Això vol dir que ens cristifica tant com ell es divinitza del Pare per tal que la seva ascenció sigui completa. Aquest entretenir-se de Jesús amb Maria és la manera que té de fer Pare nostre el seu Pare i Déu nostre el seu Déu. Ho acaba de donar tot però abans d'anar-se'n encara ens diu que ens té tanta confiança com perquè nosaltres siguem plenament la seva possibilitat. 
La «seva possibilitat» també la trobem en el Parenostre. Alguns experts diuen que allà on ens hem acostumat a dir: «... així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen...» per ser exactes hauríem de dir: «... així com nosaltres hem perdonat els qui ens ofenen...». Té la seva lògica: «... així com nosaltres ens hem cristificat...» perquè, altrament, mai no hauríem pogut dir-li pare al nostre Pare del cel.

diumenge, 28 d’agost del 2016

Sobre... Un voluntari

«Germans voluntaris»
Germans, vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d'àngels, a l'aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança. He 12
El to d'aquestes paraules de sant Pau s'assembla molt al que en Jordi solia utilitzar a les reunions per contagiar-nos el seu optimisme. Semblava dir-nos: «Germans voluntaris, cada vegada que feu companyia a qui la necessita també us acosteu molt a Jesús» 
Tots els voluntaris, en aquests moments difícils que estàs passant, voldríem ser la mà que apareix a la fotografia i estar prop teu per dir-te: «Germà Jordi, cada vegada que has fet companyia a qui l'ha necessitada t'has acostat molt a Jesús i per això ara ell és tan a prop teu. Mai podrem agraïr-te prou que ens hagis transmès un secret de valor incalculable com aquest. Et tenim molt, molt present» 

dissabte, 27 d’agost del 2016

Sobre... Allò que sembla feble

Una imatge insuportable per al món 
 

Ens deia: «Mireu!» com qui diu: «T’has vist mai en un mirall?», però no calia perquè ja sabíem què hi veuríem: un desastre. Com és que la gent deia de nosaltres que no servíem per a res? Mai ho havíem entès del tot fins que un tal Pau de Tars ens va escoltar. «El tema és la crida», ens va dir. «Si ho mireu des d’aquest punt de vista veureu com tot us encaixarà». 
«Algú que ens crida!». Això ens va fer canviar i la raó de fons era la notícia que no estàvem sols. En realitat mai no havíem sabut anar més enllà d’aquesta nostra imatge desastrosa i menystinguda per l’altivesa dels qui amb un somriure als llavis es passaven el dia perdonant-nos la vida. A més Pau també ens va cridar una vegada i, curiosament, tots recordem encara ara la gran cordialitat amb que ho va fer. «Veniu que xerrarem». Ens va convidar. Ens escoltava amb una enorme intensitat. Solien ser tertúlies intrascendents de les quals posteriorment es feia molt difícil dir exactament de què havíem parlat. Ens ho passàvem molt bé. Un fluxe de benestar sense rastre de menyspreu ens envoltava tota l’estona tan se val de què parléssim. S’hi estava bé al seu costat. No calia amagar mai res perquè d’una banda era com si ell, «venint d’on venia» —del país de la Veritat?— ja ho sabés tot de nosaltres i d’altra banda nosaltres li podíem dir amb tota franquesa: «Vet-ho aquí, noi: és com som i d’on no n’hi ha no en raja». 
Potser no enteníem tot el que ens deia però sabíem una cosa molt important per a nosaltres: que l’estona que estàvem al seu costat no patíem. El de Tars amb grans riallades plenes de bonhomia ens deia que ens miressin els uns al altres i comptéssim quants n’hi havia d’instruïts, de poderosos o de família noble. Sí, era una reflexió que encara no havíem fet mai i que saltava a la vista: ni un. Tots una colla de dèbils de classe baixa de qui mai ningú no havia fet ni el més mínim cas en res. Una colla de perdis i de trixeraires. Pau deia que justament això era així per a confondre els sabis, per fer-los entrar en contradicció amb ells mateixos, perquè quedessin empresonats per les seves pròpies opinions. 
En tot allò que predicava no hi entraven paraules que s'imposessin per la seva saviesa sinó pel poder convincent de l'Esperit:
«Déu ho —us!— vol així. Per obra de Déu, teniu en Jesucrist absolutament tot el que sou, ja que Déu ha fet d'ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santedat i la nostra redempció, perquè "Si algú és gloria, s'haurà de gloriar del Senyor" i vosaltres us en glorieu en pròpia carn. Això salta a la vista. Sou uns pocavergonyes, una imatge insuportable per al món perquè sou la imatge de Jesucrist. A vosaltres no us manca cap mena de do. Ho veieu com Déu és fidel? On són els savis d'aquest món? On són els mestres de la Llei? On són els qui saben discutir? Que vinguin aquí ara mateix i em sentiran! Déu ha convertit en absurda la saviesa d'aquest món. Uns demanen prodigis i altres cerquen savieses, però nosaltres prediquem un Messies crucificat que és un escàndol per a uns i un absurd per als altres. Perquè allò que sembla absurd, en l'obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l'obra de Déu és més fort que no pas els homes». Amén. 1C 1

divendres, 26 d’agost del 2016

Sobre... Els cobricels

«—Avi...» 

—Avi, què és un cobricel? 
—És un baldaquí transparent, un dosser blau, un pal·li de seda, un pavelló iridiscent, un sopluig invisible, un porxo acollidor, un recer infinit, una borda o un tendal sota una immensa enramada. És aquella capa tan fina que, més enllà del cel, cobreix el cel 
—Avi, què hi ha més enllà del cel?
Benvingut, Jaume— 

dijous, 25 d’agost del 2016

Sobre... El meu Déu

El meu Déu no perdona 

El meu Déu és cabut, terc, tossut i pertinaç. El meu Déu no perdona. No perdona la possibilitat que no siguem feliços. Amb obstinació sol repetir: «Manifestaré en vosaltres la meva santedat, us faré venir a la vostra terra, posaré dins vostre el meu esperit, abocaré sobre vosaltres aigua pura, us donaré un cor nou, trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn». Quan se li posa una cosa al cap no para fins aconseguir-la. La seva ofuscació el va portar a enviar el seu fill per veure si així ho enteníem. El meu Déu és repatani i entestat com ell sol i mai no es perdonaria que no fóssim feliços. Ez 36

dimarts, 23 d’agost del 2016

Sobre... El profeta Amós

Res més agradable

Hi havia un profeta que tenia cura d'uns sicomors. De tots ells penjaven unes tires de roba esfilagarsada que vibraven amb el vent. Això havia fet que aquells camps fossin molt admirats. 
Deia que ell i els sicomors eren una sola cosa, que no hi havia cap distància ni separació, que era com si estiguessin soldats. Deia que podia veure el cordó umbilical que sortia de tots ells com si fossin cintes. Deia que podia sentir el fluxe d’energia que els unia i que no hi havia res més agradable en el món que aquesta unió. També deia que aquesta és la manera com estem units amb tot l'univers.

Sobre... La biblioteca del meu cor


Interior 
 

—Avi, com és que quan escriviu sempre suqueu la ploma en aquest tinter buit?
—És que un dia una veu em va avisar i em va dir que guardés en secret el que m’estava dient i no ho escrivís però com que eren coses molt bones, grans i agradoses de sentir per això m'he passat la vida escribint aquests secrets amb tinta invisible i per això els guardo tots en la biblioteca del meu cor.
Gràcies Toni!– 

Sobre... Un ball de nuvis a una era

 Vestir-nos de festa

Quan va començar el ball de nuvis a l’era l’univers es va aturar perquè el cel se n'alegrés i la terra hi fes festa i bramulés el mar amb tot el que s’hi mou i jubilessin els camps i cridessin de goig els arbres del bosc i mudessin en danses els nostres planys per treure'ns el dol, per vestir-nos de festa, perquè poguéssim entrar amb tota la grandesa en aquell ball de nuvis aquell vint de setembre en aquella era Sl 95
Per a Chloé & Mingu

Sobre... Allò que no puc oblidar

No puc fer-hi res
Veure el comportament de la gent com cal i veure el no comportament de la gent com no cal vol dir patir en pròpia pell les conseqüències de necis i de cecs però com que no puc fer res per no estar aquí ni per ser com sóc, tampoc puc oblidar el tron de Déu ni Déu mateix que hi seu  Mt 23

divendres, 19 d’agost del 2016

Sobre... El carrer de Vidal i Quadras

Una glossa


Explico coses. Res més. Des del meu punt de vista. El meu punt de vista podria ser un altre? Els meus ulls podrien ser uns altres? Un va pel carrer i veu i no es pregunta com ha de veure

dimarts, 16 d’agost del 2016

Sobre... Un record

Aferrat

El relat havia anat avançant i va arribar un moment que vaig veure fins a quin punt estava aferrat únicament a les seves paraules. El relat poc a poc m'havia elevat. Un relat deu estar dissenyat perquè en arribar al final només ens sostinguem en les seves paraules, perquè tota la resta que no sigui ell desaparegui sota els nostres peus, perquè la paraula arribi a ser la única cosa tangible de veritat per a nosaltres. Quan vaig mirar a banda i banda m'entrà vertigen i pànic. Déu meu, no hi havia res més! No hi havia res en el món on agafar-se! Fins i tot la dona aquella en qui tant havia confiat havia fugit al desert. Tot havia estat degollat i només tenia la paraula on agafar-me.
Passats els anys vaig saber que aquesta experiència adolescent que aleshores em va semblar terrible no era exclusivament meva. Venia de molt lluny.

Fns i tot hi havia bous i lleons que havien viscut des de sempre agafats exclusivament a la paraula
        

dilluns, 15 d’agost del 2016

Sobre... Un gran prodigi

«—Avi...»

—Avi, per què «les dones són un gran prodigi»?
—Perquè totes són extraordinàries, meravelloses, belles, excel·lents, notables, sorprenents, espectaculars, considerables, magnífiques, superbes, enlluernadores, fascinants, lloables, elogiables, encisadores, encantadores, sensacionals, sumptuoses, majestuoses, admirables, excel·lents, esplèndides, fantàstiques, immillorables, rares, anòmales, extraordinàries, fenomenals, singulars, excepcionals, admirables, magnífiques, portentoses, miraculoses i sobrenaturals i perquè totes venen d’aquest gran prodigi: «Una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Una dona que esperava un fill i cridava amb dolor a punt de donar a llum. Una dona que va fugir al desert». Ap 11

Sobre... Les flors de nit

«—Avi...»

—Avi, com és que Jesús no va fer cas de la vergonya que havia de passar? 
—Perquè era intel·ligent, sant, únic, múltiple, subtil, àgil, penetrant, immaculat, clar, inofensiu, amic del bé, perspicaç, lliure d'impediments, benvolent, humanitari, sòlid, segur, tranquil. No en va fer cas perquè tot ho podia i tot ho vigilava com fan, per exemple, les flors de nit cada dia. He 12 i Sv 7

divendres, 12 d’agost del 2016

Sobre... Com ens estima

«—Avi...»

—Avi, com ens estima el Pare del cel?
—Ens estima tant que no ens ho acabem de creure i per això Jesús aprofita qualsevol ocasió per recordar-nos-ho. Per exemple, una vegada va dir que el Pare del cel ens honorava. Ja veus, ens honora a nosaltres que l’hauríem d’honorar a ell!
—Avi, què vol dir honorar?
—Vol dir retre honor a algú o alguna cosa, enaltir o premiar el seu mèrit. També vol dir acollir. «El Pare acull els qui es fan servidors de Jesús». I això vol dir que ens beneix —ens honora i ens beneix— ens protegeix, ens exalça, ens reconeix a la plaça amb gran alegria com a amics seus, ens considera tal com som i ens magnifica, ens aplaudeix en tot el que fem i ens respecta i venera. En definitiva, està orgullós de nosaltres
—Sempre?
—I tant! Sempre que ens fem servidors de Jesús.
—Avi, i com ens en podem fer?
—Només hi ha una manera que és fent-nos-en i no només volent-nos-en fer o pensant que ja en som. Quan ho fem —quan ens fem servidors de Jesús— el Pare ens honora fins al punt que podem percebre la seva estimació en el recó més amagat del nostre ser.
—Però avi ¿que no ho érem, abans, de servidors seus?
—Es veu que avui encara no ho érem però ara ja «ha arribat l’hora» perquè ja ens n’estem fent, perquè només fent-nos-en estem allà on hem d’estar i perquè en aquest lloc és on està Jesús: exactament en aquest lloc, sense cap escletxa que ens en separi fins al punt que arribem a ser una sola cosa amb ell i amb el Pare que tant ens estima.
Ha arribat l’hora. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus. (Jo 12)

Sobre... Notícia de la tardor

Dues fotografies donant-se la notícia l'una a l'altre

dilluns, 8 d’agost del 2016

Sobre... Vós

Nota

He aplegat en una sola pàgina seguida totes les entrades que tenien l'etiqueta «Sobre... Vós» per facilitar la lectura tant del bloc com la d'aquestes entrades.
Si la voleu llegir feu clic aquí
Si feu rodar el ratolí fins al final d'aquesta pàgina que se us obrirà podreu començar la lectura pel primer text cronològicament parlant