diumenge, 2 de setembre de 2018

Sobre... Cridar a l'existència


Ah,
si jo digués

Si jo digués: «Gràcies Senyor per haver-nos cridat a l'existència, per haver-nos elegit per proclamar el vostre amor fidel amb una vida sostinguda per l'esperança i guiada per la caritat» tindria el problema de no saber si entenc del tot el que acabo de dir perquè pensar cada una d'aquestes paraules demana temps.

       Per exemple el crit. Una crida és una ordre, un imperatiu que diu i ordena, un «Sigues!», un «Existeix!»
       El crit és personal. Algú crida algú altre per comunicar-li personalment alguna cosa de la qual els demés no n'han de fer res. El crit elegeix i separa —santifica—  la persona cridada. Només ella l'haurà sentit. Només ella en pot ser responsable.
       El crit és dinàmic i no s'acompleix si no és en l'acció de proclamar o practicant l'exercici de la proclamació. Quan el practiquem veiem que justament és això —la proclamació— allò que sosté la nostra vida. Fa vertigen de pensar-hi perquè ens remet al contrari: que no fóssim elegits o que ho fóssim per no proclamar res.
       El crit ens porta a les portes del pur dir del proclamar. El crit, per tant, ens purifica perquè només purs podem tenir coneixement de l'amor i, saber quina cosa és l'amor, no és poc.
       La vida que contempla tot això no és, però, una vida pròpia —la «meva» vida— sinó que és una vida «sostinguda». La vida sostinguda! Imagino uns fils que la sostenen.
       Qui els sosté? Té nom? Hi puc parlar? Jo em pensava que prou feina tenia a viure-la, la vida.
       El seu nom és «esperança».
       Però quan diem esperança ens referim a algú en particular o a alguna cosa? L'esperança és una persona?
       Persona: quan la Trinitat fou, tot fou persona. Tot és, des d'aleshores, personificant, personificable, personificat i personificació.
       Aquest és un tresor en forma de pensament que caracteritza el cristianisme: la personificació de tot, de tothom i de totes les paraules sense exclusió. Esperança, Caritat, Alè, Llavis, Pare, Fill, Esperit són persones i per això s'han d'escriure en majúscula.
       Així, si jo digués el que acabo de dir, encara m'agradaria seguir dient el mateix que va dir un monjo un dissabte a l'ofici de laudes a Montserrat:
       «Vós que conduïu amb amor el vostre poble, concediu-li un cor humil i sincer capaç de reconèixer els seus pecats per progressar en la virtud fent seva la vostra misericòrdia».
       «No us oblideu Senyor dels qui us ignoren, dels que han oblidat el seu baptisme o trencat els seus compromisos de fidelitat. Revifeu en ells la llum de l'esperança i el sentit de la fe»
       «Vós que amb la vostre mare Maria ens doneu un exemple de tendresa i de fermesa espirituals feu que amb la seva protecció ens sapiguem sostenir els uns als altres en la gràcia de l'Evangeli». 
       Ah si jo digués, quantes coses no diria!