dilluns, 30 de novembre del 2015

Sobre... Sentir passos

 Us presento un amic
Sant Pau diu que l'Escriptura diu: «Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que porta la Bona Nova». Probablement citava Isaies: «Que en són, de bonics, per les muntanyes els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau i el benestar, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: “El teu Déu ja regna!”» Rm 10
Sentir passos. Sentir «els» passos. Algú ve. Una gran expectativa. El carrer desert. Està venint. Un gran suspens. Ja arriba. Passos, senyals... 
Per exemple: si sonen les piulades d’un semàfor, és senyal que a prop hi ha algú que és cec 
Per exemple: el ròssec de les rodetes de les maletes per les rajoles de la vorera indica que algun turista és a prop... tot i que també pot ser que sigui el pal d’un cec rastrejant la ruta
Tot això per dir que ahir, com ja fa una colla de diumenges a primera hora, coincidim amb en Juan Luís al Passeig de Sant Joan, just davant de la biblioteca Arús i estem una estona fent-la petar 

M’explica episodis de la seva vida. Jo aprenc moltes coses al seu costat. Com fa anar les mans mentre prenem el cafè amb llet vorejant tota la tassa i el plat. De vegades em sembla veure sortir guspires dels seus dits. Per la manera que ho relata em faig càrrec de com s’orienta en les passejades que fa cada dia. Em parla dels carrers, dels trencants, dels obstacles. Li agrada la música. Té dos violins. Un de molt valor fet per un amic seu que és lutier. 
Fa set dies em va explicar que conèixer la Júlia i en Jordi de la parròquia li va canviar la vida. Avui hem parlat de la Paty, de la Vero, de la Sole, la seva filla que viu a Amèrica, i de com els diumenges cap a les nou estem pendents de trobar-nos. Hem coincidit a dir que era com un regal que no havíem buscat. Li he demanat permís per fer-li les fotos. Una l'he ampliada perquè m'ha semblat al·legòrica d'aquest veure-hi amb l'ull del pal

diumenge, 29 de novembre del 2015

Sobre... Ahir

____________   Post scriptum  ____________
 
Ahir, després d'haver publicat el text, em vaig quedar amb la recança de no haver-ho dit tot. Més tard em vaig adonar que m'havia deixat de glossar unes de les expressions més boniques d’aquest «fer-se-lloc-l’un-a-l’altre» que és l’amor: la pericoresi o circumincessio, paraules que aproximadament volen dir «ballar l'un a l'entorn de l'altre»
Tres àngels es fan lloc l’un a l’altre. Els tres són donació pura. Cap d’ells està per ell mateix. Tot gira, tot funciona. Tot roda a l’entorn d'una taula parada, d'una copa: la cena que recrea y enamora
Es tracta de la icona pintada per sant Andrei Rublev (1360) anomenada La trinitat. Algú (2015) ha dit que J. S. Bach (1685) en l’exemple que vaig donar ahir s’havia avançat cent anys a establir la «teoria de Möbius» (1790) que també parla «topogràficament» d’aquesta pericoresi. La lògica em diu que estem parlant d’una cosa que ve de molt més lluny:  
«Germans, que el Senyor faci créixer fins a vessar l'amor que us teniu els uns als altres i a tothom, tal com nosaltres també us estimem» 1Te

dissabte, 28 de novembre del 2015

Sobre... Interpretar oferint

Les aigües de la significació

«A mi, Daniel, tot això em contorbà, les visions que havien passat davant els meus ulls m'alarmaren. Per això em vaig acostar a un dels assistents i li vaig demanar que m'aclarís tot el que acabava de veure. Ell em va respondre donant-me aquesta interpretació...» Dn 7
Que hi hagi significació i no que no n’hi hagi: aquesta és la notícia !
Que valgui la pena maldar, afanyar-se o esforçar-se per interpretar i no per no fer-ho ! 
Que no es tracti tant d’allò que pugui significar alguna cosa com de veure que en el fet mateix de la significació hi ha la possibilitat de viure sense secrets, sense res amagat i que per això hi ha el fluxe, el corrent de significació i d’interpretació 
D'aquesta manera Daniel ens obre els ulls i ens encoratja a que ens capbussem en aquesta «cinta de Moebius», en aquestes aigües, en aquest corrent que és la significació pura significant-se, ella mateixa, en nosaltres i en l’acte d'interpretació 
És el cas del cànon de l'Ofrena Musical —canon Quaerendo invenietis— de J. S. Bach que, més enllà del valor i de la suposada significació del tema, hi ha la mateixa interpretació per activa i per passiva, per davant i per darrera, fent-se i desfent-se. Pràcticament només això. Ho veureu clar si cliqueu aquí 
Daniel treu importància fins i tot al seu mateix relat i als detalls esfereïdors que l'envolten perquè sap que tots tenim els nostres
Daniel ens ve a dir que no hem de tenir por
S'acaba un any litúrgic i en comença un altre. Avui les Vespres ja són d'Advent. Començament i final, com haureu vist en l'exemple musical, es toquen. Tot és en tot. Tot és per bé. Tot és u  
No hem de tenir por de suggerir que l’estat òptim de la persona és la recerca de la transcendència. Hem de pensar que si Déu ens hi crida, això és molt bo. No li podem posar excuses: 
«Però tots començaren d’excusar-se. Un li digué: «He comprat un camp i l’haig d’anar a veure. Disculpa’m». Un altre digué: «He comprat cinc parelles de bous i ara me’n vaig a provar-los. Et prego que m’excusis». Un altre digué: «M’acabo de casar, i per això no puc venir» Lc,14.
Vegeu: J. M. Rovira Belloso. Déu és feliç donant-se, Herder, pàg 29 

divendres, 27 de novembre del 2015

Sobre... Construir (2)

El que planteja la Maite és molt interessant
Vegeu-ho, si voleu, clicant aquí 
És cert: som molts els qui no ens sentim a gust amb el nostre cos, som molts que el detestem, som molts que voldríem tenir-lo segons els cànons, som molts que n'estem aterrits, som molts que ens preguntem pel mal que hem fet i són moltes més les coses que podríem afegir a la llista 
Això és així. Percebem que darrera tot aquest corrent hi ha —diguem-ho així— una mena de voluntat malèfica, de mal rotllo absolut i nefast. És com si «el món» creés aquests canals o circuits per martiritzar-nos. Potser és «llei de vida». Potser la vida sense aquest martiri no ens faria espabilar 
Ens ho podríem mirar des de molts punts de vista. Una regresió, per exemple, a la nostra infantesa —o abans, si això fos possible— potser ens donaria pistes. Qui sap si amb una bona psicoanàlisi aconseguiríem saber alguna cosa d’aquest terror. Però arribats aquí, potser la pregunta que caldria fer és si aleshores va ser viscut d'aquesta manera que diem i amb el llenguatge que ara utilitzem: teníem tres, quatre o cinc anys o més o menys, tant se val. Aquest és un plat que de sempre tinc preparat a la nevera per menja-lo quan tigui prou temps 
Tot això ho sabia molt bé sant Pau que segons diuen era d’aspecte més aviat desagradable i arrossegava uns mals que només el seu amic Lluc que era metge sabia consolar 
Com és, doncs, que parla així? 
Perquè tota aquesta «porqueria» només pot ser guarida per una gran i immensa «esmena a la totalitat». Una força guaridora, vivificadora, capaç de curar-ho tot. Per això, quan llegim alguna cosa d’ell de vegades ens atrevim a fer preguntes del tot fora de lloc per veure si trobem la resposta: «Era mag sant Pau? Tenia coneixement de les ciències ocultes? Era gnòstic? Prenia drogues?» Coses així... 
Com sempre sol passar, però, la resposta és molt més simple que tot això. Una resposta tan total com aquesta l’han d’entendre els nens o no és cap resposta 
Els nens... només entenen i saben d’amor. «Saben i entenen» perquè han percebut en les seves entranyes i en tots els seus circuïts energètics de cada una de les seves cèl·lules que són estimats. Només «saben» això. I sant Pau diu: «Això és molt, això pot amb tot, això és en l’essència: Déu i amor són inseparables» 
Fixa’t com Pau parla d’«estimar» el propi cos! 
És molt bonic això! 
L'alimenta, el vesteix, li fa el llit ben fet cada dia! I acaba dient que... «també Jesús ho fa així amb l'Església» 
Un pot —estones més, estones menys— no sentir-se a gust amb el seu cos, un pot detestar-lo, un voldria tenir-lo segons els cànons, un se sent aterrit, però sant Pau ens desafia amb el gran desafiament: un, malgrat tot això, pot estimar-lo. I estic segur que de bona gana afegiria unes quantes Benaurances més a les del seu mestre:
Benaurats els qui no us sentiu a gust, benaurats els qui us detesteu, benaurats els aterrits, benaurats els qui ara passeu fam: Déu us saciarà, Feliços i benaurats els qui ara ploreu: vindrà dia que riureu

dijous, 26 de novembre del 2015

Sobre... Construir

La vida en construcció 
«No reina Dios por lo que uno come o bebe sinó por la justicia, la paz y la alegría que da el Espíritu Santo y el que sirve así a Cristo agrada a Dios y lo apueban los hombres. En resumen, esmerémonos en lo que favorece la paz y construye la vida común» Rm 14
Construye la vida común. «Construir» està clar: el contrari és destruir. «La vida» també està clar. Tenim, doncs, un cos, una vida. La vida aquesta que tenim, però, no és estàtica o passiva sinó construïnt-se, contruïnt el seu cos de vida: la vida en construcció.
Sant Pau aquí ens parla, però, d’un tipus de vida singular: «vida comú» o «vida en comú»
Com deuen ser els constructors d’aquest tipus de vida? Són «especials»? Són arquitectes?
A un constructor d’aquest tipus de vida —de la vida comúo en comú— només li cal una cosa: tenir clar quin o com és el cos d’aquesta vida. Arribar-lo a delimitar com delimitem el nostre. Arribar-ne a tenir cura com en tenim pel nostre. Fer-li el llit ben fet cada dia com li fem al nostre. Coses així
Es desprèn de tot això que un constructor d’aquesta mena el primer que haurà de conèixer és el seu cos
«No hi ha hagut mai ningú que no estimés el propi cos; al contrari, tothom l'alimenta i el vesteix. També el Crist ho fa així amb l'Església» Ef 5
Sant Pau parla als pagans. Ens proposa que reflexionem fort les seves propostes. No parla d’«angelets»: parla del cos, d’estimar, d’alimentar, de vestir
I és que, a més de tots els nostres cossos, ell tenia molt clara la delimitació d’aquest immens cos humà anomenat Església com també tenia molt clara la desbordant bellesa i bondat que desprèn el seu cap
 
Als cos... ins — 

dimecres, 25 de novembre del 2015

Sobre... L'agraïment

La gran i pericorètica dansa
«Així és com ells esborren l'agraïment del cor de les persones i, envanits pel afalacs dels qui no tenen cap sentit d'allò que és bo, s'afiguren que evitaran el judici de Déu, que sempre ho veu tot i detesta el mal» Estgr 8
Esborrar l’agraïment! Us imagineu? Difícilment hi pot haver un mal més terrible que aquest. Actua a la manera dels antibiotics que et deixen el cos sec o com la quimioteràpia que, segons diuen, té els mateixos efectes que els antibiotics però centuplicats
Esborrar l’agraïment: desproveir a la persona d’allò que probablement més la caracteritza com a tal
Esborrar l’agraïment: el contrari de donar-lo, de donar gràcies
Donar gràcies: un no les dóna si prèviament no les té, ell en ell mateix
Tenir gràcies: Com es fa això de tenir gràcia? On és la gràcia? A quina botiga en venen? Es pot fabricar? Simplement... «es té o no es té»?
Gran interrogants. El cert és que si prèviament no hem sentit circular la gràcia per totes les nostres artèries i tot el nostre sistema nerviós de manera lluminosa difícilment la podrem donar en forma d’agraïment. I no la podrem donar perquè no arribarà a desbordar, perquè serà un simulacre, una frase feta, un lloc comú, un «Moltes gràcies i passi-ho bé»
Percebre circular l’agraïment en el nostre interior: L’agraïment sempre hi circula altrament seríem morts. El tema és percebre’l. El tema, com en la majoria de les qüestions importants que afecten la humanitat, és la revelació d'això —algú ens ho ha d'haver dit: nosaltres no donem per tant— i la seva posterior percepció que les coses són així. En el més fosc de les entranyes, quan tot ens semblava perdut apareix un fil de llum encès de coses, de moltíssimes coses. Pel demés, coses habituals, quotidianes i insignificants però que calia tornar a descobrir, que calia fer-ne un càntic nou. Coses com ara el fred o la calor o un brot de farigola o una tassa de cafè o...
... cels o àngels o aigües de l’espai o estols o sol i lluna o estrelles del cel o pluges i rosades o tots els vents o foc i xardor o fred i calor o rosades i gebre o dies i nits o llum i tenebres o glaç i freds o geleres i neus o núvols i llamps o muntanyes i turons o plantes de la terra o mars i rius o fonts de les aigües o peixos i monstres marins o tots els ocells o feres i ramats o tots els homes...
Sí: només «després» reconeixem que eren coses que «abans» ja hi eren. Tan sols ens faltava reconèixer-les i ara, en aquests moments de silenci i de foscor, apareixen de cop i del no-res lluminoses. Circula de repent per les nostres venes l’alegria que hi hagi cels o àngels i no que no n’hi hagi: els veiem!
Circula de repent per les nostres venes l’alegria de la revelació d’això. Com un concertista que porta molt temps assajant un mateix tema i s'adona que el moment de plenitud ha arribat quan veu que el millor que pot fer és passar a la fase de la donació. «Només» donar les gràcies és el que fa un bon concertista que es preui de ser virtuós. No escatimar-ne ni un gram de d'aquesta donació tan efusiva
Així és com el procés d’agraïment tancarà el cercle sagrat, la seva gran i pericorètica dansa
Els experts en el tema diuen que el món, després d’una cosa tan portentosa i humil com aquesta, canvia el mal —perquè el detesta— per bé
Com una esquerda en una paret, la gràcia ha de penetrar-me abans de donar-la —es diu el violinista a ell mateix en acabar el concert—. Què donaria, pobre de mi, altrament? Només aleshores donaré gràcies, només aleshores seré l’encarnació de l’agraïment
«Doneu gràcies en tota ocasió» 1 Te 5

dimarts, 24 de novembre del 2015

Sobre... Continuar donant dedicació

«La gran quantitat de béns que rebem...»

 ◊   
Vam començar la reunió amb la lectura d'aquestes paraules de Júlia:
« Tornant a llegir pensaments, històries i oracions de la beata Mare Teresa de Calcuta recollits en el petit llibre En el cor del món (Olañeta, Barcelona, 1999), he trobat un relat amb aquest títol:
Donar sense demanar res a canvi
Una monja em va dir una vegada durant un seminari a Bangalore: «Mare Teresa, vostè malcria els pobres si els dóna coses de franc. Aixó els fa perdre la dignitat humana».
Quan tothom hagué callat vaig dir tranquil·lament: «Ningú no malcria més que Déu mateix. Només cal veure els dons prodigiosos que ens ha donat de franc. Cap dels qui som aquí ara portem ulleres, però tots hi veiem. Què passaria si Déu ens exigís diners a canvi de la vista? Respirem i vivim gràcies a l’oxigen pel qual no paguem res. Què passaria si digués: «si treballeu quatre hores en rebreu dues de sol?» Quants sobreviuríem aleshores?
I per acabar els vaig dir: «Hi ha moltes congregacions que malcrien els rics; ja està bé que n’hi hagi alguna que vetlli pels pobres, que malcrïi els pobres». Es feu un llarg silenci després del qual ningú més no va obrir la boca.
 ◊  
Certament, la nostra comunitat de serveis no dóna cap «bé material de franc» però sí que dóna allò altre tan preuat que en diem companyia i ho fem a qui n’està mancat i el títol del relat de la Mare Teresa expressa un tret propi, característic i molt important de la nostra activitat: donar sense demanar res a canvi.
Us ho he llegit perquè em va agradar la resposta de la Mare Teresa a la monja. Té molta raó quan ens fa veure la gran quantitat de béns que rebem de Déu absolutament de franc. I també em fa pensar que amb la nostra actitud de donar d'aquesta manera ens assemblem a Déu com a fills seus i estem més a prop d’Ell com a col·laboradors de la seva misericòrdia. Essent els primers en rebre-la no ens la podem quedar només per a nosaltres sinó que l’hem de comunicar als «pobres de companyia», a tots aquells que puguin sentir-se sols o sense estimació. Com la mare Teresa estic convençuda que aquesta manera de fer no els «malcria» ni «posa en perill la seva dignitat». Al contrari: això és contagiós i sol provocar un agraïment que fa que els qui el reben també el vulguin donar. I com a demostració d’això que dic us convido que penseu en els voluntaris de la nostra comunitat que se n’han fet després d’haver estat ells en primer lloc els beneficiaris.
Ànims! 
Coratge! 
Continueu donant la vostra dedicació i amistat tan bé com ho feu! »

 ◊ 
FLORETES DEL VOLUNTARIAT (Full Verd. 22 de novembre)
Paraules de mossèn Cinto Verdaguer amb les​ ​quals m’identifico molt:
«La caritat és claror que il·lumina els qui la fan,​ ​els qui la reben i fins els qui en senten parlar. La​ ​caritat és omnipotent com Déu, puix segons Sant Joan,​ ​Deus est Caritas, i lliga els qui la fan amb els qui la​ ​reben, i fins els qui en senten la influència beneficia​ ​d’una manera o altra».​ Pilar. ​Voluntària de la Comunitat de Serveis

dilluns, 23 de novembre del 2015

Sobre... L’entusiasme

Els humils de les paraules
Podem dir: «Portava Déu dins seu però no ho sabia»
També ens podríem preguntar perquè hem de cantar Déu si ja el portem dins nostre: no és una redundància?
Però potser és més simple: es tracta que, justament perquè el portem dintre, ho diguem, l’aclamem. No tindria efecte, altrament. No seria... Déu! No existiria perquè precisament és la paraula dient-se
—Sense paraula, doncs, Déu no és?
—Sense paraula Déu no seria res per a nosaltres que parlem paraules. No sabem si ell parla d’una altra manera que no siguin les paraules però si aquesta altra manera es pogués explicar amb paraules ja no seria «altra». No ho sabem tot de Déu. No podem. «Home —estic temptat de dir— és que jo voldria un parlar més enllà o per sobre de les paraules, un parlar més gran i ràpid que el que parlen els que parlen amb paraules, per sobre d’ells, immediat, voldria...» 
Voldria... ser tant o més que Deu, oi? Doncs no senyor: hem de ser humils. Els humils de les paraules 
Per tot això els grecs ens van fer arribar la paraula ενθουσιασμός, entusiasme: una exaltació o un saltar de la cadira pel fet que les coses siguin així, que es donin d’aquesta manera i que cap altra sigui possible, que les coses siguin només en les paraules i que les paraules i només les paraules crein totes les coses: això és entusiasmador
L’entusiasme és un tresor 
L’entusiasme és un tresor descobrint-se, en el mateix acte del descobriment, just quan vocalitzem l’inevitable «oh!» davant la cosa des-coberta. Sense entusiasme no val la pena res. Un s’empatxa i agafa febres si no treu el seu entusiasme... perquè encara que no vulgui o no li agradi, Déu és en ell (en+theos) i això, el pitjor que pot fer per la seva salut, és callar-ho, és a dir no ser entusiasta enlloc de ser-ho que és el més natural tal com trobem indicat amb precisió en aquesta perla grega 
«Aclameu Déu amb entusiasme» Sl 47
A l’Emília, l’«entusiasta» directora de les «aclamacions» del Redemptor— 
Wie geht es dir?
Jo també us trobo a faltar. Saluda a tothom!

diumenge, 22 de novembre del 2015

Sobre... Batre

He trobat un verb formidable 
Es tracta de batre trans., intr., pron. (pronominal batre's). He quedat commocionat per la quantitat de coses que arribem a dir —totes de cop!— quan diem batre
Moure amb ímpetu i força alguna cosa, com un ocell les seves ales
Debatre
Fer caure amb cops i moviments d'una vara els fruits d'algun arbre
Referent al sol, l'aire, el mar, etc., pegar en alguna part sense cap destorb
Moure's amb violència i acceleració alguna de les parts interiors del cos d'un animal, com el cor o una artèria
Donar cops amb el martell al ferro
Xafar les garbes esteses en l'era, i separar el gra de la palla amb el trepitjar dels animals o amb el trill
Vèncer
Beisbol: Fer de batedor en un moment determinat del partit
Beisbol: Donar un cop amb el bat a la pilota del llançador per enviar-la lluny dels defensors, dintre els límits del terreny legal
Antigament: Rebatre
Pronominal: Combatre, barallar
Freqüentar un camí, un paratge; passejar-se
Mortificar, maltractar
Al batre o en temps de batre: en l'època en la qual es bat el gra
Batre ferro fred: perdre temps
Agitar, remenar, a cops de forquilla, de paleta, de bastó, etc. Batre ous, la nata 
Recórrer (el bosc, el bardissar, etc) per aixecar la caça. 
Es com si amb el fred d'avui ens hagués arribat una bona batuda i ens haguéssim de posar corrents les piles per provar de conjugar molt seriosament cada un dels verbs que composen el verb batre. El fred d'avui ha fet de nosaltres una cosa especial, una cosa nova, una cosa que abans d'ahir encara no érem. Sí, hi ha ímpetu en tot això, un ímpetu i una força grans que no sabria com explicar
Alemany: schlagen; AGR dreschen; (caça) treiben; PRON kämpfen 

dijous, 19 de novembre del 2015

Sobre... Els estels

—Ai
 
Ella, la mare, digué: «Ai... el meu estel!». L’estel era un joiell d’esmalt. Li va regalar el mes passat, el dia del seu aniversari. Imitava un dibuix de quan tenia vuit anys i que també li va regalar el dia de l’aniversari 
Ella, la mare, digué: «Ai... el meu estel!». L’estel era el seu fill. Va morir a l’atemptat de divendres
Dibuix de Jaume Manyà

diumenge, 15 de novembre del 2015

Sobre... Les ganes

Sobre tenir molta gana 
«És cert que no els podem reprendre massa; potser s'han esgarriat per les mateixes ganes de buscar Déu i de trobar-lo: vivint enmig de les obres de Déu s'esforcen per conèixer-les, i una sola mirada ja els convenç que tot el que veuen és molt bo» Sa 13 
«Ganes de buscar Déu i de trobar-lo»: Que ben dit! És exacte! 
Tot i que buscar i trobar Déu gairebé sempre comporti esgarriar-se, ara parlarem però d’aquestes ganes 
Aquestes ganes que sembla que ho puguin tot... ¿d’on poden venir aquestes ganes? 
Els experts diuen que venen del mateix Déu, que ell mateix ens les infón a fi que tornem a ell perquè això és el millor per a nosaltres, perquè això és la nostra felicitat... i la d’ell 
Són unes ganes fortes, ganes no només de buscar-lo sinó ganes de consumar la recerca, ganes de trobar-lo, ganes que no es conformen amb menys 
El perquè són tan fortes aquestes ganes ens ve donat per la mateixa dinàmica de vida en la qual estem immersos, en la qual vivim enmig: una sola mirada ja ens convenç que tot el que veiem és molt bo 
Una sola mirada! 
«Ens encisava tanta bellesa» 
Aquesta mirada sola pot generar unes ganes tan fortes que s’enlairen fins allà on ja no hi ha noms. Perquè? Perquè veuen allò que és bo i saben que això mai no defrauda 
«—Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu» Lc 18

dissabte, 14 de novembre del 2015

Sobre... L'Empar

Qué te puedo dar
Empar: 
Qué te puedo dar, que no me sufras, qué te puedo dar, que no te hundas? Que no vea en tus ojos reflejos de cristal, que me mata tu angustia, que me puede tu mal
Empar, sabem que...
Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen, dels qui ell ha decidit cridar; perquè ell que els coneixia des de sempre els ha destinat a ser imatge del seu Fill 
Empar, què dir davant d'això?

divendres, 13 de novembre del 2015

Sobre... Demanar

demano
Jo confesso a Déu totpoderós i a vosaltres, germans, que he pecat per culpa meva, de pensament, paraula, obra i omissió 
per això demano
a la Verge Maria, Mare de Déu, als àngels i als sants i a vosaltres germans, que pregueu per mi a Déu nostre Senyor
per això només demano

dijous, 12 de novembre del 2015

Sobre... Perseguir

«Un cant que tinc al cap»
Ya no tengo tiempo
Quiero la esencia, mi alma tiene prisa
M. Andrade
Què vol dir perseguir? Qui poden ser els qui em persegueixen? Qui són els meus enemics? Qui, de mi, és enemic meu? 
«Quants n'hi ha que em persegueixen! Són molts!» Sl 3 
Perquè he de caure a les seves mans? Perquè accepto de ser perseguit? Com és que acabo beneïnt els qui em persegueixen?  
«Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu» Rm 12
Però ¿pot existir realment algú fora de mi que em pugui perseguir? Qui de mi, altrament, em podria perseguir a mi mateix? Què hi ha en aquesta persecució? Qui empaita què? Què es busca? El joc no és gens agradable. S'arriba a emmalaltir. Perceps que t'hi va la vida. T'acuiten. Corres...   
«Branda la llança, barra el pas als qui em persegueixen» Sl 35
Ara ho entenc: la vida! Una cosa totalment diferent a les que estic habituat, una cosa... viva! La vida: una esmena a la totalitat a les coses no-vives. El «doncs» d'un «doncs jo us dic» com a única explicació vàlida. Em persegueix un dir que és un «més-que-dir» i quedo exhaust de tant rodar. Un... «Doncs jo us dic» 
«Doncs jo us dic: estimeu, pregueu pels qui us persegueixen» Mt 5
I és que ara m'adono que moltes de les entrades d’aquest bloc han estat escrites sota aquesta amenaça. Efectivament, sempre hi havia algú que m’empaitava tot just posar-me a escriure i mai sabia si tindria prou temps per acabar. Per acabar: per enllestir una mena de cant que sempre tinc al cap, un cant del meu amor al meu amor, un cant inspiradíssim que pretén no acabar-se mai  
«Em tiren fel al menjar, quan tinc set em fan beure vinagre. Que la taula se'ls torni un parany, que es torni una trampa per als seus convidats. Que se'ls entelin els ulls i no hi vegin, que els flaquegin les forces a cada momentAboqueu el càstig damunt d'ells, que els atrapi la vostra indignació, que els sigui devastat el campament i no quedi ni una ànima a les seves tendes, ja que... 
... persegueixen el qui vós heu ferit i troben motius al dolor del qui vós heu traspassat» Sl 69

dimecres, 11 de novembre del 2015

Sobre... Què és la paraula

«—Avi...»
—Avi, què vol dir «Jesús és la paraula»?
—Imagina algú que mai no hagués dit o sentit o llegit enlloc el nom de Jesús. Només, però, que l'hagués anomenat una sola vegada en la vida, ell ja mai més l’hauria abandonat. Aquí la paraula «ell» es refereix tant al nom com a qui el diu com a Jesús. Aquí la paraula «ell» dansa unida a ells, a tots tres al mateix temps

Sobre... El perquè d'aquest bloc

Una declaració de principis 
«Per la gràcia que Déu m'ha donat, us he escrit amb cert atreviment, com qui recorda coses que ja coneixeu» Rm 15
Sant Pau no diu «recordant» sinó que diu «com qui recorda»
¿Com ho fa algú, no per recordar sinó per fer «com qui» recorda? On pot tenir posat el cap?  
Algú que recorda el té posat en el record. Però qui recorda «com qui recorda» té el cap en un altre lloc que pròpiament no és el record al qual no arriba a tocar. Aquest «com qui» abans d’arribar al record fa sapa al biaix a la intenció de recordar que d’aquesta manera allibera el reconeixement d’aquelles «coses que ja coneixíem», que sabíem de molt abans  
També parla d’atreviment. Què vol dir sant Pau amb atreviment? Una mica d’ingenuïtat, una mica d’infantesa, una mica d’innocència, una mica de candidesa sabent que uns diran que tot això que es parla aquí ells ja ho sabien i d’altres diran que es diuen coses més aviat risibles, grotesques, xarones, carrinclones, esquifides, insignificants o extravagants  
Us he escrit...

dimarts, 10 de novembre del 2015

Sobre... La zona de Broca

Un magatzem ple de pols i en desús 
El Josep volia dir «castellans» referint-se a algú que ens va saludar i que ell no va reconèixer, però va dir: «Tot és ple de capellans. N'estic fart» 
El doctor diu que al cervell hi tenim l’anomenada zona de Broca que és l’encarregada d’emmagatzemar les paraules. Algú que pateix Alzheimer sap què és allò que vol dir, en té la idea clara, però que quan ha d’anar fins al magatzem a buscar aquesta paraula o tot està tan desendreçat i ple de pols que no la troba o la confon o simplement no hi va
Com els copets que de vegades amb la mà ens donem al cap —com si això ens ajudés a recordar el nom de la cosa que hem oblidat— són els copets que el Josep es dóna sovint prop d'aquesta zona de Broca quan no troba la paraula que vol dir
 Font blanca. Carretera de Vilanova a Prades

dilluns, 9 de novembre del 2015

Sobre... Una font

«Naixia una font» 
No és que contemplés néixer aigua d'una font
Ezequiel va veure con naixia la font mateixa, al costat dret, sota el llindar, del no-res 
—Vosaltres heu vist mai néixer una font?
«L'àngel em va fer tornar a l'entrada del santuari, i vaig veure que sota el llindar del santuari que mira a orient naixia, al costat dret, una font d'aigua, i s'escolava cap a l'orient, passant a l'esquerra de l'altar» Ez 47 
 © Mingu Manubens 

Sobre... Reconèixer

«No t'escoltaré»
Que allò que és, passés a no ser. Que des del ser en el qual sóc vingués no ser. Que la vida que està sent, no fós o s’escolés o marxés i que en el mateix moment d’anar-se’n m’adonés de qui o què era allò que fins ara havia anomenat vida, el tresor. Que desaparegués. Que la desolació fós immensa, irrevocable. Que desfés la coherència del més petit dels meus teixits
Pànic, espasa, espant, rebuig, desastre, repugnància, infelicitat, alarma, sang serien paraules massa curtes per una pena tan gran: no gosarien ni aixecar cap 
En aquesta contenció, en el dol, en aquesta més que tenebra plena d'auguris espantosos —en la contemplació de la possibilitat que tu, alguna vegada, puguessis anul·lar el teu pacte amb nosaltres, el pacte de la vida amb nosaltres— és on Jeremies va percébrer la teva presència per damunt de tota altra presència, en adonar-se i reconèixer que tu i ell estàveu parlant cara a cara
«Que es fonguin en llàgrimes els meus ulls de nit i de dia, que no s'estiguin de plorar: un gran desastre desfà el meu poble, un cop dolorosíssim 
Si surto al camp veig les víctimes de l'espasa, si entro a la ciutat veig les víctimes de la fam, fins els profetes i els sacerdots van errants sense esma pel país 
És que heu rebutjat de cor Judà? És que sentiu repugnància per Sió? Per què ens heu ferit tan greument que no tenim cura? Esperàvem la pau i som infeliços, esperàvem remei i tot són alarmes 
Senyor, reconeixem que som culpables i que els nostres pares també ho han estat: tots hem pecat contra vós 
No menyspreeu el lloc que porta el vostre nom, no deshonreu el tron de la vostra glòria. Recordeu el vostre pacte amb nosaltres i no l'anul·leu» Jr 14 

dissabte, 7 de novembre del 2015

Sobre... La decisió

Glòria 
Glòria a aquell qui té el poder
de confirmar-vos
en la Bona Nova
que us anuncio
en allò que proclamem de Jesucrist
i que és la revelació del pla de Déu
amagat en el silenci dels segles
però que ara ha sortit a la llum
per la decisió del Déu etern
d'acord amb els escrits profètics
i ha estat posat a l'abast
de tots els pobles
perquè siguin obedients a la fe
Déu és l'únic ple de saviesa
Glòria a ell eternament per Jesucrist
Amén 
Rm 16
Confirmar, anunciar, proclamar, revelar, amagar, decidir, escriure, posar a l'abast, obeïr, saber
...

divendres, 6 de novembre del 2015

Sobre... La sorpresa de les sorpreses

Zacaries digué:
« Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel... 
... ha visitat el seu poble i l'ha redimit ! 
Fa que s'aixequi un salvador poderós a la casa de David, el seu servent, com ho havia anunciat de temps antic per boca dels seus sants profetes... 
Així ens salva, alliberant-nos dels enemics, de les mans dels qui ens volen mal, mogut pel seu amor als nostres pares i pel record de l'aliança santa que jurà al nostre pare Abraham, prometent de concedir-nos que, sense por, lliures dels enemics, li donem culte, amb santedat i justícia, tota la vida... 
I a tu, infant, et diran profeta de l'Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats, per l'amor entranyable del nostre Déu. Perquè ens estima ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau »
Diuen que tots els qui el van sentir recorden de manera especial el mateix moment: quan Zacaries exclamà: «—Ha visitat el seu poble!». Sembla ser que la cara se li il·luminà de tal manera i allargà i enfortí tant el «tat» del «visitat» que aquesta enorme sorpresa arribà fins als qui l’escoltaven. Era com si acabés de veure amb els seus ulls alguna cosa insòlita, impossible, inimaginable i que de tan gran no se’n podia dir res: allò que no era, que era impossible que fós, que ja es donava per perdut i oblidat, acaba de ser allà mateix, en aquell mateix moment i la llum que escampava tanta sorpresa li vingué tota a la cara i arribà fins a nosaltres que en vem quedar contagiats, impregnats. Nosaltres també sentíem com allò impossible, allò inimaginat, allò grandiós i absolutament bo ho teníem davant nostre. Millor dir, hi havíem quedat soldats, havíem passat a formar-ne part. S’obria un forat tan gran, venia tanta llum acollidora d’aquest forat que les coses per a nosaltres mai van tornar a ser iguals 
Els qui el van sentir diuen que la resta de paraules que digué Zacaries van servir per explicar el perquè de tanta sorpresa: que algú tan gran i amb un amor tan entranyable ens hagi visitat i sigui amb nosaltres
Fotografia: Marta Pau

dijous, 5 de novembre del 2015

Sobre... Seguir

La mirada d'una persona

«Seguir» o «continuar» és el verb que sempre em sembla que estigui conjugant la mirada d’una persona el dia del seu aniversari. Cada vegada que la miro és com si em digués: «Au va, seguim!» «Ànim, endavant!»
I em sembla que ho diu a ple pulmó i també em sembla que els qui la veiem en quedem contagiats. Quedem com impregnats o xops d’aquesta seva electricitat desbordant 
La mirada d’algú el dia del seu aniversari sembla insistir de manera molt tossuda que ha valgut la pena anar per un camí sense deixar-lo, guardar-ne la direcció, la línia de conducta   
La mirada d’algú el dia del seu aniversari és exigent: amb veu ferma i poderosa em commina a la grandesa sense excuses, a que segueixi la meva inspiració, el meu instint: «Veuràs com val la pena!»... diu  
La mirada d’algú el dia del seu aniversari ordena: Segueix el meu exemple! Segueix els meus consells! Continua sempre! Persisteix! Dura! Persevera! Perdura! Subsisteix! Prossegueix! No t'aturis i això fes-ho cada dia com jo fins avui mateix he fet  
La mirada d’algú el dia del seu aniversari sempre m’ha torbat molt
A la Nadala i a l'Uri i la Nuri... per preguntar — 

Sobre... Pasturar l'ànima

«—Avi...» 
—Avi, què és l'ànima?
—Un ramat
—Tot d'ovelles o de cabres?
—Als ulls del pastor les coses no són així. Per a ell cada ovella o cada cabra compta com a única: les seves característiques, la seva manera de fer, la seva personalitat, la seva manera d'enfilar-se. Per això nosaltres ens passem la vida tan pendents de les ovelles de la nostra ànima. No deixar que se'n perdi mai cap, no rebutjar-ne ni una per més rebeca que sigui, al contrari: si mai en perdem cap donarem la vida fins que la trobem i quan l'haurem trobada ens la posarem tot contents a les espatlles per, arribant a casa, convidar els amics dient-los: «Veniu a celebrar-ho: he trobat l'ovella de la meva ànima, he recuperat la vida» Lc 15 perquè si només tenim vida donant-la, com volem no donar-la? Per això Sant Pere també parla de l'ànima quan escriu:
«Pastureu aquest ramat de Déu que teniu confiat; vetlleu per ell, no com qui compleix un  deure imposat, sinó de bona gana, per amor de Déu; no buscant d'aprofitar-vos-en, sinó generosament; no com qui disposa de la seva hisenda, sinó donant bon exemple a tot el ramat» 1 Pe 5
Fotografia: Pere Manubens

dimecres, 4 de novembre del 2015

Sobre... L'espera

«Tot esperant» 
—Del Diari d'un voluntari—
Tot esperant que la doctora ens cridés, dilluns a la tarda, al CAP de Marina:
—Josep, en què esteu pensant?
—Penso, penso... en els àngels o, millor dit, pensava que són els àngels els qui pensen en mi. Pensar d'aquesta manera fa que les coses canvïin. Qui sap si és l'alè d'aquest seu pensament que, més enllà de mi, em crida encara a viure? I si les coses són com t'explico ¿on acabem nosaltres i on comencen ells? Això fa que els puguem sentir ben vius i actius en el nostre interior. Els pares també els veien quan de vegades exclamaven: «Ai, el meu l'angelet!». Deu ser per això que em mantinc en una pau tranquil·la, com un nen a la falda de la mare, tot esperant
«El meu cor no és ambiciós, Senyor, no són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses, o de coses massa altes per a mi. Em mantinc en una pau tranquil·la, com un nen a la falda de la mare, tot esperant els vostres dons» Sl 30

dimarts, 3 de novembre del 2015

Sobre... La fotografia

És difícil

És difícil d’explicar. Com ho diria? Un concepte o una idea que de repent desembarca en vosaltres, que us inunda. Em va semblar que allò que venia d'aquesta sensació era importantíssim però ara veig que no deixa de ser una banalitat. Era com una mena de calfred incorporal. Era tan important que des d’ara mateix podia canviar tota la meva manera de veure les coses perquè era el sol que irradiava les plantes, la meva esquena i el pas d’aquell vianant era el mateix, un de sol
Com que tenia el mòbil a mà el primer que vaig pensar va ser a fer-ne una fotografia com si la fotografia pugués captar l'escalfor i la radiació del sol, com si la fotografia es pugués fer càrrec d’aquell moment etern d’unitat, de formar part d'una mateixa cosa, de ser-ne fills seus
«...formem un sol cos i som membres els uns dels altres» Rm 12

Sobre... Els reflexos

«—Avi...»
—Avi, mira la casa 
—No és ben bé la casa. És un reflex de la casa 
—Avi, què és un reflex? 
—Una cosa que en deixa veure una altra 
—Si en deixa veure una altra vol dir que el reflex és un mentider o fingeix? 
—No. Un reflex mai no té res de fingit. Al contrari: ens omple d’alegria 
—Per què? 
—Perquè essencialment un reflex acull: acull la cosa reflectida i acull la nostra mirada que també és forastera al reflex. Un reflex sempre beneirà l'ànima dels nostres ulls i mai no la maleirà perquè sempre estarà content quan ella ho estigui i plorarà quan ella plori

—Avi, així el reflex és com l’amor?

perquè s’avança a honorar la nostra mirada.perquè mai no té mandra.perquè sempre està inflamat.perquè ens omple d’alegria i d'esperança que ens prometen que allò reflectit és veritat 
«Que el vostre amor no tingui res de fingit. Detesteu el mal. Enamoreu-vos del bé. Estimeu-vos amb afecte de germans, avanceu-vos els uns als altres a honorar-vos. Sigueu diligents i no peresosos, inflamats per l'Esperit. Serviu el Senyor. Que l'esperança us ompli d'alegria. Sigueu soferts en les penes, assistiu sempre a la pregària, ajudeu els necessitats, acolliu els forasters. Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. Estigueu contents amb els qui ho estan, ploreu amb els qui ploren. Viviu d'acord els uns amb els altres. No sigueu orgullosos, sinó humils». Rm 12

dilluns, 2 de novembre del 2015

Sobre... Tots i cadascun dels morts

«Però ell» 
¿ERA TOSSUT perquè ens tenia en contra o ho era i per això ens hi posàvem? Mai no ho sabrem però era algú amb grandesa
Un dia es va posar a recollir diners pel carrer. Deia que era per fer una ofrena. A canvi donava un tiquet. A mi em va tocar el 701  
Mira que li teníem dit: «No ho facis més això de demanar pel carrer». Ell ens deia: «Oh, no faig res de dolent! Si és pels morts!» I nosaltres li dèiem: «Deixa’ls estar els morts!» I ell ens responia: «Bé, de ser-hi prou que hi són: tots en parlem... o no? Es mereixen, doncs, una ofrena que, com a mínim, sigui equivalent al pes que nosaltres conservem d’ells en els nostres cors, en els nostres records». No hi havia manera de fer-li entendre. Recollí dues mil monedes d’euro i després d'embolicar-les amb molta cura en paquetets de quaranta les portà al banc que després de desembolicar-les sense cura, les envià 
Quan parlava del seu projecte la cara se li il·luminava. Nosaltres ens n'enrèiem però ell, tossut i d'acord amb la fe santa, tenia present la recompensa magnífica, reservada als qui s'adormen mantenint-se fidels  
Era un gest bo i noble, inspirat per l'esperança de la resurrecció. Perquè si ell no hagués esperat que els qui havien caigut ressuscitarien, hauria estat inútil i neci de pregar pels qui ja eren morts 2M
El trobem molt a faltar