diumenge, 31 de gener del 2016

Sobre... El deler de coneixement

De moment

He trobat un bon escrit on s'explica aquest deler de coneixement que els humans tenim implantat de tal manera en el nostre cor que de vegades ens arriba a prendre del tot.
L'autor introdueix el tema amb una reflexió prèvia que explica com aquesta set de coneixement és la mateixa al llarg de la vida i ens diu que comença quan som ben petits:
Quan jo era un nen, parlava com els nens, sentia com els nens, raonava com els nens; però d'ençà que sóc un home, ja no m'és útil el que és propi dels nens
A continuació segueix l’argument pròpiament dit:
De moment coneixem com si veiéssim poc clar una imatge reflectida en un mirall; després hi veurem cara a cara.
De moment conec només en part; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. 
Com si vulgués dir-nos que efectivament aquest desig ardent de coneixement hi és, ens és innat.
Qui això escriu ho fa amb paraules concises i des d'una certesa: l’existència d’una mena de coneixement total que pot veure-ho tot i que pot veure-hi cara a cara. En parla com si l’hagués conegut, com si hi hagués estat, però que de moment només és com allò que es veu en un mirall brut.
«De moment és parcialment que coneixem» i no pot ser de cap altra manera perquè aquesta altra manera total de conèixer seria tal com ens coneix Déu.
Amb tot això que portem dit és curiós constatar fins a quin punt els humans arribem a estar vinculats a Déu. Però seguim.
L’autor ens diu que si bé mai ningú no ha conegut Déu potser podem apropar-nos-hi una mica sabent de quina manera ens coneix ell a nosaltres.
I com ens coneix?
Ha de ser des d’un lloc on res no passi mai, on tot romangui perennement. El manteniment d’aquest «tot» es faria mitjançant una energia que no passaria mai. Diu:
L'amor no passarà mai
Déu ens coneix, doncs, estimant-nos i les característiques d’aquesta estimació són:
El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja, no s'alegra de les farses, sinó de la rectitud; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l'esperança, la paciència 1C 12
 

dissabte, 30 de gener del 2016

Sobre... El comiat dels amics

Mi agradecimiento al Señor...

por el regalo de la amistad de AMPARITO. La llamamos así por su estatura física. Era pequeña, y tantas veces nos hacía bajar nuestra cabeza —o mejor dicho nuestro oído— a la altura de su boca para poder sentir su voz también débil. Toda su persona indicaba fragilidad pero todo esto contrastaba con la gran estatura espiritual y la gran fortaleza de una voluntad totalmente entregada al servicio del Señor.
Siempre estaba dispuesta  a participar en las actividades de la parroquia y algunas se quedaron solo en el deseo frustradas por las limitaciones que le impuso su enfermedad. Sin embargo simplemente con su ejemplo ha irradiado bondad y ha conseguido hacer su apostolado. 
Los avatares dolorosos de su vida que la trasplantaron de su entorno en la otra punta del Eixample a nuestro barrio y a su inserción en nuestra comunidad parroquial, nos han permitido conocerla y acompañarla en esta última etapa para enriquecernos con su ejemplo de bondad, su sencillez, su tesón o su aceptación con serenidad de todos los contratiempos de salud que la han ido asediando cada vez más y contra los que ha luchado mostrando una fortaleza de ánimo sorprendente. Todo un gran ejemplo para nosotros de una espiritualidad profunda, de una total confianza de quien se sabe estimada por Dios y dispuesta a unir sus padecimientos a los que sufrió Jesús, que es el único que sabe convertirlos en misericordia y salvación.
Habíamos reflexionado una vez sobre recuerdos de enfermedades pasajeras cuando éramos niñas y cómo notábamos entonces el desvelo y el cariño de nuestros pobres padres preocupados, como si nos quisieran más intensamente que nunca, y recordábamos una frase del profeta Isaías, en la que Dios se expresaba así: «Puede una madre olvidarse del hijo de sus entrañas? Pues aunque ella se olvidase, yo no me olvidaré».
Con esta gran fe nos deja confortados, con esta voluntad de aceptación de un final duro pero llevado con dignidad,  y con la  esperanza y alegría de caminar hacia el Padre y gozar eternamente de su mirada y de su luz. Que así sea.  
Mi agradecimiento en segundo lugar a todos los que os habeis reunido en esta celebración eucarística a rezar por ella, además de los feligreses de esta parroquia, donde se sintió acogida como si fuéramos su familia, especialmente también a sus familiares, algunos venidos de muy lejos, y a todos sus compañeros y compañeras del largo camino que ya tenía recorrido antes de que nosotros la conociéramos, las hermanas del orden de las Vírgenes Consagradas, de los grupos de oración, de la Legión de María... amigos, amigas y vecinos. 
Nos sorprendía la cantidad de personas que la conocían y la apreciaban, la cantidad de visitas que ha recibido en su enfermedad y que siempre agradecía aunque a veces pudiera sentirse físicamente agotada. Todo esto es señal de que, como Jesús a quien consagró su vida, pasó por este mundo haciendo el bien.
Estamos pues gozosos porque la creemos envuelta por el amor de Dios, a quien supo responder consagrándole su vida. Gozosos por su dicha ya definitiva y porque permanecerá siempre a nuestro lado puesto que creemos en la comunión de los santos.
Gozosos, y agradecidos por su ejemplo de bondad, desde nuestro peregrinaje en la tierra le enviamos hasta el cielo nuestro abrazo
Júlia

Sobre... La vida

La vida conté...

La vida conté salutació i adoracióEts beneida tu i el fruit de les teves entranyes 
La vida conté humilitat: Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar?
La vida conté alegria: Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes
La vida conté fe: Feliç tu que has cregut
Hi ha adoració, humilitat, alegria i fe en la salutació d’Elisabet a Maria
Hi ha adoració, humilitat, alegria i fe en la salutació que avui li fem a l'Empar
En tot això hi ha un tema que ens depassa: la revelació de Déu

dijous, 28 de gener del 2016

Sobre... Nosaltres

Som molts

Són molts els qui han emprès la tasca d'escriure un relat dels fets que s'han acomplert entre nosaltres valent-se del que ens van transmetre els qui des del principi en foren testimonis oculars i després esdevingueren servidors de la Paraula. Ara jo, havent-me informat minuciosament de tot des dels orígens, he decidit d'escriure-vos-ho, en una narració ordenada, perquè constateu la solidesa de l'ensenyament que heu rebut...
Una vegada hi havia una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys. Havia sofert molt en mans de metges i s'hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré.» Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d'ella que estava guarida del mal que la turmentava. Jesús s'adonà a l'instant de la força que havia sortit d'ell i es girà i li digué: Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal que et turmentava. Lc1 i Mc5

dimecres, 27 de gener del 2016

Sobre... Els cors que hi veuen

Obrint camins: el camino abierto por Jesús

La Júlia, quan vem començar la reunió mensual dels voluntaris, ens va llegir aquest text de José Antonio Pagola del llibre El camino abierto por Jesús:
Los evangelios van relatando con detalle episodios y actuaciones concretas de Jesús. Pero también ofrecen «resúmenes» o «sumarios» donde se describe su estilo de vivir: lo que quedó más grabado en el recuerdo de sus seguidores. El evangelio de Marcos recuerda estos rasgos: Jesús vive muy atento al dolor de la gente. Es incapaz de pasar de largo si ve a  alguien sufriendo. Lo suyo no sólo es predicar. Lo deja todo, incluso la oración, para responder a las necesidades y dolencias de las personas. Por eso le buscan tanto los enfermos y desvalidos. Citando una expresión de Benedicto XVI de su encíclica Caritas in veritatis, dice que el cristiano ha de ser como Jesús «un corazón que ve dónde se necesita amor, y actúa en consecuencia»Benedicto XVI mira el mundo con realismo. Reconoce que son muy grandes los progresos en el campo de la ciencia y la técnica. Pero a pesar de todo «vemos cada día lo mucho que se sufre en el mundo a causa de tantas formas de miseria material y espiritual»Quien vive con un corazón que ve, sabe «captar las necesidades de los demás en lo más profundo de su ser para hacerlas suyas». Si yo aprendo a mirar al otro como miraba Jesús descubriré que «puedo ofrecerle la mirada de amor que él necesita». El papa emérito no está pensando en «sentimientos piadosos». Lo importante es «no desentenderse» del que sufre. La caridad cristiana «es ante todo la respuesta a una necesidad inmediata en una determinada situación. Los hambrientos han de ser saciados, los desnudos vestidos, los enfermos atendidos, los prisioneros visitados»Es necesaria una atención profesional bien organizada. Benedicto XVI la considera requisito fundamental, pero «los seres humanos necesitan siempre algo más que una atención técnicamente correcta. Necesitan humanidad. Necesitan atención cordial»
Este texto de José Antonio Pagola de comentarios al evangelio de Marcos y lleno de citas de la encíclica Caritas in veritatis de Benedicto XVI, me ha parecido adecuado presentároslo precisamente en este Año de la Misericordia. Creo que ha de servir no solamente al cristiano comprometido en seguir el camino de Jesús, verdadero rostro humano del Padre misericordioso, sino a todos los hombres de buena voluntad...  El voluntario ha de ser un corazón que ve dónde se necesita amor y actúa en consecuencia. Ha de captar y hacer suyas las necesidades del prójimo, no desentenderse, sino responder a éstas. 
Hacemos compañía y ofrecemos amistad, atendiendo a la carencia de ella que viven personas solitarias, que perdieron a sus seres queridos o que no pueden tener la atención de sus propios familiares por diversas circunstancias, y hemos de estar dispuestos a apoyarlos en cualquier otra necesidad que detectemos y que esté en nuestra mano poder remediar o ayudar a encontrar solución.
Lo ideal sería que no hubiera ninguna miseria ni carencia de afecto en el mundo: no se necesitaría del voluntario. Pero, puesto que se dan tantas deficiencias, ahí estamos para ofrecer esa atención cordial y afectuosa que el ser humano pide a gritos. 
Sólo quiero animaros y animarme a mí misma a ser misericordiosos como el Padre que es lo que se nos pide en nuestra responsabilidad de voluntarios 
Gracias. Júlia
 

diumenge, 24 de gener del 2016

Sobre... Exposar el sentit de les coses

El goig del Senyor és la meva força *
Allò que caracteritza un cristià és el tracte que té amb la paraula de Déu i el tracte que la paraula de Déu té amb ell
Com que és un tracte especial o diferent al del llenguatge del carrer, Orígens, teòleg del segle segon, va dir que per llegir la Bíblia profitosament calia fer-ho amb atenció, constància i oració: amb una actitud receptiva i reflexiva envers allò que Déu ens diu. Per això va descriure uns exercicis que ens ajuden a comprendre què significa «llegir» aquest tipus de paraules. Aquesta pràctica és coneguda amb el nom de Lectio divina i es compon de quatre parts: la lectio, la meditatio, l’oratio i la contemplatio (lectura, meditació, oració i contemplació). Aquesta «lectura orant» és personal però se sol completar posteriorment en grup. La Lectio divina s’inspira en les paraules de sant Lluc: «Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava» Lc 2
En el cor de la Lectio divina hi trobem, doncs, el silenci, la lectura, la recerca de la bona notícia continguda en aquestes paraules, la súplica, l’aplicació personal d’allò que s’ha llegit i, per acabar, una acció de gràcies pel que ens ha vingut o hem sentit
Com acabem de veure, el llenguatge per parlar de les coses de Déu és diferent al llenguatge que utilitza el món per parlar de les coses del món però es dóna un moment de pas quan els dos llenguatges volen entrar en contacte: tant l’un com l’altre si es volen entendre han de passar un pont per conèixer què hi ha a l’altra banda, a l’«altre món». D’aquí els levites —el pont— que fan acte de presència al llibre de Nehemies i també l'alegria —«No us entristiu»— i l'emoció —«Tots ploraven mentre escoltaven»— que provoca la paraula de Déu:
En aquells dies, el sacerdot Esdres portà el llibre de la Llei en presència del poble reunit a la plaça de davant la porta de les Aigües, i des del matí fins al migdia el llegí davant de tothom: homes, dones i criatures capaces d'entendre-la. Tot el poble escoltava atentament. Així que Esdres obrí el llibre, tot el poble es posà dret. Esdres llegia ben clar i alguns levites n'exposaven el sentit perquè la lectura fos entenedora. Nehemies, Esdres, i els levites que exposaven al poble el sentit de la Llei, digueren a tota la gent: «La diada d'avui és santa, dedicada al Senyor, el nostre Déu: no us entristiu ni ploreu», perquè tota la gent plorava mentre escoltava les paraules de la Llei. Els digué, doncs: «Aneu-vos-en ara. Mengeu i beveu de gust i repartiu-ne als qui no s'havien portat res, que la diada d'avui és santa, dedicada a Déu, nostre Senyor. No us entristiu, que el goig del Senyor serà la vostra força».
 
El castell de la tribu de Leví segons un vitrall de Marc Chagall
Jerusalem, 1960. Font: en.wikipedia.org

dimarts, 19 de gener del 2016

Sobre... Refugis

Un refugi és...

[...] un lloc amb el mínim imprenscindible, un amagatall com quan de petit escapava de l’emvit dels adversaris
           Refugiats, paisos d’asil: el concepte el tenim tan clar que en parlem cada dia. Ens ve de lluny. Jo també sóc un refugiat
           Refugi no vol dir que s’hi estigui bé. Refugi és un estat d’emergència. Els refugiats: les ferides, els seus paralitzants «no els tornaré a veure mai més». El refugi d’un mateix en un mateix fugint d’un mateix també és un refugi. Refugi pel dolor, per l’excés de pes, per la culpa, per no tenir més forces, pels conflictes, per la manca de comprensió, per la pressió, per la soledat devastadora, per quan tots venen corrents amb males notícies, per quan mai ningú no em ve a veure a mi
           Amb tot, de vegades, un pensa que qui sap si una conversa, un fer de confident, una paraula, un somriure, una mirada, una complicitat, una oració: qui sap...
Pregària
Senyor, deixeu-me una paraula
Només una estona
No és per a mi
Després ja us la tornaré
Amén
Sí, vull que el refugiat entengui que no està abandonat a la seva soledat. Ho vull amb totes les meves forces. Ho vull tant que l'hipnotitzo fins que el convenço: «No tinguis por. Ara, aquí, al meu costat per una estona ets fora de perill. Hi ha futur: no veus? La guerra —la teva guerra— i la violència s’han acabat». Mira:
El meu crit implora l'ajut del Senyor, el meu crit suplica al Senyor
Aboco al seu davant el meu plany, exposo davant d'ell el meu perill:
«El meu esperit se sent rendit, però vós sabeu per on camino,
m'han amagat un llaç al lloc per on passava»
Miro per veure qui es posa a favor meu; no trobo ningú que faci cas de mi

he perdut tota esperança d'escapar-me, ningú no s'interessa per salvar-me la vida
Imploro auxili, Senyor, i us dic: 
«Vós sou el meu refugi, la meva heretat en el país de la vida
Escolteu atentament el meu clam, perquè he quedat desemparat
Allibereu-me dels meus perseguidors, homes més forts que no pas jo
Treieu-me viu de la presó i en donaré gràcies lloant el vostre nom
Els justos faran corona al voltant meu, celebrant la mercè que m'haureu fet» Sl 142
 

diumenge, 17 de gener del 2016

Sobre... La pressa de la calma

Com el nuvi està content de tenir la núvia

Tindrà marit la meva terra, tindrà calma la meva pressa i Déu estarà content de tenir-me
Puc dir
«En la pressa trobo la calma»
o
«En plena pressa sento una calma profunda»
o
«És la pressa que configura la calma»
o
«Em trobo perseguint-me a mi mateix per arribar a la calma de mi mateix»
o
«La calma és en el cor de la mateixa persecució»
o
«És la pressa que empaita, que persegueix la calma»
o
Beneiu els qui us presegueixen 
L’avantatge de la calma és que sap, que per la seva naturalesa calmada acaba sabent. La pressa no. Per això només la calma, més que dominar, encamina i aconsella la pressa estimant-la com si fos un amic

És per això que tan sols en la calma de la pressa el Senyor em dona un nom nou que els seus mateixos llavis designen. El qui m'ha reconstruït em pren per esposa com un jove esposa una donzella i està content de tenir-me com el nuvi està content de tenir la núvia Is 62

dissabte, 16 de gener del 2016

Sobre... El segle segon

Carta a Diognet *
ELS CRISTIANS no són pas distints dels altres homes ni per la terra ni per la parla ni pels costums. No habiten ciutats que siguin només d'ells, no parlen un llenguatge estrany ni menen la seva vida.
           PERQUÈ viuen en ciutats gregues o bàrbares segons la sort que ha correspost a cadascú, i s'adapten al vestit, al menjar, als hàbits i als costums de cada país, però tenen una manera especial de comportar-se que és admirable i, tal com ho reconeix tothom, sorprenent.
           VIUEN EN les seves pàtries, però com si hi fossin forasters. Participen en totes les activitats dels bons ciutadans i accepten totes les càrregues, però com si fossin pelegrins. Tota terra estranya és pàtria per a ells, i tota pàtria els és terra estranya.
           ES CASEN com tothom, com tothom engendren fills, però no exposen els nascuts. Comparteixen la taula, però no el llit. Estan en la carn, però no viuen segons la carn. Passen el temps a la terra, però tenen llur ciutadania al cel. Observen les lleis promulgades, però amb la seva vida estan més enllà de les lleis. Tothom els persegueix, però ells estimen tothom. No els coneixen, i els condemnen. Els maten, però així els donen la vida. Són pobres, i n'enriqueixen molts. Els manca tot, però neden en l'abundància.
           SÓN ULTRATJATS, però en els mateixos ultratges hi ha llur glòria. Els maleeixen, però són declarats justos. Els insulten, però ells beneeixen. Els injurien, però ells honoren. Fan el bé i se'ls castiga com si fossin malfactors; condemnats a mort, se n'alegren com si els fos donada la vida. Els jueus els ataquen com si fossin estrangers, els grecs també els persegueixen; no obstant això, els mateixos que els avorreixen no saben dir el motiu de llur odi. Ho diré breument: el que l'ànima és per al cos, això són els cristians en el món.
           L'ÀNIMA està espargida per tots els membres dels cos; de cristians n'hi ha arreu del món, a totes les ciutats. L'ànima viu en el cos, però no procedeix del cos; els cristians viuen en el món, però no són del món. L'ànima invisible està reclosa en la presó del cos visible; igualment els cristians són coneguts com uns que viuen en el món, però llur culte veritable a Déu és invisible sempre. Déu els ha assenyalat un lloc altíssim i no els és lícit desertar-ne.
(*Diognet va ser el destinatari d'una carta (Carta a Diognet) de finals del s. II o de principis del s. III d. C. que ha arribat fins a nosaltres, d'autor desconegut. Del text es dedueix que Diognet era un personatge no cristià, culte, d'alt nivell social i interessat a conèixer el cristianisme. Com d'altres textos dels primers cristians, aquesta carta busca d'exposar de manera entenedora per als no cristians alguns aspectes notables del pensament cristià. I, alhora, busca també punts de contacte amb el pensament greco-llatí del moment per tal de mostrar que la fe cristiana és raonable i que pot confrontar-se amb la reflexió filosòfica coetània.

divendres, 15 de gener del 2016

Sobre... La candidesa (2)

Va estar tan content que...

Com la mare de Jesús:
1. La
2. meva
3. ànima
4. magnifica
5. el
6. Senyor
NO «una» sinó «la»: és única
NO «seva» sinó «meva»: «meva» de «jo sóc així»
NO «teoria» sinó «ànima»: «Recordo una font de Gualba. Tenia cinc anys i...» coses així. Això no obsta que no reflexionem o imaginem com devia ser la de santa Maria: ¿Quins records, quines cançons, quins salms devia cantar que ja cantaven els seus avis?
NO «pensa» sinó «magnifica»: o sigui «més del que es pensava», «més del que estimava», «més, molt més del que estava cantant»
NO «un» sinó «el»: això està clar
Tot això per arribar a Ell, al Senyor
Per dir això i per dir-ho en aquest ordre cal ser valent. Aquesta veu valenta arriba fins a nosaltres perquè és com la nostra: una ànima descobrint-se com a tal perquè acaba de trobar el seu Senyor. Se'ns fa estrany no sentir aquella veu que retruny —«Jo, el Senyor!»— i en canvi sentim la d’una nena que ens parla de coses tan intrascendents com poden ser els seus records d’infantesa. Aquesta veu que diu: «Aquesta veu que sents, Senyor, és la meva». Diuen que, en sentir-la, el Senyor va estar tant content que...

Sobre... La candidesa espiritual

El tema dels temes

Déu tan sols parla de tu a tu amb algú capaç d’una candidesa —infantesa espiritual— tan gran com la del profeta Samuel
El Senyor cridà Samuel, i ell s'aixecà, anà on Elí dormia i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu». Llavors Elí comprengué que era el Senyor qui cridava el noi, i digué a Samuel: «Vés a dormir i, si et torna a cridar, digues-li: Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta». El Senyor es presentà i el cridà com les altres vegades: «Samuel, Samuel». Ell li respongué: «Parleu; que el vostre servent us escolta». Samuel es va fer gran. El Senyor l'afavoria sempre 1S 3
Déu parlà amb ell de temes teològics molt elevats com si fossin jocs de nens
Samuel ho encomanà al Senyor i el Senyor li respongué: «Accedeix a tot això que el poble et demana, no és a tu que et rebutgen: és a mi que no em volen per rei»
Déu li venia a dir que allò que tant el preocupava no era el «tema» perquè de tema només n’hi havia un i quan ens despistem fem tema d’allò que no ho és

diumenge, 10 de gener del 2016

Sobre... Tu

Complaguts 
El món gira a l’entorn de la paraula «jo» i és difícil treure l’aigua clara del laberint on caiem si ens hi posem a pensar. Qui sóc jo. Què és ser un jo. És desconcertant perquè molts han donat la seva opinió i entre el garbuix immens de tantes coses com s'han arribat a dir hem de trobar el nostre pobre jo. És esgotador. Per això la sol·lució ha de ser tan simple com complexe és el problema 
Ara imaginem que tota la càrrega de coneixement implícita en la pregunta pel «jo» l'aboquem en la paraula «tu» 
«Tu ets Pere». Aleshores Pere, sense ni pensar, es reconeix a ell mateix. O «T'he vist quan eres sota la figuera, abans que Felip et cridés» o «Tu, baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva» o «Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut» 
Totes aquestes frases serien impensables des del punt de vista del «jo»: «Jo sóc Pere», «Jo l’he vist», «Jo baixo de la figuera» o «Jo sóc el seu fill» 
Jesús sempre diu: «Tu». «Tu ets el meu Pare estimat». Sap que tard o d’hora el pare li dirà el «tu» esperat. Jesús obté d'aquesta manera un coneixement perfecte que el seu jo només és un tu. I com espera sentir aquesta veu que li diu tu... que és el verdader jo! 
Tu vol dir: algú que no sóc jo em crida, coneix el meu veritable nom: «jo» no el sabia
Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut  Lc 3
Que fortes que sonen avui aquestes paraules!
 

divendres, 8 de gener del 2016

Sobre... L'Anna

Anna

Aquesta entrada que pràcticament és una repetició d'unes anteriors (feu clic aquí i aquí si les voleu veure i llegir-ne els comentaris) és per a recordar-te, «Anna-de-dotze-anys» 
Diuen de tu que tens tota la humilitat, tota la mansuetud i tota la paciència del món i que mai no escatimes cap esforç. Probablement és per això que, els qui et coneixen, et comparen amb aquest fresc del segle vuitè i d’autor anònim 
«El Senyor és a prop dels qui l'invoquen, dels qui l'invoquen amb sinceritat i satisfà el desig dels seus fidels, escolta el seu crit d'auxili i els salva. Tothom posa els ulls en el Senyor, mirant esperançat i, al seu temps sempre els dóna l'aliment» 
I ara, després d’aquestes paraules, farem com tu: ens posarem el dit als llavis. Tens raó: davant segons quines coses cal guardar silenci ! 
Ànims. Resem per vosaltres. Reseu per nosaltres

dijous, 7 de gener del 2016

Sobre... La inspiració

El que ens fa intel·ligents
Quan era poeta em preocupava el tema de la inspiració. Tothom en tenia o sabia on era o com s’aconseguia excepte jo. Tots en parlaven amb familiaritat i em preguntava si era una cosa molt amagada o només per a experts. Era tan fàcil com feien veure?
Però si dic «Déu inspira» el problema desapareix. Si ara algú em preguntés què és la inspiració li diria: «La inspiració és “Déu inspira”» perquè tan sols ell pot fer-ho i perquè la inspiració com a substantiu no existeix. És un verb conjugant-se o no és res. Déu inspira com a mímesi d'aquell primer dia que donà alè a totes les coses: a mi també. Aνεμος vol dir vent però també vol dir ànima, [nfs] buf, inspiració, alè [nfh] o nas ['nf]. Si l’ànima és l’alè de vida, si la respiració és la prova que sóc viu, la inspiració és Déu mateix parlant. Sant Joan ho explica així: 
Aquells que confessen* Jesús, és Déu qui els inspira però aquells que no el coneixen no els inspira 1Jo 3
Déu inspira els qui el coneixen perquè parlin amb inspiració: 
Senyor, ens vau infondre el buf de vida i ens convertíreu en vius
Senyor, al bufec del vostre alè s'han apilat les aigües
Senyor, en sis dies vau fer el cel i la terra, i el setè recobràreu l'alè
Senyor, confio el meu alè a les vostres mans
Senyor, heu fet el cel amb la paraula, amb l'alè heu creat l'estelada
Senyor, m'heu infós vida i amor i vetlleu pel meu alè
Senyor, el que ens fa intel·ligents és el vostre alè
Senyor, no som amos de l’alè de la nostra vida, no podem retenir-lo
Senyor, tan sols en la saviesa s'expressa la lloança, perquè sou vós                mateix qui la inspireu
 
(*) Queda pendent explicar què diem quan diem «confessar Jesús»

dimecres, 6 de gener del 2016

Sobre... L'homenatge sempre pendent

Llavors s'adonaren 
Una cosa és un naixement i una altra és adonar-te que algú hagi nascut. Una cosa són els tràfecs de la clínica, les visites, els regals, els enrenous i l’altre és que, a còpia de començar a tenir en braços «allò» que ha nascut vagis prenent consciència de la magnitud del fet. Com que la magnitud sol ser tan gran ho resolem posant-li un nom a «això» que ha nascut. N’hi diem Marta, Núria o Jesús... però sabem perfectament que és molt més que un nom. Que aquesta magnitud sigui tan gran és perquè augmenta dia a dia. Per això diem que els pares mai estem a l’alçada d’«allò» que ha esdevingut. Efectivament, sempre estem aprenent a ser-ne conscients. I no és fàcil perquè «allò» que ha passat encara està passant. El sobresalt de l'adonar-se'n sempre és gran. Veure com creix! Dia a dia!
Com que la bellesa de l’espectacle depassa qualsevol intent de descripció —efectivament, «allò» que creix i que es «vida-vivint» no necessita ser descrit— per això d’aquest dia se'n fa una festa: l’Epifania, els Reis 
ἐπιφάνεια: aparèixer, compareixer, veure’s, mostrar-se, sortir a la llum, a la superfície. Altres paraules que venen de φαινεῖν són: fase, fenòmen, fantasia, fenotip o diàfan
«Diàfan», exacte. Com «allò» que dèiem. Com avui. 
Llavors s'adonaren que l'estrella que havien vist aixecar-se anava davant d'ells fins que s'aturà sobre el lloc on hi havia el nen. La seva alegria en veure allà l'estrella va ser immensa. Entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare i, prostrats a terra, li presentaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra Mt 2
 
Gràcies 

Sobre... Obrir arquetes

Van obrir llavors les seves arquetes
Hem vist com s'aixecava l'estrella, vine i ho veuràs
Visc a un pis principal més aviat fosc del carrer de Casp. Un any em vaig adonar que per reis, unes setmanes abans i després, des d'un dels pocs forats de les finestres per on es veu el cel, un quart d’hora abans i després d’aproximadament les cinc del matí apareixia un estel 
He provat de fotografiar l’escena però les condicions de llum i l’eina amb que ho he fet com podeu veure tenen molt que desitjar. Els «efectes» de la imatge venen de forçar els nivells d’alguna zona perquè es pugui veure alguna cosa. Hi he dibuixat tènuement la trajectòria que fa l'estel durant aquesta mitja hora. Tot això us ho dic perquè entengueu que quan ahir copiava les frases de l’evangeli de sant Mateu i de sant Joan deia alguna cosa més del que deia 
No em negareu que a la vida passen coses que et fan pensar
La seva alegria en veure allà l'estrella va ser immensa Mt 2

dimarts, 5 de gener del 2016

Sobre... L'estrella

Per R E I S ase és
qui no ho
coneix

Hem vist com s'aixecava l'estrella Mt 2

Vine i ho veuràs Jo 1

dilluns, 4 de gener del 2016

Sobre... L’Empar

Un dia l’Empar em va explicar això
més o menys així
«UNA VEGADA la vida em va portar fins una mena de túnel molt fosc...
Hi havia, però, una clariana amb una mica de llum...
Vaig distingir-hi algú...
Vaig seure al seu costat...
Li vaig preguntar: “Qui ets, on vius, d’on vens?”...
Em va dir: “Vine i ho veuràs”...
Hi vaig anar i vaig veure on s'allotjava i em vaig quedar amb ell tot aquell dia que era tots els dies del món junts...
Aleshores una llum. La Llum veritable. No sabria com explicar-t’ho...
Vaig pensar que ja havia arribat on havia d’arribar perquè em vaig sentir del tot acollida...
“Ja hi sóc” m’anava dient a mi mateixa mentre m'abraçava una alegria immensa...»
Jesús els respon: «Veniu i ho veureu» Jo 1
 

diumenge, 3 de gener del 2016

Sobre... Recordar

Us recordo en les meves pregàries Ef 1
_________________________

Dimarts, 23 d'agost de 2005 
Egipto
Puede ser tan simple? Creo que no y por esto hice la foto. 
El tema es el lenguaje
POSTED BY PITU MANUBENS AT 10:09 P. M. 25 COMMENTS  
_________________________

Sobre... La comprensió profunda

Us recordo
Avi, tot això que em dèieu abans ja ho comprenc, però hi ha alguna cosa més gran que la comprensió mateixa?
Sí, encara hi ha la «més-que-comprensió» o la comprensió profunda
I en què consisteix aquesta comprensió?
És quan t’adones d’això mateix. L’adonar-te’n és una mena de riu de llum que reviscola pel teu cap fins al teu enteniment. És qui finalment et fa comprendre, ja que tu mateix ho hauràs pogut tocar. D'això en diem «revelació» que vol dir que algú que no som nosaltres ens revela alguna cosa que amb els nostres mitjans no haguéssim pogut conèixer mai
Ah, i què revela?
El coneixement
Quin coneixement?
El de la veritat
I com ho fa?
Il·luminant
I què il·lumina?
La mirada... i també la «més-que-mirada»: la mirada interior
I on, de l’interior, mira aquesta mirada?
Al cor
I perquè al cor i no al cap?
Perquè només d’aquesta manera podem per fi conèixer i deixar de preguntar
I perquè hem de deixar de preguntar?
Perquè hem sentit la veu d’algú tan aprop de la nostra orella que ens hem espantat. Hi havia molta esperança en aquesta veu, hi havia les més grans riqueses. Ens les tenia reservades. I pel to de la seva veu sabem l'abast infinit de fins a quin punt ens estima
Us recordo en les meves pregàries demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d'una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell: demanant-li també que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades Ef 1
 

dissabte, 2 de gener del 2016

Sobre... La unció

Desig ardent 
Unció: acció d'ungir amb oli algú per separar-lo d’allò que és profà i aconseguir que sigui penetrat de força divina. Unció: dolçor penetrant en la veu, en la paraula
La unció alliçona
La doctrina ensenya la unció
Sé que manteniu la unció de l'Esperit que vau rebre del Fill: no cal que ningú us doni lliçons. Seguiu la doctrina que us ensenya la unció: us alliçona sobre tot el que necessiteu saber perquè diu la veritat 1Jo 2
Pel que fa a nosaltres entrem en aquesta doctrina com nens però tenim por i és quan la nostra súplica a Déu es torna semblant a un oli de dolçor amarga, oli de fregues penetrants 
Així, la nostra súplica no només és la nostra unció sinó que per ella també coneixem la súplica de Déu cap a nosaltres que és incomparablement més intensa que la nostra. Plena d'amor i de desig ardent arriba a fer llum als nostres passos i és la claror que ens il·lumina el camí

divendres, 1 de gener del 2016

Sobre... El que havien vist i sentit

                                          Passats vuit dies

Conservava aquests records en el seu cor i els meditava Lc 2

Sobre... Les piles

Post data
Us he escrit no pensant que desconeixeu la veritat sinó sabent que la coneixeu 1Jo 2
«Us he escrit». Sí: podia no haver-ho fet o que la carta s'hagués perdut. M'ha escrit: no puc dir que no ho he llegit. Ell ens ha escrit: ho ha fet a darrera hora i sabent que nosaltres també sabem la veritat: que ens ha nascut un noi, un fill, un missatger. També ens ha escrit per aconsellar-nos que no triguem a posar-nos les piles
Que Déu ens beneeixi