dijous, 31 de desembre del 2015

Sobre... Sobrescriure

Us he escrit
Us he escrit perquè avui a la plaça Tetuan s'hi estava molt bé prenent el sol recolzat a una palmera pensant en tots vosaltres 
Us he escrit perquè la llum anunciava l'imminent florida de les acàcies
Us he escrit pels coloms i per una petjada 
Us he escrit perquè algú encara dorm en un dels bancs
 

Sobre... Escriure

L'hora darrera de l'any 
Us he escrit no pensant que desconeixeu la veritat sinó sabent que la coneixeu 1Jo 2
«Us he escrit». Sí: podia no haver-ho fet o que la carta s'hagués perdut. M'ha escrit: no puc dir que no ho he llegit. Ell ens ha escrit: ho ha fet a darrera hora i sabent que nosaltres també sabem la veritat: que ens ha nascut un noi, un fill, un missatger

dimecres, 30 de desembre del 2015

Sobre... Voluntaris

Ahir vem celebrar l'alegria...


...com l'any passat:



«...per tu s'ha transportat d'alegria, et renova el seu amor,
està de festa i crida de goig com en dies d'aplec» 
So 3

Sobre... El que passa

ὁ κόσμος παράγεται
«Tot passa» o «el món passa», diem i si ho diem és per alguna cosa: ho diem perquè al mateix temps és evident que hi ha alguna cosa que «no passa». Si no, no ho diríem. És evident l’evidència de la paraula que diu aquesta cosa, tant pel que diu com pel que deixa de dir. «L’evidència», «la paraula»: ens hi anem acostant 
La paraula de Déu —la paraula en nosaltres— mai passa
ὁ λόγος τοῦ θεοῦ ἐν ὑμῖν μένει 1Jo2 
 
Un cotxe que passa mentre faig la foto

dimarts, 29 de desembre del 2015

Sobre... Traspassar

El cor de molts 
Una espasa et traspassarà l'ànima 
Perquè una espasa pugui travessar una ànima cal que aquesta sigui prou feta, prou definida o prou cossificada com perquè l’espasa la pugui travessar. No diem, per exemple, que una espasa «travessa» el buit o l’aire. Així de sòlida és l’ànima de la mare de Jesús. El text també ens diu que els sentiments amagats són la sang d'aquesta ànima brollant, revelant-se
I a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima: així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts Lc 2

Quatre de molts. Avinguda Gaudí

Sobre... La cautela

Tenim aquest senyal
Saber: conèixer completament. Conèixer: tenir una idea completa d'alguna cosa
Sembla una mica estrany que aquests dos verbs tan «existencials» siguin imprescindibles i previs a qualsevol altra cosa per «saber» si «coneixem» Jesús
Saber, conèixer, mirar si...
En què quedem? Jesús no era una evidència per damunt de tota altra evidència? Si ja el coneixíem ¿perquè ara ens cal «saber» si el coneixem?
Quanta cautela, quanta prudència, quanta precaució...
Però la raó també podria ser aquesta: per atansar-nos a algú que estimem de veritat tota cautela és poca 
      La cautela, en l’amor, genera delicadesa
      La delicadesa genera senyals
      El silenci d’aquests senyals sol ser lluminós
Estimats meus, tenim aquest senyal per saber si coneixem Jesucrist 1Jo 2

Senyal de jardí. Carrer de la Marina cap a Casp

dilluns, 28 de desembre del 2015

Sobre... Tots i cadascun d'ells

Quan
Quan un farsant es troba cara a cara amb un innocent s’adona d’allò que és i no voldria tornar a ser-ho mai més 
Quan un innocent es troba cara a cara amb un farsant s’adona d’allò que és i no ho torna a ser mai més 
Quan Herodes busca un nen és per matar-lo 
Quan Raquel plora els seus fills no vol que la consolin perquè ja no hi són Mt 2  

diumenge, 27 de desembre del 2015

Sobre... Com s’ho feien per trobar-se

«—Avi...»
—Avi, vós que sabeu fer tantes coses perquè no truqueu un dia a Jesús i quedem amb ell?
—Ui no, això sí que no ho puc fer. I no és que Jesús no tingui mòbil. És que Jesús mai queda amb ningú abans de trobar-s’hi, com ningú dels qui s'hi troben mai han quedat abans amb ell. Repassa els quatre evangelis i ho veuràs
—Ah, doncs com s’ho feien per trobar-se?
—Quina pregunta! Com ens ho fem però sobretot com s’ho fa ell per, malgrat tot, trobar-nos sempre? Quina gran pregunta!
Al vespre el buscaren. El tercer dia el trobaren. El buscaren amb ànsia. No comprengueren Lc 2
 

Sobre... La felicitat

Beatus
Feliç tu que tems el Senyor i vius seguint els seus camins Sl 127 
Només que tinguem una mica consciència d’allò que diem quan diem «Senyor» ¿com podríem anar i viure sense un temor grandiós, sense un espant i una perplexitat que tot ho depassa?
Encara atemorits, però, seguim. Hem sobreviscut, pensem. Un pas més, diem. Només un. I el donem amb el temor que ens queda després del gran temor. Aquest és el camí. No n’hi ha d’altre si parlem de felicitat que és la demostració —la prova d'amor— que aquest és el carreró que ell vol per a nosaltres

Sobre... Revestir-se

Per damunt de tot
Cada matí ens vestim. Això no és cap novetat. Ens vestim del vestit de normalitat que ens demana el dia i el món. Ens vestim. Seguim les pautes. Com tramvies. Tan sols anem: els carrils manen, ens deixem portar. És cert que sempre podríem sortir de la via però això voldria dir que hem descarrilat. No ens queda més remei que seguir, diem una mica descoratjats: les mateixes vies, els mateixos trams, els mateixos semàfors. És per tornar-se boig, tanta rutina. Però amb això tampoc no explicaríem aquestes ànsies que tenim a «sortir» de la via 
Sant Pau ens proposa que reflexionem el concepte de revestiment 
Considereu la possibilitat, sembla dir, no de descarrilar-vos sinó de revestir-vos. Agafar uns vestits que, a diferència dels de tramviaire, us siguin prou atraients com per posar-vos-els i portar-los posats i sentir-vos-hi còmodes portant-los. És clar que re-vestir-se —posar-se un vestit damunt l’altre— requereix cert grau de moral perquè cal aguantar un sobrepès però si tenim a la vista alguna imatge prou interessant les coses canvien. ¿Perquè no penseu de què us podríeu revestir que us en sentíssiu satisfets? Alguna cosa maca, alguna cosa bona, alguna cosa gran, alguna cosa que valgui la pena... 
Revestiu-vos dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, perdoneu-vos. Perdoneu també vosaltres. Però, per damunt de tot, revestiu-vos de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona  Col 3

 

dissabte, 26 de desembre del 2015

Sobre... Des d'on

«—Avi...»
—Avi, com és que hi ha escales pels gats?
—Tu vols dir «escales de gat» que són escales formades per esglaons fets de barres clavades en una paret
—I el celobert?
—És el pati interior d'una casa que dóna llum i aire a les habitacions. Sant Esteve, quan fixà la seva mirada al cel i el veié obert contemplà Jesús en una d’aquestes habitacions
 
Des del Cel
Diorama del Pessebre de Vilafranca. Fotografia: Jordi Mañà
A JJI de Totxanes, totxos i maons: Gràcies!

Sobre... L'Empar

Avui he anat a veure-la
Li devia el petó de Nadal que des d’ahir li guardava. Li he explicat que avui havíem llegit: «Jesús digué als seus: “No us preocupeu”». M’ha dit que us felicités el Nadal de part seva 
 
... la saviesa i la força de l'Esperit amb què parlava Fets 6

divendres, 25 de desembre del 2015

Sobre... Avui

«Avi...»
Avi, avui què farem?
Avui... figura que ballarem, figura que cantarem, figura que brindarem, figura que estarem molt contents que ens hàgim conegut, figura que, com que no ens en sabrem avenir, donarem gràcies per tot plegat
Avi, tot això només ho «figurarà»?
Sí, perquè un bloc és un pessebre 
Figuretes de Nadal
figuretes d’alegria
——feu-nos sempre companyia
———en aquest viure mortal
————Feu-nos bons i humils com cal
—————i sigueu la nostra guia
——————per trobar junts cada dia
———————de Jesús l’Etern Portal
 
                                                                                     Dibuix © Núria Pau
                                                                                            Als alls blogers: gràcies

dijous, 24 de desembre del 2015

Sobre... Aquests dies

Aquest amor ve de lluny 
...mogut per l'amor que el fa fidel als nostres pares...
Analitzar aquesta frase ens portaria dies
  • Algú que es mou, que ha estat mogut, commogut, algú que es commou. Commoure’s no és una cosa qualsevol
  • Allò que el mou és l’amor
  • Prenem, doncs, bona nota: l’amor mou
  • I, a més de moure, fa: crea fidelitat
  • Però no és una fidelitat qualsevol
  • La fidelitat aquesta és fidel del tot perquè la coneixem per pròpia carn: els pares
  • Aquest amor, doncs, ve de lluny, de molt lluny perquè els nostres pares també van tenir pares i a ells, aquest amor també els va ser fidel i aquest amor ara passa per les nostres pells. Per això diu que el fa i no que el feia fidel
Aquests dies commouen perquè són commovedors: molt
Una abraçada
 
Carrers dels nostres pares: carrer de Vidal i Quadres

dimecres, 23 de desembre del 2015

Sobre... Buscar i sobre allò que es busca

 I, tot seguit, el Senyor
És evident que tots anem pel món buscant coses. Jo m’he passat la vida buscant pedres i parets. Es crea una síndrome: «Tinc tantes pedres encara per buscar que no acabaré mai»
Podríem parlar d’allò que filosòficament o poèticament busquem i tampoc, com en el cas de les pedres, no acabaríem mai
Seria de cecs no reconèixer, doncs, que l’estat de busca ens és natural i ens inquieta
Doncs bé, encara amb aquestes «imatges de busca» a la retina, si ara llegim això...
El que vosaltres busqueu, l'àngel que desitgeu, entrarà: ja ve. Qui resistirà? Qui es mantindrà dret?
[...] entenem que se'ns està explicant com aquest corrent innat de busca que ens és propi que té una justificació, una explicació i una revelació: saber-les ens regenera perquè il·luminen tots els nostres corrents energètics i perquè, com que són possibles són la veritat
Aleshores ve quan exclamem: «Ah, no eren pedres ni parets! Ah, era això! Ah, es tractava d’Ell... però de veritat! Caram, caram!»
Això diu el Senyor: «Jo envio el meu missatger perquè prepari el camí davant meu, i tot seguit el Senyor que vosaltres busqueu, l'àngel de l'aliança que desitgeu, entrarà al seu temple. Ja ve, diu el Senyor de l'univers. Qui resistirà el dia de la seva arribada? Qui es mantindrà dret quan ell aparegui? Ml 3  
 
Paret del desert (de Sarrià)

dimarts, 22 de desembre del 2015

Sobre... Vós

Pregària
Senyor, deixeu-me una paraula.
           Només una estona.
                      No és per a mi.
                                 Després ja us la tornaré.
                 Amén

dilluns, 21 de desembre del 2015

Sobre... El perquè de tot plegat

Perquè és
La verge tindrà un fill i li posarà Emmanuel perquè Déu és amb nosaltres Mt 1,23
Aquest «perquè» i aquest «és» contrasten amb el «tindrà» i desconcerten la coherència de la frase ja que ens fa pensar en la possibilitat que «Emmanuel» no vulgui dir: «Déu és amb nosaltres»
Altrament ¿perquè la verge li havia de posar un nom tan «evident» si ell ja «era» amb nosaltres? 
La mare de Déu, però, era tossuda
«I la verge tindrà un fill». Això vol dir que una verge —algú que a priori no pot tenir fills de cap manera i que per això és verge, pugui ser fecundada, pugui tenir un fill
La pregunta seria: «si no pot tenir fills i en té ¿com és que és verge?»
Seguim, seguim, seguim...
Ara, més que mai, cal seguir impertorbables: tenim el misteri a les nostres pròpies mans

Fotografia d'un diorama del pesseble del Museu de Vilafranca. © Imma Pau

diumenge, 20 de desembre del 2015

Sobre... Adonar-se

Ve

Adonar-se de què diu i de com ho diu allò que s’està dient, això només ho fan els nens
           Adoneu-vos com suprimeix tot el que deia abans i ho substitueix pel que diu després
                      Després diu: vinc
                                 Vinc a fer la teva voluntat
Com està escrit de mi en el llibre: Déu meu, vinc a fer la teva voluntat  He 10

dissabte, 19 de desembre del 2015

Sobre... Grans expectatives

Ella digué
Ha vingut un home de Déu, que tenia l'aparença d'un àngel. Tot ell imposava respecte. Jo no li he preguntat de part de qui venia, i ell tampoc no m'ha donat el seu nom, però m'ha dit que... Jt 13
Això és molt bonic. És com dir:
A la cambra s’ha encès un llum esplendorós i gloriós que tenia l'aparença d'àngel. Tot ell imposava respecte. Jo no li he preguntat de part de qui venia, i ell tampoc no m'ha donat el seu nom, però m'ha dit que...
I així, com en un conte, tindríem... «un llum que diu coses»
Tot això és una excusa per parlar d’aquest «cos de llum» en el qual ens anem convertint setmana rera setmana en progressió aritmètica des del vint-i-nou del mes passat
Com serà quan s’encengui la quarta espelma?
L’expectativa és molt gran i plena d’aquell silenci del qual parlàvem dijous...
 

divendres, 18 de desembre del 2015

Sobre... Venir (3)

Oracle 
                           «Vénen dies...» 
Venen: no poden no-venir i, com que venen, són. Aquest és el problema
Perquè no venen —o són— de qualsevol manera. Venen —i són— de manera tan absoluta que no es pot entendre
No és que vinguin molt o moltíssim o que siguin molts a venir: en venen molts més que els pocs més que ens imaginem quan ens diuen que són molts. La seva mesura i la mesura del seu venir és tan gran que no la podem concebre per més que ens en diguin coses o per més que ens esforcem a pensar-les
I és que venen del tot. Tot ve del tot en aquests dies de manera tan desmesurada que cada vegada que ve una miqueta més ens sembla que no ho suportarem, que no estem fets per aguantar dimensions d’aquesta naturalesa
Venen tots els dies: en venen tants i tots de cop que no els podem comptar. Hi són tots, allà: tots els dies junts sense que en falti cap. El més semblant a l’eternitat
I això ve? Pot venir una cosa així? I si ve, qui ho resistirà, qui sobreviurà?
Ve el bé, ve «el-nostre-bé»!
Deu ser per això que ens costa tant d’entendre. Que el nostre bé pugui venir! Us imagineu? Però no una estoneta d’estar bé i després el sant tornem’hi de sempre, no. Ve del tot. No és com abans que ens «va treure» sinó que és ara que «ja ens ha tret» perquè en aquests dies ja habitem, ja fem estada en el seu territori. Altrament, els dies aquests no serien els dies de l’oracle
Vénen dies, diu l'oracle del Senyor, en què ja no diran: «Juro per la vida del Senyor, que va treure els israelites del país d'Egipte», sinó: «Juro per la vida del Senyor que ens ha tret i ens ha fet tornar perquè ja habitem en el seu territori». Diu l'oracle: «El meu nom és: El-Senyor-és-el-nostre-bé» Jr 23

dijous, 17 de desembre del 2015

Sobre... La pregària

Vida Creixent
La pregària és una progressió. «Ensenyeu-nos de pregar» És propi de la pregària el no saber-ne res. «La pregària? En construcció!». El temps que es guanya amb la pregària es converteix en espai: l’univers es va poblant... de pregària. Es tracta d’una conquesta passet a passet que, del no res, fa habitable un lloc immens que abans —abans de posar-se a pregar— no hi era 
Gent com l’Empar hi avança amb decisió, enteresa i naturalment. Sempre troba foradets i raconets per omplir-los de pregària. Ens va regalar una copa: «Perquè l'ompliu de pregària» va dir
La pregària és una actitud. O tot el dia s’està pregant o no hi ha pregària que valgui. Un no «fitxa» abans i després d'«anar» a pregar. Cada hora té una manera pròpia com té la seva llum però la pregària —la «veu»— només és una. Hi circula la mateixa intimitat i la mateixa confiança tan a les 07:35 com a les 18:47. És cert que no es prega igual pel tram de carrer que va de Girona a Bailèn que pel que va de Roger de Flor a Nàpols. Com tampoc no es prega igual amb o en presència de la Carmen que del Josep però la pregària és única, continuada, amorosa
Exemple de pregària
Obriu Senyor el nostre cor, santifiqueu-lo amb el vostre esperit, que poguem mantenir-nos irreprensibles davant la vinguda del vostre fill
En aquest temps d’advent, d’espera confiada, doneu-nos Senyor de viure en el vostre silenci, aquell silenci del cor que pacifica, asserena i fa créixer el nostre interior
Ens heu cridat a viure en la fe i en l’esperança, Senyor. Que Crist ens atorgui aquella enteresa que ens fa coherents amb el que diem i sincers en allò que creiem
Que el vostre esperit reposi damunt nostre, Senyor. Que sapiguem donar raó, tot vivint-la, de l’esperança que hem posat en vós
Vós, Senyor, que ens heu manifestat el vostre amor a través dels qui han acomplert el diversos oficis de la nostra comunitat, ajudeu aquells que els exerciran durant aquesta setmana que comencem a fi que els practiquin amb generositat
Senyor, tingueu pietat
Aquesta pregària, entre altres coses, es pot (Allegir, es pot (Bsentir (feu clic aquí. min. 25), es pot (Cpensar, es pot (Dreflexionar, es pot (Fmeditar o es pot (Gverbalitzar. Cap d’aquestes maneres és igual però la pregària és la mateixa. Veiem diferents paissatges quan la sentim d’algú o de nosaltres, sols o acompanyats. Cada vegada «sentim» coses diferents. En el nostre interior ressonen veus, espais o colors mai iguals quan hi reflexionem o quan hi meditem o quan finalment deixem de pensar-hi perquè és el senyal que, pacificats, asserenats i crescuts del tot, ens trobem en el centre mateix de la pacificació i de la serenor

Sobre... Prodigis

...verticals i ascendents


Mirall
[s. XIV; del ll. miraculum 'prodigi, fet admirable'] 
Superfície llisa vertical i ascendent que, per reflexió dels raigs de llum, dóna imatges clares dels objectes

Ascensor
 [del ll. td. ascensor, -oris 'pujador'] 
Aparell de transport intermitent en sentit vertical ascendent i descendent

Fèria
[del ll. feria 'festa'] 
Qualsevol dia de la setmana vertical i ascendent llevat del dissabte i del diumenge

Advent
[s. XV; del ll. adventus 'vinguda'] 
Temps vertical i ascendent que precedeix el Nadal 

Disset
 [del ll. decem et septem, íd.] adj 
Setze més un
v.e..r...t....i.....c......a.......l........a.........s..........c...........e............n.............d..............e...............n................ + t................. 

(El disset de desembre comencen les fèries privilegiades d’advent)

dimecres, 16 de desembre del 2015

Sobre... El salm d'un voluntari

El Senyor... Com us ho diria?
El Senyor em guia i, com que vaig molt segur, mai no tinc pressa
Quan el veig assegut a un banc del parc sempre m’aturo una estona a parlar amb ell
Té paraules que m’asserenen, que fan de mi una pausa, un respir de mi mateix
Després, per més difícil que sigui, ho faig tot sense perdre la calma
Ni que hagi d’anar a urgències o a comprar el diari o a fer encàrrecs complicadíssims mai no perdo el cap. Al contrari, això em diverteix
Perquè en moments així —moments difícils, vull dir— et sento tan aprop que veig com somrius i això fa que tots els meus gestos vessin esperança, fe, franquesa, familiaritat, amistat i planor i això fa també que, gràcies a la teva mà, fins i tot l'endoll espatllat torni a funcionar
Ets molt aprop em dic aleshores amb els ulls molt oberts
Després, quan arriba el moment, sempre improvitzes per a mi un plat a taula i mentre menjo recordo les coses que m’han passat
En totes elles hi veig l'harmonia que juntament amb la meva activitat són fruit del teu amor
Sí, també aquí amb el Josep, veig que sóc a casa teva

Per a Carmen i Josep: gràcies 

dimarts, 15 de desembre del 2015

Sobre... Passos

«—Avi...»
—Avi, les paraules fan alguna cosa o només són ?
—Depèn. N’hi ha que fan grans coses. Per exemple n’hi ha una que la pots fer servir de llanterna. És molt útil a les nits fosques. A més, la seva llum escalfa. És com un braser i per això també és molt útil en nits fredes. Aquesta llum és tan especial que fins i tot il·lumina els llavis dels qui la diuen
—Ah sí? I quina és aquesta paraula? Au va digueu-me-la, sisplau...
—És la paraula promesa 
La vostra promesa fa llum als meus passos, és la claror que m'il·lumina el camí Sl 118 
La vostra promesa fa llum als meus llavis, és la claror que il·lumina els meus mots
L'Escala. 27 de novembre. Foto: Marta Pau

dilluns, 14 de desembre del 2015

Sobre... La muntanya santa

«Trauré del teu si l’arrogància»
Quan vaig sentir aquesta frase em vaig alegrar fins a l’entusiasme. El meu interior celebrava que hi hagués un desllorigador per un problema gran que mai abans havia vist plantejat de manera tan neta i plana com ara 
Es pot dir que tots els homes neixem arrogants perquè els nostres mateixos pares també ho eren. Sense una mica o molta arrogància —arrogare, apropiar-se— millor que no sortiu al carrer ni aneu a buscar feina. El carrer, la ciutat, el món es basen en el pilar de l’arrogància —el furt— i com en moltes altres coses li és inherent o «natural» 
Fins aquí tot bé però el problema greu el tenim quan posem en relació als arrogants i a Déu. Déu mes aviat està a la banda dels «rogants» —orants— i les dues paraules xoquen
La primera arrogància és el mateix fet. Voleu una arrogància més gran que la d'adreçar-se a Déu? I tanmateix ho fem, no podem no adreçar-nos-hi. Què fer, doncs? Com fer-ho? 
El text diu: «Déu treu del meu si l’arrogància». Ben mirat, ell ho pot fer perquè ell ho pot tot. Ell pot l’impossible. Només ell pot fer  —l’haurà treta qui només la podia treure— que uns arrogants «sense arrogància» puguin parlar directament amb ell
Això em va omplir d’alegria tot i que ara veig que descobria la sopa d’all: una vegada més ell es limitava a exercir l’ofici no ha parat mai d’exercir: el del perdó. 
           «Aquell dia no t'hauràs d'avergonyir» 
És veritat: es pot dir que sempre havia anat avergonyit! A mi, a un arrogant com jo —i quan em poso la pell de xai encara ho sóc més— sentir a parlar aquell dia de la possibilitat de «no ser mai més altiu» em va entusiasmar 
Aquell dia no t'hauràs d'avergonyir de les accions amb què fins ara m'has estat infidel, perquè llavors trauré del teu si els qui celebren la teva arrogància. No seràs mai més altiva en la meva muntanya santa So 3
 

diumenge, 13 de desembre del 2015

Sobre... Els contents

0809
Tot i que no del tot, un cercle es tanca quan...
           quan en la tristesa rebo la visita inesperada de l’alegria
           quan en el neguit rebo la visita inesperada de la quietud
           quan en el món rebo la visita inesperada de la pregària
           quan en la desesperació rebo la visita inesperada de la súplica
           quan en la mancança rebo la visita inesperada de la petició
           quan en el pecat rebo la visita inesperada del perdó 
Però no els tanco del tot fins que no apareix un senyal portentós, un signe que sobrepassa tots els altres signes perquè excedeix tot el que puc entendre i que fa que no càpiga a la pell de goig  
           No el tanco fins que dono gràcies
Germans, viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop. No us inquieteu per res. A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica, i presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies. Així, la pau de Déu, que sobrepassa el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist Fl 4
 
N K E

Sobre... L'alegria

Seguim amb l’alegria 
Avui el Juan Luis m’ha dit que la Sole va estar molt contenta —alegria!— quan va veure l’entrada que vaig fer —si la voleu veure feu clic aquí parlant del seu pare. M’ha dit que li va dir que em digués que sempre que pugués pengés noves fotos ja que això li produeix molta alegria (2). Encàrrecs d’aquest tipus el millor és no demorar-los. Per això dono el reportage que segueix
En primer lloc hi podeu veure on ens trobem amb en Juan Luis: davant la biblioteca
  
En segon lloc el carrer on aquest lloc és: el Passeig de Sant Joan  
 
I en darrer lloc hi podreu veure tres de les sis fases de les quals es composa el plegat i el desplegat d’una de les eines que en Juan Luis fa servir de vista 
 
És de destacar —no cal dir-ho— la cara de molta alegria (3) que el Juan Luís té quan ho fa. I no és que sigui una alegria (4) «cara a la galeria» perquè li estava fent les fotos. Aquesta alegria (5) li ve perquè cada vegada que plega o desplega el bastó és per un motiu de gran alegria (6): això vol dir que s’ha trobat amb algun amic del qual podrà fiar-se agafant-lo del braç tot fent-la petar 
Però com que no hi ha (6) sense (9), vet aquí tres alegries (7) més. Es tracta de l'alegria (8) del blogger que contempla com l'eina que és un bloc serveix per alguna cosa més que «fer de bloc», una cosa del tot inesperada com ho és sempre l'alegria (9) : pot fer de missatger de bones notícies com ara les d'un pare que s'estima molt la seva filla 
Com a novetats hi ha que, dilluns que ve, en Juan Luis comença la seva primera feina com a voluntari. Fins ara només havia estat beneficiari... i amic 

Sobre... Una nadala

Transportar alegria
Un dia, rumiant mentre esperava a la Capella de la Reconciliació, em vaig trobar amb aquesta petita joia. És un dibuix de l’any 2014 fet per Laura. Representa sant Oleguer. Però té la gràcia d'haver-lo sabut representar ple d’alegria. En més d'una ocasió Júlia ens ha parlat i convidat que els voluntaris reflexionéssim sobre aquest tema. «D’entrada el primer que han de desprendre les primeres paraules que surtin de la boca d'un voluntari és alegria. Però no ha de ser una alegria qualsevol: ha de ser una alegria desbordant»
He pensat que el millor «regal-nadala» que us podem fer els voluntaris en aquest tercer diumenge d’advent és aquest petit i humil dibuix de la Laura d’un sant Oleguer que cal imaginar-lo en el moment de llegir aquell text tant bonic del profeta Sofonies:
Crida de goig, ciutat de Sió. Aclama, Israel. Alegra't i celebra-ho de tot cor, ciutat de Jerusalem. El Senyor ha tret fora els qui et condemnaven, ha fet fugir els teus enemics. Tens dintre teu el Senyor, rei d'Israel, no veuràs mai més cap desastre. Aquell dia diran a Jerusalem: «No tinguis por, Sió, no deixis caure les mans; el Senyor, el teu Déu, el tens a dintre, com a Salvador poderós; per tu s'ha transportat d'alegria, et renova el seu amor, està de festa i crida de goig com en dies d'aplec» So 3
Sí, aquest dibuix de la Laura és la viva imatge de sant Oleguer transportant-nos aquesta mateixa alegria des del seu interior
 

dissabte, 12 de desembre del 2015

Sobre... Vetllar

Quan diem vida...
Si dic: «la meva vida, el meu amor o el meu alè» podríem fàcilment arribar a pensar —el món ho fa— coses com: «que sigui viu no és cap novetat ni per mi ni per ningú. Això no em fa aixecar de la cadira. Tothom és viu. Quin avorriment»
Però si penso que la vida no és propietat meva les coses canvien
Algú vetlla. Algú la vetlla. Jo sóc la vetlla d’algú 
Tu m'has infós vida i amor, vetlles pel meu alè
Vetlles: t'ho portaves amagat Jb 10

Sobre... Les mans

Per això és millor no callar
La paraula fa pum: abans no hi havia paraula
  La paraula veu
  La paraula sap
  La paraula s’adona
  La paraula comprèn
Aquestes quatre coses la paraula les fa per mi
Jo no les podria fer
Jo, tot sol, ni hi veuria ni sabria ni m’adonaria ni comprendria res
I les fa d’una vegada: pum!
La paraula té grans poders
  La paraula diu:
Omplo el desert de cedres
  i el desert se n’omple: això és obra de la seva mà
Sí, la paraula és com un senyor: té mans
  Mans amoroses: la Paraula, el Senyor
Omplo el desert de cedres, al costat d'acàcies, de murtra i d'oliveres, de xiprers, de pins i d'avets, perquè tothom vegi i sàpiga, s'adoni i comprengui d'una vegada que això és obra de la mà del Senyor Is 41
Sala d’espera
Hospital dos de maig
Advent dotze de desembre

divendres, 11 de desembre del 2015

Sobre... La sala

Segueix l'espera a la sala
d'espera


Sala d’espera
Hospital dos de maig
Advent onze de desembre

dijous, 10 de desembre del 2015

Sobre... Etimologia

Isidorus Hispalensis 
també conegut com «Sant Isidre de Sevilla» va escriure (Etymologiarum libri XX) 
L’esperança (spes) és anomenada així perquè quasi «és peu» (est pes). El contrari és la desesperació perquè on no hi ha peu no hi ha possibilitat de caminar  

Spes vocata quod sit pes progrediendi, quasi 'est pes'. Vnde et e contrario desperatio. Deest enim ibi pes, nullaque progrediendi facultas est
Sala
d’espera.
Hospital
dos
de maig.
Advent
deu
de desembre

Sobre... Llavors

—Quan?
—Llavors! Llavors... els turons. Els turons quedaran com palla fina...
... quan els ventaràs, l'aire els alçarà i el terbolí els dispersarà pertot arreu. Llavors... Is 41
Llavors: d’una vegada!

dimecres, 9 de desembre del 2015

Sobre... Comparar

A qui
A qui em podríeu comparar, a qui m’assemblo si sóc sant?

A qui em podríeu comparar, a qui m’assemblo
                     si res ni ningú no falta mai a la meva crida
A qui em podríeu comparar, a qui m’assemblo
                     si res del que és vostre mai no em passa per alt
A qui em podríeu comparar, a qui m’assemblo
                     si ni poc ni molt no em canso mai
A qui em podríeu comparar, a qui m’assemblo
                     si tinc una intel·ligència immensa
A qui em podríeu comparar, a qui m’assemblo
                     si dóno forces als rendits i faig robustos els dèbils
A qui em podríeu comparar, a qui m’assemblo
                     si corro sense extenuar-me
«A qui em podríeu comparar, com si jo m'hi assemblés?» diu el Sant. Alceu els ulls, mireu el cel i penseu qui ha creat tot això» Is 40 

dimarts, 8 de desembre del 2015

Sobre... Què li va fer saber qui li ho va fer saber

Qui
—Qui t'ha fet saber que anaves nu? Això, abans, ni tan sols et calia saber que ho sabies. Abans no hi havia ni «nu» ni «no-nu». Abans no calia preguntar «On ets?». Abans simplement eres. Abans no tenies por. Abans no t’havies d’amagar. Recorda que ets amic meu, que t'he pres, que t'he cridat pel teu nom i que vas sentir-me quan et vaig dir: «T’he escollit, no t'he rebutjat com et sembla. No tinguis por: jo sóc amb tu. No et neguitegis. Mira com et dono força. Mira com t'ajudo i et sostinc amb una bondat immensa»
«El Senyor i digué: “On ets?” Adam li respongué: “He sentit que us passejàveu pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m'he amagat”. Li digué el Senyor: “Qui t'ha fet saber que anaves nu?”» Gn 3 
 

dilluns, 7 de desembre del 2015

Sobre... Coses increïbles

Per parlar
 
Per parlar d’una branqueta que avui he collit de la vorera del Passeig de Sant Joan, quan he arribat a casa he escrit: «Avui he vist coses increïbles». Després d’haver-ho escrit, però, ho he llegit en veu alta i això m’ha fet pensar que també ho acabava de dir. Així, ¿era veritat o no que les havia vistes si tan sols havia llegit la frase? Tanmateix no podia dir que no ho hagués dit. Havia dit: «Avui he vist coses increïbles». «Coses»: més d’una, però quantes? Quines? Com eren si és que mai havien sigut? D'altra banda m'adonava que no podia fer els jocs malabars que amb paraules acostumo a fer en casos així: la contundència de l’expressió em feia pensar en coses que em depassaven i el fet que a la frase hi hagués una marca tan forta com és la paraula «avui» subratllava la transcendència del fet. «És avui d’un ara... que ho he vist». Com qui diu: «encara ara ho estic veient». Coses que no són de creure: no només irrealitzables sinó increïbles, que ni amb grans dosis de fe es podrien imaginar i que, malgrat ser impossibles, me les estava ensenyant la mateixa frase que acabava de llegir. Coses que m'imposaven un gran respecte 
Ja veieu què passa de vegades quan es llegeix en veu alta allò que s'acaba d'escriure...
«Un dia Jesús ensenyava... i no se'n sabien avenir. Plens de respecte, deien: “Avui hem vist coses increïbles”» Lc 5

diumenge, 6 de desembre del 2015

Sobre... Posseir

Del bé 
Posseir vol dir tenir alguna cosa com a pròpia gaudint-ne de l'ús o del fruit. El bé, per exemple, nosaltres no el podríem «posseir» mai: no el podem tenir exclusivament com a nostre. La possessió és contrària al bé. El bé és contrari a la possessió. En tota possessió, per activa o per passiva, sempre hi ha violència. El bé tampoc és pensable perquè tot pensament també té en més o menys grau voluntat de possessió... de coneixement. El bé només es pot donar. Però aquí també ens trobem que qui el dóna tampoc no el posseeix com tampoc no el posseeix qui el rep
Davant d’aquests arguments algú podria concloure que el bé no existeix. Arribaria a una conclusió així qui pensés que tan sols existeix allò que és posseïble
—Estem parlant de coses impossibles?
Per parlar d'això ho hauríem de fer confessant-nos: «Pare, he pecat greument perquè he “experimentat” el bé, perquè he sentit com es donava a mi, com m’abraçava “ple d'alegria, amb aquella bondat i aquell amor que li són propis” i jo només plorava perquè anava molt brut»
Perquè cap possessió és pacífica, perquè el bé no és posseïble, el profeta Baruc tingué l'impossible davant els seus ulls mentre escrivia: «Alçat! Tu tindràs per sempre aquest nom: “Possessió-pacífica-del-bé”» Ba 5

dissabte, 5 de desembre del 2015

Sobre... Venir (2)

«Veniu...»  
«Veniu: quina pregària més estranya perquè tu ja has vingut... No sé si podem esperar gaire més de part teva però ara veig una mica més clar el que ja sabia de sempre: que tu t’has lligat a una vinguda perpètua. Dona’m de viure, Senyor, aquesta hora present d'aquesta teva vinguda d'ara. Amen» 
D’un llibre de pregàries de Karl Rahner 
Vegeu la primera entrada d'aquest bloc

divendres, 4 de desembre del 2015

Sobre... Jardins

D’aquí a poc temps
Això diu el Senyor: D'aquí a poc temps, molt poc temps, el Líban es convertirà en un jardí, i els jardins semblaran boscos. Aquell dia els sords sentiran llegir les paraules del llibre, els ulls dels cecs pas.saran de la fosca a la llum. Els desvalguts celebraran de no.u l'obra del Senyor, els més desemparats aclamaran el Sant d'Is.rael, perquè els violents s'hauran fos, i no hi haurà més descreguts; no quedarà rastre dels qui van amb males arts, dels qui desacrediten els qui estan parlant, o posen paranys als qui reprenen públicament, i els fan el buit al voltant dels justos. Is 29 
«D'aquí a poc temps»... diu el Senyor 
________________________

dijous, 3 de desembre del 2015

Sobre... Els llavis de les muntanyes

«—Avi...»
Som al mateix banc d'ahir. Valen les mateixes lectures 
— Avi, va, ara expliqueu-me un conte!
— Veuràs. Hi havia una vegada una muntanya que era «la muntanya ªaquesta"» i un dia que era «un dia "aquell"»: un dia que estava lluny, que encara no havia arribat
Els dos estaven impacients per trobar-se perquè els semblava que no era propi de les coses l’estar separades
El sentit de la vida de la muntanya s’havia convertit en poder sentir alguna vegada aquestes paraules: «aquí tens el dia aquell» i el sentit del dia que algú li digués: «aquí tens aquesta muntanya»
Una vegada la muntanya aquesta, farta d’esperar, va pensar que el millor era anar cap al dia aquell i emprengué la marxa
Però vet aquí que el dia aquell, també enyorat i cansat d’esperar, feu el mateix: anar a buscar la muntanya
No cal dir que quan la muntanya arribà tingué un gran desengany en no trobar el dia al seu lloc i el mateix li succeí al dia
Amb aquesta aventura tan sols havien aconseguit esdevenir, ell un «dia aquest» i ella una «muntanya aquella» 
Tot i seguir separats, encara que amb això no havien arreglat gran cosa, l’experiència d’haver esdevingut ni que fos per poc temps un «aquell» i una «aquesta» els havia enriquit molt
De vegades ella, l’«aquesta», es mirava al capvespre el «dia aquell» amb un somriure al llavis... —Sí: les muntanyes tenen llavis!—
Amb la fermesa que dóna l’experiència adquirida, la muntanya, perquè havia estat en el lloc del dia i perquè coneixia de primera mà quina cosa era ser això —ser «dia aquell»—, ara se'n podia alegrar i celebrar-ho: «Jo, la muntanya, tinc un dia que m’ha salvat. No totes les muntanyes poden dir el mateix...» diuen que va dir la muntanya aquesta, en una nit de lluna plena com aquella
 

dimecres, 2 de desembre del 2015

Sobre... Clarificar

«—Avi...»
Un dia, mentre sèiem a un banc, l’avi em llegí això:
«Aquell dia, en aquesta muntanya, el Senyor de l'univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis, de plats gustosos i suculents, de vins rancis clarificats»
— Avi, què vol dir clarificar un vi?
— Un vi, en primer lloc es verema, després es desrapa, s’esprem, es premsa, es deixa fermentar i finalment es clarifica...
Clarificar: eliminar-ne les impureses. Primer deixant-lo reposar en un cup per tal que decanti i el pòsit precipiti. Després amb uns filtres depuradors o clarificadors s’acaba de netejar. Entre molts, hi ha tres tipus de filtres: pels vins blancs la caseïna, pels negres la clara d’ou i pels rosats l’albúmina de sang
Veremar, desrapar, esprémer, premsar, fermentar, clarificar i envellir: totes aquestes operacions, però, no són només pròpies del vi. Ho són de tot el que passa a l’univers. Són «operacions alquímiques» universals. I com que nosaltres formem part d’aquest univers cal pensar que també són nostres
El profeta Isaïes explica molt bé què pot ser la clarificació en nosaltres: «Fer desaparèixer el vel de dol que ens cobreix, el sudari que ens amortalla; engolir per sempre la mort. Eixugar-nos les llàgrimes i esborrar l'oprobi arreu». Sempre que destapo una ampolla penso: «Aquí teniu el nostre Déu, de qui esperàvem que ens salvaria: alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat, perquè amb tota certesa la mà del Senyor reposarà sobre aquesta muntanya» Is 25
— Ah, i és per això que el vi alegra, oi?
 

dimarts, 1 de desembre del 2015

Sobre... Abandonar els embarbussaments

Ja ho deia Isaïes . . .
«Qui pot creure allò que ens sent predicar?» Així, doncs, la fe suposa haver sentit la predicació, i la predicació ve de la paraula de Crist. Però jo em pregunto: És que no l'han sentida? I tant que l'han sentida: «La seva crida s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món». Rm 10
Sant Pau és contundent. No deixa escletxa. «I tant que l'han sentida!». La pregunta hauria de ser, doncs: «Com és que jo no ho l'havia sentida si la crida era aquí, a tota la terra? Com és que no veia res? Tan enze sóc?» 
L’argument és aplastant: 
a) Cal la fe. La fe, però, no és res misteriós ni els ve només a alguns privilegiats «des de l’aire». La fe ve de l’aire... empès per les paraules d’algú
b) Aquestes paraules són «especials». Són les de Jesús. Això vol dir que només parlen bones notícies, que són la mateixa bona notícia emetent-se per boca d’un «missatger» 
c) Aquestes paraules, abans, cal haver-les sentides de la boca d'algú que n’haurà parlat —predicat— conscient que estava generant aquesta possibilitat de fe en algú altre
d) Aquestes paraules, com que algú les haurà dites, «la terra» ja no podrà esgrimir l'argument que no les coneixia
e) Aquestes paraules són una crida. Cal sentir, doncs, el crit en el pentagrama de les orelles. Tothom, quan s'acompleix el temps que li és propi, les sent
f) Aquestes paraules: Pere i Andreu, quan les sentiren abandonaren tots els altres encreuaments, connexions, conduccions, totes les demés vies de comunicació, totes les canonades, tots aquells complicadíssims circuits, tots els teixits de fils nuats i sempre embarbussats, tot l’ormeig, totes les xarxes...
 

dilluns, 30 de novembre del 2015

Sobre... Sentir passos

 Us presento un amic
Sant Pau diu que l'Escriptura diu: «Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que porta la Bona Nova». Probablement citava Isaies: «Que en són, de bonics, per les muntanyes els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau i el benestar, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: “El teu Déu ja regna!”» Rm 10
Sentir passos. Sentir «els» passos. Algú ve. Una gran expectativa. El carrer desert. Està venint. Un gran suspens. Ja arriba. Passos, senyals... 
Per exemple: si sonen les piulades d’un semàfor, és senyal que a prop hi ha algú que és cec 
Per exemple: el ròssec de les rodetes de les maletes per les rajoles de la vorera indica que algun turista és a prop... tot i que també pot ser que sigui el pal d’un cec rastrejant la ruta
Tot això per dir que ahir, com ja fa una colla de diumenges a primera hora, coincidim amb en Juan Luís al Passeig de Sant Joan, just davant de la biblioteca Arús i estem una estona fent-la petar 

M’explica episodis de la seva vida. Jo aprenc moltes coses al seu costat. Com fa anar les mans mentre prenem el cafè amb llet vorejant tota la tassa i el plat. De vegades em sembla veure sortir guspires dels seus dits. Per la manera que ho relata em faig càrrec de com s’orienta en les passejades que fa cada dia. Em parla dels carrers, dels trencants, dels obstacles. Li agrada la música. Té dos violins. Un de molt valor fet per un amic seu que és lutier. 
Fa set dies em va explicar que conèixer la Júlia i en Jordi de la parròquia li va canviar la vida. Avui hem parlat de la Paty, de la Vero, de la Sole, la seva filla que viu a Amèrica, i de com els diumenges cap a les nou estem pendents de trobar-nos. Hem coincidit a dir que era com un regal que no havíem buscat. Li he demanat permís per fer-li les fotos. Una l'he ampliada perquè m'ha semblat al·legòrica d'aquest veure-hi amb l'ull del pal