diumenge, 20 de maig de 2018

Sobre... Adonar-se

Com d'altres vegades, he refet les entrades
d'una etiqueta —en aquest cas «Poema»— en un sol document.
Aquest és el resultat

El desconcert

Pensava: Ja no vull parlar més, ja no diré res més en nom del Senyor, però llavors sentia en l’interior del meu cor un foc que cremava, sentia un incendi dintre els meus ossos. Jr 20
1.  Adonar-se 
Adonar-se: desvetllar de repent a alguna cosa i mirar que no em passi mai més per alt. Adonar-me també, però, que m’hauré de quedar amb l’estupor d’haver-me’n adonat sense poder-ne dir res. Adonar-me que només puc callar perquè tot encaixa.
Adonar-me, prendre consciència dels treballs i neguits previs a aquest esdeveniment de llum. Adonar-me que n’haurà quedat una lluentor.
Adonar-me: veure, sentir, percebre, notar, comprendre, conèixer, advertir, observar, parar esment, esbrinar, copsar, captar o capir.  
Distingir amb claredat l’objecte d’aquest coneixement. Presenciar-lo, contemplar-lo, sorprendre’l amb prou nitidesa per dir: «Ah, tu ets ell!».
Evocar un moment així és difícil perquè no voldríem tant evocar-lo com repetir-lo ple de la gran sorpresa de quan esdevingué. Costa perquè, proporcionalment als esforços que haurem fet per acostar-nos-hi l’esdeveniment haurà retardat la seva aparició. 
L’adonar-se de qualsevol cosa és com el ressò d’un adonar-se primordial, un esclat que repeteix un gran esclat original. Un esclat d’esclats que no pot esclatar més. En diem Déu. Aleshores l’adonar-se esdevé adonar-se que tan sols el busquem a ell.  
La tradició posa en els llavis de Déu aquestes paraules: «Jo sóc la vida». La vida! Exacte. No podia ser ningú més. Hi ha una notícia massa viva d’això en nosaltres perquè pugui seguir amagada. Cal donar la volta al guant que som per desvetllar-la. 
«No sou del món, perquè jo us he escollit del món» va dir Jesús. La concisió d’aquestes paraules fa molt exacta l’explicació d’allò que és la vida. No som del món, som de la vida. Des d’algun lloc la vida estira —escull— sense parar i els estirats deixem de ser uns ens passius o caòtics. Com si Jesús hagués dit: «Jo sóc el que estira, l’estirat i l’estirament. No em percebeu?».
T’estranya si una gota de la sang del meu cor s’infiltra en tots els teus sentits i en els teus projectes?
T’admires si els pensaments del meu cor s’infiltren suaument en tu?
Si et parlo baixet, a l’orella, i dia i nit sents un murmuri, no notes la meva atracció?
Cap a l’amor que vol sofrir, cap a l’amor que, junt amb el meu, salva?
No sents el desig d’exposar la teva vida i totes les teves forces, de posar-les en perill pels teus germans?
I de completar en el teu cos, el que encara manca al meu sofriment?
Perquè, naturalment, tu no ets salvat sinó a través meu al mateix temps que jo no seria el salvador total, sinó unit a tu.
Vols completar amb mi la gran transformació, vols construir el regne del Pare? []
Adonar-se és inseparable de la facultat d’entendre i en qualsevol acció intel·lectual, poètica o espiritual hi ha un «medi diví» que envolta aquesta operació com el llaç d’un amant que uneix la ment amb el seu verb i com el fruit que emana de la unió d’ambdós. 
El llibre dels Fets dels Apòstols explica que durant la celebració de la diada de la Pentecosta, quan es trobaven tots junts, se sentí un gran esclat i la gent quedà molt desconcertada. Probablement el desconcert els venia que acabaven d’adonar-se que entenien perfectament allò que estava passant. Per això digueren que «ho havien sentit en les seves pròpies llengües»
Doncs bé, un dia em vaig adonar que acabava de dir «Només ell em podia haver entretingut tant d’ell mateix» i vaig provar d’explicar què podia haver volgut dir amb això.
2.  Per resumir 
Per resumir —per resumir-me, per resumir la meva vida— triaria aquesta frase: «Només ell em podia haver entretingut tant d’ell mateix». 
Això que pot semblar una tautologia són paraules que remeten a una busca sense treva i donen a entendre que aquest «ell» que mai no apareixia, era al mateix temps l’entreteniment o l’enlentiment o l’ocultació d’ell mateix. 
Així, si aquest «ell» era ell i l’ocultació que d’ell m’arribava, això volia dir que ell ho era tot i també era la mateixia raó per la qual jo em preocupava tant de trobar-lo i ell d’enlentir-se. 
Com si ell, servint-se d’aquest seu enlentiment, hagués aconseguit trobar la manera d'arribar fins a mi i amb ella em descobrís la grandesa d’on, sense remei, em trobava immergit, tan si el veia com si no: amb ell, en ell i per ell, i això en tan gran mesura que la desolació i l'abandó només podien ser-ho també d’ell. 
Poc a poc vaig anar descobrint que el seu enlentiment era proporcional a les meves imperfeccions però que aquest enlentiment i jo, des d’aquell moment, ens convertírem en dos que no ens vàrem perdre mai més de vista.
3.  Les paraules anteriors 
Les paraules anteriors dirien de mi, doncs, que m’hauria passat la vida com un «algú» deutor d'un «ell», ja que sempre m’hauria comportat en funció seva. 
Sempre, aquí, vol dir una pertanyença preverbal, prèvia a mi. Sempre hi era aquest «meu d’ell» en mi, fins i tot abans que jo fos. 
Qui sap si tot el que faig al llarg del dia no ho encamino a poder tornar una i una altra vegada a la certesa i a la proximitat d'aquest lloc seu. Qui sap si aquest meu desinterès per les coses és proporcional a aquest «més-que-ell-en-mi». Podria ser. No em conec prou. Em quedo amb la constatació que probablement en totes les paraules que dic, en totes les accions, pensaments o estimacions, sempre trobaré en mi un «d’ell» actiu que no deixa de parlar-me ni d'estar ni un sol moment al meu costat i el lloc on això esdevé és incandescent perquè és allà on es troben les dues bandes del món creant-se.
4.  El «d’ell» que venim parlant  
El «d’ell» que venim parlant s'assembla a una arca. Una arca s’obre. Dins hi ha alguna cosa. Si no s’obrís seria «unidimensional» i no en podríem parlar però es pot obrir i es pot parlar del que hi ha dins i el Llibre de Samuel diu que dins l’arca hi havia una cosa portentosa. 
Els israelites traslladaven l’arca però ¿per què no traslladaven directament aquesta cosa portentosa i així s'estalviaven de traslladar el pes del cofre?
D’una banda perquè aquesta cosa portentosa s’hagués petrificat. Ja no seria «allò-que-és-dins» d’enlloc, ja no tindria res a veure amb el valuós pòsit interior que tots portem dins nostre i d’altra banda perquè és inherent a tota cosa portentosa ser sempre un «dins de», un interior. 
L’arca, el recipient que ella pròpiament és, explica la pertanyença deguda a allò que hi ha dins seu. El «d’» de la pertanyença a aquest «ell» també. El pur i insonor desplegament que efectua l’expressió «d’» en ser vocalitzada ens hi porta, ens hi apropa molt. No es pot dir més concisament ni més silenciosament ni millor ni amb menys paraules. 
M’agradaria parlar de la insignificància d’aquest inaudible «d’» com a motor de totes les coses. Un impuls primer que vindria d’un copet insonor però de conseqüències còsmiques.
5. Què vol dir ungir  
Què vol dir ungir? Ungir vol dir que algú —Samuel, per exemple— ungeix el cap d’algú altre —Saül— al mateix temps que Saül ungeix les mans de Samuel que l’estaven ungint, fins que aquesta unció arribà també al cap de Samuel. La unció és entrar en una cinta sens fi. 
Tot escrit ve d'una unció i té la obligació de donar-ne compte fins allà on pot. Però quina és la revelació d'aquesta unció? Quines paraules la podrien distingir? 
La mateixa unció ja diu d'ella que és un retard: «Jo, la unció, sóc el retard d’allò que significo». 
Sense unció no hi hauria escrit i l’escrit no seria el que és, no portaria sota el braç la pregunta que el caracteritzaria ni explicaria la seva raó de ser que no és altre que l'admiració de poder contemplar la seva pertanyença i la seva no solitud en un amor molt gran. 
A qualsevol escrit li ve el desconcert quan sent la veu del missatge de qual és portador: «Jo sóc el que esperes que diguin les paraules que portes escrites de mi, al mateix temps que sóc el seu retard. De mi, ningú no s'escapa. Tu ets l’ungit de mi com jo ho sóc de tu. No podem viure l’un sense l’altre».
6. Un escrit és una porta  
Un escrit és una porta que diu: «Veniu, passeu i veureu». 
Veniu, passeu i veureu va dir Jesús una vegada i s’explica que els que hi anaren, veieren i s'hi quedaren perquè van constatar que, efectivament, era des de sempre que l’havien estat buscant perquè era des de sempre que eren amb ell allà. 
També s’explica que eren vora les quatre. Potser feia calor. Jesús digué somrient: «Veniu i veureu perquè jo era la meva demora en vosaltres i per això m'heu reconegut tan fàcilment».
7. No m’ho creia
No m'ho creia fins que no he arribat i ho he contemplat amb els meus ulls i ara veig que ningú no me n'havia dit ni la meitat. Com que dubtava, he vingut per comprovar-ho i he quedat desconcertat. Només tu em podies fer dubtar tant de tu. Ara entenc. Per fi he arribat a ara. Tan sols l’ara on sóc em podia haver fet dubtar tant abans. La vida retarda sempre la seva arribada fins a aquest moment d'ara.
8. En tota acció
«En tota acció intel·lectual o espiritual sempre hi ha el medi diví que envolta l'operació d'entendre com el llaç d’un amant que uneix la ment amb el seu verb i com un fruit que emana de la unió d’ambdós. 
Aquest ambient diví de comunió i d'amor dóna lloc a l'operació d'estimar, correlativa a la d'entendre i de la qual emana l'esperit. En efecte, la substància divina no només és incorpòria sinó màximament espiritual i intel·lectual, i no esgota, per tant, la seva acció ni la seva vida en el pur entendre. 
En tot procés intel·lectual sempre hi trobem arrelada la força de l'amor. També en la naturalesa divina —intel·lectual i espiritual— no tan sols hi ha l'acció d’una comprensió que entén, sinó també una acció de voler, pròpia de la voluntat. S’hi dóna, per tant, una segona processó d’amor segons la qual l'estimat roman en l'amant tal com, mitjançant la concepció del Verb, la realitat entesa o dita roman en qui l’entén o la diu». []