dijous, 30 de juny del 2016

Sobre... Una pinya

Percebre en plenitud
Una de les coses més grans que m’ha passat mai ha estat la de collir una pinya de terra i, com que no hi havia ningú pel carrer, transportar-la una bona estona amb les mans com qui porta un cofre, un tresor o una ofrena pura. Allò que feia era ple d’una gran significació que al mateix temps m’explicava a mi. Allò que feia era agraït, acceptat i acollit d’una manera amorosa per algú de qui ni tan sols calia preguntar qui era. Tenia la sensació que, lliure dels enemics, havia aconseguit trencar totes les cadenes. Vaig pensar que el salmista que va escriure: «És magnífic tot el que el Senyor ha fet per mi», ell abans, ho havia percebut en plenitud tot això que li havia fet, n’havia estat ungit plenament, magníficament. Doncs bé, vet aquí la pinya en qüestió:

Sobre... Moments de consciència

—Vés i escriu

Cap al 2013 el Josep va tenir moments de consciència de fins a quin punt avançava la seva malaltia —Alzheimer— i solia escriure coses esparses al primer paper que trobava. Dimarts passat la seva dona me’n va ensenyar una on hi havia aquestes paraules:
Déu meu. Crec en vós. Per això vull estimar-vos més. Us estimo, però, creient que sou molt més que totes les coses que diuen de vós els savis. Espero veure-us aviat. Perdoneu-me, Senyor, quan arribi al vostre costat 
M’ho ha recordat la lectura d’avui:
Jo no sóc profeta, ni he estat mai de cap comunitat de profetes. Jo tan sols sóc pastor i sé fer madurar el fruit dels sicòmors però el mateix Senyor m'ha pres del darrere els ramats i m'ha dit: "Vés a profetitzar a Israel, el meu poble". Ara, doncs, escolta la paraula del Senyor. Am 7 
Segons com, les humils paraules del Josep poden ser equiparades a les del profeta Amós. «Vés, profetitza», «Vés, escriu»... Des de la seva tendresa parlen de l'essencial: creure, estimar, esperar, perdonar i el desig de ser u amb ell. Dimarts vam estar molta estona asseguts contemplant una grua i el temps ens va passar volant. Probablement el murmuri d'un ventijol suau que ens tocava la cara era el mateix que movia les brides de la grua a l’aire. «Vull estimar-vos més, vull estimar-vos més»: amb quina força sonaven aquestes paraules dintre meu!

dimarts, 28 de juny del 2016

Sobre... L'ànima

«—Avi...»
—Avi, què és l’ànima?
L’ànima és un motor de dos temps: l'ànima acceptant i acceptada, l'ànima agraïnt i agraïda, l'ànima pacificant i pacificada 

dilluns, 27 de juny del 2016

Sobre... Maneres subtils i silencioses de fer les coses

A què podríem comparar la infantesa espiritual? 
La infantesa espiritual és com un buidar-se del que és humà no per negar-ho sinó per fer lloc al que és diví. La infantesa espiritual és com fer el buit, com despullar-se o empetitir-se, com deixar-se portar o deixar que Déu ens faci petits i així ens obri el cor a nosaltres que som humans però que neguem el que és humà tan sols perquè la mesura d’aquesta negació és la mesura del nostre obriment —del nostre amor— a Déu. 
Aquesta negació, però, no és cap acte volitiu nostre. És com si fós impossible no poder-la fer perquè també és impossible dir sí o no al desig que hi ha en nosaltres de fer lloc al que és diví. Per tant no podem pretendre assolir «més infantesa espiritual» com si fos una riquesa i hi hagués un manual per a experts que la posés a l’abast. Això seria tant com voler manipular el do.  
Per això el cristià s’esforça a trobar una manera subtil i silenciosa d’analitzar aquest do que no sigui manipuladora del mateix do i que vagi d’acord amb allò que en rep. Es tracta d’una manera amorosament meditativa i contemplativa d’acceptar-lo sense analitzar-lo com si fos una cosa.  
La infantesa espiritual és l’art de fer lloc a Déu en allò que és humà i que s’empetiteix fins a engrandir-se en la vida de Déu. Així de dialèctic és el platejament i així d’unides van la positivitat amb la negativitat. Aquest «Fer el buit» o aquest «Fer lloc a» equival al «—Tu, vine amb mi» que Jesús va dir a Pere. Això és la infantesa espiritual com ho és tota infantesa: «—Vine, no vagis pel teu compte, deixa’t portar» 
La contingència i la creativitat del cristià no són un sentir o un pensar o una creença que li pertanyin sinó que són un nostre i mateix confluïr en Jesús: «Us faré pescadors d’homes». 
«Pescadors d’homes» i el que faci falta: el que vulguis! El tema per a nosaltres tan sols és seguir-te a tu!
Per a Júlia. 25 de juny: per molts anys!

Sobre... Una gota d'aigua

Aquí on som

Per fer-nos veure fins a quin punt estem units o soldats a la mateixa vida sant Pau diu que «tot ve d'ell, passa per ell i va cap a ell» i com que nosaltres mentre no es demostri el contrari som dins d'aquest «tot» no sabem com explicar-ho perquè per explicar alguna cosa s’ha d'estar fora d’ella.
«Senyors, pareu atenció: ara, un ‘jo’ molt important, us explicarà una cosa». Això podríem dir que és la quinta essència de la ironia perquè fa veure que aquest senyor tan important se situa fora del món per parlar del món: com si fós Déu! Però aquesta no és la intenció de sant Pau quan escriu la frase als cristians de Roma. Sant Pau ha pres la ferma i temerària decisió de parlar desde dins, de parlar des del mateix corrent d’aigua viva del qual ell forma part —una gota d’aigua— i no sap com fer-ho per explicar-nos-ho sense deixar de ser una sola cosa amb el corrent ni un instant i com que no en sap més acaba la frase en contemplació. «Tot és u. Glòria a l’u»

Tot ve d'ell, passa per ell i va cap a ell. Glòria a ell per sempre. Amén.

Per apropar-nos a aquesta temeritat de sant Pau podem recórrer a paraules com soldadura, adherència, unió, enllaç, connexió, fixació, adjunció, agafament, incrustació, lligam, aglutinació o juxtaposició i també podem utilitzar paraules com amistat, solidaritat, fidelitat, afecció, vinculació, lleialtat o aliança que amb una llambregada ens fan veure per un instant l’evidència que tot és un u del qual nosaltres formem part. Tot és u: tot ve d'ell, passa per ell i va cap a ell. Glòria a ell per sempre. Amén. 
Rublev també va voler explicar-ho. «Tot ve d’ell» li diu l’angel de la dreta a l’àngel central que mirant-se a l’àngel de l’esquerra diu «tot passa per ell» mentre l’àngel de la dreta diu «tot va cap a ell»... i perquè això algú ens ho ha revelat ara sabem que és aquí on som.

Sobre... El discerniment

On és? 
El Senyor volgué endur-se'n Elies al cel en una torbonada. Elies havia sortit de Galgala amb Eliseu; arribant a Jericó, Elies li digué: «Queda't aquí, que el Senyor m'envia al Jordà». Eliseu li respon: «Et juro per la vida del Senyor i per la teva pròpia vida que no et deixaré». I se n'anaren tots dos junts. Cinquanta de la comunitat de profetes els seguiren i es quedaren un tros lluny. Quan ells dos arribaren al Jordà, s'aturaren vora el riu. Elies donà un cop a l'aigua amb el mantell, el riu es va partir a banda i banda i van passar tots dos per terra eixuta. Quan hagueren passat, Elies digué a Eliseu: «Demana què puc fer abans de ser endut del teu costat». Li diu Eliseu: «Fes-me l'hereu del teu esperit». Elies li respon: «Demanes una cosa molt difícil. Mira, si tu em veus al moment que seré endut del teu costat, serà tal com desitges, però si no em veus no ho serà». Mentre anaven caminant i parlant, un carro de foc, tirat per cavalls de foc, els separà de sobte l'un de l'altre, i Elies pujà al cel en la torbonada. Eliseu, que ho veia, cridava: «Pare meu, pare meu, carro d'Israel i guerrer que el condueix!» Quan ja no el veié més, s'esquinçà el vestit en dos trossos. Després recollí el mantell d'Elies, que havia caigut, i se'n tornà. Arribat al Jordà, s'aturà vora el riu, i amb el mantell d'Elies donà un cop a l'aigua tot dient: «On és el Déu d'Elies, on és?» Així que donà el cop a l'aigua, el riu es va partir a banda i banda i Eliseu va passar. 2 R2,1.6-14 
El problema d’Eliseu fou el de comprovar si tenia o no tenia encara l’esperit d’Elies i aquesta història és molt semblant a la nostra. S’ha abusat molt de la paraula discerniment però la vida cristiana és un discerniment perpetu i sense descans. Estem o no estem rebent? Estem rebent la unció de la veritat, de l’amor i de la vida? L'estem donant? La donem prou? Som uns farsants?

dissabte, 25 de juny del 2016

Sobre... Crònica d'un dia ventós

Quan vem sortir de casa
i vem travessar el semàfor
veiérem un avió
i aquesta rajola
mentre percebíem l'olor de les acàcies
i la dels til·lers
                                              a l'Avinguda Gaudí. Vaig pensar que la fragàcia venia d’alguna botiga però no, era massa encerclant, autèntica i absorvent. Un hi estava del tot en aquest aroma i no només la respirava, un desapareixia per passar a viure en aquest perfum, el dels til·lers. Sembla estrany. Mira que els arribem a torturar als arbres però malgrat tot ells segueixen fent-nos fidelment grans regals com aquest. I ho fan cada any i nosaltres cada any ens n’oblidem. La gent d’aquí viu en el perfum. Aquests dies no els cal ni menjar. Per què aquest devessall de coses tan bones? Per què aquesta donació després del que els fem? Per lògica haurien de respondre'ns amb la nostra mateixa moneda. Crist també porta les nostres malalties, ens descarrega dels nostres dolors. Per això només podem donar gràcies, va dir el Josep

dijous, 23 de juny del 2016

Sobre... Ser nosaltres

Mira!
«Mira» va exclamar. Jo, com que no veia res li vaig preguntar cap on havia de mirar. Amb el bastó va assenyalar les ombres i va repetir amb veu de sorpresa com si no ho hagués vist mai abans, com si fos un prodigi: «Mira: som nosaltres!».

dilluns, 20 de juny del 2016

Sobre... Els poders del color blau

«E volavo volavo felice più in alto del sole» va dir la flor
 
Penso che un sogno così non ritorni mai più, mi dipingevo le mani e la faccia di blu, poi d’improvviso venivo dal vento rapito, e incominciavo a volare nel cielo infinito. 
Volare oh oh cantare oh oh oh oh, nel blu dipinto di blu, felice di stare lassù, e volavo volavo felice più in alto del sole ed ancora più su, mentre il mondo pian piano spariva laggiù, una musica dolce suonava soltanto per me.

Sobre... Joan Obach i Tuca

Hola Joan

Ahir vaig estar amb en Joan Lluís i mentre preníem cafè et vàrem recordar. Encara m'arriben ressons de la recent excursió a Lleida. Màrius Torres en un dels seus primers poemes —1937— escriu:
Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt / per sempre igual i tensa i que el destí no em pugui arrencar, decebut,  / sinó una sola nota, invariable, immensa. Una nota molt greu i molt constant. Vençut no sigui mai el clau que tiba i que defensa la viva pulcritud / de la vibració d'una corda ben tensa.  
Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda / que vibra malament! Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent, àtona, corrompuda, corda desafinada, la meva ànima ment. / Quants cops l'hauria volgut muda / per no sentir la música falsa del seu accent!  
Senyor, ¿Tu no voldries / reblar les torques dels meus extrems afeblits perquè mai no s'afluixin les meves melodies? Jo vull ésser constant en els plors i en els crits, / i cantar sempre igual, ignorant les follies, els dalers, els neguits, / el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies…  / Jo vull ésser com tu, o corda que diries que sempre et polsen uns mateixos dits. 
El poema em sembla una bona descripció de l'esperit d'un neuròleg. Em sembla bona perquè entre altres virtuts em sembla humil —Senyor, ¿Tu no voldries...—. La seva corda, la corda de l'ànima del teu pare, ja és per sempre igual i tensa. La corda de la seva ànima descansa, reposa
L'Esperit del Senyor reposarà damunt d'ell: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor is 11
Una abraçada

dissabte, 18 de juny del 2016

Sobre... La mecànica justa

Retaule de Joan Lluís el violinista
Les mans càlides i llarguesarrenquen del clavecívelles tonades amarguesd’esquelet de violí. 
Les mans rellisquen, serenes,amb la mecànica justadels dits morts que passen denesd’un vell rosari de fusta. 
Màrius Torres. Variacions sobre un tema de Händel. 1933

dijous, 16 de juny del 2016

Sobre... Lleida

Carrers antics
Als antics carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té l'ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens. 

Màrius Torres, «Molt lluny d’aquí» (1939)
Del poeta al lector (Lleida: Pagès Editors, 2008)
aquí

dimarts, 14 de juny del 2016

Sobre... Un arbre

Ell, l'arbre
Quan era maltractat, s'humiliava i no obria la boca. Com els anyells portats a matar o les ovelles mentre les esquilen, ell —l'arbre— callava i ni tan sols obria la boca. Is 53

dilluns, 13 de juny del 2016

Sobre... Una sepultura a la Seu Vella

Poble meu
 
Mireu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré tornar a la terra d'Israel. Llavors, poble meu, quan obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, sabreu que jo sóc el Senyor. Posaré el meu esperit dins vostre, recobrareu la vida, i us establiré a la vostra terra. Llavors sabreu que jo, el Senyor, ho he anunciat i ho he complert. Ho dic jo, el Senyor. Ez 37

Sobre... Portes invisibles

Lleida: les portes de la Misericòrdia
Amb les portes d'una església passa el mateix que amb l'Evangeli de sant Joan on un té constantment la sensació de que «ja hi som». 
—Però ¿com pot ser que haguem arribat si encara estem de camí, com és que sant Joan ens posa en el camí de Jesús al mateix temps que ens dóna la convicció que ja hi hem arribat?  
—Perquè aquestes paraules estan escollides de tal manera que semblen paraules pures d’Encarnació. A la vegada que fan referència a coses de la terra —el vi, el pa, l’aigua, la llum, el pastor, el cep, la xarxa— indiquen una direcció i assenyalen el seu terme que és Jesús present i revelant-se. 
L’exemple més clar: «El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres». Subjecte: la Paraula. Complements: s’ha fet home, s’ha fet pa, s’ha fet vi, s’ha fet llum, s’ha fet companyia, s'ha fet porta, s’ha fet encontre, s’ha fet mans travessades i s’ha fet camí i terme del camí a la vegada. 
Com puc dir que «entro» a l'església? No havíem quedat que des de sempre —des de l'origen, des del bateig— ja sóc dins? I quan surto ¿com puc dir als parroquians «fins demà»? «Entro, surto, sóc dins»... en què quedem?
Hi ha moltes maneres de travessar el llindar d'una porta, hi ha molts tipus de portes i algunes són invisibles com la que veieu: es tracta de la porta de la Misericòrdia 
Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m'escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi. Ap 3

diumenge, 12 de juny del 2016

Sobre... L'excursió de fi de curs

La presó de Lleida
Mentre pujàvem les escales que portaven a la Seu Vella li vaig preguntar a mossèn Tarragona de Lleida —a la fotografia amb gorra— si s'ubica en algun lloc aquesta presó. Em va dir que sí i me la va assenyalar amb la mà. Mentre pujàvem l'anàvem cantant. La lletra és molt bonica. És una història d'amor
A la ciutat de Lleida / n'hi ha una presó / de presos mai n'hi manquen / petita, bonica / prou n'hi porta el baró / lireta, liró
Hi ha trenta-tres presos canten una cançó / l'han treta i l'ha dictada / petita, bonica / el més jove de tots / lireta, liró. 
La nina se'ls escolta / de dalt del mirador / a cada posadeta / petita, bonica, / en davalla un graó / lireta, liró. 
Los presos se n'adonen / i paren la cançó / Canteu, canteu, bons presos / petita, bonica / canteu-ne la cançó / lireta, liró. 
Com cantarem, senyora / si estem en greu presó? / Que us falta menjar o beure / petita, bonica / o us quiten la ració? / lireta, liró. 
No ens falta menjar i beure / ni ens quiten la ració / lo que ens falta, senyora, / petita, bonica / les claus de la presó / lireta, liró. 
Canteu, canteu-ne, presos / acabeu la cançó / acabeu-la, bons presos / petita, bonica / que me'n captiva el so / lireta, liró. 
Aniré al meu pare / recaptaré el perdó / Qui és que l'ha dictada / petita, bonica, / tan bonica cançó? / lireta, liró. 
El del barretet negre / el més jove de tots. / Ja se'n va a n-el seu pare / petita, bonica / a demanar-li un do / lireta, liró. 
Ai, pare, lo meu pare / jo vos deman un do / no vos deman València / petita, bonica / ni tampoc Aragó / lireta, liró. 
Ni tampoc Barcelona / ciutat de gran valor. / Ai, filla, Margarida / petita, bonica / qui do vols que jo et do? / lireta, liró. 
Ai, pare, lo meu pare / les claus de la presó. / Ai, filla, Margarida / petita, bonica, / això no pot ser, no / lireta, liró. 
Los presos fugirien / com quedaria jo? / Digues per què vols, filla / petita, bonica / les claus de la presó? / lireta, liró. 
Ai, pare, lo meu pare / per treure'n l'aimador. / Ai, filla, Margarida / petita, bonica / quin és ton aimador? / lireta, liró. 
Ai, pare, lo meu pare / lo més petit de tots. / Ai, filla, Margarida / petita, bonica / això no pot ser, no / lireta, liró. 
Han cremat La Garriga / Conflent i Rosselló. / Dels presos que allà canten / petita, bonica / digau, què en fareu, vós? / lireta, liró. 
S'acosta el Sant Dissabte / los penjarem a tots. / Ai, pare, lo meu pare / petita, bonica / no pengeu l'aimador! / lireta, liró. 
Ai, filla, Margarida / serà el primer de tots. / Les cordes són filades / petita, bonica / que en costen a pes d'or / lireta, liró. 
Ai, pare, lo meu pare / pengeu-m'hi a mi i tot / feu les forques de plata / petita, bonica / i feu-ne els dogals d'or / lireta, liró. 
I a cada cap de forca / poseu-hi un pom de flors / perquè la gent quan passi / petita, bonica / sentin la bona olor / lireta, liró. 
resin un parenostre / per l'ànima dels dos / i diguen: "Ai, la trista, / petita, bonica / que ha mort per l'aimador! / lireta, liró. 
Déu la perdó, floreta / jardí de cada flor. / Qui és aquesta donzella / petita, bonica / que és morta per amor? / lireta, liró. 
Néta n'és del rei d'Hongria / parenta d'Aragó. / Déu l'hagi perdonada / petita, bonica / la filla del baró / lireta, liró.

divendres, 10 de juny del 2016

Sobre... El zel

Crònica d'una espera a Subirats
«Surt fora que ara mateix passarà». Llavors vingué una ventada, tan forta que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però no hi era. Tot seguit vingué un terratrèmol, però tampoc no hi era. Després vingué foc, i tampoc no era en el foc. Finalment vingué el murmuri d'un ventijol suau
En aquells dies, Elies arribà a l'Horeb, la muntanya de Déu, i passà la nit en una cova. El Senyor li va fer sentir la seva paraula, i li digué: «Surt fora i estigue't a la muntanya, a la presència del Senyor que ara mateix passarà». Llavors vingué una ventada, tan forta que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques davant el Senyor, però el Senyor no hi era. Tot seguit vingué un terratrèmol, però el Senyor tampoc no hi era. Després vingué foc, i el Senyor tampoc no era en el foc. Finalment d després del foc es va alçar el murmuri d'un ventijol suau. Així que Elies el sentí, es cobrí la cara amb el mantell, sortí fora i es quedà a l'entrada de la cova. Llavors una veu li preguntà: «Elies, per què has vingut, aquí?» Ell respongué: «És que estic ple de zel per vós, Senyor, Déu de l'Univers». 1R 19

dimecres, 8 de juny del 2016

Sobre... L’enigma de la condició humana

Com el Pare: igualment
Sant Pere en la seva primera carta explica breument quin és, com actua i per què l’Església és el nexe d’unió de Déu amb nosaltres: perquè l’Església és la portadora de la Bona Notícia.
Els profetes es preguntaven a quins moments es referia l'Esperit de Crist que tenien en ells. Déu els havia revelat que allò que els confiava no anava destinat a ells, sinó a vosaltres. Ara, doncs, us ho han anunciat els qui us han dut la Bona Nova, guiats per l'Esperit Sant enviat des del cel. 1 Pe 1
Jo puc portar un pot de llet. El fet de portar-lo, però, no em marca. En canvi si porto la bondat de Crist, alto, això sí que marca. L’Església porta l’Evangeli i l’Evangeli marca l’Església fins al punt que tota ella esdevé aquesta bona notícia. 
A una missa solemne, per exemple, se sol portar el llibre del Nou Testament alçat per damunt dels caps, tot encensant-lo, fins al faristol i després de la lectura de l'Evangeli es retira amb la mateixa solemnitat i en processó perquè, efectivament, l’Església porta, està afaiçonada i és guiada per paraules com aquestes:
El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare. Jo 1
L’Església és el punt de contacte entre l’home i Déu quan aquest mateix home entra i és acollit com a poble de Déu reunit en la unitat del Pare, del Fill i de l’Esperit i la bona notícia d’aquesta reunió és l’autorevelació de Déu. 
Déu assegura que a aquesta «multitud aplegada conformement a la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant» que és l’Església mai li faltarà la seva paraula per oferir-la en unció a cada un dels seus fidels i això vol dir que tots tenim accés a aquesta autorevelació, que ningú no queda exclòs de la seva abundància que s’ha acomplert en plenitud perquè s’ha fet carn, és a dir s’ha fet home i ens ha ungit amb l’Evangeli que ella, és fent d’aquesta manera que només ens poguem comprendre a nosaltres mateixos en l’acolliment del Verb 
La Constitució Lumen Gentium relata amb concisició els passos d’aquesta Revelació que ens ve del Pare 
Acomplerta l’obra que el Pare va encomanar al Fill aquí a la terra, fou enviat l’Esperit Sant el dia de la Pentecosta perquè santifiqués incessantment l’Església i així els creients tinguessin accés al Pare per mitjà del Crist en un sol Esperit. És Ell l’Esperit de la vida, la font d’aigua que brollarà fins a la vida eterna, pel qual el Pare vivifica els homes, morts pel pecat, fins que ressusciti en el Crist els seus cossos mortals. L’Esperit habita en l’Església i en el cor dels fidels com en un temple, hi prega i dóna testimoniatge de l’adopció com a fills de Déu. Ell guia l’Església vers la veritat completa, unifica en la comunió i el ministeri i, amb diversos dons jeràrquics i carismàtics, la instrueix i la dirigeix, embellint-la amb els seus fruits. La rejoveneix amb la força de l’Evangeli, la renova constantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs. Perquè l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: «Vine!». Així es manifesta tota l’Església com una multitud aplegada «conformement a la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant». Constitució dogmàtica sobre l’Església.Lumen Gentium, punt 4. Concili Vaticà II 
Aquestes paraules parlen de la relació que hi ha entre l’Església i la Trinitat i entre l’Església i el món. Per què aquesta relació? Perquè l’Església és de Crist, no és d’aquest món i justament perquè és de Crist és d’aquest món. 
L’Església no és cap organització. És un misteri amagat que procedeix directament del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. L’Església tot i ser una realitat d’aquest temps nostre també està en el principi i en la fi de tots els temps arrelada en un temps en el qual encara no hi havia temps. Per nosaltres el temps és necessari perquè el temps i la contingència van junts. El temps li és propi a la contingència però aquest principi i aquesta fi que ja trepitja l’Església són propis d’una altra categoria de coses en la qual les paraules s’encarnen i aquesta és la gran innovació de sant Joan: 
El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres Jo 1
La gran innovació de sant Joan és que una realitat d’aquest temps estigui tan relligada o fosa del tot amb el principi i amb la fi no dels temps sinó de l’eternitat de Déu. L’Església viu aquest u de juny de dos-mil setze que som avui, però aquesta Església contingent està arrelada al mateix temps en el principi etern de Déu. En el principi existeix el verb i el verb és Déu i el verb es fa carn i el verb existeix en la fi. L’Església és allò que a la fi dels temps serà el seguici del ressucitat.
Diu l'Escriptura: Va pujar a les altures, s'endugué un seguici de captius, va repartir dons als homes. Ef 4
Hem de tenir ben clar que aquesta nostra Església del temps és la mateixa Església del principi i de la fi perquè només així la volta de campana podrà ser completa i només així podrem entendre alguna cosa. 
Per assolir aquest «més que temps» que implica donar aquesta volta de campana l’Església se serveix sense descans dels cinc discursos de sant Mateu que hem parlat en el capítol anterior i així podem veure com amb el primer bloc d’ensenyaments —«Les benaurances»,cc. 5-7—, l’Església és impulsada a la semblança espiritual amb Jesús. Amb el segon —«La comunitat cristiana», c. 10— s’apropa a la mediació que incessantment Déu ens envia: «Qui us acull a vosaltres, a mi m'acull, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat». Amb el tercer —«Les paràboles», c. 13— és inspirada a parlar amb llenguatge humà i diví a la vegada. Amb el quart —«El discurs a l’Església» cc. 17-18— aprèn a donar trascendència a les coses intrascendents i amb el cinquè —«El discurs escatològic», cc. 24-25— explica la fi dels temps però no des del punt de vista del món perquè la fi verdadera només és la nostra fi amb el ressucitat: «Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que us tenia preparat des de la creació del món». 
L’Església «porta» els Evangelis amb aquests cinc motors que són el mateix Evangeli, com els relats de la Passió són l’Evangeli i com l’arrelament trinitari també és Evangeli. L’Església porta però també impulsa i envia perquè ella és des de sempre la impulsada i la enviada. Per què? Perquè és just en l’acte d’enviament on hi ha la participació, la semblança i la identitat amb la Trinitat. 
—Oh Senyor ¿per què has dit «com el Pare m’ha enviat a mi, jo us envio a vosaltres»? Per què aquestes paraules? Les més fàcils de dir, les més difícils de verificar. Oh Senyor ¿per què ens has fet Església? 
Ell els tornà a dir: --Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Jn 20
Fixem-nos com d’aquest «el Pare m’ha enviat a mi» es desprèn una identitat. El Pare envia al que és idèntic al Pare. De les paraules que segueixen després podríem deduir que Crist envia als qui tan sols se li assemblen però que no li són idèntics. El temps i la contingència fan que ens haguem de mirar totes aquestes coses reflectides o descomposades com ho fa la llum quan travessa un prisma perquè estem tractant del bé suprem però amb la possibilitat encara del mal. Estem parlant del bé suprem que és la unió amb Crist però aquesta unió és tan fràgil que sovint es trenca. És la Gràcia però també és el pecat. 
A partir d’això podríem escriure rius de tinta perquè així com Jesús i el Pare són idèntics sembla que hi hagi d’haver un núvol de distància entre Crist i nosaltres i això no és així de cap manera i aquest és el repte de l’Església: ensenyar que la proximitat de Crist amb nosaltres és molt més forta que qualsevol núvol o qualsevol prisma perquè les paraules de Jesús són taxatives quan diu: «de la mateixa manera». Són tan categòriques perquè provenen d’una comunió prèvia que ell ja té amb nosaltres quan les diu, i això és el que ens fa ser una sola cosa amb Jesús exactament com ell ho és amb el Pare. Mai no serem prou conscients de fins a quin punt Jesús és prop de nosaltres. 
La grandesa i la trascendència del que estem parlant la podem veure en alguns versets de l’evangeli de sant Joan que va quedar trasbalsat o il·luminat per la idea d’aquesta fusió tan viva de Déu amb nosaltres:
Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres. Jn 17 
Pare sant, guarda'ls en el teu nom, el nom que m'has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres. Jn 17 
Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor. Jn 15 
Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. Jn 15 
Jo sóc el bon pastor: conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi, tal com el Pare em coneix, i jo conec el Pare. Jn 14 
Felip, encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que et mostri el Pare?. Jn 10 
Perquè així com el Pare ressuscita els morts i els dóna la vida, també el Fill dóna la vida a qui vol. Jn 5
Per parlar encara del misteri d’amor infinit que és el coneixement que Déu ens té, acabarem amb un fragment del punt sisè de l’exhortació Verbum Domini de Benet XVI tot ell ple de la mateixa lluminositat i alegria que les paraules de sant Joan: 
La novetat de la revelació bíblica consisteix en el fet que Déu es dóna a conèixer en el diàleg que vol tenir amb nosaltres. La Constitució dogmàtica Dei Verbum havia expressat aquesta realitat reconeixent que «el Déu invisible, per l’abundància de la seva caritat s’adreça als homes com a amics i conviu amb ells a fi de convidar-los i d’acollir-los en la seva convivència». Això no obstant, per a comprendre en la seva profunditat el missatge del Pròleg de sant Joan, no podem quedar-nos en la constatació que Déu se’ns comunica amorosament. En realitat, el Verb de Déu, per qui «tot ha vingut a l’existència» i que «s’ha fet carn», és el mateix que «al principi existia». Encara que es pot advertir aquí una al·lusió al començament del llibre del Gènesi, en realitat ens trobem davant d’un principi de caràcter absolut en què se’ns narra la vida íntima de Déu. El Pròleg de Joan ens situa davant el fet que el Logos existeix realment des de sempre i que, des de sempre, ell mateix és Déu. Així doncs, no hi ha hagut mai en Déu un temps en què no existís el Logos. El qui és la Paraula ja existia abans de la creació. Per tant, en el cor de la vida divina hi ha la comunió, el do absolut. «Déu és amor», diu el mateix Apòstol en un altre lloc, indicant «la imatge cristiana de Déu i també la imatge consegüent de l’home i del seu camí». Déu se’ns dóna a conèixer com a misteri d’amor infinit en el qual el Pare expressa des de l’eternitat la seva Paraula en l’Esperit Sant. Per això la Paraula que des del principi és al costat de Déu i és Déu, ens revela Déu mateix en el diàleg d’amor de les Persones divines i ens convida a participar-hi. Així doncs, creats a imatge i semblança de Déu amor, només podem comprendre’ns a nosaltres mateixos en l’acolliment del Verb i en la docilitat a l’obra de l’Esperit Sant. L’enigma de la condició humana s’aclareix definitivament a la llum de la Revelació realitzada pel Verb diví.

 

divendres, 3 de juny del 2016

Sobre... La tenacitat de l'acte de florir

Tenacia

«Tenacitat» és el nom del vaixell que entrava a port. A Casp / Passeig de sant Joan també hi ha una Erythrina crista-galli que aquests dies, cada nit, teixeix amb tenacitat una estora a terra
Fotografia del port: Joana Roch

dimecres, 1 de juny del 2016

Sobre... L'acte d'arrelar d'una paret i d'esquerdar d'una alzina

El correu diu: 
«Bon dia, Santi. He pensat que potser t'interessava aquest acte.
Molts records de part dels que quedem...»

Sobre... Un dia plujós

Crònica
Ahir, abans del xàfec, mentre passejàvem amb el Josep per la plaça de les Glòries, vem veure una ombra que s'escapava de la seva branca