dimecres, 27 de desembre del 2017

Sobre... Després

La primera
La primera carta de sant Joan comença així: «Estimats: tot això, ja era des del principi. Nosaltres ho hem sentit, ho hem vist amb els nostres ulls, ho hem contemplat i ho hem tocat amb les nostres pròpies mans. Volem dir la Paraula de la vida. Ja que la vida s'ha manifestat, i nosaltres l'hem vista i en donem testimoni, i us anunciem la vida eterna, la que estava amb el Pare i ara se'ns ha aparegut. I ara us diem també a vosaltres això que hem vist i sentit, perquè tingueu comunió amb nosaltres, que estem amb comunió amb el Pare i amb Jesucrist, el seu Fill. Us escrivim això perquè el nostre i el vostre goig sigui complet». Sant Joan ja no parla d'espera.
 

dimarts, 26 de desembre del 2017

Sobre... Avui

El cel obert
Mentre sant Esteve esperava que el traguessin fora de la ciutat, va veure com en un llampec tot el seu passat fins aquell moment i va exclamar: «Veig obert el cel. Ara ja sé. Ara em toca a mi. Ara ja puc parlar. Ara ja no tinc res darrera meu. Ara tan sols sóc testimoni de mi mateix. Abans era l'espera de la vida. Ara sóc espera de mi mateix» i sant Esteve es va deixar portar perquè el seu goig era complet. 
 

diumenge, 24 de desembre del 2017

Sobre... Demà

M'esperaven
Jesús digué: «Un segon després de néixer jo, la vida, ja salvava el pobre suplicant i l'orfe sense empara. Els agonitzants em beneïen. Tornava el goig al cor de la viuda. Era els ulls del cec i els peus del coix, el pare dels pobres i l’advocat dels estrangers. El meu discurs els amarava gota a gota. M'esperaven com s'espera la pluja, com qui es deleix pels ruixats de primavera. Jo somreia als qui no tenien confiança, la llum del meu rostre els sostenia, jo, el consolador dels afligits». Cfr Jb 29

Sala d'espera. CAP Marina

dijous, 21 de desembre del 2017

Sobre... Coses de dona

Ser d'esperar
Jo sóc aquella dona que un dia vaig pregar aquí mateix.
Aquest noi és el que jo vaig demanar al Senyor.
Per això l'hi cedeixo: serà d'ell tota la vida.
1S 1
Són paraules concises les d'Anna a Elí: Jo sóc aquella. Per què? Un reconeixement d'estar al mateix lloc, una no diferència en l’essencial.  
«Jo i aquella som la mateixa, tan a tocar sóc ara com aleshores. Sóc fruit d’un era: «aquella». Un dia vaig pregar. (El relat no diu res de la intensitat d'aquesta pregària).
»Aquest noi que porto, que m’acompanya, que veus aquí, que tinc al meu costat, aquest mateix noi, és ell ¿recordes? Ell me'l va concedir i perquè és natural, coherent i lògic, entro altre cop amb el noi en el corrent de la vida: de la mateixa manera que fou i és, aquest noi també serà. 
»Però ara veig que haver dit serà d’ell tota la vida és una bajanada perquè és una cosa que ja es veu: la vida tan sols pot ser de la vida. M'he passat els anys dient coses simples. Era d'esperar, tan sols sóc aquella dona»
 

dimecres, 20 de desembre del 2017

Sobre... Música d’espera

Sense destorbar
Hi ha una dita per il·lustrar la discreció que diu: «Quan en un temps d’espera algú pren la paraula ho fa amb discreció, sense destorbar la música». 
Aquest «sense destorbar la música» és important perquè sense aquesta música aquest temps no tindria qui li omplís els espais buits i, com que en un «temps d’espera» no hi ha res buit, aquest temps és ple de música que serveix perquè tot sigui consciència i vetlla de qui espera —del «ser d’espera»— que trobem submergit en aquest temps.
Com és aquesta música? Com la reconèixem? Com pot ser una «música d’espera» en un «temps d’espera»? Aquesta música ¿grata, rosega, raspa, esgarrapa, emociona, és solemne o no té res a veure amb tot això?
Que difícil és parlar d’una cosa evident! Alguns experts diuen que està feta de clams, de lloances, d'enaltiments o d'exaltacions. D’altres parlen de refilada, de cantadissa, de balades, d'himnes, de melodies o planys. Tant de bo jo fós expert! La dificultat de parlar-ne rau en que és indescriptible. S’esdevé i prou. Es dóna un tall en el temps, es fa un silenci dens i molt negre fins que s'obre alguna cosa tan gran i tan petita al mateix temps, que s'escapa perquè té una freqüència d’ona tan baixa que no se sent. No passa res i, de repent ha passat tot i no ens n’havíem adonat i en aquest passar hi havia la música. 
Sant Lluc explica un d’aquests «forats de temps» parlant d’una noia. Ho fa tan concisament que sembla explicar-nos un conte en una atmòsfera de silenci i llum foscant: Hi havia una vegada una noia que... Però aquest conte tan inocent ha fet un tall tan de soca-rel i definitiu en el temps històric que és el «nostre temps», que deixa veure un altre mena de temps amb paraules tan senzilles com aquestes:
Déu envià l'àngel Gabriel per dur un missatge a una noia.
El nom de la noia era Maria.
L'àngel li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu».
Ella es torbà i l'àngel li digué: «No tinguis por. Tindràs un fill».
Maria preguntà: «Com pot ser si no tinc marit?»
L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà, l'anomenaran Fill de Déu.
Maria va respondre: «Que es compleixin en mi les teves paraules».
L'àngel es va retirar.
 Lc 1
Això és «música d’espera».
 

dimarts, 19 de desembre del 2017

Sobre... Un oceà

Contagi
Què és una sala o un lloc d’espera? Una «sala d’espera» és un lloc destinat a gaudir del «temps d’espera». A la parròquia hi ha una «sala d’espera» abans de la capella. Quan tinc temps m'hi estic una estona. Trec el moneder, poso una moneda a la caixa, trio una espelma, la fixo, l’encenc i em quedo mirant la flama. És una ofrena. Dono una cosa que es consumeix a algú que no és present. La combustió li fa arribar la meva calor i llum. «Llum de la vida». Llums de vida, arrenglerades, una aprop de l'altra, a una «sala d’espera». L’encenc d’una del seu costat. Les flames es contagien la bioluminescència en un oceà de vida i llum seguint la cadència de les onades de la pregària. El Senyor és la meva llum.
Sala d'espera d'un dentista de l'Eixample. 

dilluns, 18 de desembre del 2017

Sobre... Un salm

Veure
Es pot veure l'amor? Veure: percebre una imatge que els rajos lluminosos que provenen d’algun objecte formen al fons de l’ull, sobre la retina.
Però, podem dir «percebo una imatge que els rajos lluminosos que provenen de l’amor formen al fons de l’ull, sobre la retina»? Sembla difícil, en canvi el Salm 84 ens demostra que no és impossible: 
Senyor, feu-nos veure el vostre amor...
Si el salmista demana una cosa com aquesta és perquè abans ja l'havia vista i ara espera tornar a veure-la.
Tots els salms semblen cartes que els salmistes ens envien directes des del seu «temps d’espera». 
 

diumenge, 17 de desembre del 2017

Sobre... Un oracle

No haver mai de deixar de ser
Vénen dies, diu l’oracle, que el «temps d’espera» conformarà la personalitat de tothom qui el visiti fins al punt que en farà un «ser d’espera» gloriós, en un «estat d’espera» permanent. Vénen dies, diu l’oracle, que aquest «temps d’espera» ens farà venir de la nostra vella personalitat perquè tornem al «ser d’espera» legítim que mai no hauríem de deixar de ser.
 

dissabte, 16 de desembre del 2017

divendres, 15 de desembre del 2017

Sobre... Una tesi

Alegria
Un dia em vaig preguntar per què dimonis els humans esperem. Em va semblar una bona pregunta perquè, efectivament, de nosaltres no podria sortir mai un estat o un sentiment com aquest. Som massa matussers per coses tan subtils. Així, vaig tenir una gran alegria quan se m'acudí que en realitat esperem perquè abans que comenci el nostre esperar, nosaltres ja érem esperats. Aquest saber-se esperat —amb candeletes, amb impaciència, amb delit— i la seguretat que dóna la constatació d'això, ens contagien l’espera. Altrament, d’on ens vindria? De qui hauríem après a esperar? 
Per això podem dir que és perquè Déu ens espera que nosaltres també esperem. També a ell. El tema, doncs, no és que jo esperi sinó que jo sigui esperat, l'esperat, com ell ho és de mi. Aquesta és la tesi.  
 

dijous, 14 de desembre del 2017

Sobre... Elies

Enlaire
Diuen que estàs a punt per venir Sir 48
El «temps d’espera», com el seu nom indica, és un temps fet tan sols d’espera. Això vol dir que no podem anar ni un segon més enllà d’aquesta espera, pensant, per exemple, en allò que esperem o en aquell que ha de venir. No és fàcil mantenir l'equilibri en un temps d’espera com aquest. Cal tenir les experimentades dots d'equilibrista ascètic que té la majoria de creients. El «temps d’espera», tot i no ser immòbil, no va ni un pèl més enllà d’ell mateix. Com ja hem dit, és un temps que no respira si no fós que el temps mai pot deixar de respirar. Un, allà, s’hi manté hieràtic, molt quiet perquè experimenta que n’està enamoradíssim però no sap dir ni com ni per què ni exactament de qui.
Amb el «temps d’espera» s’hi pot parlar i tractar-lo de tu. «Diuen que estàs a punt de venir. Ja et veig. Caram, quin respecte que imposes, caram quins cavalls tan bonics, caram quin terbolí, caram com parles».
Mai abans havia pensat que existís un temps com aquest. Ha estat un gran descobriment. Fins ara em guiava pels temps de les estacions —primavera, estiu...— però el «temps d’espera» no té res a veure amb elles perquè, entre d'altres raons, les inclou.
Per això Jesús, als qui esperem, ens guia, ens avisa, ens adverteix. A la pregunta «És cert que Elies ha de venir?», ell respon que no: «No us penséssiu, no fos cas, encara no és qui és però està molt aprop, és un vell conegut vostre, viu a les rodalies, es diu Joan perquè jo sóc».
El temps d’espera es composa de moments extrems com aquest, quan estem a punt de dir què o qui esperem, però com que el «temps d’espera» és levitació pura, no admet ni un què ni un qui. Solsament contempla el sóc, enlaire, al cel. 
 

dimecres, 13 de desembre del 2017

Sobre... L'àngel del «temps d'espera»

Inextinguible
La suma de tots els moments que esperem alguna cosa conforma això que en venim dient «temps d'espera». Per exemple: dinar és l'espera del dinar (preparar-lo, parar taula, etc). Veure's amb algú comporta més temps per arribar on és que l’estona que estàs amb ell —temps d’espera en el trajecte de bus—. Esperes arribar a casa per... Fas temps mirant la tele mentre esperes el coixí. Esperes que el despertador torni a sonar.
Sembla com si la mateixa vida sigui generadora d'espera. Potser sense espera no hi hauria vida. Què espera, però, què pot esperar la vida? Resposta: Més vida. És inherent a la vida l’espera de més vida i amb això podríem dir que arribem al cor de la mateixa vida que no és altre que esperar, esperar-se —ella, la vida— a ella mateixa. A partir d’aquest moment, per tant, quedem convidats i ja no tenim excusa per no submergir-nos en el fluxe d’aquest gran riu anomenat «temps d'espera».
—Ah, i qui ens hi convida?
—Ens hi convida un àngel. L'àngel de l'espera. L'àngel del temps. L'àngel...
—Però hi ha àngels en aquest «temps d'espera»?
—Pròpiament no n’hi ha perquè aquest tipus de temps, tot ell, ja és l'àngel i per això no el podem veure. D’aquest àngel hi participem tots. Els vivents, els que encara han de viure i els viscuts per més curta que hagi estat la seva estada entre nosaltres, amb nosaltres, en nosaltres. Per a l’àngel, tant li és molt com poc. Aquesta petita o gran estona ja ens hi ha ajuntat. Ja en tenim prou. Ja l'hem sigut, ja l’hem tastat, ja l'hem vist, ja el som. Gràcies. Diuen que aquest àngel encén en nosaltres una flama inextingible
 
Per a Wendy i  Josep. Una abraçada

dimarts, 12 de desembre del 2017

Sobre... Un parc

Però...
Mentre m'esperava al parc vaig sentir una veu que em deia: «Crida!» Jo li vaig preguntar: «Què he de cridar?» Els homes són tots com l'herba, duren un moment com la flor del prat. L'herba s'asseca i la flor es marceix així que bufa l'alè del Senyor. És veritat: el poble és com l'herba. L'herba s'asseca i la flor es marceix, però la paraula... Is 40
 

dilluns, 11 de desembre del 2017

Sobre... El compàs d'espera

Ritme, música i mesura
Un dia, com que dormia profundament, em vaig esperar a despertar-lo fins l'hora de dinar. En aquest temps d'espera se sol sentir una música d’espera. Se sent a través d’un auricular que ens avisa que el temps roman a l’espera. Hi ha, també, una llista d’espera. Llista a la qual cal inscriure’s sense parar, a l'espera que hi hagi prou temps d’espera vacant. També hi ha una posició d’espera. La practiquen els pagesos quan descansen de ventar la palla i consisteix a sostenir la forca amb totes dues mans de manera que el mànec se situï per sota la cintura i el pal toqui a terra. També hi ha tecles d’espera. Permeten de suspendre momentàniament el temps d’espera per tal de reprendre’l més tard, sense perdre’n, però, la connexió. Tot temps d’espera va acompanyat d'un compàs d’espera que li és propi i que és ritme, música i mesura de temps.
 

Sobre... El temps de les avellanes

De manera afectuosa
El temps d’espera no és només una estona més o menys llarga de temps durant la qual, mentre anem fent coses, n'esperem una que tard o d'hora ha de venir. El temps d’espera ens submergeix en el fet d’esperar. No pregunta què espera. Espera i prou. És un estat de benaurança, un temps propi amb característiques pròpies com les d’una estació, com l'estiu. Si entres en aquest temps d’espera i no fas cas de res més, el temps, tot i que no es queda aturat, no passa. És un temps que no respira ja que respirar li minvaria energia a l’esperar. És un temps que no es cansa però que tampoc descansa: dempeus, immobil, expectant. Desapareix com a temps. És una altra cosa que temps. És un estat, com quan era petit que, per sant Joan, a la plaça del santuari de la Serra, ens llançàvem avellanes els uns als altres de manera afectuosa per fer més entretinguda l'espera quan encara no havia sortit ningú.
 

Sobre... El no saber de l'esperar

On el camí
He baixat a esperar-la on el camí dóna la volta perquè no sabia si vindria per dalt o per baix
 

diumenge, 10 de desembre del 2017

Sobre... Un missatger

Encara no
Hem quedat davant el portal. Fa fred i cada vegada que algú que no és ell obre la porta penso: «Encara no és ell però sí que és un missatger seu». 
 

dissabte, 9 de desembre del 2017

Sobre... Un sotagot

Acàcia
Mentre m'esperava, al bar m'han servit el vas damunt un sotagot com aquest. És un tall d'acàcia

Sobre... Una andana

Pintades
Com que encara no era l'hora he anat fins a la plaça a fer temps. Allà, algú m'ha preguntat per anar al Clot. Li he dit: «Línia dos, direcció Besós, l'andana amb pintades».
 

divendres, 8 de desembre del 2017

Sobre... Un prec

Auró
Mentre ens esperàvem per marxar ha volgut tocar una mica el violí però en treure'l de l'estoig el pont li ha saltat i quan ha tocat a terra la fusta d'auró s'ha trencat. Diu que l'haurà de canviar. Li he demanat i me l'ha donat 
 

Sobre... Una hora

No sé què pot haver passat
L'he esperat una hora. El vent arrossegava fulles fins l'arbre on havíem quedat. Encara no m’ha trucat. No sé què pot haver passat
 

dijous, 7 de desembre del 2017

Sobre... La dinàmica (19)

Stille Nacht
Quan cantem fem exercicis de ressonància. Creo ressonàncies entre el record —invisible— que tinc de la cançó amb la vibració —real— dels meus llavis cantant-la, però també entre la vibració sonora dels meus llavis i la dels qui m’escolten, així com la d’ells amb la meva, tots a la vegada emisors i oients de la «ressonància» que és com una gravació volant perquè totes les cançons tenen ales 

Sobre... La dinàmica (18)

Clara per sempre
Un dia l’avi em va encarregar una feina. L’endemà em preguntà com la tenia. Com que me n’havia oblidat, li vaig dir: «És que no sé com fer-ho». Ell em digué: «Fes-ho com Déu: sigues home». La relació tan forta que hi ha entre la Trinitat i nosaltres l’avi me la va deixar clara per sempre amb aquesta frase.

dimecres, 6 de desembre del 2017

Sobre... La dinàmica (17)

Ressonància
Ressonància: prolongament o reforçament d'un so, degut a la reflexió o al fet de posar-se en vibració algun cos sota la influència de les vibracions d'un altre cos, generalment sonor. El concepte de ressonància parteix d'una estructura de relació. El ressò tot sol no existeix. Sempre és «ressonància de» i «ressonància a». Com a mínim hi ha implicats tres personatges: qui emet el so, qui el percep i el so mateix ressonant, altrament dit «ressonància». 
Si agafem la frase de Jeremies «L’abundor de casa meva saciarà el meu poble», tenim un exemple clar d’aquesta ressonància. La casa ressona o va fins a un poble al qual li arriba de manera inconfusible perquè és en forma d’abundor. 
A la Trinitat, la ressonància del so que les tres persones emeten sense parar les unes envers les altres no s’acaba mai i és tan fort i tan ple d’amor, que per això els humans estem tan interessats a prendre’n exemple, perquè es tracta de la ressonància de la Trinitat en nosaltres. 

dimarts, 5 de desembre del 2017

Sobre... La dinàmica (16)

Rublev
Imaginem que un dia l’Esperit del Senyor ve i reposa sobre algú de nosaltres i que aquesta persona, a partir d’aleshores, tingui les delícies a reverenciar el Senyor.  
Imaginem que aquesta dinàmica d’anada i de tornada —reposar i reverenciar— es dóna en un sol i mateix temps.  
Aquesta anada i aquesta tornada, aquest fer-se lloc l'un a l'altre, són l’esquema de la felicitat mateixa en acció que expressa que s’ha assumit i assimilat el coneixement de molts dels elements que intervenen en aquesta felicitat, com ara que aquest esperit ho sigui de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de valentia, esperit de coneixement i de reverència del Senyor, perquè el coneixement ho haurà omplert tot com l'aigua que cobreix la conca del mar. Per això són feliços els ulls que, com els dels àngels de Rublev, poden veure d’aquesta manera tan sintètica, dinàmica i deliciosa a la Trinitat!
Aquell dia, la soca de Jesè tallada traurà un rebrot, naixerà un plançó de les seves arrels. L'Esperit del Senyor hi reposarà: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de valentia, esperit de coneixement i de reverència del Senyor i tindrà les delícies a reverenciar el Senyor.  Is 11
 

dilluns, 4 de desembre del 2017

Sobre... La dinàmica (15)

Nicoletto

Nicoletto explica molt bé la Trinitat.  
El Pare impel·leix inexorablement el Fill. El fill percep aquesta força com una necessitat innata en ell, com si sempre l’hagués sentida o com si sentir-la fos una cosa natural, com una respiració, com un bany d’aigua.  
El quadre representa el moment que el Fill reconeix o s’adona que tot ell és aquesta força impel·lent que, malgrat no veure-la, no pot deixar de ser-la. La reconeix com un moviment de retorn que compensa o equilibra l'antic moviment de creació que ell fou en néixer. Dos moments paral·lels que van junts. Sense l’un —anada— no hi hauria l’altre —tornada—. El moment que el fill esdevé una empremta d’aquesta dinàmica és un moment d’esplendor. 
El quadre representa just el moment que Pare i Fill es diuen eternament coses plenes d’estimació, tendresa i comprensió com aquestes. El dir-se-les sense descans és l'Esperit. El quadre és la fotografia d’aquest moment que dura sempre. 
Ell és esplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, ell sosté l'univers amb el poder de la seva paraula. He 1 

diumenge, 3 de desembre del 2017

Sobre... Advent

Vindrà?
Advent, a-venir. Pero, vindrà realment? Vindrà tan segur com arriba el metro? No ho sabem. Busquem pistes, alguna certesa, anem a cegues. Tant que un dia ens aturem i, cansats de buscar-lo, ens girem. No podem evitar el to de retret de les nostres paraules. Estem ressentits, dolguts, cansats. No podem evitar ni la queixa ni les llàgrimes perquè no sabem si són retrets o súpliques el que diem i ho diem com si li diguéssim que ja n’hi ha prou:
Vós, Senyor, sou el nostre pare, el vostre nom és, des de sempre, El-nostre-redemptor. Senyor, per què deixeu que ens desviem dels vostres camins, que els nostres cors s'obstinin a no creure en vós? Reconcilieu-vos amb nosaltres per amor dels vostres servents, per amor de les tribus que heu pres per heretat. Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostre es fonguessin les muntanyes! Is 63
En castellà Reconcilieu-vos amb nosaltres ho tradueixen per Vuélvete, por amor a tus siervos. Vuélvete: Tomba’t! Gira’t! 
Aquest «Vuélvete» descansa en una familiaritat prèvia que se li suposa a qui ho diu. No a tothom li diem Tomba't o Gira't. Quan ho diem sabem a qui li diem. Amb això ja n’hauríem de tenir prou però nosaltres amb la veu pujada de to gairebé li exigim que es tombi com qui li diu al pare: «Anda, vuélvete, por Dios» o «Quieres volverte de una vez?» o «No seas así y vuélvete» o «Quieres escúcharme?» o «Con quien crees que estoy hablando?». I, com que es tracta del pare, quan ens sent ens fa un petó 
Perquè enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare

Sobre... Vetllar

No sabem si vindrà
Estiguem atents, vetllem, que ens marcim com la fulla caiguda i no sabem si vindrà
 

dissabte, 2 de desembre del 2017

Sobre... Jaume Huguet

Darrere
No em puc treure del cap una reunió. Em va tocar seure davant una reproducció d'un fragment del retaule de Sant Jordi de Jaume Huguet. La qüestió fou que el cel del darrera prengué tanta vida i lluminositat que jo m'hi passejava realment. I no és que «passés» de la reunió. Gens. Al contrari. Totes les paraules i el comentaris que feien els reunits venien a passejar-se amb mi per aquell cel tan real que sempre hi ha darrere de sant Jordi

Sobre... La dinàmica (14)

Els ulls de la Trinitat
Els ulls de la Trinitat o veure-ho tot o trobar explicacions per a tot des de la seva mirada és el repte davant del qual ens posa la mateixa Trinitat. A poc que ens haguem interessat pel gran misteri veurem com va donant llum. Recapitulem: Jesús és «el» moment. Després d’ell, un segon després del seu bateig, tot passà a ser trinitari. Posteriorment, la seva vida consistí a familiaritzar els creient amb aquesta nova manera de treballar. Ell ens va donar la «clau» per entendre-ho tot trinitàriament. Recordem la insistència amb la que tan sovint es refereix al Pare o a l'Esperit, com fent-los lloc, com dient: «No em mireu a mi, mireu-los a ells, mireu-nos als tres». El treball posterior de, per exemple, sant Agustí, parla de la riquesa o de la grandesa del «concepte Trinitat». 
Com ho hem fet amb el llibre de la Saviesa ara ho farem amb un text del profeta Daniel:  
Després, tot mirant aquella visió de nit, vaig veure venir enmig dels núvols del cel com un Fill d'home, s'acostà al vell venerable, el presentaren davant d'ell i li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa 
Diu Daniel que «va veure». Com que es tracta de «veure-hi», analitzarem l’escena trinitàriament. En ella hi podem reconèixer fàcilment el Pare i el Fill, però ¿i l’Esperit?
L’esperit, com que sempre és suau, subtil o com una coloma, passa gairebé desapercebut. Daniel en parla amb expressions neutres o impersonals. Daniel diu una mena de «se sap que s'esdevingué però no se sap qui ho va fer». Per això es val de «S’acostà» o «El presentaren» o «Li fou donada». Són tres moments o actes de presència de l’Esperit en plena feina. No són gens «neutres», com si Daniel no sabés qui feia aquestes coses i sortís per la tangent, no. Perquè la pregunta és: Qui el presentà? I doncs, qui el podia presentar tan d’aquella manera com fou la manera que fou presentat al Pare si no és l’Esperit? Us imagineu de quina manera fou presentat o qui fou l’encarregat de donar-li la sobirania? Preguntes com aquestes fan esfereïr i porten gairebé a l’estadi de la visibilitat la invisibilitat o la santedat pròpies de l’Esperit. 
Són preguntes grans. Daniel encara no disposava de la paraula Trinitat per fer-les, però no per això la Trinitat hi deixava d'estar present de manera molt forta. 
Daniel era un gran «preguntador» trinitari. Per això insisteix encara a preguntar per entendre que el que acaba de veure no han estat «visions»:
A mi, Daniel, tot això em contorbà, les visions que havien passat davant els meus ulls m'alarmaren. Per això em vaig acostar a un dels assistents i li vaig demanar que m'aclarís tot el que acabava de veure. 
I també era un gran «preguntador» perquè la Trinitat s’assembla a les paraules adreçades al rei quan tot just va acabar d’interpretar-li el somni: 
Això era el somni. Ara diré què significa. 
Pèrquè el somni i el coratge que suposa la donació de les paraules que l’expliquen és justament la Trinitat encarnada, en acció i explicant-se, revelant-se. Per això acaba dient: 
El somni és veritat i la seva significació segura.

dijous, 30 de novembre del 2017

Sobre... La dinàmica (13)

L'esplendor 
En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies, que són els definitius, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, per mitjà del qual ja havia creat el món i a qui ha constituït hereu de tot. Ell és esplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, ell sosté l'univers amb el poder de la seva paraula. He 1
Perquè Jesús és esplendor de la glòria de Déu, ho és la Trinitat. Paraules com esplendor no són habituals. Amb tot, si sentim parlar d’esplendor, d’una manera o altra ens commovem o ens inquietem perquè l’esplendor toca o passa o il·lumina les coses de cada dia, altrament no seria esplendor ja que l’esplendor o és absoluta o no és. Així podríem dir que l’esplendor de les coses de cada dia —de la vida— és un mirall de l’esplendor de Déu o millor: perquè hi ha l’esplendor de Déu ens arriba esplendor a la vida. 
Quan sento parlar d’esplendor no em resigno a pensar que sigui una cosa reservada a una elit i em sembla que la possibilitat de trobar-la en les coses de cada dia existeix. No cal ser enginyer. Coses simples com anar poc a poc o fer molt silenci o estar molt quiet o no anar mai massa lluny o tan sols romandre o restar, ens hi apropen. Com diu el salm: Silenciosament, sense paraules, sense que ningú els senti la veu, la seva crida s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món. 
Busquem o simplement juguem una mica, doncs, per aquest llenguatge. Vegem si pot tenir esplendor. Qualsevol. El d’avui, per exemple, festa de sant Andreu, l’exquisit: El Senyor estimava Andreu amb un amor exquisit.
Si amb els llavis reconeixes que Jesús és el Senyor i creus de cor que Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts, seràs salvat, perquè la fe que ens fa justos la portem al cor, i la professió de fe que ens duu a la salvació la tenim als llavis. Diu l'Escriptura: «Cap dels qui creuen en ell no serà defraudat». Aquí no hi ha cap diferència entre jueus i no jueus: uns i altres tenen el mateix Senyor, que enriqueix tots els qui l'invoquen, perquè «tothom qui invocarà el nom del Senyor serà salvat». Ara bé, si no hi creuen, com podrien invocar-lo? I si no n'han sentit parlar, com podrien creure-hi? I si ningú no els el predica, com podrien sentir-ne parlar? I si no els envien, qui els predicarà? L'Escriptura diu amb tota raó: «Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que porta la Bona Nova». Però no tots fan cas de la Bona Nova. Ja ho deia Isaïes: «Qui pot creure allò que ens sent predicar?» Així, doncs, la fe suposa haver sentit la predicació, i la predicació ve de la paraula de Crist. Però jo em pregunto: És que no l'han sentida? I tant que l'han sentida: «La seva crida s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món». Rm 10
Així, en la primera lectura d'avui tindríem que l’esplendor són els mateixos llavis, el mateix acte de reconeixement és esplendor com ho és el mateix creure o el mateix ser salvat, perquè l’esplendor és el cor mateix. De l’esplendor no podem ser defraudats perquè l’esplendor és el mateix Senyor. Per això l’esplendor enriqueix. No podria no enriquir. L’esplendor és la mateixa invocació quan l'invoquem. 
Si téns l’esplendor seràs salvat o el qui és salvat és perquè acaba de coneixer l’esplendor. L’esplendor és haver-ne sentit parlar com de passada, com qui no ho ha sentit. Haver-ne sentit parlar! Fa estremir tan sols de pensar en la gran commoció que sacseja a qui n’acaba de sentir parlar. L’íntim reconeixement que en fa. «És la gran possibilitat», pensa. 
Com veiem, l’esplendor és la mateixa prèdica de l’esplendor. L’esplendor és l’enviament de l’esplendor i no és no donar-lo a conèixer. Per això l’esplendor és com sentir passos a les muntanyes i l’estremiment de qui els sent. L’esplendor és descobrir que els passos són d’un missatger. Però aquest esplendor encara no és l’esplendor perquè el missatger diu que ell no és l’esplendor, que l’esplendor és una bona notícia, una de molt millor. L’esplendor resplandeix en qui creu allò que li acaba de dir el missatger. Hi ha algú, però, que no ho hagi sentit, això? I tant que ho ha sentit tothom: «L’esplendor s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món». 
 

dimarts, 28 de novembre del 2017

Sobre... La dinàmica (12)

Torrent de Lligalbé
Què vol dir lligar bé algú o alguna cosa? El nom d’aquest torrent sembla una exclamació: «Abans de marxar, lliga’l bé!» També pot voler que el lliguis ben aprop teu perquè te l'estimes molt o que el lliguis ben fort a un arbre perquè no s’escapi.
Sigui com sigui a mi m'ha fet pensar en la Trinitat. Si he parlat de la importància que és distingir nogensmenys ho és lligar, lligar fort com qui arrela.
 

diumenge, 26 de novembre del 2017

Sobre... La dinàmica (11)

 Sobre distingir
Qui distingeix és qui prèviament busca i compta i troba i recull i fa tornar i embena i pastura i sap fer reposar. Distingir és una tasca delicada: fer que algú o una cosa es diferenciï, que no es confongui amb una altra. Distingeix bé, per exemple, qui sap fer-ho en dies de núvols i boires. Podríem dir que distingir és el primer esclat de coneixement que té la persona quan neix a la consciència de ser persona. Distingir és la seva primera gran grandesa, el seu primer gran regal. Un pare, per exemple, sempre distingeix al seu fill i un fill al seu pare. Això és tan senzill, evident i gran que ens passa desapercebut. Distingir és una funció que ens ve directa de la Trinitat. Jesús, que sabia distingir tan bé, digué: Veniu, beneïts del meu Pare.
Distingiré entre uns i altres, entre moltons i cabrits. Ez 34.

dissabte, 25 de novembre del 2017

Sobre... La dinàmica (10)

Acaba aquí 
El trajecte que porta de l'Espluga fins a l'ermita, passa pel Mirador de Sant Miquel que fa de llindar. Si seguim ens endinsarem per una vall fins que arribem a l'indret de la Trinitat. S'hi arriba, efectivament. No s'hi pot no arribar. No hi ha pèrdua. Hi ha fonts. «Ja hi som». Apaguem el motor. Què més? Sóc a «La Trinitat». Què més he de voler? Recordo quan hi veníem amb carro des de Montblanc. Res més. La meva capacitat teològica acaba aquí. Que en són de grans les vostres obres, diu el salm.
 

          

dijous, 23 de novembre del 2017

Sobre... La dinàmica (9)

La Trinitat. Una ermita
Què diem quan diem «en nosaltres»? (La dinàmica de la Trinitat en nosaltres). Diem coses tan simples com que la Trinitat també és una ermita, és a dir un lloc a l'abast i més aviat proper a nosaltres, com per exemple l'Espluga de Francolí

Estampa amb els Goigs al dors. 1920
Als de la Espluga y devots, ó Trinitat molt Sagrada, y á tots los quius han votada, y als que humils complau sos vots, dáunos vostres dóns á tots per vostre benignitat.  
Sacra inefable Unitat, digna de eterna alabansa, dáunos Fé, Amor y Esperansa, Santíssima Trinitat. 

dimarts, 21 de novembre del 2017

Sobre... La dinàmica (8)

El dia de la Trinitat
Explícitament sant Pau mai parla de la Trinitat perquè el terme en el seu temps encara no existia. Per això del Dia de la Trinitat en diu el Dia del Senyor, entre d’altres raons perquè això és així. Sant Pau diu: 
Arribarà el Dia del Senyor i sabeu prou bé que vindrà com un lladre a la nit. La gent es pensarà que tot està en pau i ben assegurat quan, de sobte, vindrà la devastació com li venen els dolors a la dona que ha de tenir un fill. No se n'escaparà ningú. 
Salomó escriu: 
La paraula totpoderosa de la Saviesa —de la Trinitat—, deixant els trons reials, es llançà des del cel, com un guerrer decidit, al mig del país que havia d'exterminar; portava l'espasa esmolada del seu decret que no admet rèplica i, dreta allà, tocant el cel i trepitjant la terra, ho va omplir tot de mort. 
Sant Pau diu: 
Però a vosaltres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre, ja que tots sou fills de la llum i del dia. No som pas de la nit ni de la foscor. Per això no hem de dormir, com els altres, sinó vetllar i viure sòbriament. 
Salomó escriu: 
Tota la creació, obeint les seves ordres, va ser forjada de cap i de nou perquè els seus servents fossin guardats de tot mal.
Això és la Trinitat. Aquest poder creador i forjador de tot. L'adveniment de la Trinitat en la vida d'una persona —«en nosaltres»—no és, doncs, un fet qualsevol. No ho pot ser i per això, pel que fa als «criteris-de-món», la Trinitat demana fer taula rasa. Així, la possibilitat de la mort sempre serà present. Podríem dir que «pensar» la Trinitat és perillós però només així podrem saber amb certesa que, efectivament, som fills de la llum. Per això hem d'estar ben desperts, perquè «tota la creació serà forjada de nou a fi que nosaltres, els seus servents, siguem guardats».

Sobre... La dinàmica (7)

L'escalf 
Segueixo aplicant a la Trinitat allò que Salomó digué de la Saviesa: 
Estic enamorat de la Trinitat: li he anat al darrere des de jove i ja la pretenia per esposa, encisat de la seva bellesa. La seva intimitat amb Déu fa resplendir la seva noblesa; se l'estima el Senyor de l'univers. Iniciada en el coneixement de Déu, ella n'escull les obres. Per això vaig decidir d'endur-me-la per conviure amb ella, sabent que seria per a mi bona consellera i em confortaria en les preocupacions i en les penes. Quan entro a casa reposo al seu costat, perquè la seva companyia no és mai amarga, ni és molesta la seva intimitat: ben al contrari, dóna joia i alegria. 
Són paraules petites i entenedores que amb gran candidesa espiritual expliquen de manera molt senzilla un misteri gran. «Quan entri a casa reposaré al seu costat, perquè la seva companyia no és mai amarga, ni és molesta la seva intimitat: ben al contrari, dóna joia i alegria». Es pot dir res més exacte sobre l'escalf de la Trinitat en nosaltres?

dissabte, 18 de novembre del 2017

Sobre... La dinàmica (6)

 Al contrari
Tinc un amic. Es diu Francesc. Ens agrada parlar de la Trinitat. Avui, per a fer-ho, hem triat aquest text del llibre de la Saviesa: 
Mentre un silenci tranquil embolcallava l'univers i la nit tocava la meitat de la seva carrera, la paraula totpoderosa de la Trinitat, deixant els trons reials, es llançà des del cel, com un guerrer decidit, al mig del país que havia d'exterminar; portava l'espasa esmolada del seu decret que no admet rèplica i, dreta allà, tocant el cel i trepitjant la terra, ho va omplir tot de mort. 
Tota la creació, obeint les seves ordres, va ser forjada de cap i de nou perquè els seus servents fossin guardats de tot mal. 
El núvol cobria el campament amb la seva ombra i, allà on tot era aigua, veieren emergir la terra eixuta; el mar es tornà un camí fàcil, les onades violentes es convertiren en un prat verdejant. Tot el poble en pes, protegit per la mà de la Trinitat, travessà per allí, contemplant aquells prodigis admirables. Hi passaven com cavalls que pasturen, hi saltaven com anyells enjogassats, tot lloant-vos a vós, Senyor, que els havíeu salvat. 
No ens ha deixat gens indiferents pensar la Trinitat a l’abric d’aquestes paraules tan grans. Al contrari

dijous, 16 de novembre del 2017

Sobre... La dinàmica (5)

 Bondat
La Trinitat té un esperit intel·ligent, sant, únic i variat, subtil, àgil, penetrant, immaculat, clar, inofensiu, benèvol, agut i sense traves, benefactor, humanitari, segur, incommovible, tranquil, capaç de tot, atent a tot. Impregna tots els esperits, sobretot els més subtils, intel·ligents i purs.
Perquè res no es mou tan fàcilment com la Trinitat: essent tan pura, penetra pertot arreu. És una exhalació del poder de Déu, una irradiació nítida de la glòria del Totpoderós: per això no conté res que l'enterboleixi. És resplendor de la llum eterna, mirall immaculat de l'acció de Déu, imatge de la seva bondat. És única, però ho pot tot, i, sense canviar per res, tot ho renova. Passa per les ànimes santes a cada generació i en fa profetes i amics de Déu. Déu no estima ningú que no convisqui amb la Trinitat. És més meravellosa que el sol i que tot l'univers de les estrelles. La seva resplendor no es pot comparar amb la de la llum que la nit apaga cada dia: la maldat no podrà mai res contra la Trinitat. S'estén vigorosament d'un cap de món a l'altre disposant-ho tot amb bondat.
Aquest text és copiat del llibre de la Saviesa, capítol 7, 22. Tan sols hi he canviat la paraula Saviesa per Trinitat. Això que més que un joc pot semblar una indignitat, potser no ho és tant a poc que aprofundim en el misteri de la Trinitat en tant que coneixement de Déu. Difícilment es poden trobar paraules més exactes per definir-la. No en sobra ni en falta cap i totes semblen esclatar de sentit potser perquè la Trinitat és La Saviesa i la Saviesa és La Trinitat. Hi expressions que fan glaçar la sang: «La Trinitat (Saviesa) té un esperit intel·ligent» o «Res no es mou tan fàcilment com la Trinitat (Saviesa)» o «la Trinitat (Saviesa) és una exhalació (!) del poder de Déu» o «un mirall immaculat de la seva acció» o una «imatge de la seva bondat» o «la Trinitat (Saviesa) és única i sense canviar res tot ho renova» o aquesta expressió tan categòrica: «Déu no estima ningú que no convisqui amb la Trinitat» —Per què no l'estima? —Perquè sense la Trinitat no el podem conèixer. Crist és l’eix que amb el seu «Jo sóc» ho marca tot amb foc. Després del moment esclatant del seu bateig «en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit» nosaltres, fills d’aquest «després», només podem saber-ne alguna cosa amb o per o en la Trinitat. Abans de Crist la Trinitat era la Saviesa i, amb ella, tot l’Antic Testament.

dimarts, 14 de novembre del 2017

Sobre... La dinàmica (4)

Fer experiència 
Déu no va crear l'home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna. 
La imatge de l'existència eterna és la imatge de la Trinitat on cap turment no ens pot tocar. Quan ho volem explicar, però, a molts els sembla que estem tocats del bolet i la nostra absència és tinguda per un mal o el nostre traspàs per un desastre. Tan sols veuen les penes que sofrim i no volen saber res de l'esperança segura de la immortalitat.  
Aquesta imatge, després de corregir-nos amb moderació, ens ha anat donant una felicitat immensa perquè, posant-nos a prova, ha trobat que érem dignes de la seva comprensió. Ens ha depurat com l'or al gresol per, finalment, acceptar-nos com una víctima oferta sencera sobre l'altar.  
Per això, sempre que ve a visitar-nos, ens alcem com una flama, com les guspires que incendien els rostolls i així governem les nostres nacions i dominem els nostres pobles.  
Els qui hi tenim posada la confiança comprenem la veritat i els qui l'estimem fidelment fem experiència d'ella perquè sempre dóna el favor i la gràcia i sempre ve a visitar els seus elegits. 
Déu no creà l'home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna. Sa 2

dilluns, 13 de novembre del 2017

Sobre... La dinàmica (3)

La Trinitat entén 
Tenir una idea exacte de Déu és el que tots voldríem i en això esmercem les nostres vides. Per això el llibre de la Saviesa diu: «Tingueu una idea justa del Senyor». Tenir una idea justa de Déu: això és la Trinitat. La Trinitat és un esperit que estima. La Trinitat, testimoni del nostre interior, veu de veritat tot el que pensem i sent el que diuen els nostres llavis, n’entén el llenguatge, perquè la Trinitat entén.  
Estimeu el bé, tingueu del Senyor una idea justa i busqueu-lo amb cor sincer. Sa 1

diumenge, 12 de novembre del 2017

Sobre... La dinàmica (2)

La Trinitat és un sistema
Els qui la coneixen diuen que al seu interior només hi ha desig, però un desig tan ardent i resplendent que no s’apaga mai.
Els qui l’estimen la contemplen perquè la troben tots els qui la cerquen. Ella, en ser tres, es fa conèixer fàcilment als qui la desitgen. La Trinitat sempre es troba. Es troba a les portes de casa. No cal anar lluny. És el seu destí. El destí de la Trinitat és rondar.
La Trinitat ronda per tot arreu buscant els qui la mereixen i generosament se’ls apareix quan els surt al pas en tot el que es proposen. Aleshores, els qui la mereixen, són enduts pels aires, en els núvols, per estar amb ella per sempre. La Trinitat és com la saviesa.
La saviesa és resplendent i no s'apaga mai. Els qui l'estimen, arriben fàcilment a contemplar-la. Sa 6

dissabte, 11 de novembre del 2017

Sobre... La dinàmica de la Trinitat en nosaltres

Sempre 
La «dinàmica de la Trinitat» es manifesta en nosaltres quan, per exemple, fem memòria dels qui ens han guiat i ens han anunciat el nom de Déu. Quan considerem la fi exemplar de la seva vida. Quan imitem la seva fe. Perquè la Trinitat és fer memòria de la Trinitat: fer memòria del moment on tres noms foren un. 
Amb gran pedagogia, la Trinitat sap guiar la nostra memòria fins aquest moment i l'encoratja a trobar-lo.
La Trinitat és l’anunci de la Trinitat en un bateig en nom de tres noms. Des d'aleshores Jesús mai més ha deixat de ser el mateix: ahir, avui i sempre. 
Feu memòria dels qui us van guiar i us van anunciar la paraula de Déu considereu la fi exemplar de la seva vida i imiteu la seva fe. Jesucrist és el mateix ahir i avui i pels segles. He 13

divendres, 10 de novembre del 2017

Sobre... El premi

Entrar en el gozo 
Per explicar la magnitud que pot tenir un premi, Jesús va explicar la paràbola dels talens: 
Al cap de temps l'amo tornà i demanà comptes de qui havia rebut cinc talens. Els portà i digué: Senyor, m'havíeu confiat cinc talens i n'he guanyats cinc més. L'amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t'havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t'encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el Senyor.  
Entra en el gozo del Señor diu la traducció castellana. El gozo del Señor: El goig. Entrar-hi serà el premi més gran.

Sobre... Unes rajoles

Quan m'espero
 
Hi ha unes rajoles hipnòtiques en les quals m'amago
quan m'espero al dispensari del CAP del Passeig de Sant Joan.

Sobre... Un arbre

Tots els somnis
Hi ha un arbre, jo m'hi amago, al passeig —Passeig de Sant Joan—.
Quan t'empaito tu t'hi amagues, quan et miro tu em vas atrapant. 
 
Penso en l'arbre, estimo l'arbre i sovint hi torno tot cantant.
Quan el veig amb ell retrobo tots els somnis de quan era infant.

Sobre... Un recorregut

Amb el temps comptat
Crònica d'un matí a contrarrellotge

Sobre... Una exposició

Tardor
  
Aquí, al Passeig de Sant Joan, la tardor mai s'imposa. S'exposa com s'exposa una núvia: amorosament i amb un alt risc de la seva vida.

Sobre... On

On ara tot viu
Allà, corre, mira!
—On és allà?
—On l’aigua corre, corre per les valls, baixa a la plana i desemboca a la mar morta. L’aigua, corrent, entra dins les aigües salades i les saneja. A tot arreu on penetra l'aigua d'aquest riu hi viuen els animals que hi neden i el peix és molt abundant
—Per què?
—Perquè on arriba aquesta aigua, la mar és sanejada. Allà on arriba l'aigua del riu, tot viu. A banda i banda del riu creixen tota mena d'arbres fruiters. No perden mai la fulla i sempre tenen fruit. Cada mes donen fruits primerencs, perquè l'aigua que els rega neix del lloc sant. Els seus fruits donen aliment, i les seves fulles són un remei.
—Quin és aquest lloc sant? Per què és sant?
—És sant perquè és inolvidable i és permanentment ell sense que cap esclexa de temps l’interrompi. És sant perquè al mateix temps que està naixent també està en el transcórrer en forma d’aliment per als arbres fruiters i, des del cor de la més humil pera, l’aigua és la mateixa que la de la font.
—Aquesta aigua fa que tot l'univers sigui una sola cosa i un sol moment. Hi ha una mar que és morta, és cert, però les aigües d’aquest riu no poden prescindir de sanejar-la. Son les aigües d’un sol instant, d’un «tot viu» d’ara.
Llavors em digué: «Aquesta aigua corre per les valls orientals, baixa a l'Arabà i desemboca a la mar Morta. Entra dins les aigües salades i les saneja. A tot arreu on penetrarà l'aigua d'aquest riu, hi viurà tota mena d'animals que neden dintre l'aigua, i el peix serà molt abundant, perquè on arribi aquesta aigua, la mar serà sanejada. Allà on arribi l'aigua del riu, tot viurà. A banda i banda del riu creixerà tota mena d'arbres fruiters. No perdran mai la fulla i sempre tindran fruit. Cada mes donaran fruits primerencs, perquè l'aigua que els rega neix del lloc sant. Els seus fruits donaran aliment, i les seves fulles seran un remei». Ez 47 (Foto: Mingu Manubens)

dimarts, 7 de novembre del 2017

Sobre... Quan

Casa 
Quan vaig rebre la paraula de Déu la vaig acollir com allò que era de veritat: no paraula d'homes, sinó paraula de Déu i, en el moment d'acollir-la, em vingué un acolliment tan gran per acollir-la que la presència gloriosa del Senyor omplí tota la casa.

dissabte, 4 de novembre del 2017

Sobre... Què

Gravades amb cisell d'acer 
Del salm cent-quaranta-set:
Envia ordres a la terra i la seva paraula corre de pressa, no es detura. Anuncia les seves paraules als fills de Jacob, als fills d'Israel, els seus decrets i decisions. No ha obrat així amb cap altre poble, no els ha fet conèixer les seves decisions. 
El salm fa que ens preguntem per què no ha fet conèixer a cap altre poble el seu llenguatge. —No el sentien? —No sabien llegir? —No sabien parlar? Com veiem, el què, aquí, és el llenguatge. 
A les escriptures, a cada moment ens trobem amb una reflexió sobre això. Sembla que ens diguin que cal començar per aquí, advertint-nos que sense aquest fet tan simple que és obrir els llavis, serà inútil avançar. De vegades aquesta reflexió és tan forta que ens posa de morros a terra i ens diu: «Mira: parles. Això és tot. No és que tu siguis o vulguis o pensis o tinguis, simplement és que parles». 
És com una bajanada ja que parlar ho fa tothom però en la seva simplicitat ens clava les dents més profundament del que ens pensem: «Mira, parles, dius coses, no no-les-dius. Per tant, sigues humil. Això és tot». Pensar aquesta perogrullada —«parlo!»— ens submergeix en el fet primordial i constitutiu que és parlar. Job l'emfatitza dient: 
Que les meves paraules quedin inscrites, gravades amb un cisell d'acer i resseguides amb plom, entallades a la roca perquè em facin de testimoni. 
A i B són lletres primordials. Per això Jesús les utilitza per significar la transcendència que és parlar en el punt més incipient i simple com fan els nens. No cal anar més lluny ni saber res més per tenir tot el coneixement. Es tracta d'un balbuceig, d'aquell moment inspirat que és obrir la boca i donar forma als llavis perquè exhalin un tímid i naixent alè de res. «Ab-bà» diu Jesús que diguem si ho volem dir tot. No cal res més. Més ben explicat, impossible. 
Per què està tan ben dit? Perquè sabem. Perquè «jo sé». Perquè prèviament ja sabíem que aquesta dèria tan arrelada que tenim del llenguatge en nosaltres està fosa del tot amb el saber viu que, incommobible i fidel, no deixa d'estimar-nos ni un instant amb el seu alè: 
Job respongué als seus amics: «Tant de bo que les meves paraules quedessin inscrites, gravades amb un cisell d'acer i resseguides amb plom, entallades a la roca perquè em fessin de testimoni. Però jo sé que el meu defensor viu i que a la fi testificarà a favor meu: veuré que el meu testimoni em fa costat, contemplaré Déu, que em portarà una bona nova. Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls, i no els d'un altre». Jb 19

dijous, 2 de novembre del 2017

Sobre... Com

Així de prop 
Diuen que el nen que sant Cristòfol portava a l’espatlla, a mig creuar el riu li va agafar la mà dreta i li va dir:
Per l’amor de Déu, et crido pel teu nom i, tot i que no em coneixes, et dono un títol honrós. ¿Que no ho veus? Sóc jo, el Senyor, no n'hi ha d'altre. Fora de mi no hi ha cap Déu. Saps? sense que em coneguessis he fet que em passessis el riu perquè els qui ens veuen sàpiguen que no hi ha ningú fora de mi. Jo sóc el Senyor. No n'hi ha d'altre. Ara ja ho saps. Is 45
El to, el com tendríssim d'aquestes paraules d'algú que es dóna a conèixer per primer cop, la proximitat que desprenen, em recorden les que va sentir sant Pau: «Sóc jo, el qui tu persegueixes». Expressen allò que expressen i com ho expressen perquè no poden expressar el grau de fusió que hi ha entre qui les escolta i qui les diu. Així de prop és el Senyor.