dimarts, 16 de gener de 2018

Sobre... Poema[6]

En la visita

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»
Em trobava de visita en un lloc semblant a una llera on percebia perfectament un espai exclusiu destinat a mi des de sempre. Un tros de terra inconfusible que, tot i que podria semblar petit, en realitat era immens. Estava obert per totes bandes i hi podies parlar: «Hola espai. Ets tu! En realitat, espai, tens forma humana, entranyable del tot. En realitat ets el meu amic. Veig que ho inclous tot, fins i tot a mi i, com pots veure, també parlo amb tu. Podria dir de tu que ets l’espai espiritual per excel·lència, si no fos que amb això no dic res. Sant, omnipresent, indubtable, abraçant-se i sostenint-se. Ara et veig millor: “Si el Fill de l'home és amo del repòs, també ho és del retard, fins i tot del seu retard en mi”. Tu ets el teu retard en mi i jo sóc el meu en tu. El retard és la més íntima pertanyença que tinc de tu».
Tot això ho vaig pensar ahir quan la hostessa va fer córrer —zzzmm— les cortines de cop perquè visitar un pis també és visitar un poema.