dimecres, 14 de febrer del 2018

Sobre... Tots els dies de la meva vida


—Ja hem vivat!

Aquest era el crit de guerra que entonàvem els quatre quan tornàvem dels caps de setmana. Finalment, després d'un dia esgotador, havíem vivat a casa. Amb els anys he pogut comprovar, però, que aquest «a casa» no és un lloc geogràfic ni depèn de la zona on vius. Aquest lloc és fet més aviat de persones: dues, per exemple. Es coneixen, s'estimen, l'amor creix i se solidifica. Així és com es converteixen en llar les unes per les altres. 
Recordo el casament, el moment que érem davant l'altar. Vaig dir: «Et rebo com esposa i m’entrego a tu prometent de ser-te fidel tant en la prosperitat com en l’adversitat, en la salut com en la malaltia i, d’aquesta manera, estimar-te i respectar-te tots els dies de la teva vida». Fou un moment molt intens. Sentia com Déu, donant-me-la a mi, havia donat aquesta mateixa promesa a tota la humanitat. No hi podia haver res que fós més gran. 
El profeta Ezequiel va sentir molt aprop aquesta mateixa promesa, la tenia al cor i ens la va deixar escrita: «Posaré per sempre enmig vostre el meu santuari, hi tindré el meu tabernacle, jo seré el vostre Déu i vosaltres el meu poble». D'això es desprèn, doncs, que és aquí on Déu vol viure, on se sent a gust. Un lloc on romandre, on quedar-se, on perseverar, on acostumar-se, on créixer tot fent-se lloc l'un a l'altre, amb la mateixa meticulositat i delicadesa que nosaltres hem fet els uns amb els altres. 
Em commou pensar que amb el sagrament Déu em donava la possibilitat, fins allà on jo era capaç, d'una implicació i d'un compromís de lleialtat i d'honestedat amb tot l'univers i ho feia en la màxima proximitat que és una persona. Em commou pensar que jo era exactament al lloc on Déu volia que fós perquè era exactament així com ell em volia pertànyer. 
Comprovar com cada dia Déu ens diu les mateixes paraules que jo vaig dir aquell onze de febrer no deixa indiferent: «Et rebo i m’entrego a tu prometent de ser-te fidel tant en la prosperitat com en l’adversitat, en la salut com en la malaltia i, d’aquesta manera. estimar-te i respectar-te tots els dies de la teva vida»
 

Sobre... El mostrar-se d'una vorera


Mostra't, vorera, mostra't!

Ahir li vaig demanar a una vorera: «Mostra't, vorera, mostrat de debò, tal com realment ets». Ella em respongué: «Cada dia la llum em muda amb vestits de victòria, em cobreix amb un mantell de felicitat com el nuvi coronat amb la diadema, com la núvia adornada amb joiells». Era una vorera d'un carrer de Sarrià. 

Mostrar-se: sortir, sorgir, brollar, aflorar, comparèixer, concórrer, irrompre, eixir, presentar-se, entrar.

Sobre... Exercicis d'admiració


¡ )

 

dimarts, 13 de febrer del 2018

Sobre... Descobrir


Allò que no és paraula

Què diem quan diem «descobrir el cor de Déu»? Com que diem una cosa que si ens la posem a pensar sempre ens depassarà perquè no es tracta d'una descoberta qualsevol, diem que a Déu el des-cobrim en la seva paraula. Descobrir-lo en la seva paraula vol dir fer la descoberta del seu amor personal i vivent compromès en aquesta paraula que és on glateix el seu cor. La paraula és indisociable a descobrir el cor de Déu. Si això no és així, no és paraula. 

dilluns, 12 de febrer del 2018

Sobre... Meditar la Trinitat


Guardar dins el cor

El sol fet de fer-se alguna pregunta sobre la Trinitat ja és una meditació. Quan parlem de meditar, però, no parlem de cap ciència ni de cap tècnica ni de cap exercici sinó d’una descoberta del mateix cor de Déu en la seva paraula. Una descoberta de l’amor personal i vivent de Déu compromès en aquesta paraula. La meditació marca etapes de la nostra vida, del nostre coneixement i de la nostra pregària durant les quals la paraula de Déu que llegim en l’Escriptura germina en nosaltres.

dissabte, 10 de febrer del 2018

Sobre... Santa Escolàstica

En forma de coloma

Dels Diàlegs de sant Gregori el Gran. Llibre 2, 33
Escolàstica, germana de sant Benet, acostumava a visitar el seu germà un cop l'any. Una vegada, hi acudí, i passaren tot el dia lloant Déu i menant una santa conversa. Però es féu ja molt tard i la santa pregà el seu germà: «Et demano que aquesta nit no em deixis i que tractem fins demà dels goigs de la vida celestial.» Ell li va respondre: «No puc de cap manera.» I quan senti la veu del seu germà que s'hi negava, va posar les mans sobre la taula, va reclinar-hi damunt el cap i féu una súplica al Senyor. Quan alçà el cap de la taula, fou tanta la força dels trons i dels llamps, es produí un temporal de pluja tan formidable, que ningú no va poder moure's del lloc on era. Aleshores l'home de Déu Benet, tot trist, començà de queixar-se: «Que Déu omnipotent et perdoni, germana: ¿què és el que has fet?»
Ella va respondre: «T'he pregat, i no has volgut escoltar-me; he pregat el meu Déu, i m'ha escoltat. Ara, doncs, si pots, surt i torna al monestir.» I ell, que de bon grat no s'havia volgut quedar s'hi quedà per força. Fou així que van vetllar tota la nit i es van assaciar en comunicació mútua de col·loquis sagrats sobre la vida espiritual. I no és estrany que la santa dona tingués més força que ell, perquè, tal com diu sant Joan, Déu és amor; amb raó ella va poder més perquè estimà més. 
Al cap de tres dies, l'home de Déu Benet estava en la seva cel·la. Aixecà els ulls al cel i va veure l'ànima de la seva germana, sortida ja del seu cos, que s'endinsava en forma de coloma en els secrets del cel. El venerable Benet, joiós aleshores de la glòria d'ella, donà gràcies a Déu amb himnes i lloances, i va enviar uns monjos a cercar el seu cos perquè el portessin al monestir i el dipositessin en el sepulcre que s'havia fet fer per a ell mateix. I amb això esdevingué que ni la sepultura no va separar els cossos d'aquells dos que sempre havien pensat idènticament només en Déu. 

divendres, 9 de febrer del 2018

Sobre... El Kintsugi

La reparació daurada

Kintsugi. Aquesta paraula explica una pràctica habitual al Japó. Es tracta que quan se’ls trenca algun objecte —un plat o una tasseta— en recullen amb molta cura tots els fragments i els enganxen, daurant-ne les cantoneres de manera que de la catàstrofe n’aconsegueixen un objecte molt més bonic que l’anterior. Amb peces trencades, doncs, es poden fer coses increïbles. Les esquerdes s'il·luminen amb or, plata o platí i això fa que un cop reparat sigui preciós, sorprenent i nou.
«Fraccions que han estat daurades». Aquesta és una bona manera de veure la meva vida. Els somnis o les relacions que s’han frustrat quan, per exemple, no he aconseguit alguna feina o s’ha trencat una amistat o una comunitat s’ha dividit o quan em trenco a mi mateix i em poso malalt.
Una vegada un amic no va superar per dos cops l’examen final d’accés a una feina i hagué de començar a buscar un altre treball per fer, de nou, anys d’aprenentatge. Ara és feliç i està molt satisfet i sempre recorda somrient les coses que aleshores van fallar i es van trencar.
Kintsugi: la reparació daurada. El meu amic l’ha experimentada i funciona. Els temps difícils de la seva vida ara són daurats. De les nostres crisis hem de saber veure que aquestes fraccions valen or.
Un dia Jesús ordenà que la gent que el seguia s'assegués a terra i, tot prenent set pans, digué l'acció de gràcies, els partí i en donava els trossos als deixebles perquè els servissin a la gent.
La benedicció, la donació i el servei fan que els trossos que som els cristians se soldin en un de sol. Per això les nostres esquerdes llueixen més que l’or.

dimarts, 6 de febrer del 2018

Sobre... Poema[24]

En el dubte

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»
No m'ho creia fins que no he arribat i ho he vist amb els meus propis ulls, i ara contemplo que no me n'havien dit ni la meitat: el vostre amor, Senyor, s'eleva fins al cel, la vostra fidelitat s'estira fins als núvols. He vingut per comprovar-ho. Només vós em podíeu fer dubtar tant de vós. Sl 35, 1R 10
 

dilluns, 5 de febrer del 2018

Sobre... Poema[23]

En la pluja

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»
Quan veiem un núvol com a mínim en veiem tres al mateix temps.
Un seria el núvol que pròpiament és «allà» al cel i del qual una definició podria ser aquesta: «Agregat de diminutes gotes d'aigua formades per la condensació del vapor contingut en l'atmosfera que, a causa de la difusió de la llum, apareix com una massa blanquinosa».
El segon seria el núvol que els meus ulls registren en la seva placa sensible però que no és el mateix que l’anterior.
El tercer estaria format per les relacions que estableixo amb tot allò que he vist o llegit sobre núvols interpretant-ho, és a dir permetent que altres discursos es barregin amb el del núvol pròpiament dit. Tot això es podria resumir així: «Avui, el cel està núvol i plou».
Per explicar de manera comprensible el misteri dels tres núvols que són un de sol, potser ens caldria encara, però, un altre núvol grandiós que els englobés a tots i que, per tant, també englobaria a tots els qui el contemplen.
Tan bon punt els sacerdots sortiren del lloc sant, el núvol omplí l'edifici del temple del Senyor. La presència del núvol no permeté als sacerdots de quedar-s'hi a oficiar: la glòria del Senyor omplia tot l'edifici. Salomó digué: «Vós, Senyor, heu volgut habitar en la foscor. Jo us he construït un palau, un lloc on residireu per sempre». 1R 8
Per poder entendre i explicar el misteri que tot sigui en tot i en un temps únic i mentre això mateix es revela, Salomó feia «preguntes-poema» com aquesta: «Però, Déu pot residir veritablement aquí a la terra? Si ni el cel ni el cel del cel no són capaços de contenir la seva immensitat, com la podrà contenir aquest temple que he construït?».
Perquè eren tres els núvols que a ell també l'entrenien de la contemplació de l'únic núvol de la glòria i que tanta pressa tenia per veure. 
 

diumenge, 4 de febrer del 2018

Sobre... Poema[22]

En l'encàrrec

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»
No puc gloriar-me de res. Ni del que veig ni del que en dic. Hi estic obligat, això és tot. Pobre de mi si no ho faig. Si hagués estat jo qui m’ho hagués buscat podria esperar-ne una recompensa però no és així perquè és un encàrrec que he rebut i per això renuncio al dret que m’hauria de donar el servei que faig lliurement en veure-ho i en dir-ho, tot i que si dic que sóc lliure de fer-ho no vol dir que abans fós esclau de res. Vol dir que m'he fet tot amb tot per guanyar alguna cosa sigui com sigui. Qualsevol cosa, per exemple una botella de cervesa als peus d'un semàfor. Tractant-se de veure-hi, estic disposat a fer tot el que calgui per poder-hi tenir part. Cfr. 1C 9
 

dissabte, 3 de febrer del 2018

Sobre... Poema[21]

En una sala d'espera

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»
Quan va sortir l'arc en els núvols, en veure'l, vaig recordar l'aliança perpètua, la meva aliança, la que hi ha entre Déu i tots els vivents, tots els qui viuen a la terra i esperen. Cfr. Gn 9, 13, 14 i 16
La sala d’espera d’un hospital és com un aparcament. Hi ha una ratlla blava que no es pot traspassar i que indica la direcció a seguir. Déu meu! Quanta espera silenciosa i descomunal condensada en aquesta sala d’espera d’hospital. És com una inversió: l’espera del cel!

divendres, 2 de febrer del 2018

Sobre... Poema[20]

En la semblança

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»
Em va semblar que les coneixia.
 

dijous, 1 de febrer del 2018

Sobre... Poema[19]

En el present

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»
Em dic a mi mateix: «Tu ja eres, però havies de veure com, efectivament, ets. I no ho podies veure sense haver-ho de veure, sense aquesta necessitat apremiant de veure-ho que és la que porta irremeiablement a veure. Aquest és el misteri de l’evidència que se celebra avui, festa de la Presència, i per això he encès aquesta candela. 
Una evidència no es pot desvincular del fet de veure-la. Si no la veiem no és evidència. És com dir: «El que es veu, és vist». Aquesta poca-soltada diu literalent, però, dues coses: la primera és que «aquell que es veu, és vist per ell mateix» i també diu que «allò que és visible, és vist» i això no pot ser d’una altra manera. Per què, altrament, hauria de ser visible una cosa si no és per ser vista?
Cal, doncs, que l'evidència sigui vista i cal que tinguem pressa en voler veure-la. Apàticament, sense aquesta premura i aquesta necessitat mai seria vista. 
És clar que ens podríem preguntar per què és tan important que ho veiem o que ens adonem de quelcom que salta a la vista. Aquests són els embolics de les coses espirituals que solen ser les més evidents perquè les tenim davant del ulls i no les veiem. Sant Pau diu que no hi ha cap altra sortida que veure-hi perquè «aquesta és la única cosa que pot fer-nos lliures, ja que, sotmesos com estàvem al temor —del desconeixement, del no saber, del no veure-hi o de la mort— érem esclaus tota la vida». 
És el cas de Simeó. Era un home just i pietós que gens apàticament esperava l'hora en què Israel seria consolat. En una revelació, l'Esperit Sant li havia promès que no moriria sense «haver vist». Així fou com Simeó prengué en braços allò que veia i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, ja podeu deixar que el vostre servent se'n vagi en pau tal com li havíeu promès perquè els meus ulls HAN VIST el Salvador que havíeu preparat per fer-lo present a tots els pobles: llum que es revela a les nacions i glòria del vostre poble».
 

Sobre... Poema[18]

Verdum

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»
Vinc de visitar al carrer de Borràs, 37 un pis. És al distrecte de Nou Barris, al barri de la Prosperitat. Queda a mig camí de les parades de metro de la Guineueta i el Verdum de la línia quatre. És així:




Verdum. m. [LC] [ZOO] Ocell de la família dels fringíl·lids,
d'uns 14 centímetres de llargada, de plomatge verdós i bell cantaire

(Carduelis chloris)
.