dissabte, 28 de gener del 2017

Sobre... Sant Tomàs d'Aquino

«—Avi...»  
—Avi, per què Déu és trinitari? 
—Si diem «Déu» estem dient una cosa que de tan gran i desconeguda no ens cabria al cap i per tant i a tots els efectes és com si no l’haguéssim dita mai.  Si diem, però, «pare» o «fill» diem coses familiars i conegudes. Sabem del que estem parlant com quan parlem d’un arbre o de l’aigua. Em pots dir que una cosa no té res a veure amb l’altre, que una cosa és Déu i l’altre són les coses familiars que tenim a mà. Amb tot no em negaràs que l’estimació que es tenen un pare i un fill no sigui un fet prou important malgrat passar desapercebuda per massa evident. Hi té a veure i molt perquè en Déu també hi ha un pare i un fill estimant-se. Aquest desdoblament que ell fa d’ell mateix és perquè nosaltres en poguem saber alguna cosa, perquè saber-ne alguna cosa d’ell és el que volem els humans, altrament mai no ens hauríem fet mai cap pregunta sobre ell. I ell ens dóna la resposta: «Un pare i un fill s’estimen: això és entenedor i això sóc jo» diu Déu que per això és trinitari. Si Déu fos ell tot sol no tindria la possibilitat d’estimar ja que per estimar cal algú altre. Per això tenim pare i fill i l'amor amb el qual ambdós s'estimen.
És impossible arribar al coneixement de la trinitat de les persones divines per la raó natural. Per la raó natural l'home no pot arribar al coneixement de Déu tan sols partint de les criatures, però les criatures porten fins al coneixement de Déu com l'efecte porta a la causa. Així, doncs, amb la raó natural només podem conèixer de Déu que li correspon necessàriament ser principi de tot l'existent. Sant Tomàs. Summa. Llibre 1

divendres, 27 de gener del 2017

Sobre... Persones(3)

Us vau fer solidaris
Tot això que estem parlant de les relacions i de les persones ho hem d'entendre amb simplicitat, puresa i unitat. Això és possible si posem l'accent de les relacions no tant en nosaltres mateixos que som els qui les percebem sinó en referència a l'altre. Pensar una relació és posar l’accent a ser per a l’altre i així trobar en ell la meva identitat 
No es poden menystenir aquestes consideracions com si fossin tan sols elucubracions perquè quan ens haguem d'endinsar en fórmules més sistemàtiques o més complexes que s'allunyen de la frescor de la revelació inicial que és tota relació o persona correm el risc de perdre el sentit contemplatiu que tenen per quedar atrapats en conceptes-límit que provoquen més tensió que claredat  
Considerar la persona o les seves relacions demostra que el pensament segueix desitjant establir ponts que uneixin contemplació i racionalitat: un lliurament de la ment a l’espurna de llum que la vivifica.  
Per això, per poc a fons que vulguem considerar el fet de la relació o de la persona descobrirem en últim terme que nosaltres, els homes, tenim relacions però que Déu és relació de la mateixa manera que nosaltres tenim amor però que Déu és Amor. Déu és la llum que des dels primers temps il·lumina la pantalla humana i això ens permet comprendre amb plenitud quin sentit té i a quina comunió de coneixement i d'amor estem cridats els homes com a fills seus perquè així és com s'entén la bona notícia evangèlica. 
Germans, recordeu els vostres primers temps, quan vau sostenir tantes lluites i sofriments: uns vau ser insultats i maltractats, d'altres us vau fer solidaris dels qui ho sofrien. Vau compartir les penes dels presos i, quan s'apoderaven dels vostres béns, ho vèieu amb goig sabent que teniu altres béns millors, que duren per sempre. Ara, doncs, no perdeu aquesta valentia: He 10

dijous, 26 de gener del 2017

Sobre... Persones(2)

La relació entre persones
Relació vol dir «referència a algú altre». Es tracta d’aquella realitat que no es refereix a si mateixa sinó a allò que és altre, entenent per «altre» les persones o, encara, totes les coses que no són un mateix. 
En tota relació s'hi distingeix un subjecte, un terme i un fonament. El subjecte és el ser o la persona que té les relacions. El terme és l'ésser o la persona cap al qual tendeix o es refereix el subjecte de la relació. El fonament de la relació és el fet sobre el qual està basada la referència a l’un o a l’altre. 
El fonament pot tenir qualitats molt diferents. En les relacions merament objectuals el fonament de la relació és la simple posició que ocupen els objectes: a la dreta de..., a l'esquerra, a dalt, a baix. En canvi en les relacions personals el fonament és d'una qualitat interpersonal enorme: coneixement, tracte, amistat, parentiu, fins arribar a la generació paternofilial i a l'amor conjugal que serien les formes més altes que pot prendre el fonament d'aquestes relacions: entre pares i fills i viceversa o entre marit i muller.  
Paradoxalment no tota relació entre persones pot qualificar-se de relació interpersonal precisament per la baixa qualitat del fonament quan aquest és simplement posicional i no personal. Un està, per exemple, al costat d'algú altre a l'autobús; o bé: assalariats i empresaris estan en oposició en el món del treball; o bé: ciutadans i funcionaris semblen separats més que units per la seva posició i funció en l'administració
Tant en la societat com en la seva literatura que reflecteix la vida i les seves debilitats es veu molt clara aquesta despersonalització de les relacions entre humans a causa de la baixa qualitat del seu fonament que col·loca les persones una al costat de l’altra o una enfront d'una altra però sense canals de coneixement, d’afecte, d’implicació, d’ajuda o de vida compartida.  
De com devia ser la relació entre sant Pau i Timoteu en dona fe aquest fragment:
Et recordo sempre, de nit i de dia, en les meves pregàries, i dono gràcies a Déu, a qui adoro seguint els meus avantpassats. Tinc presents les teves llàgrimes, i enyoro de veure't i omplir-me d'aquest goig. Penso en la fe tan sincera que tens, i que ja tenien primer la teva àvia Lois i la teva mare Eunica. I tu la tens igual, n'estic segur. 2Tm 1

divendres, 20 de gener del 2017

Sobre... El temps

M'arrossega  
En aquell temps, Jesús —la vida— pujà a la muntanya, cridà els qui va voler i ells hi anaren. I en designà dotze perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a anunciar l'arribada del Regne de Déu i els donà poder de treure dimonis Mc 3
Ben mirat «aquell temps» s’assembla molt al meu perquè observo com també la meva vida és dalt d'una muntanya i d’allà estant em crida i ho fa perquè vol —podria no voler-ho— i jo també hi vaig no només perquè vull sinó perquè ho vull molt i perquè percebo com de molt ella també ho vol. Em crida i em vol tant que m'arrossega fins a tenir-me amb ella 
 

dimarts, 10 de gener del 2017

Sobre... Espigolar

Cull-les totes 
Collir espigues. Collir el que ningú vol o ha oblidat o ha menystingut o ha rebutjat. Alimentar-se d’això dóna goig perquè a fer-ho no hi ha cap mal. Al contrari, cal considerar-ho amb tota la seva grandesa: un manament que ve directe del cel i que per tant estem obligats a complir tot gaudint-ne perquè ens ha estat reservat en exclusiva. Algú ha guardat aquesta espiga per a mi: això és veritat, això és així, ho veig i no ho puc negar. La complaença és tan gran perquè aquest àpat és innocent del tot i sempre hi ha culpa quan anem a comprar alguna cosa pels molts que no ho poden fer. I n’hi ha moltes d'espigues si un les sap trobar: «Cull, cull. Cull-les totes. Menja, menja que són per a tu» 
Un dissabte Jesús passava per uns sembrats i tot caminant els deixebles començaren a collir espigues Mc 2 
Jesús, aquell que quan passava pels llocs ni tan sols trencava les canyes esquerdades que hi havia pel camí ni apagava els blens...
 

dijous, 5 de gener del 2017

Sobre... Persones(1)

«Persona»
Apunts per a un himne
Pensar en «allò que és personal» és una gran paradoxa perquè, per invisible i per massa proper, incideix en el més intransferible, el més íntim i diferent d'un mateix i de l'altre.
Aquesta paradoxa desvetlla la dimensió autotransparent de la racionalitat, allò que de veritat és capaç de comunicar-se en tota veritat i que de fet s'hi comunica a la llum del coneixement i de l'afecte, és a dir, en la donació lliure d'un mateix pròpia de l'amistat i de l'amor. 
Ens trobem, per tant, que quan la potència intel·lectual porta inherent la capacitat d'estimar la comunicació és completa.  
La naturalesa racional és l'arrel d'aquesta capacitat de comunicació que podríem qualificar d'experiència primordial de la persona que se sap diferent i intransferible però que al mateix temps —o per això mateix— tota ella és capaç de comunicació. 
Aquesta experiència gira al voltant de dos pols precisos, inconfusibles però inclosos l'un en l'altre: el fet de ser diferent i el fet de poder-se comunicar.  
La intimitat en relació respon, doncs, a l'estructura més íntima de la persona
L'ésser personal suposa la mateixitat —mismidad, selbigkeit— que també pot ser explicada com una obertura i una autotranscendència que no podem evitar de percebre. Fins i tot en la vida quotidiana prenem consciència d'aquesta qualitat ja que ens experimentem diferents en comunió en la doble operació d'interiorització i de sortida d'un mateix. És a l’abast nostre, doncs, el fet de percebre la transcendència que és ser persona com a mode de ser diferent-però-en-comunicació de manera que aquesta estructura bipolar no només és objecte d'intel·lecció filosòfica sinó d'experiència primordial de l'ésser racional diferent a tots però obert a tot i a tots. 
Davant d'aquestes dades podríem dir que la incomunicació és el defecte en l'exercici de la personalitat mentre que la tendència a la fusió impossible en seria l'excés.