diumenge, 25 de desembre del 2016

Sobre... El sol

Els raigs
                              Neix
              la claror d'un dia sant: 

v e n i u , pobles, adoreu el Senyor,
que avui ha baixat a la terra una gran llum
El sol ve. El que crec no és important. El que no crec tampoc. O el que sento o el que penso. El sol surt. Per això li dic hola. —Hola sol, com estàs? 
«Per a vosaltres sortirà el sol de la felicitat i els seus raigs seran saludables»

divendres, 16 de desembre del 2016

Sobre... Percebre

Quan dos amics...
Avui m’he llevat preocupat i no he sabut perquè fins que m’ha vingut al cap una paraula de sant Irineu que vaig llegir dimecres. La paraula és simple, massa propera i de tan habitual passa desapercebuda fins i tot a la reflexió. La paraula en qüestió era «percebre», com qui diu: veure o sentir o descobrir o notar o distingir o albirar o comprendre o conèixer o advertir o observar o parar esment o captar o copsar o clissar. En definitiva: tenir molt aprop algú o alguna cosa. 
El problema, però, era que sant Irineu aplicava el verb a Déu i jo pensava: «Percebre —amb els sentits!— Déu!». Em semblava una formulació que fregava la blasfèmia: ¿Com un pobre ésser humà carregat d’ignorància pot arribar a parlar de la percepció de Déu? M’han vingut al cap les paraules del salm: «Que Déu s'apiadi de nosaltres» perquè som uns insensats que pretenem percebre’l a ell! 
De fet, però, el salm ja parla d’aquesta mateixa percepció quan demana que Déu s’apropi prou a nosaltres fins al punt de tocar-nos i beneir-nos, fins al punt de fer-nos veure la claror de la seva mirada, dels seus ulls. 
El salm ens parla del coneixement que hem de tenir els humans —també amb els sentits— dels designis de Déu i ens diu que només d’aquest coneixement ens vindrà quelcom extraordinàriament perceptible com ho és l’alegria o el goig. «La terra ha donat el seu fruit» diuen els versos poc abans d’acabar confirmant aquesta percepció i, a diferència del subjuntiu inicial, ara acaba amb un present que sembla dir: «Efectivament, ara ho sabem, ara l’hem percebut: el Senyor, el nostre Déu, ens beneeix». 
Quan dos amics fa temps que no es veuen i es troven per atzar al carrer perceben en un instant un munt de coses. Potser la més important i perceptible d'elles és l’alegria que desprèn la claror de les seves mirades. 
Quan dos amics que fa temps que no es veuen i es troven davant la porta d’un estanc són l'encarnació d'aquest salm. Els dos saben i perceben que no era pas fruit de l'atzar aquesta trobada: algú els havia guiat molt precisa i exactament fins aquí: «Vós regiu el món amb justícia, vós regiu les nacions amb rectitud i vós guieu entre els pobles... a dos amics» 
Quan dos amics...
Que Déu s'apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada. La terra coneixerà els vostres designis i tots els pobles veuran la salvació. Que us lloïn les nacions, Déu nostre, que us lloïn tots els pobles alhora. Que s'alegrin els pobles i cridin de goig. Vós regiu el món amb justícia, regiu les nacions amb rectitud, i guieu els pobles de la terra. La terra ha donat el seu fruit, el Senyor, el nostre Déu, ens beneeix. Que Déu ens beneeixi, i el venerin d'un cap a l'altre de la terra. Sl 66
Gràcies Francesc!— 

dimarts, 6 de desembre del 2016

Sobre... La porta

La clau 
—Una festa és una casa amb la porta tancada fins que no hi va algú
—I qui hi va?
—Algú que diu: «Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell i ell amb mi. Ap3
—I qui té la clau?
—Sant Nicolau!
 Gràcies, Nicu —