Sobre... Una lletra O capitular

Tanta confiança ens té

 

Presentació del tema

§ Deixa'm, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: «Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu.»

Jesús torna al Pare i tot sembla indicar que ho fa tranquil perquè ha trobat substituts de prou confiança, com dient: «Me’n vaig al pare content perquè en el meu lloc ara us hi tinc a vosaltres, amics». De les paraules a Maria, doncs, es desprèn el gran crèdit que ens té. Tant, que fa por pensar-hi. Potser per això i perquè en el fons no ens ho acabem de creure o ho oblidem, sant Pere en la seva primera carta ens ho recorda.

§ Ja sabeu que tots els vostres germans en la fe, mentre són al món, han de passar les mateixes penes. Però Déu, que és font de tota gràcia i que en el Crist us ha cridat a la seva glòria eterna, després d'haver sofert per poc temps, refarà les vostres forces i us deixarà ferms i ben fonamentats. D'ell és el poder per sempre. Amén.

Som del Crist, és a dir «cristians» tal com fórem anomenats per primer cop a Antioquia, i això literalment vol dir «posats en el lloc de Jesús». Un lloc que ell personalment ens ha cedit. Sí, «ja sabem». Sabem que «ferms i ben fonamentats» vol dir tenir clara la responsabilitat i la grandesa d’aquest «traspàs de poders» que el Senyor efectua en nosaltres. 

§ Jesús digué: «Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món. Que s'asserenin els vostres cors, no us acovardiu! Heu sentit que us deia: Me'n vaig, però tornaré. Si m'estimeu, us alegrareu de saber que me'n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. El món ha de saber que jo estimo el Pare i compleixo el que ell m'ha manat».

Que s’asserenin els vostres cors. La pau, la «meva» pau. En què pot consistir això? Un s’asserena quan recupera l’estructura o l’ordre perduts com és el cas de la física quàntica de l'exemple —feu clic aquí— on podem veure com les boletes de quarç s'apleguen per la ressonància dels colors dels cristalls. Cada color té el seu ressò, el seu lloc. En el nostre cas es tractaria que cada una de les nostres mol·lecules recuperés el seu lloc en aquesta O que som o que portem a dintre. «Som Trinitat, il va de soit, això no cal ni pensar-ho» probablement es deia el dibuixant mentre feia els traços amb decisió, fermesa i celeritat tot pensant en la propera lletra que havia d’il·lustrar.

La Trinitat

La Trinitat és un concepte religiós per parlar de Déu. Facilita parlar-ne de manera afectuosa.
Parla de la dinàmica de Déu que és generadora de vida i vol explicar com actua aquesta dinàmica en nosaltres.
Per això proposa parlar d’un pare, d’un fill i d’un esperit familiar, que són els elements mínims generacionals.
En la paraula pare hi ha implícit el fet d’engendrar i en la paraula fill el de ser engendrat. Pare i fill tenen un parentiu, un esperit que els uneix i els reconeix i els descobreix, un ambient, una conxorxa, una complicitat.
És l’acte més antic i genuí que podem experimentar de nosaltres amb els sentits que tenim. El trobem en l’inici de tothom. És nuclear i més enllà no hi podem anar. En essència som fruit d’aquest «moment-pare-fill-esperit». A tothom li passa. Tothom és fill d’un pare. En tota llar hi ha sempre això. Potser hi ha més coses però menys no. No hi ha pare sense fill ni fill sense pare i la mateixa asseveració d'això és l’esperit. Una estructura que ens aguanta. No és un «constructe» o un concepte complex format a partir de la combinació d'idees o conceptes més senzills. És el clinc-clinc de les boletes que hem vist. És una estructura que portem dins. Reconeixer-la, descobrir-la, recordar-la sempre és el treball a fer perquè la tenim amagada o ens n'oblidem.

 

La mare

Però ¿i la mare? No hi ha mare en aquesta família? La mare és la casa. És la qui conté tot això. La mare és el temple de la Trinitat. Sense aquest temple no tindríem Trinitat.
I el Pare? Què fa el pare? Dóna vida. Com? Sostenint i abraçant —estimant— el fill.
Des d’un punt superior i gairebé imperceptible, des d’un punt inicial molt llunyà, el pare fa un gest, fa tres quarts de volta i el vent i l’impuls del remolí que genera aquest gest donador arriba fins al fill i ho arrossega tot fins a ell. El fill, d’això que rep, del cop de vent del pare, en fa món. Ell i món són el mateix. Abans del cop de vent no hi havia món, abans no hi havia fill. El pare li dóna vida perquè el fill doni vida al món, perquè la vida no s’aturi. Estem parlant del riu de la vida: «sense interrupcions». Al fill li queda acabar de donar el quart de volta restant. Les tres quartes voltes que dóna el Pare semblen culminar en un «Mireu», perquè, efectivament, allò que ens mostra ho sosté la seva ma: el pa que veiem. El llibre de la Gènesi diu: «Mireu, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment» 

Al fill ara li queda la feina d'acabar de donar el quart de volta restant. Algú pot dir que és el tram més difícil i arriscat per la pujada que fa. Costa tant que en la darrera fase de l'ascenció ens obliga a caminar de cap per avall. Però amb la força acumulada pels tres quarts de volta precedents el fill assoleix el punt inicial. D’aquest exercici Jesús en diu tornar al Pare. Per exemple diu:

§ He sortit del Pare i he vingut al món; ara deixo el món i me'n torno al Pare. 

§ Deixa'm anar, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: «Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu.» 

§ Llavors alguns dels seus deixebles es digueren entre ells: —Què significa això que ens diu: «D'aquí a poc temps no em veureu, però poc després em tornareu a veure»? I què vol dir:«Me'n vaig al Pare»? Jesús respon: —Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi.

 

La contemplació

Tot això ve arran de la contemplació d’una lletra cappare de la qual encara no he trobat la notícia bibliogràfica. Només puc dir que prové del bloc de Poblet Lectures de la missa.
En l’època que fou dibuixada hi havia una indústria dedicada a copiar a mà missals i bíblies amb detalls gràfics com aquest. La simplicitat, la gràcia i el dinamisme aconseguit amb tanta naturalitat ens fan pensar en la rapidesa amb que devien treballar aquells experts copistes en els monestirs. Podria ser la o d’Origen, d’Occassum, d’Omnes, d’Orte, d’Orbe, d’Obra, d’Ordre o d'Opció entre d'altres.

El cercle

En la imatge destaca un cercle que ho tanca tot però que també és una roda voltant dins la qual hi ha una rodeta més petita que també roda per l’interior de la gran. Aquesta roda, a més de rodar sense parar sembla indicar-nos que fins que no arribem a dalt no sabrem res de la vida, però a mesura que ens hi apropem anem sabent alguna cosa d’aquest «dalt de tot» inicial. La vida és un cercle. No sé si arribaré a tancar-lo mai. Ho intentaré. Ho va escriure Rilke:

§ Visc la meva vida en cercles creixents / que envolten coses. / Potser no assoliré la última / però ho vull provar. // Cerco al voltant de Déu, al voltant de l'antiga torre / fa mil·lennis que estic rodant / tot i no saber encara ara si sóc un falcó, una tempesta o una gran cançó. 

§ Ich lebe mein Leben in wachsenden Ringen, / die sich über die Dinge ziehn. / Ich werde den letzten vielleicht nicht vollbringen, / aber versuchen will ich ihn. // Ich kreise um Gott, um den uralten Turm, / und ich kreise jahrtausendelang; / und ich weiß noch nicht: bin ich ein Falke, ein Sturm / oder ein großer Gesang.

Els cercles del cercle

El cercle és una o però amb el petit cercle interior ens suggereix altres formes també molt significatives. Ens posa al davant, per exemple, del símbol d’infinit —∞— de la lletra alfa —α— i la lletra omega —ω—, principi, ordre i final.

 

La vida

La imatge que contemplem està plena de turbulències, de formes definides i clares, de colors, de conceptes, de moviments, d’aire, aigua, terra i foc, de trasllats, d’intercanvis, d’anades i vingudes, d’un tràfic incessant però solemne i silenciós com el d’una processó. Horitzontalitats, verticalitats, dinàmica pura, creus, enllaços, teixits, relacions, levitacions, elevacions, anhels, volums, cossos, fetges, lloms, mans, tot fet amb aquella gràcia i simplicitat que tan sols es dóna quan el missatge és molt clar. La imatge està plena de vida i, el que és més important, la sap explicar. 

 

El pa

Com una imatge primera de la vida se sol parlar de l’aliment. Reconeixem la vida en i per i amb l’aliment. Tenim gana. Volem viure. No ens volem morir de fam. Algú ens dona pa i gràcies a la digestió recuperem la vista i podem veure tot allò que la imatge conté. Quan estàvem desnodrits no hi vèiem. No podíem. D’aquest exercici Jesús en diu menjar.

§ Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava. Era la tercera vegada que s'apareixia després de ressuscitar.

§ El nostre pa de cada dia

§ Prengué el pa amb les seves mans santes i venerables

§ Prengué els pans. Hi havia molta herba. Eren uns cinc mil. Digué l’acció de gràcies i els els repartí

§ El nostre pa de cada dia

§ Prengué el pa amb les seves mans santes i venerables

§ Prengué els pans. Hi havia molta herba. Eren uns cinc mil. Digué l’acció de gràcies i els els repartí

§ El pa que us va donar Moisès no era de debò el pa del cel, però el meu Pare sí que us dóna l'autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món». Li diuen: «Senyor, doneu-nos sempre pa d'aquest». Els diu: «Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set»

En la imatge inferior podem veure com probablement Jesús sostenia el pa. Com ho fa és important. No ho fa de qualsevol manera com tampoc els monjos canten les laudes de qualsevol manera.

Signum Sectionis

El signe «§» és un senyal que forma part de l’argot orto-tipo-biblio-gràfic i que s’utilitza per indicar la secció o el capítol d'una citació. És una expressió del llatí i vol dir Senyal de Secció. Una secció que amb el seu tall o separació ens il·lumina. La secció del pare! La secció del fill! Però, i l’esperit? El signe «§» indica dues parts, dues esses —S i S— però també és indicació d’ell mateix —§— formant la imprescindible tercera part del joc trinitari del que estem parlant.

 

La imatge

El pare és darrera. El pare cedeix. És la secció precedent.
El fill és davant. També cedeix. És la secció retrocedent.
El signe és arreu i amb tothom. És la secció concedent. 

Cedir! Cedere, caminar, deixar o fer lloc a que algú altre doni un pas o facia alguna cosa. Dir-li: No, sisplau, tu primer. Com en una dansa el pare fa lloc al fill, el fill fa lloc al món, el món fa lloc altre cop al pare i el «fer lloc» uneix a tots tres: al pare, al fill i al «fer lloc» pròpiament dit.

El fill és davant. Davant de qui? Davant del pare però també davant o front a nosaltres. El fill ens impel·leix en l’ascensió de retorn al pare, ens fa lloc, ens dóna el seu lloc. Tanta confiança ens té.

Sant Quirze de Pedret

La forta significació d'aquesta petita O destaca encara més si la posem al costat de la imatge coneguda com L’orant de Pedret, de la qual podríem dir que conté en essència els mateixos conceptes de l'anterior: un cercle, algú en el seu interior i un esperit en forma d’au.
La candidesa, la bellesa, la simplicitat, el treball detalladíssim amb tants pocs mitjants —amb tan sols dos colors!—fan d’aquest orant una imatge pretrinitària que anuncia a crits i amb alegria que s'és a les portes d'una gran i nova manera de veure les coses.

— — O — —

Al pare Oriol Maria Diví, monjo de Montserrat

Esplugues de Llobregat, 12 de febrer de 1924 — Montserrat, 21 de març de 2013

«En el Senyor s'inspirarà el meu himne el dia del gran aplec»