divendres, 30 de setembre del 2016

Sobre... Job

Què
—Què diries si les tempestes i els matins i les aurores i els estels i la terra i els relleus i les argiles i els replecs i els vestits i la llum i les constel·lacions i les fonts i els mars amb tota la seva ordenació fossin teus? 
—Què vols que digui? No res. Sóc massa poc. Callo. 
 

dijous, 29 de setembre del 2016

Sobre... Els acusadors professionals (2)


Estimar-se més no tenir por

Hi ha acusadors especialitzats. Es tracta d’un tipus d’acusador dedicat especificament a acusar no ja a nosaltres sinó als nostres germans. Si l’acusació contra nosaltres era dolorosa aquesta ho és més. Per què? Entre d'altres raons perquè és tot el dia i tota la nit que se'ls passen acusant i, el que és més greu, ho fan davant Déu. Aparenten parlar amb autoritat i això espanta. Si no en coneixeu cap us heu d’imaginar algú a una plaça d’un poble vestit impecablement que amb veu forta diu les acusacions i també us heu d’imaginar els nens que ho senten amagats sota els llençols tot esperant amb pànic que es digui el seu nom perquè, efectivament, aquesta mena d’acusadors mai acusa cara a cara. Com és que passa això? Hi ha manera d’expulsar la gent d’aquesta mena? Són a les portes del país dels morts, són els porters que les guarden. Algú té poder per vence’ls? Hi ha algú que, per damunt de la seva vida, s’estimi més no tenir por de la mort?
Vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l'hora de la victòria del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu regne, i el seu Messies ja governa, perquè l'acusador dels nostres germans, que els acusava nit i dia davant el nostre Déu, ha estat expulsat. Ells l'han vençut per la sang de l'Anyell i pel testimoniatge del seu martiri, ja que no van estimar tant la vida que els fes por la mort. Alegreu-vos-en, cel i tots els qui hi habiteu». Ap 12

dimarts, 27 de setembre del 2016

Sobre... El cor del món

El abandono es una pobreza espantosa

El abandono es una pobreza espantosa és el títol d'un relat del llibre En el cor del món de la recentment canonitzada Santa Teresa de Calcuta. En el cor del món. Pensaments, històries i oracions. Trad. Neus Canyelles. José J. de Olañeta, editor. Palma de Mallorca, 1999. 107 págs. Pvp: 5€
Un día visité una casa donde nuestras hermanas acogían a los ancianos. Era una de las casas más bellas de Inglaterra. Estaba llena de objetos preciosos, pero no había ni una sonrisa en las caras de aquella gente. Todos los ancianos tenían la mirada clavada en la puerta. 
—¿Qué les pasa?, pregunté a la hermana encargada. ¿Por qué no sonríen?
Estoy acostumbrada a ver sonreír a la gente. Creo que las sonrisas generan sonrisas, igual que el amor genera amor.
—Cada día pasa lo mismo, me contestó la hermana. Siempre esperan que alguien venga a visitarlos. Y no dejan de mirar la puerta, día tras día. Y no viene nadie. 
El abandono es una pobreza espantosa. Hay gente pobre por todas partes, pero la mayor desgracia es que nadie te quiera. Los pobres que buscamos pueden vivir cerca o lejos de nosotros. Pueden tener hambre de pan o hambre de amistad. Pueden necesitar ropa, o necesitar la sensación de riqueza que para ellos supone el amor de Dios. Pueden necesitar la protección de una casa hecha de ladrillos y cemento o la protección de un lugar en nuestros corazones.
Aquesta lectura es llegeix per segona vegada en les nostres trobades. He volgut portar-la a la memòria per als qui ja l’han sentida, i per fer-la conèixer als vinguts deprés de novembre de 2014. Els motius son: 
  • El reconeixement recent per part de l’Església de la santedat de la Mare Teresa a qui veig com a model del voluntariat i a qui considero la nostra patrona.
  • Per tractar aquest relat de la pobresa que ens proposem remediar des del nostre voluntariat, que no és la pobresa de bens materials, sino la pobresa de sentir-se no estimat; i que Madre Teresa califica com una pobresa espantosa.
  • El tercer motiu és per desitjar-vos un nou curs ben disposats a sadollar aquesta fam d’amistat i de protecció, no d’una casa però si d’un lloc en els nostres cors. I si pot ser també —per què no?— ajudar-los a sentir la riquesa de l’amor de Déu.

Que Santa Teresa de Calcuta ens ajudi 

Sobre... Acorralar

Déu em té 

A la fi Job es posà a parlar i digué: «Quan em trobi una mica millor vull escriure un tractat per explicar la presència de Déu sempre i a tot arreu. Demostraré com, de tant que ens estima, ens té acorralats per totes bandes i no ens deixa ni un instant. Serà una mica llarg, és clar. Començaré amb un viatge als orígens, a abans del naixement. No m’estalviaré cap pas. Descriuré els llocs del dolor i de la desesperació extrems. Escorcollaré tots els camins, fins i tot els camins d’enlloc. Ho faré de manera tan exhaustiva que no quedarà cap lloc buit, cap distància, cap superfície, cap clariana, forat, interstici, zona, àrea o àmbit per explicar i ho podré fer amb molt de detall perquè abans hauré escodrinyat a fons tots aquests llocs i sabré de què estic parlant quan parlo de l’amor que Déu em té.
A la fi Job es posà a parlar i digué: «Déu ens té acorralats per totes bandes» Jb 3 

dilluns, 26 de setembre del 2016

Sobre... Els acusadors professionals

El nom de la vida 
Un dia l'assemblea dels àngels s'havia reunit al voltant del Senyor. Hi havia entre ells també Satanàs, el qui té l'ofici d'acusar que digué al Senyor:«Gràcies a la vostra benedicció, Job té èxit en tot el que emprèn»
 

Acusar és un ofici i per això fa pensar en els practicants que s’hi guanyen la vida. N'hi ha de molt bons. El lema del seu col·legi professional és: La Culpa Sempre És De l'Altre. En efecte, després d’anys d’estudis aprenen a canalitzar l’atenció d’allò que faci el cas —per exemple Job— cap a alguna causa —per exemple que gaudeixi de la benedicció de Déu—. A tot gran home li és destinat un gran acusador —per exemple: ¿Tu ets el Messies?— i com que tots tenim dins nostre el gran home que també som, disposem d'un acusador o d'un inquisidor proporcional a la seva grandesa. D'aquest tipus d'acusador els qui s'hi dediquen en diuen «autoacusador». Hi ha acusacions d'aquestes que són terribles i desmesurades que de tan insuportables de vegades arriben a emmalaltir. Acusar ve de causa però no hi ha «causa» de res ni en res si no és la causa de totes les causes i com que a aquesta ningú no hi té accés solem quedar-nos a mig camí encausant coses menors i així l'acusació de l'acusant ens distreu fins al punt que posem més atenció en ell que en la causa que ell mateix assenyala amb el punter o l'espasa. Només d'aquesta manera Satanàs queda satisfet perquè davant una cosa tan monstruosa com la que acaba de dir tothom desvia l'atenció per mirar-lo a ell però aquesta actitud seva tan intimidadora tan sols és una fotografia que ell mateix es fa. I és que la causa de les causes —la causa de la vida— ningú no ens la pot prendre. Per això Job diu: «Sigui beneït el nom de la vida» 
De les entranyes de la mare vaig sortit nu i nu me'n tornaré. El Senyor m'ho havia donat, i ell m'ho ha tornat a prendre. Sigui beneït el nom del Senyor Jb 1 

diumenge, 25 de setembre del 2016

Sobre... Moltes coses

Quantes coses! 
Home de Déu, busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l'amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe i guanya't la vida eterna. És per a obtenir-la que vas ser cridat i la vas confessar noblement en presència de molts testimonis i davant Déu, font de tota vida, i davant Jesucrist que sota Ponç Pilat donà testimoni amb la seva noble confessió. Home de Déu, et recomano que guardis irreprensible i sense falta el manament rebut 1Tm 6

1) «La justícia, la pietat, la fe, l'amor, la paciència, la mansuetud». Busca de practicar-ho li diu Pau a Timoteu però li ho diu com qui diu que és evident que ja ho fa. Li diu perquè recordi d’adonar-se de l’evidència que, fent això que ja fa, és la manera com es fa camí. Així ens trobem que una justícia primera obre la porta d'un univers on en primer lloc hi trobem la pietat. Cal deixar que la pietat s’esbravi. Això és bo. És terapèutic. La pietat és un fet «natural» de la naturalesa humana. La pietat «circula» com ho fa la sang o l’electricitat en els nostres circuïts neuronals. Que no circuli, que es coarti la pietat en nom del progrés o de qualsevol altra cosa és insà. Si la pietat no circula no tindrem accés ni a la fe ni a l’amor ni a la paciència ni a la mansuetud: no sabríem de què van aquestes paraules. Seria terrible.
2) «Guanya't la vida». La vida cal guanyar-la. Això vol dir que la vida no és que simplement sigui aquí i jo dins d'ella visquent-ne de renda sinó que és segon a segon que la guanyo... o no. No guanyar-la és un deixar de fer nefast perquè la vida i tot s’aturaria fins que aparegués la pregunta de si era això el que veritablement volies. I encara no hem parlat de la «vida eterna».
3) «És per a obtenir-la que vas ser cridat». L’explicació és simple —obtenir allò guanyat— però més que això és que és explicació: «Tens raó. Ara ja no està tot tan embrollat com abans que era una selva en la qual cada dia començava una odisea». Ara ja saps —o saps una miqueta—. Saps l’explicació que tots aquells neguits i angúnies foren per obtenir una cosa que no sabies quina era i que ara ja saps —o saps una miqueta— al mateix temps que també saps que tu ni feies ni fas res: hi eres —hi ets— cridat. Una veu, a fora, invisible i inaudible et crida i tu respons: Ah, ja sé!
4) «Vas confessar noblement en presència de molts testimonis». Noblement aquí és sinònim de no haver fet massa escarafalls: quan va ser el moment oportú entre la gent que aquell dia era allà com seguint o deixant-se portar de la manera més natural per un riu que és un fil de plata anomenat vida.
5) «Davant de Déu i de Jesús que donà testimoni amb la seva noble confessió». Jesús va ser el primer entre tots nosaltres. Va ser un capità d’equip fenomenal perquè sempre tenia paraules de coratge per a tothom ja que en tota ocasió sabia la veritat perquè l'era i perquè ens l’encomanava. Per això ens agradava tant de jugar al seu equip. Nosaltres, però, mai haguéssim tingut la gosadia de dir davant Pilat el seu tu ho has dit perquè era com dir el secret de tots els secrets que tots els homes porten en el més amagat del seu cor. Ell ho va dir en veu alta i a plena llum.
6) «Et recomano que guardis irreprensible i sense falta el manament rebut». Et recomano o també t’exhorto o et recordo que sempre ho tinguis present com ja ho tens present, com sempre ho has tingut present però que ara pots comprovar de quina manera per a tu ha esdevingut inoblidable.
Quantes coses, oi?

Sobre... Una gran nuvolada

Pensava

Quan la vida em cridà a judici vaig poder veure-la de prop. La vida era un fil de plata però també era un gresol d’or i era una gerra a la font però també era la corriola del pou. Llavors, quan m’hi anava acostant, quan arribaven aquells anys que no donen gust de viure, pensava què passaria o què em diria la vida en el judici abans que no s'apagués del tot el sol, abans que no vingués la gran nuvolada. Malgrat això jo seguia acostant-m'hi cada vegada més perquè una promesa feia llum als meus passos. Coh 12

dissabte, 24 de setembre del 2016

Sobre... Les ocupacions

No sé com ens ho faríem 
Els qui treballen, quin profit treuen del seu esforç? He vist les ocupacions que Déu ha donat als homes: totes les ha fetes apropiades al seu temps, però també ha cobert amb un vel l'enteniment de l'home, perquè no comprengui des del començament fins a la fi tota l'obra que Déu fa.
Com que Déu ens cobreix l’enteniment no podem saber el perquè de les ocupacions que ell mateix ens dóna. Podria no haver-nos-les donat de la mateixa manera que podria no haver-nos cobert l’enteniment però el cert és que les ocupacions són aquí i són un tipus d’ocupacions que reconeixem com a apropiades a la nostra manera de ser que és canviant d’acord amb els temps. Aquestes ocupacions les considerem familiars perquè diem que no són ni impròpies ni inoportunes ni discordants ni intempestives ni desavinents ni inadequades ni improcedents a nosaltres.
Per desenvolupar aquest argument partim de la base, però, de l’existència de Déu. El nostre argument comença en Déu, un Déu que és actiu i donant. Si prescindíssim d’ell no hi hauria ni relat ni donació. Ens trobaríem simplement amb coses a les mans sense cap objectiu i, tot i que probablement les faríem igualment, no sabríem què fer-ne com si fossin paraules o lletres escampades de qualsevol manera en un full.
Així doncs, ens trobem en primer lloc que el qui ha escrit el text que encapçala aquesta pàgina ha dit «Déu» i també «Déu dóna».
El món ja no prescindir que aquest algú ho hagi dit. El món pot posar en dubte la validesa d’aquestes paraules dient que aquest algú o algú altre podria haver dit una altra cosa com tantes se’n diuen, però tenim el petit problema que ara entra en escena un oïdor: algú que escolta, que es fixa en aquestes possibilitats i que es decanta per una d’elles després d'haver-se entretingut a considerar-les per la reflexió. Com que això que estem parlant és una cosa de dos i com que l’«altre que no sóc jo» m’he atrevit a definir-lo de «gran donador» —donador de totes les coses, inclòs jo— també li atribueixo el do de la revelació que les coses siguin així. Aquesta revelació —la possibilitat que això sigui parlable i explicable— és una gran donació que també ens fa Déu i per la qual mai podrem estar prou agraïts com també és una gran revelació que això no sigui comprès segons que diu la frase: «perquè no comprengui des del començament fins a la fi tota l'obra que Déu fa»  
No sé com ens ho faríem sense Déu 
Cada cosa té el seu temps, i tot el que desitgem sota el cel també té el seu moment. Hi ha un temps de néixer i un temps de morir, un temps de plantar i un temps d'arrencar, un temps de matar i un temps de curar, un temps de destruir i un temps de construir, un temps de plorar i un temps de riure, un temps de doldre's, i un temps de ballar, un temps de tirar pedres i un temps d'arreplegar-ne, un temps d'abraçar i un temps d'estar-se'n, un temps de reclamar i un temps de deixar perdre, un temps de guardar i un temps de llençar, un temps d'esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar, un temps d'estimar i un temps d'avorrir, un temps de guerra i un temps de pau. Ecle 3

dijous, 22 de setembre del 2016

Sobre... Un gat

Les paraules de la vida



La vida li digué: «Vine amb mi» i ell s'aixecà
La vida li digué: «Tu segueix-me» i ell la seguí

dimarts, 20 de setembre del 2016

Sobre... Els gats

Diuen que els gats es fan seu —«marquen»— el territori on viuen. Aquest espai marcat és el seu món. Diuen que el gats quan són prop de la mort busquen un lloc on fer-ho. Aquest lloc diuen que sol ser més enllà d'aquest seu terreny conegut.  
Qui està acostumat a conviure-hi també diu que això és un signe de consideració envers les persones que n’han tingut cura per no fer-los patir: fugen, desapareixen, s’escapen i no se’n sap mai més res.  
Aquests últims dies solen passar-los deambulant per un mateix circuit que ronda la casa i s’aturen de tant en tant posant el cap contra les parets com si les vulguessin travessar per veure si a aquest més enllà s’hi va per allà. Arriben a fer-ne una presència d’aquest lloc que nosaltres anomenem «el» més enllà. 
Hi ha més coses a explicar però són massa subtils, silenciones i amagades. Coses espirituals, inaudibles però que parlen amb una exactitud que de matinada fa posar els cabells de punta. 
Seuen al teu costat quietíssims i de vegades, quan encara els queda esma per mirar-te, ho fan com qui sap, com dient: «Efectivament, és així. Aquí on som no hi ha engany. Ho sé jo i ho saps tu. Ho sabem perfectament». La seva mirada sap. Això es percep però no se’n pot dir res perquè tan sols Déu en té coneixement 


Dibuix: Marta Pau

dilluns, 19 de setembre del 2016

Sobre... El que parlem

«—Avi...» 

—Avi ¿també vindrà la vida demà? 
—Tu dona-li confiança i veuràs




(Som de les paraules que ens diem)

dissabte, 17 de setembre del 2016

Sobre... El cossos de llum

«Ve després»

De vegades he pensat que un «cos de llum» és possible o potser fins i tot inevitable en tota persona com si fos rar que no es manifestés als nostres ulls a plena llum i pel carrer. Quan ho penso, però, sempre acabo deixant el pensament pendent al calaix amb la sensació que no tinc prou elements per compondre’l del tot.  
Un cos de llum, un equivalent al nostre cos però lluminós, resplendent, radiant, net i molt blanc. De vegades me'n venien indicis per una mirada fugissera d’ulls espurnejants però en el fons aquest cos de llum no es movia de la foscor on l’havia pensat. Que rar que, de natural, no sigui mai visible, que rar que no me n’hagi trobat mai cap al metro amb tants de cossos com s’hi donen, que rar si l’evidència que existeix és tan forta.
Sant Pau diu que aquest cos, efectivament, existeix però que no «és» sinó que es fabrica, que es fa, que «hi ha cossos que reben la vida de l'Esperit». El cos espiritual, diu, ve «després». Ve després del cos «animal-animat». Ve després d’anys de treball, després de molta foscor, després de molta por. Ve amb el segon home que ve després del primer. Però molt probablement només vingui quan veu un motiu per venir. Sant Pau ens diu que aquest motiu perquè el cos de llum es manifesti no és altre que el de «donar vida». Ve el cos de llum, vé. Vine. Amén
Ha estat sembrat un cos que es consumia, però ressuscitarà un cos que mai no es consumirà; era feble i miserable, i ressuscitarà fort i gloriós; era un cos del regne animal, i ressuscitarà un cos espiritual. Perquè hi ha cossos d'éssers animats, però també hi ha cossos que reben la vida de l'Esperit. Efectivament, l'Escriptura diu que quan Déu modelà Adam, el primer home, es convertí en un ésser animat, però el darrer Adam es convertí en Esperit que dóna vida. No va ser primer el cos espiritual, sinó el cos animat. El cos espiritual vingué després. Abans érem semblants a l'home fet de pols; després serem semblants a l'home que és del cel. 1C 15

divendres, 16 de setembre del 2016

Sobre... La llàstima

Etc


Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes 1C15
Som els qui fem més llàstima de tots els homes. Això és valent. Cal deixar entrar en nosaltres totes les possibilitats, fins i tot les més negatives per esgarrifoses que siguin. Cal arribar sempre al límit, al més amagat dels nostres pensaments i ho hem de fer sense por, confiats i contents perquè només així podrem rebre la unció de la veritat. També aquí som parlats pel Senyor perquè si bé és veritat que segons el món de fet ja som els qui fem més llàstima de tots els homes —«fins ara hem estat com les escombraries del món», diu sant Pau en un altre lloc— també és veritat que som els més feliços segons Déu però no ho som en absolut per no tenir la nostra esperança posada on la tenim. Cal no tenir por dels pensaments pitjors com per exemple que la nostra predicació no tingui cap fonament i la vostra fe tampoc, que fóssim testimonis mentiders de Déu, que la nostra fe no tingui objecte o que els qui han mort creient, estiguin perduts, etc. Us imagineu? 
Hem d'obrir de bat a bat les finestres de casa nostra i deixar que entrin tots els vents en les respiracions del nostre cor perquè... qui ens separarà de l'amor de Crist? La tribulació, l'angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort violenta, etc? Ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l'amor de Déu. 

Sobre... Els canvis de temps

Com un que neix fora de temps
 

Què vol dir néixer fora de temps?
Vol dir haver-ho fet abans o després o mai del temps?  
Els que porten rellotge al canell, per exemple, estan fortament arrelats al temps. Solen ser arrels pregones i sòlidament entrellaçades. Jo no en porto i em costa molt de parlar-hi perquè sóc fora del seu temps. Sense anar més lluny, ara fa un quart d’hora era en ple any 30. Vivia allà i vivia d’allò. Sempre he de fer un gran esforç per entendre les paraules que diuen tan a temps els que duen rellotge. O els seus planys que sempre són tan abans o tan després dels meus planys. O els seus plors. Els plors de la gent amb rellotge al canell són molt desconsolats 
Jo no havia nascut a temps i el temps se m'escapava i no tenia mai temps i, segons els que sí que en tenien, segons tots aquells que venien del gran plany que és el tenir temps, segons ells no haver nascut a temps era sinònim de no ser res o de no ser ningú com si ells fossin alguna cosa, com si ho fossin els seus planys 
Aquest temps meu, doncs, serà un temps perdut? Serà un no-temps? Perquè he de sentir tant fort en el meu cor els planys de tota la gent que amb tanta satisfacció diu que té tot el temps del món?  
Arribà un dia, però, que finalment Jesús s'apiadà de mi i se m’aparegué 
Eren les sis tocades
El vaig reconèixer quan em digué: «Jo sóc el temps» 
Finalment, com un que neix fora de temps, se m'aparegué fins i tot a mi 1C 15

dimarts, 13 de setembre del 2016

Sobre... Una pregària per a cecs

Ningú

En temps d'Eliseu, el rei dels arameus va preguntar qui passava informació a Israel dels moviments de les seves trobes ja que sempre eren sorpreses per l'enemic. El rei, amb la sensació que tothora era vist però que no podia veure a qui el veia a ell, preguntà «Qui és?» i un dels oficials li respongué que era «Ningú»2R 6, 8-23  
Un Ningú tan sols pot ser un Algú a condició que no el vegem o que n'haguem quedat encegats perquè només en aquestes condicions de ceguesa els mortals tenim notícia de l’immortal i veiem, no veient-lo, l’invisible. Així, una pregària per a cecs podria ser aquesta:
Senyor vós que veieu el meu interior i que escruteu el cor que jo no veig, no permeteu que el cansament o el desànim vencin la meva fidelitat  
Senyor, vós a qui confio la meva sort, que poso a les vostres mans immortals el meu destí mortal, no permeteu que el confort o la comoditat m’enganyin en la recerca de la veritat  
Senyor, vós que deslliureu els pobres i desvalguts, guardeu-me de les meves febleses. No permeteu que enterboleixin la donació que he fet a vós de tot el que sóc  
Senyor, vos que sou mestre en esperança i en misericòrdia, doneu a cadascú d’entendre i d’acollir la música de la vostra crida en el clos de la seva consciència. Que tots siguem bons treballadors del vostre reialme. Amén
Gràcies Mingu!— 

divendres, 9 de setembre del 2016

Sobre... El treball entès com una cosa no costosa

Renunciar 

Quan anava a treballar, abans d'entrar em prenia un cafè pensant que hi havia d'haver una altra manera de treballar. Sant Pau ens l'explica: 
No sabeu que els qui treballen servint l'altar reben una part de les ofrenes? Jo no he fet mai ús d'aquest dret i no escric aquestes ratlles amb la intenció de reclamar-lo. Ningú, però, no em privarà de tenir aquest motiu de gloriar-me tot i que jo no podria gloriar-me mai d'anunciar l'evangeli perquè és un encàrrec que he rebut directament de Déu: ai de mi si no ho fes! Si jo m'ho hagués triat, tindria dret a un salari, però no ho he triat. Quin és, doncs, el salari del meu treball? Oferir de franc l'evangeli que anuncio no convertint-lo en una cosa costosa i renunciant al dret que em dóna el meu servei 1C 9
Oferir de franc, no convertir en costós —«costós d'entendre» tampoc— i renunciar són les paraules clau del mètode que va fer feliç el sant.

dijous, 8 de setembre del 2016

Sobre... La punteria

L'estupor

Per què sempre m'ha d'impactar tant? Una fulla em cau al damunt i penso que aquest fet s'hauria de considerar com un gran esdeveniment en els annals de la vida d'una persona. Un fet tan insignificant com que alguna cosa que ve de dalt davalli fins a mi amb tanta punteria que em toqui. No, després no sóc el mateix. El fil dels pensaments es trenca i tan sols queda la sorpresa, la sensació, el so del frec, l'aturada de tot, l'èxtasi, la meravella, la fascinació, l'enlluernament, l'estranyesa, l'embadaliment, la contemplació, el gran silenci i l'estupor.

diumenge, 4 de setembre del 2016

Sobre... Jesús

 Montblanc, 1846

Sant Antoni Maria Claret va començar una missió el dos d'abril i s'hi va estar dotze dies. Va fer divuit sermons al poble, nou a clergues, tres a monges i un als presos.
  1. L’avi Josep ens explicava del seu pare —el nostre besavi Geroni— que un dia es va creuar amb el pare Claret al Pont Vell, al Raval de Santa Anna. Venia de fer un sermó i anava amb la sotana estripada i bruta de pols no precisament d’haver simplement caigut sinó com si en una brega, entre forcejaments i estrebades hagués anat a parar a terra. Portava el coll fora de lloc, anava despentinat amb la birreta xafada a una mà i a l’altra la borla que li havia caigut. Quan el nostre besavi el veié va córrer per ajudar-lo i li va preguntar: «Qué us ha passat?» Espolsant-se una mica la roba, sant Antoni li respongué: «Vinc de barallar-me amb el dimoni».

  2. Aquesta anècdota fou poc o molt possible pel que fa als personatges, al temps i al lloc on va passar. Ens l'explicaven de petits quan la pregunta era si el dimoni existia o no «de veritat».

  3. Diem: Prendre les ales de l'aurora o Avançar sobre les ales dels vents o Trobar refugi o ser feliç sota les ales d’algúTambé diem Les paraules tenen ales: Éπεα πτερόεντα (paraules alades), Verba volent (les paraules volen). 

  4. Quan diem això estaríem tractant la paraula d’«ésser amb entitat pròpia». En dir-ho no faríem cap metàfora. És, seria així. No hi hauria cap «pas» de la metàfora fins a l’ésser de la paraula. «La paraula seria viva i actuaria»... realment! 

  5. Què vol dir «realment»? Això no ho entendrem si no és amb els ulls de nen que encara conservem de quan érem petits. Un nen encara ho sap tot, un nen encara és molt aprop del paradís d'on ve. Sense pensar ni en si sant Antoni va caure o si es va barallar amb algú que el robava o si els responsables van ser alguns que se'n volien mofar, un nen pren al peu de la lletra el «vinc de barallar-me amb el dimoni». El nen té accés a «la» informació saltant àgilment per l’espessa selva de les informacions. «La paraula s’encarna»: si és realment així la paraula pot perfectament portar ales o tenir peus i mans: com l’aurora. 

  6. La lectura de la Bíblia s’hauria de fer amb aquests criteris: literalment del tot. Més que els tresors de bellesa que hi descobriríem entendríem l’abast d'allò que diem quan diem «La paraula s’ha encarnat» que és el mateix que dir «Jesús».

Sobre... El dimoni

Com qui fuig

El so d'aquella fulla que el vent s'enduia, el seu ròssec en aquella avinguda deserta, em va fer córrer com qui fuig del dimoni i vaig caure encara que ningú no m'empaitava