dimecres, 18 d’abril de 2018

Sobre... Pere Rius i Picazo


Pere Rius i Picazo

Amb en Pere ens passàvem la tarda dels divendres veient per televisió tres pel·licules seguides. Totes eren més o menys antigues. 
En Pere, a causa de la seva insuficiència respiratòria, solia adormir-se. Les primeres vegades provava de distreure’l donant-li conversa però en el fons allò que volia era descansar. Una vegada em va dir que descansava més tranquil i amb més profunditat si tenia algú al seu costat.
De divendres en divendres, doncs, m’hi vaig acostumar i d’aquesta manera, quan es despertava, li podia explicar el tros de la pel·lícula que s’havia perdut i això ens donava peu a parlar de moltes altres coses. També vaig aprendre a acompanyar algú mentre dorm. Sentir-li la respiració afeixugada i, en cada un d’aquests ensurts, preguntar-me, des de la impotència, què podia fer per a ell. 
Recordo el dia que van passar El séptimo amanecer (1964). La película se’m feia interminable, en Pere dormia, i de sobte sorgiren del meu interior aquestes paraules ingènues que ara transcric:
«Senyor, Jesús, què puc fer? Què et sembla que li puc donar? Per què no em deixes una estona una de les teves paraules? De seguida te la tornaré. Està cansat i li farà bé, ja ho veuràs. Abans de marxar et prometo que te la tornaré»
Quan la pel·lícula va acabar en Pere es va despertar. La pel·lícula finalitza que condemnen a mort la protagonista innocent —l'actriu era Capucine— sense que ni William Holden ni ningú hi pugués fer res. A l’alba, quan els soldats la van a buscar per executar-la, la càmera fa un llarg zoom fins a un primeríssim pla de la cara mentre l’actriu diu unes paraules que, molt abreujades, vaig reconèixer com la pregària de sant Francesc. 
Abans de marxar li vaig explicar el desenllaç de la pel·lícula a en Pere i mentre ho feia vaig recordar que portava la pregària plegada en un full a la cartera i li vaig poder llegir sencera i li vaig donar. Per la manera que m'agafà la mà quan ens vem despedir i per la seva mirada vaig percebre que alguna d’aquestes coses silenciones que havien passat mentre ell dormia, li havia arribat. 
Va estar quatre mesos ingressat a l’Aliança. En Ramon hi anava cada dia i sempre li portava alguna llaminadura. Quan jo l’anava a veure es queixava que allà a la clínica no podia sintonitzar «El canal de les tres pel·lícules» i em deia: «Recordes? Que bona aquella de la Capucine!» 
Va morir dimecres, dia 18 d'abril. Aquell dia teníem reunió de Vida Creixent i l’Empar ens va avisar que en Ramon no vindria perquè estava amb en Pere que l’havien sedat. El tema de la reunió era «Instruments en mans de Déu (El servei)». A la pàgina 78 del temari, com a pregària de comiat se'ns convidava a recitar les mateixes paraules de sant Francesc. Dijous vem pregar per ell a missa. En Ramon em va dir que va morir mentre nosaltres estàvem reunits. La pregària atribuïda a sant Francesc diu així:
Senyor, feu de mi un instrument de la vostra pau. / On hi ha odi, que jo hi posi amor. / On hi ha ofensa, perdó. / On hi ha discòrdia, unió. / On hi ha dubte, coratge. / On hi ha error, veritat. / On hi ha desesperació, esperança. / On hi ha tenebra que jo hi posi la llum. / Senyor, feu que no desitgi tant ser consolat com consolar, ser comprès que comprendre, ser estimat que estimar, perquè és donant que es rep, és perdonant que ets perdonat i és morint que ets ressuscitat a la vida eterna.
Tot això m’ha vingut de sobte al cap avui, divendres, quan l’evangeli posa en boca de Jesús: «Les paraules que jo us dic són Esperit i són vida».  
Descansa en pau, Pere! Els teus amics de la parròquia t’enviem un abraçada eterna des del nostre humil Full Verd.
«En el Senyor s'inspirarà el meu himne el dia del gran aplec»