La forja i la imatge
«Forja una imatge». Ja n'havia parlat (aquí). L'expressió és tan contundent, però, que no m'he resistit a insistir. No sé si hi pot haver una definició més exacta d'allò que és una imatge.
No què és una imatge sinó com és. Una imatge és una forja de cops d'ull, de mall i de foc. Carbons roents. Pim pam. És un imperatiu. «Au va, a forjar! Forgeu un panorama, una imatge de tot, ja que dieu que el tot us ha picat verinosament» va dir Moisès al poble.
La forja, però, seria impensable sense el factor pregària. Si al forjador ens l'imaginem pregant mentre treballa veurem com s'engradeix considerablement la seva figura en el nostre interior.
Moisès va pregar perquè les imatges només venen pregant. No hi ha imatges de veritat sense l'exercici continuat —pim pam— de la pregària. Una imatge sense pregària no seria imatge de veritat. Seria una altra cosa.
«Et mano que forgis una imatge. Després veuràs com tenia raó perquè veuràs una imatge guarint, veuràs com ho fa una imatge per guarir, veuràs el procés de guarició»
Els cops de mall, l'escalfor de la forja, el bufador, el coure arroentat: per si sola aquesta és una gran imatge amb gran poder terapèutic.
Déu, amb les paraules que li diu a Moisès ens guareix amb una nova idea seva, una nova creació, un nou moment, una nova etapa històrica: la de la imatge. Encara en vivim. Abans de Moisès —el Moisès del nostre ser— no sabíem què era imatge, però Déu digué imatge.
Ara sabem que amb imatge guarim. Això ho sabia bé Freud. «Els qui hauran estat picats, si la miren —si miren la imatge— salvaran la vida». Salvar vides volia el doctor.
Una mort de creu vol dir una mort d'imatge, en imatge, amb imatge o una mortimatge. Jesús no va morir d'infart, despenyat, apunyalat, ofegat o de mort natural. Va morir in-signe, en imatge, en creu. Avui els monjos canten
Us adorem, oh Crist, i us beneïm, perquè per la vostra creu heu redimit el món
Per poc que mai hàgiu treballat cap imatge veureu que aquestes paraules no sonen de qualsevol manera en el vostre interior. Així és com imagino que les devia sentir Grünewald.
La creu com a signe de no signe. D'in-significància. En la fusió ella deixa de ser signe i tu deixes de ser tu. El dit de sant Joan.
Creu silenciosa. Ningú no n'ha de fer ni en pot dir res. Stabat. És tot. Per això avui, un dia després d’ahir, és la festa de la Mare de Déu dels Dolors.
Stabat Mater dolorosa Iuxta crucem lacrimosa Dum pendebat Filius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada