Sobre... L'esperit

Perquè siguem conscients

L'esperit és una aspiració però també és una espiració i una inspiració i una respiració i una suspiració i una transpiració que, formant part de la seva essència més íntima, desprèn algú o alguna cosa.

        Per això l'esperit és qui pot conèixer o qui de fet coneix millor el seu emisor. Ningú, ni el pare, ni la mare ni l'amic més íntim mai no ens coneixeran tant. Si ho pensem bé veurem com en res més que a arriscar-nos a conèixer i a ser coneguts per l'esperit invertim gran part del temps de la nostra vida.
         L'esperit no és cap cosa passiva davant la qual un hagi de romandre, per exemple, extasiat o en contemplació. Al contrari, per estrany que sembli, la facultat principal de l'esperit és la de conèixer. L'esperit és un gran treballador que no descansa mai d'elaborar consciència. L'esperit és el coneixedor per excel·lència i per això té la categoria de Persona.  
         El problema el tenim, però, quan ens posem a escoltar-lo i en volem parlar o volem saber què diu o què coneix l'esperit. 
         Ens trobem que si en parlem hem de fer servir paraules de carn, paraules sortides del nostre cos que per experiència sabem que són molt lluny de les que diu l'esperit. Les nostres són paraules feixugues, egòlatres, que encara no han après a donar-se i a sortir d'elles mateixes com tan generosament fa l'esperit quan exhala.
         Potser per això i per la seva gran proximitat en nosaltres partim de la base que l'esperit hauria de poder parlar-nos amb un llenguatge planer i clar com la seva essència. Un llenguatge espiritual comprès per d'altres esperits amb la mateixa longitud d'ona espiritual. Un llenguatge silenciós i envolvent com el mateix esperit.
       Sant Pau ho explica millor:

L'Esperit tot ho penetra, fins el més profund de Déu. Qui coneix un home sinó l'esperit mateix d'aquell home? Igualment ningú no coneix Déu sinó l'Esperit de Déu. I nosaltres no hem rebut l'esperit del món, sinó el que ve de Déu, perquè siguem conscients dels dons que Déu ens ha concedit. I no parlem d'aquests dons amb un llenguatge après de la saviesa humana, sinó amb el que hem après de l'Esperit de Déu, perquè tot allò que ve de l'Esperit cal exposar-ho amb el llenguatge de l'Esperit. El que té mires purament humanes no admet res que vingui de l'Esperit de Déu; li sembla un absurd i no ho entén, perquè només ho podria penetrar amb els ulls de l'Esperit. Però els qui són plens de l'Esperit ho penetren tot, mentre que a ells ningú no els pot comprendre.

         Sant Pau porta al límit aquesta «lògica» espiritual parlant de fins a quin punt podem conèixer Déu penetrant (!) el més profund del seu ésser que és la suavitat de les suavitats.