Sobre... Un jove que va fugir

Tant s'hi assemblava?

El seguia un jove cobert només amb un llençol i el van agafar. Però ell es va desfer del llençol i va fugir tot nu. Mc 14

––––– ※ –––––

Aquestes paraules ens donen notícia d'un jove que probablement tenia el costum de visitar algú a qui una nit van assaltar i que en l'emboscada també el prengueren a ell.

       Anava vestit amb poca roba com correspòn als joves però tot i això també el van agafar.
       «Ja et tenim» van exclamar.
       El confongueren? Tant s'hi assemblava? El van prendre per un dels seus?
       El jove no ho entenia. Les coses no es corresponien. Van equivocats amb mi, pensava. El pànic s'apoderà d'ell. Va ser un pànic tan gran que li ho ho feu entendre tot de cop sobrepassant-li l'enteniment.
       La força del braç que l'agafava per l'espatlla ho deixava ben clar. Fugir d'això, pensava, fugir d'aquí, fugir d'aquests. Jo no he fet res. He vingut com cada vespre a escoltar-lo una estona, això és tot. M'agradava molt com parlava. (Hi anava, i l'endemà hi tornava).
       Quan va notar que la mà del soldat que l'agafava es va bellugar una mica va aprofitar l'oscil·lació per escorre's sota el llençol que el cobria.
       Nu, és veritat, vaig nu. Tothom em veu, va pensar mentre corria, però sobretot va veure com el van mirar els ulls d'aquell que acabaven d'agafar amb ell. Tan sols d'ell es va sentir veritablement nu.
       Recordava molt poques coses més. No fou un vespre qualsevol. Va quedar nu i net de tota significació per sempre.
       Quedar absolutament nu vol dir percebre el frec de l'invisible en tu. La teva pell només fa de testimoni d'aquest frec i els vestits són impediments.

––– ※ –––

En la nuesa, el coneixement es fa a flor de pell.
Aquest sóc jo. Aquestes paraules de sant Marc em resumeixen i expliquen sintèticament i amb un gran silenci què pot voler dir ser cristià.
       Ser cristià: seguir algú sense cap requisit previ. Seguir-lo i prou. Ser obedient a una crida silenciosa.
       Ser cristià: ser fràgil com un jove.
       Ser cristià: anar cobert amb els mínims impediments.
       Ser cristià: ser «descobert» cristià, ser atrapat de manera inexorable i sense pietat com si això fós el més abominable del món.
       Ser cristià: confiar sempre en un últim «però» (Però ell es va desfer...) Un però, però, de tots els peròs: Déu m'estima.
       Ser cristià: saber desfer-se i saber fugir de tot i de tothom.
       Ser cristià: estar disposat a viure sense ni un llençol que et cobreixi, nu i desposseït de tot.
       Ser cristià: nu per dintre i nu per fora.
       Ser cristià: ser pres per Crist. Res d'hàbits ni costums ni pensaments ni reflexions. La crida és personal. La crida me la fa la vida a mi personalment. És Crist que crida. Jo no faig res.
       Ser cristià: perdre el cap per la vida com fan tots els joves. Res d'equivalències, de comparacions ni significacions.

––– ※ ––– 

Aquesta escena la relata sant Marc quan prenen Jesús a Getsemaní. No és un moment qualsevol. Marc parla d'«esglai», d'«abatiment», de «tristor de mort», de «deixar-se caure a terra», de dir que «tot s'ha acabat, que ha arribat l'hora», de veure apareixer de repent gent armada amb espases i garrots, de veure com tothom fuig. És tot això que aquí es respira avui, un dia que per al jove havia de ser tan agradable com els anteriors.

       Trobar-se vestit només amb un llençol en una situació així a causa de la paraula i de la vida és el tema.
       Sant Marc, amb aquestes vint i cinc paraules ens convida a pensar el cristianisme fixats en res que no sigui la persona de Jesús. Ens convida que valorem fins a quin punt a nosaltres també ens confonen o no amb ell com fou el cas del jove: insignificants, nus de tota significació. No és una cosa qualsevol ser cristià.
       O no parlen també de la co-fusió de tres persones tots els tractats sobre la Trinitat?