dilluns, 31 d’octubre del 2016

Sobre... Allò que trobem en Crist

«—Avi...» 
—Avi, què trobem en Crist?
—Imagina que vas a comprar i dius: «Posim dins del cabàs cent grams de fortalesa d'ànima, mitja lliura d’amor que consola, dos manats de dons de l'Esperit, set-cents grams d’afecte entranyable i set-cents de compassió». Doncs dins d'aquest cistell que som nosaltres hi trobaríem tot això d'ell.

diumenge, 30 d’octubre del 2016

Sobre... Què és «ser esquiu»

Canciones del alma 
en íntima comunicación de amor de Dios

Canción primera
¡Oh llama de amor viva que tiernamente hieres de mi alma en el más profundo centro! Pues ya no eres esquiva acaba ya, si quieres, y rompe la tela deste dulce encuentro. 
¡Oh cautiverio suave, oh regalada llaga, oh mano blanca, oh toque delicado que a vida eterna sabe y toda deuda paga! Matando muerte en vida la has trocado. 
¡Oh lámparas de fuego en cuyos resplandores las profundas cavernas del sentido que estaba oscuro y ciego, con extraños primores, calor y luz dan junto a su querido! 
¡Cuán manso y amoroso recuerdas en mi seno donde secretamente solo moras y en tu aspirar sabroso de bien y gloria lleno, cuán delicadamente me enamoras!
o0o— 
Quan el poeta diu ya no eres esquiva vol dir que aquesta flama encesa per Déu abans n'era però que ara ha deixat de ser-ne.
—Què vol dir «deixar de ser esquiu»?
—Deixar de ser intractable, insociable, retret, esquerp, ferésteg, adust, aspre, callat, silenciós, abrupte, reservat, eixut, sorrut, moix, isard, escabrós, salvatge, adust, lacònic o inexpressiu. Tot això ho deixa de ser Déu quan ens mira.
—Així Déu abans de mirar-nos era totes aquestes coses?
—Així de totes aquestes coses se serveix Déu per no ser com elles quan ens mira. Déu ens estima, que no ho entens?
 
El poeta amb el seu primer «oh» re-coneix on es troba d'haver-hi estat abans: «el» lloc, exactament aquell mateix lloc de l'altre vegada, el lloc d'aquella flama viva que fereix tan tendrament!
D'altra banda el poema actua com si fos el relat d'un agrimensor describint un paissatge tot destacant-ne els punts o accidents més notables: aquí una flama, allà un centre, una llaga, un contacte, dues llànties, un resplendor, un foc, una caverna, una calor o una llum. Les sis exclamacions —oh— són passos que es donen entre aquests punts o accidents notables
El poeta diu que el sentit que tenen les coses és com una caverna fonda. Així, el sentit, per ell mateix, seria fosc i cec que és una manera de dir que no existeix —que no hi ha sentit en les coses—. El sentit apareix a la llum de dues llànties. El sentit, abans inexistent o mort o desaparegut, apareix de sobte com a existent degut al resplendor d'aquestes llànties
El poeta ve de veure l'evident i exclama «oh». Seria possible representar el «veure el mateix veure»? O el veure allò que veus i que al mateix temps et veu a tu?­ Tot porta a l’evidència que és el fet de ser o estar o viure. Com que tard o d’hora venim a parar aquí potser hauríem d'aturar-nos-hi perquè més enllà de l’evidència no hi podem anar, perquè l’evidència no es pot aprofundir. És i prou. Tan sols exclama: oh! Qui sap si només després d’haver pensat l’evidència que som sigui possible la pregària. Seria una pregària «evident». Per dir-ho d'alguna manera: no caldria dir res. Els sagraments són zones de grans evidències. Els sagraments ens demanen que pensem i que pensem en l’evidència i que pensem en l’evidència que ells són. La prova és que la persona, en arribar-hi, sol callar. L’evidència és lluminosa perquè és una zona propera a Déu. A Déu li agrada l’evidència perquè ell és l’evidència de totes les evidències i perquè una d’elles som nosaltres 
El poeta dibuixa secretament un paissatge secret on hi ha un secret: que algú, allà, hi viu. D'altra banda, només en des del secret s'entendrien paraules com manyac, amorós, sojorn, anhel saborós, anhel ple de glòria. El poeta aixeca el cap, mira per la finestra i diu: «No sé com t'ho fas. M'enamores. Ets tu. Delicadament»  
«Vós —la vida— estimeu tot allò que existeix i no abomineu res d'allò que heu creat, ja que no heu fet res sense estimar-ho. Com persistiria res si no ho volguéssiu? Què continuaria existint si no rebés la vostra invitació? I vós, Senyor que estimeu la vida —perquè la sou— tot ho planyeu, sabent que tot és vostre, ja que el vostre alè immortal és present en tots». Sa 11   
o0o—  

dissabte, 29 d’octubre del 2016

Sobre... Pensar en néixer

Un amic íntim 
Penseu que heu nascut de nou, no d'una paternitat humana, que dóna una vida mortal, sinó de la Paraula viva i eterna de Déu, que dóna la vida per sempre i aquesta Paraula és l'evangeli que us ha estat anunciat. 1Pe 1
Penseu que heu nascut de nou. Néixer de nou. Podríem dir que cada dia naixem de nou a un nou dia. Si el dia és poc o molt semblant a l’anterior no és el tema. El tema és el néixer i, amb ell, el viure: la vida. Res més. Dit d'una altra manera: «No cal que penseu res més si penseu que heu nascut de nou perquè això mateix ja us portarà a pensar el fons de la qüestió». 
Algú que es recupera d’un accident greu pensa, per exemple, que ha nascut de nou. Algú que consulta el llibre de les partides de naixement també pensa que tots els que hi ha inscrits un dia van néixer de nou. Però això té un fons que, per pensar-lo, ens hauríem de situar en el mateix moment de l’esclat de la vida naixent. Per fer-ho hauríem d’aturar prou el temps d'aquest moment fins que ens adonéssim que de repent hem despertat a un temps nou que no té res a veure amb el temps. El nostre temps s’hauria aturat o oblidat o desprès de nosaltres com les càpsules de les naus en els enlairaments. 
Sant Pere ens recomana que pensem que hem nascut però que si volem donar tota la dimensió que la paraula néixer té, hem d'atrevir-nos a pensar-la en l’essència del fet mateix de néixer. Sant Pere anomena aquesta essència «la Paraula viva i eterna de Déu que dóna la vida per sempre». 
«Dóna la vida». La vida com alguna cosa que ens és donada i a cada instant: ni abans sabem si la teníem si no és per deducció, ni després sabem si la tindrem si no és per estadística, perquè vida tan sols n'hi ha en l’acte de la seva donació: ni abans ni després. 
Tampoc estem parlant d’allò que diem quan ens referim a la «nostra» vida. No la tindríem si no ens fos donada. Això costa d’entendre perquè suposa que algú altre me l’està donant a cada moment i que, per tant, no és meva, no és cosa de jo. Déu me la dóna. 
«Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics». De la raó per la qual ens és donada aquesta donació un cristià en diu amor i pel fet d'adonar-se que és viu un cristià sap que és amic de Déu. Un amic íntim

divendres, 28 d’octubre del 2016

Sobre... El Cant dels Tres Joves

Per sempre 

Els qui vivim enclotats a una ciutat se’ns fan difícils les coses grans. Quan per exemple diem «cel» solem pensar en allò que de vegades veiem en el racó d’una finestra i, per més reportatges que ens emetin, no podem imaginar que el cel pugui ser gran. Així, aquesta visió del «gran cel» estaria restringida tan sols als afortunats que la poden veure i això no seria just.  
Hi ha, però, un altre tipus de cels que són més a l’abast i que, qui sap si per massa propers, ens passen desapercebuts. Es tracta dels cels que tota persona és, té i porta en el seu interior. Qui no ha vist mai núvols i llamps dintre seu? Seguint aquest raonament un dia vaig fer l'exercici de prendre el Cant dels Tres Joves del llibre grec del profeta Daniel per aplicar-lo a tots els noms que en el cant es diuen pensant que tots ells eren en el meu interior o que el meu interior estava format per ells. En fer-ho vaig observar que difícilment em podia escapar de tenir un retrat fidelíssim de mi mateix: les aigües... del meu ser ser! o el sol i la lluna del meu ser! o la llum i les tenebres que de vegades també sóc... 
Així va ser com aquest càntic prengué una significació que, lluny de la fredor d'una llista de noms, m'apropava molt a allò que sempre havia pensat que era Beneir el Senyor. D'aquesta manera vaig descobrir que tots tenim en el nostre interior un poble anomenat Israel i també hi tenim a Ananies, Azaries o Misael. El cant m'obligava a reconèixer aquests grans espais dintre meu i aquests eren els espais que de veritat havien i podien beneir el Senyor perquè m'obligaven a veure'm en veure'ls i a veure'ls en veure'm. 
Una versió d'aquest Cant podria ser aquesta:
Beneïu cels del meu ser el Senyor, canteu-li lloances per sempre
Beneïu-lo àngels del meu ser
Beneïu-lo aigües de l’espai del meu ser
Beneïu-lo estols del meu ser
Beneïu-lo sol i lluna del meu ser
Beneïu-lo estrelles del cel del meu ser
Beneïu-lo pluges i rosades del meu ser
Beneïu-lo tots els vents del meu ser
Beneïu-lo foc i xardor del meu ser
Beneïu-lo fred i calor del meu ser
Beneïu-lo rosades i gebre del meu ser
Beneïu-lo dies i nits del meu ser
Beneïu-lo llum i tenebres del meu ser
Beneïu-lo glaç i freds del meu ser
Beneïu-lo neus i geleres  del meu ser
Beneïu-lo núvols i llamps del meu ser
Beneïu-lo muntanyes i turons del meu ser
Beneïu-lo plantes de la terra del meu ser
Beneïu-lo mars i rius del meu ser
Beneïu-lo fonts de les aigües del meu ser
Beneïu-lo peixos i monstres marins del meu ser
Beneïu-lo tots els ocells del meu ser
Beneïu-lo feres i ramats del meu ser
Beneïu-lo tots els homes del meu ser
Beneix-lo poble d’Israel del meu ser
Beneïu-lo sacerdots del meu ser
Beneïu-lo servents del meu ser
Beneïu-lo esperits i ànimes dels justos del meu ser
Beneïu-lo sants i humils de cor del meu ser
Beneïu el Senyor, Ananies, Azaries i Misael del meu ser, canteu-li lloances per sempre  

Sobre... Els mòbils

Mireu


Mireu, mireu què diu el meu mòbil!

WhatsApp de Marta Pau

dijous, 27 d’octubre del 2016

Sobre... El pla secret de Déu

Pregueu en tota ocasió

 
... i pregueu també per mi, perquè Déu em posi als llavis un llenguatge valent i clar per fer conèixer la Bona Nova del pla secret de Déu. Des de la presó, on estic encadenat, en sóc l'ambaixador: pregueu perquè en parli amb valentia, com hi estic obligat. Ef 6

dimarts, 25 d’octubre del 2016

Sobre... Petjades a la sorra

Cuando lo estabas pasando peor

Aquest conte que ara us llegiré el vaig veure per primera vegada en el tauler d'anuncis d'una residència d'ancians. He pensat que seria bonic que el sentíssiu i que el poguéssiu explicar a algun dels vostres beneficiaris. Per al creient és molt consolador pensar que no ens falta mai la companyia del Senyor al llarg de tota la nostra vida, fins i tot en aquells moments tan dolorosos que ens poden fer pensar que Déu ens ha oblidat.
És un conte que ens fa reflexionar sobre la necesitat de companyia que tenim els éssers humans. Aquest és el tema que, sense anar més lluny, és el que ens mou a estar aquí: intentar alleujar les mancances de companyia. El conte també ens fa sentir que hem de ser misercordiosos com ho és el nostre Pare del cel a qui, com a fills seus inexperts i petits que som, intentem assemblar‐nos no deixant mai sols i abandonats els nostres amics desvalguts, especialment en el moments més dificils de les seves vides, donant-los sempre el suport que necessiten. Com que sé que sempre doneu el millor de vosaltres mateixos estic segura que us agradarà. El conte diu:
Una noche un hombre tuvo un sueño. En él caminaba por la playa, mientras en el cielo se iban reflejando, una a una, escenas de su vida. Ante cada escena se marcaban en la arena dos pares de huellas: las suyas y las de Dios. Cuando pasó ante él la última escena de su sueño, se dio la vuelta para mirar las huellas en la arena. Vio extrañado, y también algo enfadado, que en muchas ocasiones, en los peores momentos de su vida, solo había un par de pisadas.
En ese instante se despertó sobresaltado. Recordó el sueño con toda claridad. Claro: ya sabía lo que pasaba. Se dio cuenta de lo que había sucedido en las etapas más tristes y oscuras de su vida. Aquel pensamiento le confundió mucho e inquirió a Dios con estas palabras: «Dios mío, dijiste una vez que cuando quisiera seguirte, caminarías conmigo hasta el final. Pero he visto que en los momentos más difíciles de mi vida, cuando más te necesitaba, sólo estaban mis huellas en la arena. No entiendo por qué me abandonabas»
Hubo un momento de silencio y cuando el hombre ya no esperaba respuesta, escuchó una voz —la de Dios— que le decía: «Hijo, yo te amo. Nunca te abandonaría. En esos momentos de sufrimiento, cuando peor lo estabas pasando, no eran tus huellas las que aparecían sobre la arena. Eran las mías mientras yo te llevaba en brazos».
Aquest conte és una adaptació d'un poema brasiler.

D'altra banda i ja per acabar tan sols dir-vos que si voleu llegir el Resum de l'anterior trobada del 27 de setembre de 2016 podeu fer-ho clicant aquí

dilluns, 24 d’octubre del 2016

Sobre... Els aniversaris

Fidelitat
Sant Pau, cap al final dels seus dies, va escriure a Timoteu: 
Estimat, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l'altar. M'ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel
M'ha semblat com si aquestes paraules o unes de semblants fossin dites sempre que una persona neix per acomiadar-se del món d'on ve. Segons això, però, en aquest lloc d'on vindríem també hi hauria combats nobles per lluitar, curses que s'acaben quan naixem i un fil finíssim però molt fort que mantindria cosits els dos mons; es tractaria de la fidelitat
 

diumenge, 23 d’octubre del 2016

Sobre... La veu de la revelació

Una anomenada perpètua 
1 Co  De què us serviria això que us dic
si la meva paraula no us portava cap mena de revelació?
Citem: «El creient veu que la base de la seva fe és la revelació de Déu en la qual el Déu és l’origen i el Fill i l’Esperit Sant són les uncions d’aquest gran regal que és el Pare donant-se incessantment». És a dir, el coneixement de la revelació ens ve d’un origen donador i allò que entenem per unció és sentir la paraula d’aquest origen. La paraula és el Fill i la paraula és l’Esperit. Com veiem, no és una veu qualsevol perquè allò que revela tampoc ho és.
El capítol 43 del llibre d’Isaïes sembla dedicat exclusivament a fer-nos veure la grandesa i la trascendència d’aquesta veu. Les seves primeres paraules són aquestes:
No tinguis por, que jo t'allibero.
«No tinguis por». És una veu de benvolença que poc després ens farà saber que som fills seus:
T'he cridat pel teu nom: ets meu. Jo sóc amb tu.
En les paraules següents el Senyor ens explica quin és el motiu pel qual ens parla. El motiu és donar-nos a conèixer que ell és el nostre rescat i ens diu com som de valuosos per a ell:
Donaria Egipte per rescatar-te, Etiòpia i Sebà, a canvi teu. Ets tan preciós per a mi, tan valuós i estimat, que donaria altres homes en comptes teu, altres pobles, a canvi de la teva vida. 
I repeteix:
No tinguis por, que jo sóc amb tu.
Aquesta veu ens implica i ens arrossega dins seu quan diu que nosaltres en som testimonis directes:
Ho dic jo, el Senyor: els meus testimonis sou vosaltres i ho és també el meu servent que m'he escollit perquè comprengueu i cregueu en mi i entengueu que jo sóc.
El relat del profeta expressa la urgència d’aquesta veu. Sembla que gesticuli o que ens sacsegi per fer-nos veure que som davant d’un fet tan inaudit que no hi ha paraules per explicar-lo: que ens instaura com a testimonis seus. Aquesta veu vol que comprenguem, vol que creguem, vol que entenguem i, el que és més important, vol que prenguem consciència que és ell, el «jo sóc», el Senyor, el Pare, qui ens està parlant. Per això diu encara una vegada més:
Sóc jo, sóc jo el Senyor. Fora de mi, ningú no salva. Jo sóc el qui havia anunciat que us salvaria, el qui ho havia fet saber: jo, i no pas cap altre déu. Ho dic jo, el Senyor. Els meus testimonis sou vosaltres, i jo sóc Déu. Des de sempre jo sóc. Ningú no arrenca res de la meva mà, i allò que jo faig, ningú no ho capgira.
És una veu carregada de promeses:
Però ara el Senyor us diu això: «No recordeu més els fets passats, no penseu en les gestes antigues. Faré una nova gesta, que ja comença a despuntar. No us n'adoneu? Obriré un camí en el desert, i rierols en l'estepa. Els animals feréstecs, xacals i estruços, em glorificaran en veure néixer l'aigua en el desert i els rierols en plena estepa, perquè pugui beure el poble que m'he escollit. I aquest poble, que jo m'he format, proclamarà la meva lloança.
És una veu que diu abans d’acabar:
Doncs bé, sóc jo, sóc jo qui t'esborra les faltes. Ho vull així: no em recordaré dels teus pecats.
El capítol quinzè del llibre de Jesús fill de Sira, parlant de la saviesa, explica d’una manera lluminosa com és aquesta veu quan parla:
Els ve a trobar com una mare, els acull com l'esposa estimada des de jove. Els posa a taula el pa del coneixement i els omple el vas amb l'aigua de la intel·ligència. Es recolzen al seu braç i mai no cauen, hi confien i no queden confosos. Ella els fa sobresortir entre els seus companys i els fa parlar enmig del poble reunit, els omple de saviesa i d'intel·ligència, els cobreix amb vestits de glòria. Hi troben el goig i la felicitat i els dóna per heretat una anomenada perpètua. Sir 15

dissabte, 22 d’octubre del 2016

Sobre... El vent

Es va fent i creixent 
Així ja no serem més com criatures, no fluctuarem ni se'ns endurà el vent de qualsevol doctrina, a l'atzar del que pensa la gent, o per l'astúcia dels qui saben conduir els altres a l'error Ef 4
És una frase que diu la veritat. La meva veritat. M’explica «per activa i per passiva». Explica nítidament i de manera molt curta allò que porto anys intentant explicar i que per altra banda és tan proper a mi que tan sols m’he de girar per veure-ho. La imatge que acompanya aquest text és prou explícita. Els llibres com «vents de doctrines» han acabat estratificats i buits de tot ensenyament esperant una resposta, un nom que jo els pogués donar per l’enigma que ara són. Com és que em cauen de les mans? Des de quin punt de vista els miro per sentir això que ara sento? Els mira un cos estretament unit i lligat que no té res a veure amb ells, un cos que es va fent i creixent?

divendres, 21 d’octubre del 2016

Sobre... Gilbert Becaud

Que la vie n'a d'importance 
que pour une fleur qui danse sur le temps 

Toi qui marches dans le vent, seul dans la trop grande ville, avec le cafard tranquille du passant. Toi qu'elle a laissé tomber pour courir vers d'autres lunes, pour courir d'autres fortunes, l'important… 
L'important c'est la rose, l'important c'est la rose, l'important c'est la rose, crois-moi. 
Toi qui cherches quelque argent pour te boucler la semaine, dans la ville tu promènes ton ballant, cascadeur, soleil couchant. Tu passes devant les banques si tu n'es qu'un saltimbanque, l'important… 
L'important c'est la rose, l'important c'est la rose, l'important c'est la rose, 
crois-moi. 
Toi, petit, que tes parents ont laissé seul sur la terre, petit oiseau sans lumière, sans printemps. Dans ta veste de drap blancil fait froid comme en Bohème. T'as le coeur comme en careme, et pourtant… 
L'important c'est la rose, l'important c'est la rose, l'important c'est la rose,
crois-moi. 
Toi pour qui, donnant donnant, j'ai chanté ces quelques lignes, comme pour te faire un signe en passant, dis à ton tour maintenant que la vie n'a d'importance que pour une fleur qui danse sur le temps
Gràcies Pere! © de la imatge: P. Manubens

dimecres, 19 d’octubre del 2016

Sobre... «Sí, és aquí on vull anar!»

 Gràcies

Ja coneixeu el Josep. L'Alzheimer avançat que té amb prou feines li deixa articular una frase amb coherència. Les seves paraules es fonen a mig dir i sempre acaba dient un terrible i desesperançat «Bé, deixem-ho córrer». Per això la rutina s'ha establert entre nosaltres com un mitjancer. En els actes rutinaris és on es dóna alguna ocasió per agafar-se a una imatge, a un comentari o un record que permeti, per petit que sigui, algun tipus de comunicació. Així, la rutina ha establert que en sortir a passejar ell instintivament enfili cap a la Sagrada Família. El dimarts, però, no va ser així. En sortir del portal el Josep ho va fer en direcció contrària a la de sempre i amb molta decisió.
Vaig preguntar-li on volia anar. Quatre paraules mal dites no m'aclarien res i ell no parava de dir: —Anem, anem, per aquí.
«Per aquí» volia dir per la Gran Via: Sardenya, Sicília, Nàpols, Roger de Flor... i sempre que podia li repetia la pregunta: «Però es pot saber on voleu anar?».
A la Plaça de Tetuan li vaig dir si volia descansar una mica. Resposta: —Anem, anem.
En arribar a Girona li vaig assenyalar amb el dit on vivia jo. Resposta: —Anem, anem.
En arribar a Roger de Llúria em va assenyalar la Torre Urquinaona. Li vaig dir el nom i li vaig repetir la pregunta: Resposta: —Jo hi he estat. A dalt de tot. Anem, anem.
I així el Passeig de Gràcia —Aquest és el cine Comèdia. Jo hi he estat moltes vegades. Anem, anem—, la Rambla de Catalunya —Aquest és el cine Coliseum. Moltes. Anem, anem— fins que vàrem creuar Balmés i vem veure la Universitat. Va dir: —Jo també que volia dir que ell hi havia estudiat.
Asseguts a un banc del claustre em va començar a fer senyals. Els senyals indicaven el lloc on hi ha el seminari. —El seminari? li vaig preguntar. És aquí on volíeu anar? I em va dir un «Sí, però..» que em va fer pensar. Alguna vegada li havia dit que el lloc on jo vivia era davant la seu que el seminari té a Casp Girona. Li vaig preguntar: —Voleu saber on visc? I per fi eltan esperat: —Sí, és aquí on vull anar! va exclamar picant amb el bastó a terra.
Com vaig poder, li vaig fer entendre que jo no vivia davant del seminari del carrer de la Diputació sinó davant d'un altre i que s'havia confós. Li vaig preguntar si volia que hi anéssim. —Sí. Així doncs vem recular fins arribar al carrer Girona. —Voleu pujar? —Sí. En arribar a dalt el vaig portar al despatx on per fi va descansar satisfet assegut a la meva cadira amb el bastó entre cames i amb un somriure més ample que un pantà que indicava que havia aconseguit el que volia mentre jo trucava a la seva dona perquè no patís. De tornada no va parar de dir amb paraules que no s'entenien l'alegia que sentia i el content que estava per haver vist tot el que havia vist aquella tarda tot repetint moltes vegades la paraula «Gràcies».
Que una persona arribi a enfrontar-se amb la seva foscor més gran per, sabent que no ho podrà dir, ho acabi dient —acabi dient allò que només ell sap que s'ha de dir— em va semblar una obra tant gran que quan me'n vaig adonar em vingué un calfred immens. La gransesa de la manera que en Josep va trobar per superar-se a ell mateix i la grandesa del motiu que ho motivà: el voler mostrar-me la seva amistat i el seu agraïment,
Quan vaig arribar a casa no vaig opar i al llit, pensant en tot això, em va pujar la febre: no em mereixia el regal que en Josep m'havia fet.

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Sobre... El banquet amagat

Allà on el secret del Pare i el nostre es troben 
Començarem amb una lectura una mica llarga de l’evangeli de sant Mateu:
Jesús digué als seus deixebles: Mireu de no fer el bé davant de la gent perquè ho vegin ja que així no podríeu esperar la recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan dónes als qui ho necessiten, no ho anunciïs a toc de trompeta, com ho fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers perquè tothom els alabi. Tu, quan ajudes els altres, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi secret. El teu Pare, que veu tot el que és secret, t'ho recompensarà. I quan pregueu, no feu com els hipòcrites que els agrada plantar-se drets a les sinagogues. Tu, quan preguis, tanca't amb pany i clau i prega el teu Pare present en els llocs més amagats i ell, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. I quan dejuneu no feu un posat trist com els hipòcrites que es desfiguren la cara perquè tothom noti que dejunen. Tu, quan dejunis, renta't la cara i posa't perfum perquè la gent no sàpiga que dejunes, sinó només el teu Pare, i ell, per a qui no hi ha secrets, t'ho recompensarà». Mt 6
«El Pare veu el secret». Per què hi ha aquesta sintonia entre el Pare del cel i tot allò que és secret, amagat o recòndit? Per què té aquesta afició? Crec que és pel fet que el Pare no té res a veure amb el soroll que ens porta a quedar bé. El Pare és el contrari d’allò mediàtic: del soroll, de l’esvalot, de l’aldarull o de l’enrenou i perquè, recordem-ho:
Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l'home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. Mt 13
El text de sant Mateu que hem copiat en començar remarca cinc vegades la importància del secret: Que no ho vegi la gent. No ho anunciïs a toc de trompeta. Que una mà no sàpiga el que fa l’atra. Que el teu gest quedi en el secret i Quan preguis tanca't amb pany i clau.
El salm 139 és tan explícit en la descripció d’aquest espai d’intimitat que no caldria dir res més. Recordem dos fragments:
Senyor, heu penetrat els meus secrets i em coneixeu, vós sabeu quan m'assec i quan m'aixeco; descobriu de lluny estant els meus propòsits, sabeu prou bé si camino o si reposo, us són coneguts tots els meus passos.

Vós heu creat el meu interior, m'heu teixit en les entranyes de la mare. Res del meu cos no us passava per alt quan jo m'anava fent secretament, com un brodat en el fons de la terra. Els vostres ulls em veien abans d'estar format, i els anys que em destinàveu eren tots escrits en el vostre llibre, abans que n'existís un de sol. 
I és que Déu mateix, diu el profeta Isaïes, ens té secrets i amagats des de sempre sota l’ombra de la seva pròpia mà:
T'he posat als llavis les meves paraules, t'he amagat a l'ombra de la meva mà per plantar de nou el cel i fonamentar la terra, per dir a Sió: Ets el meu poble. Is 51
El Pare comporta el seu propi món de veracitat, de silenci i de pau assossegada. Tot això és el contrari de l’escaparat ja que la pau i el goig interior en aquesta unió del Pare amb el secret no necessita cap aparador sinó tan sols allò que és propi del pas del Pare per aquest món, és a dir, una nova dimensió, la dimensió trinitària.
Hi ha un cansament en la dimensió nostra de cada dia i, amb el secret, Jesús ens demana que siguem radicals i donem un pas de frontera si allò que realment ens mou és la participació en la unció santa. Sant Pere, per exemple, dona aquest pas quan reconeix la veritat:
Simó Pere li respongué: —Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.  Mt 16 
Però tornem a la pregunta: «Per què el Pare del cel té aquesta fal·lera per les coses amagades, pel secret, per obrir una porta, per entrar i acte seguit tornar-la a tancar?»
Una altra resposta la podem trobar quan Simeó després de veure el que acabaven de veure els seus ulls el dia que Jesús fou presentat al temple, digué a Maria:
Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d'altres s'alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.  Lc 2
El Pare sap com és d’important per a nosaltres que els sentiments que tenim amagats en els nostres cors es revelin perquè tots en tenim i perquè ell és precisament allà. Jesús diu:
Perquè no hi ha res amagat que tard o d'hora no sigui descobert, ni res d'obscur que tard o d'hora no sigui conegut i entès Lc 8 i 12
Sant Lluc cita aquestes paraules dues vegades que també recullen sant Marc i sant Mateu en els seus evangelis. No són, doncs, paraules qualssevol.
Jesús ens esperona a entrar en el secret i en l’amagat perquè, més enllà de totes les pors que puguem tenir abans d’entrar-hi coneguem allò que allà se’ns ha de revelar personalment i que ens cal saber per la nostra salvació.
Com anem veient el tema d’aquesta reflexió es va engrandint però el seu punt de partida és molt senzill: es tracta de l’aparentment estranya constatació que el Pare del cel té deler per tot allò que és secret perquè ens invita a una operació que l’Apocalipsi escenifica d’una manera insuperable:
Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. Ap3 
I és que a dintre, quan s’ha travessat el secret ¿sabeu què hi ha? Hi ha una cosa que de tan bona desconfiem que pugui ser possible. Hi ha el sopar, el banquet i això de tan gros és inimaginable. Hi ha la cena que recrea y enamora.
Allò que no és secret és el soroll, l’enraonada interminable i mediàtica en el sentit de buscar l’èxit. El soroll és manca de veracitat i de santedat. El Pare és veritable i sant perquè acull, agombola i estima els que es fan una sola cosa amb l’Esperit quan en són ungits. Els apòstols eren plens de l’esperit. Recordem la silenciosa processó dels apòstols i Maria quan «tots ells assistien constants i unànimes a la pregària». L’esperit no fa soroll perquè és el món amagat del Pare on ens trobem amb el silenci, amb l’amor primordial, amb la bondat infinita i on se senten molt clars els copets a la porta del nostre cor, allà on també hi ha la persona que és molt lluny de nosaltres però que la sentim a tocar, allà on hi ha els qui es deixen portar, els que confien, treballen i s’atansen. Atansar-se a Déu no és pecat: és veritat. És anar humilment de genolls a la recerca de l’Esperit i de la veritat: Déu meu, salvador meu!
Sant Joan posa en boca de Jesús aquestes paraules:
Arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.  Jn 4 
El llenguatge humà és limitat i per fer-se entendre utilitza sovint els «tu-jo» o els «aquí-allà» que d’entrada ens indiquen una separació i una distància. La pregària o l’adoració també els utilitza. Diu: «Tu, Pare» i «vingui a nosaltres», diu: «Allà al cel» i «Aquí a la terra». Per això Jesús parla d’una altra mena d’adoració que no sigui de llenguatge i que no es pot donar si no és en el secret on les paraules de la pregària que ell ens ensenyà són Esperit i són vida. Tan sols en el secret ens podem fondre amb Déu, només allí el podem veure cara a cara.
Vegem ara el salm 16 quan diu:
Senyor, heretat meva i calze meu, vós m'heu triat la possessió; la part que m'ha tocat és deliciosa, m'encisa la meva heretat Sl 16
El salmista es troba en una situació semblant a la què hem descrit. Després de visitar el secret i després de la visita que en ell ha rebut, quines paraules hauria d’utilitzar per parlar-ne que no fossin simples «tu-jo»?
El salmista parla des de dins d’una manera absoluta, de cara a cara. En el secret li està parlant a Ell. El salmista tan sols és, ara ho sap, possessió seva, del Senyor. L’ha vist vivent dintre de la seva persona, en el secret. Tot ell queda transformat i per això des d’aquest seu secret ens diu:
El meu cor se n'alegra, en faig festa tot jo, joia i festa a desdir davant vostre; al vostre costat delícies per sempre.
Per què hi ha l’Eucaristia? Perquè Jesús ens convida a sopar. Sopar és la paraula exacte. No diu ni esmorzar ni dinar ni menjar. Es tracta del mateix i únic sopar sant de sempre que es repeteix tantes vegades com ens atrevirem a allunyar-nos dels motlles del món per entrar en el nostre secret interior.
També des del més íntim i silenciós, des del secret de les seves entranyes dues veus van canviar el món cantant d’alegria:
Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva i Elisabet cridà: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Lc 1. 
Sembla que aquí ens estiguin parlant directament les entranyes secretes i inaudibles d’Elisabet i de Maria. Parlen i salten i canten el secrets de les seves entranyes i aquesta veu arriba fins a nosaltres. Darrera les portes del secret sempre hi ha una veu. El secret mai està deshabitat.
Sant Pau diu:
Desitjo que els seus cors siguin confortats i que, estretament units en l'amor, arribin a la riquesa d'una comprensió plena, al coneixement del designi secret de Déu, que és el Crist. col 2
Per això Déu vol que entrem a habitar el secret. Perquè coneguem el seu designi que també és secret: és Crist. En Crist és on, el secret del Pare i el nostre, es troben.

dissabte, 15 d’octubre del 2016

Sobre... La revelació

Revelacions

Per començar, doncs, ens farem aquesta pregunta: «Us imagineu que ningú no ens hagués revelat mai res?» Que ningú, per exemple, no ens hagués dit que això era una pedra? Ens hauríem quedat sense el seu coneixement. Viuríem desconeixent una cosa tan important com és que una pedra sigui una pedra. Seria terrible perquè mai podríem saludar-la dient-li «Hola germana pedra».
La revelació treballa amb el supòsit, doncs, que és millor conèixer a no conèixer i com a característica seva podríem destacar que la mou un desig donador que consisteix a voler compartir amb nosaltres les meravelles de la creació no quedant-se aquests tresors només per a ella. Ens els vol revelar perquè també nosaltres siguem una lloança de la grandesa que ells són.
Arribats aquí potser algú ens podria preguntar: «Hi ha, però, algun tipus de revelació que vagi una mica més enllà de les coses del món?». Sant Pau ens proposa que fem la pregunta d'aquesta manera:
Suposeu, germans, que jo us vingués a trobar i us parlés en llengües: de què us serviria, si la meva paraula no us portava cap mena de revelació, de coneixement, de profecia o d'ensenyament? 1 Co 14
Sant Pau ens diu que és la paraula la qui porta la revelació. Preguntem: —«Quina és la revelació que porta la paraula de Pau?» La resposta la podem trobar a molts llocs però de la mà de sant Joan és especialment curta i precisa:
Revelació de Jesucrist, que Déu li donà perquè fes conèixer als seus servents allò que aviat s'ha de complir. Jesucrist envià el seu àngel per comunicar-la a Joan, el seu servent Ap 1
D'aquestes paraules llegides des d'un punt de vista purament humà podríem concloure que «revelar», «fer conèixer» i «comunicar» són sinònims de «revelació» si no fos que estem parlant de Jesús, el fill de Déu viu, donant-se en aquesta revelació que li ha estat donada pel Pare. Déu mateix la hi ha donat perquè ens la doni a nosaltres. Pregunta: —Quina és aquesta revelació? Resposta: —Que hi ha una cosa imminent, a punt d’esclatar, de manifestar-se i que aviat s'ha de complir. Que no és una cosa anònima o general sinó una cosa personal que algú comunica personalment a la persona concreta de Joan que vol dir a nosaltres. —Quina és aquesta cosa?  
Per respondre ens trobem que, de nou, hi ha molts textos que l'expliquen —tota la sagrada escriptura és revelació en estat pur— però n'hem triat un. Es tracta de la carta de sant Pau als cristians d'Efes. Escoltem a poc a poc la revelació d'allò que ens és revelat i com ens és revelat. La carta comença dient:
Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel
«Beneït», «ens ha beneït» i «tota mena de benediccions». Amb aquestes tres frases ja n’hauríem de tenir prou per entendre l’abast d’allò que se’ns està revelant perquè aquestes paraules tenen el poder d'instaurar-nos immediatament dins mateix del regne de la veritat, de l’amor i de la vida i aquesta és la revelació més important: que ja som dins del Pare que tant ens estima, que ja hi érem. Aquesta triple benedicció inicial de sant Pau és com un dibuix de la revelació lluminós i de gran bellesa.
Ens elegí en ell abans de crear el món
«Ens elegí en ell». Els eterns perquès que poden generar preguntes com Quin és el sentit de la meva vida? aquí tenen una explicació senzilla i breu: Ell ens elegí. Era cosa d'Ell i no de nosaltres i per això podem dir que ell mateix és aquest sentit.
Perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat.
Només als sants els és revelada la raó o el logos pel qual les coses són així i com acabem de veure la raó no és altra que una raó d'amor. «Per amor ens destinà». El nostre destí, el destí de la nostra vida ens ha portat ni més ni menys que fins a avui i fins aquí on som: Som fills seus. El llibre de Jesús fill de Sira ens explica com els és revelada als sants aquesta raó o aquest logos i quina és la seva manera de procedir:
Els ve a trobar com una mare, els acull com l'esposa estimada des de jove. Els posa a taula el pa del coneixement i els omple el vas amb l'aigua de la intel·ligència. Es recolzen al seu braç i mai no cauen, hi confien i no queden confosos. Ella els fa sobresortir entre els seus companys i els fa parlar enmig del poble reunit, els omple de saviesa i d'intel·ligència, els cobreix amb vestits de glòria. Hi troben el goig i la felicitat, i ella els dóna per heretat una anomenada perpètua. Sir 15 
L'himne de sant Pau segueix:
En ell, hem estat rescatats amb el preu de la seva sang. Les nostres culpes han estat perdonades. La riquesa dels favors de Déu s'ha desbordat en nosaltres
En aquestes dues frases sant Pau ens revela tres coses grans: la creu, el perdó i els favors de Déu desbordant-se en nosaltres i ens explica com aquestes tres coses actuen de manera viva en l'operació de rescat que el Senyor ha disposat per nosaltres a fi que no visquem mai més sols.
Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola que havia pres en ell mateix, per executar-la quan els temps fossin madurs: ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra. 
«Ell ens ha concedit» vol dir que ens ha revelat que a partir d'ara ja mai més no deixarem de reconèixer en nosaltres «tota aquesta saviesa i penetració que tenim».
I notem, ja per acabar, com sant Pau ens ha estat donant al llarg de la carta la revelació de l’Església de la mà d'aquests set pronoms: ens ha beneït, ens ha elegit, ens ha destinat, ens ha concedit, ens ha fet conèixer. Ens... ha fet Església perquè volia que fóssim lloança de la seva grandesa fins que, aleshores, serem lloança de la seva grandesa.
— — — — 
Santa Teresa dóna testimoni de la «petita revelació» que soposà per a ella escriure el llibre de Las Moradas. En l'encapçalament parla de la ganancia que es entenderla y saber las mercedes que recibimos de la revelació de Déu:
Moradas Primeras. Capítulo 1. En que trata de la hermosura y dignidad de nuestras almas. Pone una comparación para entenderse y dice la ganancia que es entenderla y saber las mercedes que recibimos de Dios y cómo la puerta de este castillo es la oración.
El punt primer comença amb aquestes paraules:
Estando hoy suplicando a nuestro Señor que hablase por mí porque yo no atinaba a cosa que decir ni cómo comenzar a cumplir esta obediencia, se me ofreció lo que ahora diré, para comenzar con algún fundamento.
El punt segon diu: 
No es pequeña lástima y confusión que, por nuestra culpa, no entendamos a nosotros mismos ni sepamos quién somos. ¿No sería gran ignorancia que preguntasen a uno quién es y no se conociese ni supiese quién fue su padre ni su madre ni de qué tierra? Pues si esto sería gran bestialidad, sin comparación es mayor la que hay en nosotras cuando no procuramos saber qué cosa somos, sino que nos detenemos en estos cuerpos, y así a bulto, porque lo hemos oído y porque nos lo dice la fe, sabemos que tenemos almas. Mas qué bienes puede haber en esta alma o quién está dentro en esta alma o el gran valor de ella, pocas veces lo consideramos; y así se tiene en tan poco procurar con todo cuidado conservar su hermosura: todo se nos va en la grosería del engaste o cerca de este castillo que son estos cuerpos
La revelació consistiria en la visita de estos más que bienes com un sol que ve del cel para procurar con todo cuidado conservar su hermosura

dimarts, 11 d’octubre del 2016

Sobre... Allò que passa

ὡς μὴ, os me: com si

Fórmula aplicable a la major part de situacions: els qui tenen muller que visquin com si no en tinguessin, els qui ploren com si no ploressin, els qui compren com si no tinguessin res, els qui treuen profit d'aquest món com si no en traguessin, els ateus com si no ho fossin i els creients com si no creguessin. Sí, és una formula de gran abast. Els seus braços són tan amples que abracen tothom de nord a sud. Si algú, per exemple, que s’autoqualifiqués d’ateu apliqués la fórmula de sant Pau —sapigueu que aquest món passa— ara podria estar cantant feliç, tranquil i content algun himne amb nosaltres aquí a la capella.
El fragment sencer diu:
Vull dir, germans, que el temps s'acaba. D'ara endavant, els qui tenen muller, que visquin com si no en tinguessin; els qui ploren, com si no ploressin; els qui estan contents, com si no ho estiguessin; els qui compren, com si no tinguessin res; els qui treuen profit d'aquest món, com si no en traguessin gens. Sapigueu que aquest món passa 1 Co 7

dilluns, 10 d’octubre del 2016

Sobre... La infantesa espiritual

«Recordeu la primera vegada»
—La recordeu? Recordeu, per exemple, quan us vau enamorar la primera vegada?
—Sí, però també recordem que ens deien que «L’enamorament passa, ja ho veuràs».
—Recordeu quan vau conèixer un amic?
—Sí. Tot eren flors al començament fins que amb el pas del temps la confiança...
Sant Pau es queixa d’una cosa semblant als cristians de Galàcia:
Em vau acollir com si fos un àngel de Déu o Jesucrist mateix. Què en queda de la benaurança que aleshores —la primera vegada— actuava en vosaltres?
Sí, aquest és el tema perquè aquesta «benaurança» —o aquell primer enamorament, o aquella primera amistat— van ser un tresor que amb el pas dels anys hem deixat arreconat. I és que aquesta benaurança ens havia estat donada com un regal únic que havia de durar tota la vida i d’això es queixa l’apòstol perquè romandre-hi, diu, és l’únic possible, necessari i beneficiós i no com vol el món. «Aquest abaixar-se —aquest infantilisme segons el món— és elevar-se» sembla dir-los...
I perquè tot això té una significació molt alta Sant Pau desitja que els gàlates tornin el més aviat possible a aquell «principi» perquè com tot principi també és molt a prop del Principi dels principis i perquè aquest és el lloc de la veritat. «Al principi» els gàlates es van comportar com nens —ho eren— i així és com els volia sant Pau perquè així també ho vol Jesús i perquè aquesta és la única manera d’accedir a llocs prohibits a tots els qui no ho són.
«Recordeu la primera vegada». La grandesa d’aquestes quatre paraules la trobem en la desesperació, la ràbia, la impotència i el dolor que sentia Pau per no saber com fer-s'ho perquè se n’adonessin.
Voldria ser ara mateix al costat vostre i trobar el to adequat, perquè no acabo de saber com parlar-vos.
«Trobar el to adequat». En la infantesa espiritual com en tota mena d’infantesa el to amb el que es diuen les coses és el tot. Aquest és el fragment sencer de la carta:
Germans, personalment no m'heu faltat en res. Però ara us ho prego: comporteu-vos com jo, que jo també em vaig comportar com vosaltres. Recordeu que la primera vegada us vaig anunciar la bona nova amb motiu d'una malaltia, i no em vau menysprear ni vau mostrar cap repugnància, tot i que el meu estat físic era una prova per a vosaltres. Ben al contrari, em vau acollir com si fos un àngel de Déu o Jesucrist mateix. Què en queda, doncs, de la benaurança que aleshores actuava en vosaltres? Jo mateix dono testimoni davant vostre que, si haguéssiu pogut, us hauríeu arrencat els ulls per donar-me'ls. ¿M'he tornat ara enemic vostre perquè us dic la veritat? Mireu que us van al darrere amb mala intenció: volen que us allunyeu de mi i que aneu darrere d'ells. Però el que és bo és que aneu darrere el bé sempre, i no solament quan sóc entre vosaltres. Fills meus, sento dolors de part com si us tornés a infantar, i no els acabaré fins que Crist no quedi format en vosaltres. Voldria ser ara mateix al costat vostre i trobar el to adequat, perquè no acabo de saber com parlar-vos. Ga 4

diumenge, 9 d’octubre del 2016

Sobre... Un salt

Anònim i gratuït

Un dia mentre descansàvem davant de la Sagrada Família vam contemplar una cosa que val la pena explicar. Davant nostre sempre tenim els turistes que es fotografien o s’autofotografien. Aquella tarda vaig observar una cosa que no havia vist abans. Es tractava d’un noia que, prop de la vorera, no parava de fer salts. Ho feia una i altra vegada, de dalt a baix i de baix a dalt. Ho feia amb soltura i elegància i quan la corba del salt aconseguia la seva màxima altura —davant la façana de la Passió— estirava els braços cel amunt. Per la pràctica que tenia a esquivar els nombrosos obstacles es veia que no era la primera vegada que ho havia fet i per això em vaig girar buscant qui pogués estar filmant-la però no vaig veure ningú. Tot era gent que després dels corresponents selfies marxava per deixar a pas a d’altres. Això volia dir, volia dir... Què volia dir?
Ho vaig interpretar d’aquesta manera: aquell salt quedava immortalitzat per moltíssimes cambres. La seva imatge voltaria per tot el mon nombroses vegades i seria un regal de fons, anònim i gratuït, per a totes les fotografies que l’haurien captat. Anònim i gratuït: un àngel? Per què no?

dissabte, 8 d’octubre del 2016

Sobre... Montserrat

Petita crònica
El mossèn m’ha demanat que faci una petita crònica de com va anar el viatge-ofrena-de-curs de la parròquia a la Moreneta però m’ha dit que, sisplau, fos molt-molt curta ja que era pel Full Verd. Després de rumiar he escrit una sola paraula que és aquesta: 
—Sí! 
Que vol dir: «Sí: que el curs d’enguany sigui tan intens i meravellós com el de l’any passat. Sí: que el blau mantell de la Mare de Déu ens aixopugui com ho ha fet fins ara.perquè ha arribat l'hora de la fe i ja no necessitem mainaderes. perquè ho hem confirmat: efectivament, som hereus de les promeses. Sí: la paraula preferida de Maria... 
Total: cent-trenta-una paraules que podien haver estat una de sola
 

divendres, 7 d’octubre del 2016

Sobre... Espais no trepitjats

L’olor humida de la tardor 
Pel fet que pràcticament no són trepitjats per ningú, als separadors de la via de bicicletes es creen un espais que són tot el verge que pot ser un espai a una ciutat. Moltes vegades estic temptat d’apropar-m’hi fins arribar a percebre l’olor humida de la tardor
 

Sobre... La fe i la llei

La instauració 
Segons l'Escriptura, «viurà el qui és just perquè ha cregut», en canvi la llei no és qüestió de fe, sinó de complir-la, ja que, també segons l'Escriptura, «només viuran els qui la compleixen».

Segons les ordenances, per exemple, qui travessa un carrer fora del pas de peatons ha comès una infracció. Recordeu els «Aranzadi»? Aquells interminables volums gruixudíssims que actualitzaven les lleis i que els advocats havien de ser experts en consultar-los? Tot eren lleis. Impossible complir-les totes i si era per desconeixement això no comptava. No podíem dir: «És que no ho sabia» perque la llei sí que ho sabia. És una situació cruel, sense misericòrdia i que sant Pau titlla molt exactament de maledicció.
Les coses van canviar després de la revelació de Jesús. És com si els digués als pobles no jueus: «Tothom sap que la llei és impossible de complir-la tota. Us heu preguntat d’on ens ve aquest saber? Evidentment ha de ser d’un lloc que no és la llei. Tothom posa en entredit el valor suprem de la llei perquè en fons del seu cor sap que hi ha una altra cosa que mira, veu i que està per damunt la llei. La llei, doncs com una negació d’aquesta afirmació prèvia. I quina és aquesta cosa prèvia? La fe
Probablement en el temps de Pau encara no s’havien donat tantes voltes a aquesta paraula i per això devia ser més clara. Els hebreus en diuen batāh —esperar confiadament— o amān —mantenir-se fidel a— que equivaldrien a élpis i pístis respectivament.
El mèrit de Pau altre cop és el d’haver sabut trobar paraules entenedores —reveladores—pel fons del cor dels pobles no jueus que ens situen en un «abans dels temps» —a Abraham—. Es tracta del regne de la veritat, de l’amor i de la vida. Però no només conceptualment. Els pagans segur que també devien pensar com nosaltres que aquestes tres coses són molt boniques i encomiables però sant Pau en parla d’una manera forta. Parla de la seva instauració. Diu: «s’ha complert»
La benedicció d'Abraham, destinada a tots els pobles, s'ha complert per Jesucrist, i hem rebut per la fe l'Esperit que Déu havia promès
El fragment de la carta sencer diu:
Germans, sapigueu que els fills d'Abraham, ho són per la fe. L'Escriptura preveia que Déu faria justos per la fe els pobles no jueus; per això anuncià a Abraham la Bona Nova que per ell «serien beneïts tots els pobles». I és per la fe, que són beneïts amb Abraham, el creient. Perquè als qui es refien de la pràctica de la Llei, més aviat els amenaça una maledicció, ja que l'Escriptura diu: «Maleïts els qui no compleixen tot el que hi ha escrit en aquesta Llei». Ara bé, per la Llei ningú no és just davant Déu, perquè, segons l'Escriptura, «viurà el qui és just perquè ha cregut», en canvi la Llei no és qüestió de fe, sinó de complir-la, ja que, segons l'Escriptura, «viuran els qui la compleixen». Crist, per rescatar-nos d'aquella maledicció de la Llei, va acceptar per nosaltres una maledicció, tal com diu l'Escriptura: «Tot home penjat en un patíbul és un maleït». Així la benedicció d'Abraham, destinada a tots els pobles, s'ha complert per Jesucrist, i hem rebut per la fe l'Esperit que Déu havia promès. Ga 3

dijous, 6 d’octubre del 2016

Sobre... Els insensats

«—Avi...» 

—Avi, què vol dir insensat?
—Vol dir algú fascinat o captivat o seduït o atret o encantat o encisat o ullprès o enardit o animat o avivat o incitat o exaltat o encoratjat o agullonat o estimulat o esperonat o induït o il·lusionat o engrescat o abrivat o inflamat o enfervorit o apassionat o escalfat o desvetllat o enamorat o emocionat o interessat o embriagat o transportat o fanatitzat o meravellat o embadalit o extasiat per tot allò que no faci el cas
—I què és allò que fa el cas?
—Sant Pau és taxatiu: «Qui us ha pogut fascinar, després que jo us havia posat davant els ulls la figura de Jesucrist clavat en creu?» 

dimarts, 4 d’octubre del 2016

Sobre... La voz a ti debida

Quítate ya los trajes 
Pedro Salinas a La voz a ti debida (1933) escriu amb versos:
Para vivir no quiero islas, palacios, torres. ¡Qué alegría más alta: vivir en los pronombres! Quítate ya los trajes, las señas, los retratos; yo no te quiero así, disfrazada de otra, hija siempre de algo. Te quiero pura, libre, irreductible: tú. Sé que cuando te llame entre todas las gentes del mundo, sólo tú serás tú. Y cuando me preguntes quién es el que te llama, el que te quiere suya, enterraré los nombres, los rótulos, la historia. Iré rompiendo todo lo que encima me echaron desde antes de nacer. Y vuelto ya al anónimo eterno del desnudo, de la piedra, del mundo, te diré: «Yo te quiero, soy yo».
Pedro Salinas fa un retrat molt bonic d'aquest viure en i de la paraula —los pronombres— que als cristians tant de corcoll ens porta. Sí, una alegria molt gran
Ep, Josep Maria, quina alegria!  
«És molt maco aquest poema em va escriure MM perquè recorda l'alegria de desfer-se de tots els bens de sant Francesc d’Assís del qual avui celebrem la seva festa» 

Sobre... Una balança

Ara i abans 
Després me'n vaig anar a Síria i a Cilícia. Les comunitats cristianes de Judea no em coneixien personalment. Només sentien dir que l'antic perseguidor ara anunciava la fe que abans havia intentat de fer desaparèixer i en donaven glòria a Déu. Ga 1

Ens imaginem aquest «ara» i aquest «abans» com dos plats d’una balança. Tant pesava l’abans, tant pesarà l’ara. Hi ha un pes «objectiu» damunt els plats. Sant Pau en diu «zel» i efectivament és de creure que tant zelós era ara com abans. Però també en diu «fe»: «la fe que abans havia intentat fer desaparèixer». I «revelació». I «veritat». I és com si la veritat sortís a la llum «demostrant-se a ella mateixa» pels subtils moviments del fidel. Abans Pau la perseguia i ara l’anuncia. El moviment d’aquesta frase fa que posem l’atenció en una cosa que tant abans com ara era aquí tot i que invisible: només en tenim coneixement pel fidel. És difícil parlar-ne, doncs. Sant Pau tractava de trobar un llenguatge entenedor, lògic i pensable per a tothom però especialment pels pagans. Per això d’aquest «pes» en diu zel o fe o revelació o veritat. 
La gent habituada a l’argot religiós —sant Pere— titllava el llenguatge de Pau de complicat i dur com un roc però els pagans trobaven diàfana la seva manera d'explicar-se

dilluns, 3 d’octubre del 2016

Sobre... Anar i no no-anar

El lloc de revelació
Si algú us anunciava un evangeli diferent del que vau acollir, que sigui proscrit. La Bona Nova que us vaig anunciar no ve dels homes: l'he rebuda per una revelació de Jesús Ga 1 

Ningú, ni el mateix Pau, podria sostenir-se en aquesta afirmació en tant que construcció lògica i ell mateix ens explica el perquè: perquè no és seva, perquè l’ha rebuda d’algú altre. En tant que no la torni a rebre gratuïtament d’aquest algú altre no en podrà tornar a dir res i si en digués alguna cosa la traïria. Estem a les mans, doncs, de la revelació d'allò que sigui la vida. Estem a les mans de qui això revela que també podria no revelar: ell ho pot tot! Ben mirat, doncs, tan sols vivim de caritat. Som aquells pobres en cadira de rodes davant d'una església demanant caritat i com ells també som mal vistos. «L’anunci no ve dels homes»: l’anunci no ve de ningú. L’anunci ve quan ve i prou. Quan aquest anunci ve és diàfan i inconfusible. Res no l’iguala. Per això anem perduts i un somriure amarg se’ns escapa quan recordem que potser alguna vegada havíem pensat saber-ne alguna cosa. Malgrat tot, però, tampoc podem deixar d’observar que anem i que no «no-anem». Cap on? Sabent això que ens acaba de dir l’apòstol ¿podem dir que anem a cap altre lloc que no sigui aquest lloc de revelació al qual, però, no podem anar perquè no depèn de nosaltres?

diumenge, 2 d’octubre del 2016

Sobre... Posar-se a caminar tot parlant

Res no és cap cosa qualsevol 

Per entendre una cosa a fons caldria fer-ho amb una lentitud i una meticulositat impossibles d’imaginar.
En primer lloc caldria que ens remuntéssim fins a portar a la nostra consciència el primer pas d'aquesta cosa o de qualsevol acte: l’espurna amb la qual s’obre aquest procés
Aquest procés se situaria en el pont que va des d’aquell moment previ i prehistòric quan encara no hi havia res fins a quan comença la cosa pròpiament dita. Aquest moment es caracteritza per una vaga i indefinible voluntat de començar i que verbalitzem amb un «m'hi vaig posar»
Tenim, doncs, que un «es posa a». Abans no s’hi havia posat però ara s’hi posa i en aquest posar-s’hi hi trobem el moviment. Un es posa, per exemple, a caminar
Tot i que aquesta decisió i aquest acte de caminar ja són prou importants per ells mateixos encara ho seran més si això no ho fem sols sinó en companyia d’algú
El fet que aquest «un» vagi acompanyat vol dir que probablement aviat hi entraran en escena les paraules i la comunicació. Generalment un es posa a caminar amb algú altre tot fent-la petar
El tema que ara es desplega a la nostra consideració és el de la dinàmica. Efectivament, la dinàmica del «posar-s’hi», la dinàmica del «caminar» i la dinàmica de les «paraules» que es diuen en aquesta comunicació
L’escena es va obrint i aviat podríem fer un guió amb els temes que fins aquí han sortit. També pot ser que en la comunicació s'hi doni, per exemple, alegria, tristesa o estupor o fins i tot aturades per emfatitzar algun «—Com és que no ho saps?» 
Si la conversa és objecte d’un mínim grau d’interès convindrem que no tractarà de coses qualssevol. No es parlarà, per exemple, de política, del temps o de la collita. Per provocar aquestes guspires d’atenció qui sap si acompanyades de gesticulacions, el tema de la conversa ha de ser prou gran 
Fins aquí tindríem un bonic i petit guió que qualsevol director ens traduïria fàcilment a imatges plenes del color i del dinamisme propis de la vida mateixa mentre és viscuda d’una manera particularment viva o gens somorta 
Arribats aquí, doncs, seria bo de recapitular en el que portem dit per contemplar com hem parlat de l’acte de posar-se a alguna cosa i que aquesta cosa ha estat caminar i que aquest caminar no ha estat solitari i que l'acompanya una conversa encesa 
Fins aquí tot és clar però a això tan corrent com és un fragment intrascendent d'un caminar qualsevol d’unes persones qualssevol en un indret qualsevol enceses d’una vida que no és gens qualsevol perquè té la peculiaritat de ser viscuda per algú que aneu a saber si va tropessar amb una pedra tot alçant la vara amb el braços estesos al cel mentre exclamava: «—A ell, però, no l'han vist pas!» 
Fins aquí, com deia, tot està clar però encara hi falta una cosa que si el guionista no la té clara no en farà mai cap bon guió. Aquesta cosa és el sentit. Sí, en qualsevol cosa cal trobar-hi el sentit o no és cap cosa
El sentit sol obrir-se inesperadament i quan menys t'ho esperes en un esdeveniment ordinari, quotidià i intrascendent. Aquella preciosa margarita que de sobte pren la nostra mirada o aquella pedreta que cau justament damunt la nostra sabata o aquell llampec o aquella fotesa de no res que és partir un pa pot arribar a obrir-nos els ulls per fer-nos reconèixer la grandesa d’allò que acaba de passar
I precisament això és el que ens explica sant Lluc: Jesús es posà a caminar amb ells tot comentant les escriptures però no el reconegueren —no reconegueren la vida— fins que va partir el pa. Lc 24 
Jesús es val de les paraules de Lluc mentre Lluc es val de les de Jesús per revelar-nos alguna cosa enlloc de no fer-ho i aquesta cosa tan gran i tant frapant és la vida mateixa
Fins aquí no hem fet més que un petit esbós amb molta menys lentitud de la que caldria d'un procés anomenat revelació i pel qual mai estarem prou agraïts a qui ens l'ha donat
És cert que molts diuen que sóc massa complicat en les meves explicacions, que tot plegat és més simple, que la vida és senzilla, que el missatge ha de ser curt, agradós, gentil, bondadós, amable, cordial, franc, cortès, atent, simpàtic, benvolent, bonhomiós, tractable i entenedor com un anunci i que de tan voler treure-li punta a això de pensar s'arriba a no entendre de què s'està parlant però jo no puc fer veure que no he sentit el que he llegit que vol dir el que diu i que ho fa per alguna rao
El profeta Habacuc escriu: «Senyor, per què em fas veure tanta injustícia? Per què et mires de lluny l'opressió, mentre jo he de presenciar destruccions i violències?» Em quedo dret en el meu lloc de sentinella, estic a l'aguait a la meva talaia, per veure què em respondrà el Senyor i què li puc respondre jo sobre la meva queixa i el Senyor m'ha respost així: «Escriu el que jo et revelo, grava-ho sobre unes tauletes perquè es pugui llegir sense entrebancs. No és encara el moment que es compleixi, però vola cap al terme i no fallarà. Espera-ho, si és que triga; segur que vindrà sense retard».  Ha 1-2