dimarts, 31 de maig del 2016

Sobre... «Reconocer a Dios en todas las pequeñas cosas»

Júlia obre la reunió de voluntaris del dimarts 31de maig amb aquestes paraules:

Una història de miracles

Intentaré resumir-vos un conte
El personatge principal és un savi que té fama de miracler i és visitat per un home ric, terratinent que l’afalaga pel seu poder de fer miracles i li demana que en faci un davant ell. El savi li contesta:  
«Esos milagros los hace Dios; yo sólo le pido que conceda un favor para el enfermo o para el ciego; y todo el que tenga suficiente fe en Dios puede hacer lo mismo.»  
Continua el terratinent demanant-li que li’n mostri un. El savi li diu:  
«¿Esta mañana volvió a salir el sol?...Pues ahí tienes un milagro, el milagro de la luz» 
El terratinent no es contenta i vol un miracle de debó i li proposa que sani un cunill ferit que troven a la vorera del camí. El savi continúa dient-li:  
«¿Quieres un milagro de verdad? ¿No acaba de dar a luz tu esposa hace unos días?....Ahí tienes el segundo milagro, el milagro de la vida.»  
Com encara no queda satisfet i el terratinent vol veure un vertader miracle, el savi li proposa aquest tercer:  
«¿Acaso no estamos en época de cosecha? ¿No hay trigo y sorgo donde hace unos meses sólo había tierra?» 
El terratinent creu que no s’ha explicat bé però el savi li diu que sí, que entén el que vol però que lamenta decebre’l però que no pot fer-hi res més. Després d’anar-se’n el terratinent, el savi agafà el cunill ferit i el sanà. Un jove deixeble que ho havia presenciat tot li preguntà perquè havia refusat sanar el cunill en presencia de l’home i ho feia ara que havia marxat. Aquesta va ser la seva resposta:  
«Lo que buscaba no era un milagro, sino un espectáculo. Le mostré tres milagros y no pudo verlos. Para ser rey, primero hay que ser príncipe, para ser maestro, primero hay que ser alumno. No puedes pedir grandes milagros si no has aprendido a valorar los pequeños milagros que se te muestran a diario. El día que aprendas a reconocer a Dios en todas las pequeñas cosas que ocurren en tu vida, ese día comprenderás que no necesitas más milagros que los que Dios te da todos los días aunque tú no se los hayas pedido!» 
Espero que en la vida i en la nostra experiència de voluntaris sapiguem reconèixer aquests miracles quotidians i també ser instruments perquè Déu continuï prodigant-los. Podem, pot ser, transmetre esperança, alegría… vida en definitiva a aquelles persones amb aquestes mancaces pel fet de sentir-se soles. Les obres de misericòrdia espirituals que units a Déu posem en acció poden produïr, segur, molts miracles. És bona també la lliçó de que un miracle no té la finalitat de ser un espectacle sinò de curar, sanar altres persones. Crist mateix no va fer res en benefici propi. No va convertir les pedres en pa per satisfer la pròpia fam. No va baixar de la creu quan el crucificàvem. Desitjo a tots que tinguem molt bona experiència de miracles.
Júlia

El conte és el núm. 21 del llibre Regálame la salud de un cuento de José Carlos Bermejo. SAL TERRAE, 2004. 14ª edició. 152 pàgs. 10 €
Imatge de les fulles: Marta Pau

dilluns, 30 de maig del 2016

dissabte, 28 de maig del 2016

Sobre... El tipus de llum que desprèn l'herba

Herba anònima
En el relat de la multiplicació de pans, sant Mateu diu: «Llavors va manar que la gent s'assegués a l'herba». Sant Marc escriu: «Els va manar que fessin seure tothom en colles a l'herba verda». I Sant Joan: «Jesús digué: —Feu seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren». Només sant Lluc no en diu res potser perquè no hi era. 
Quin tipus d'herba devia ser? Quanta era «molta herba»? Com de verda seria aquesta herba anònima? 
El detall sembla important qui sap si perquè a Betsaida era molt escassa o simplement perquè el tipus de llum que desprèn tota herba que ha de presenciar un miracle no pot ser mai una llum qualsevol

divendres, 27 de maig del 2016

Sobre... Veure alguna cosa amb nitidesa

Veig les persones com arbres

Arribaren a Betsaida. Allà li portaren un cec i li demanaven que el toqués. Jesús agafà el cec per la mà i se l'endugué fora del poble. Llavors li escopí als ulls, li imposà les mans i li preguntà: —Veus alguna cosa? El cec va alçar els ulls i deia: —Distingeixo les persones: les veig com si fossin arbres, però caminen. Jesús tornà a imposar-li les mans sobre els ulls, i el cec hi veié clarament. Estava guarit, i ho veia tot amb nitidesa. Jesús el va enviar a casa seva i li digué: —No entris al poble. Mc 8,24

dimarts, 24 de maig del 2016

Sobre... Saber més

«—Avi...»

Avi, però ¿per què sabem? o ¿per què sabem que sabem? o ¿per què estem tan segurs de saber?
Perquè de molt abans de començar les seves obres el Senyor infantà la saviesa com a primícia de tot el que ha fet i la saviesa era al seu costat com un deixeble preferit, feia les seves delícies cada dia, jugava contínuament a la seva presència, jugava per tota la terra, i compartia amb els homes la seva complaença
La saviesa era al seu costat quan ell instal·lava la volta del cel, quan traçava el cercle de l'horitzó sobre els oceans, quan fixava el cobricel dels núvols, quan contenia les fonts de l'oceà, quan posava límits al mar, quan construïa els fonaments de la terra
La saviesa hi participava i el nostre saber participa d'aquesta saviesa i per això hem acabat sabent i, el que és més important, hem acabat sabent jugar


dilluns, 23 de maig del 2016

Sobre... Saber

Perquè sabem!
«... perquè sabem que les proves ens fan constants en el sofriment, la constància obté l'aprovació de Déu, l'aprovació de Déu dóna esperança, i l'esperança no defrauda després que Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor» 
Sabem: sabem al detall com participa Déu en nosaltres i nosaltres en ell. Pau descriu amb tanta precisió el trajecte i les fases d'aquesta participació que, com una imatge en un mirall, és impossible no participar-hi
 

diumenge, 22 de maig del 2016

Sobre... Què és l'home

Paraules d'infant

Senyor, sobirà nostre, què és l'home perquè us en recordeu? 
Què és un mortal, perquè li doneu autoritat? Gairebé l'heu igualat als àngels, l'heu coronat de glòria i de prestigi, l'heu fet rei de les coses que heu creat, amb la paraula dels infants i dels nadons Sl 8

dimarts, 17 de maig del 2016

Sobre... Els Evangelis

Sentir la veu que encoratja 
En els Evangelis hi trobem el tema central de la passió del Senyor i, al costat de la minuciositat amb què això s’explica, sembla com si els evangelistes tan sols hagessin afegit unes quantes coses més. Coses del que va fer Jesús que van quedar gravades en la seva memòria com la multiplicació dels pans, algun miracle, alguna guarició, una paràbola o aquella confessió en el sanedrí: «Així, tu ets el Messies, el Fill de Déu? Sí, tu ho has dit.» Aquestes paraules són tan grans que la memòria de Marc probablement va quedar marcada pel seu impacte.  
Marc
Cronològicament Marc és el primer evangelista i en ell no hi hem de buscar la perfecció sinó un trencament i una certa pressa per donar a conèixer la cosa absolutament nova que acaba de néixer: que tot home serà amanyagat per l’Evangeli, que a partir d’ara tothom serà pasturat per aquesta bona notícia i que aquesta bona notícia ja no ens deixarà mai tot i que vinguem de la gran tribulació. Patim i per dintre tot ens sembla feblesa o misèria però a la llum de l’Evangeli les coses brillen, són filiació, són Gràcia, són relació i és natural que en aquesta relació hi hagi elements humans i elements divins. 
En el mar de Galilea les onades feien molt soroll. Aquest soroll encara no era la Revelació. Era el testimoni que la trascendència estava molt a prop, però Jesús, a més de ser aquest soroll, n’era la Revelació. Ell era el bram i la manifestació de què volia dir aquest soroll, ell era «el primer i el darrer». El soroll de les aigües és l’element humà i la presència del «jo sóc» de Jesús és l’element diví i aquí també hi ha dibuixada una creu.  
Mateu
En l’evangeli de sant Mateu hi ha un cert equilibri entre les paraules i els fets de Jesús. Jesús és l’enviat del Pare. No li cal fer res. No ha de fer esforços per ser-ho. No ha de donar explicacions: ell és l’explicació i quan prova d’explicar-se als qui no l’entenen els diu: «Que no ho veieu? Ho teniu davant dels ulls!».  
Mateu se serveix de les coses que Jesús va fent perquè som en el temps i aquí tenim necessitats com beure aigua o contemplar flors o donar un cop de mà a qui ens demana ajuda i a qui ni tan sols s’atreveix a demanar-la, també. Aquest anar fent queda plasmat en relats com el de la perla, la sal de la terra, la llum del món, el blat o el tresor amagat. Semblen sortir d’una conversa intrascendent: «Com estàs? Vaig fent. Res de l’altre món. Faig coses». I aquest és un punt d’inflexió perquè jo puc donar testimoni de la Revelació però no sóc la Revelació i en canvi Jesús sí. Ell, amb el que fa i pel sol fet de ser ja dóna testimoni però alhora és aquesta mateixa Revelació. 
Lluc
Parlar de Sant Lluc és parlar de la tendresa. Només cal veure com parla de l’indret del naixement, de la visita dels mags o, encara, de la tendresa mateixa plasmada en l’escalf del bou —plof-plof— que no és exactament emotivitat sinó més aviat complaença: «El van posar a la menjadora». Parla de la tendresa com si fos una necessitat inel·ludible i assenyala la seva importància al costat de paraules trascendents en un text d’equilibri entre allò que és raonable i la Bona Notícia que supera la raó. Sembla dir-nos: «Hi havia un bou tendre, allà, amb l’alè ple d’escalf i sense aquest escalf les coses ni acaben ni arriben a les persones». Amb la visita dels tres sabis, sant Lluc ens parla de sabiesa, de simbolisme, d’estrella, de llum, del sentit de la vida i del camí veritable que duu a la vida.  
Sant Lluc és la tendresa personificada però la tendresa de Déu com si fos l’escalf d’aquella bèstia grossa: la tendresa de la comunió amb un Déu que té la seva mirada posada en el món. Tot això és Revelació. Sant Lluc sembla preparar-nos perquè entenguem Jesús a fons però des de la tendresa: perquè el coneguem, perquè l’estimem i el seguim ja que amb ell Déu se’ns revela i això vol dir que se’ns atansa, que se’ns presenta o que se’ns dóna perquè així ens pot estimar.  
Qui no accepta Jesús com a revelació de Déu no es pot dir cristià ja que si només parléssim de Jesús com un gran home o un benefactor o un savi no diríem grans coses perquè aquests qualificatius es basen solsament en criteris  humans. Això no vol dir que Jesús tingui un doble fons. És que en ell hi ha el fons diví que no pot separar gens de la seva persona  
Tot aquell que pensa que el relat cristià és va o il·lusori com a mínim està fent un judici frívol. Per què ens faria por qualificar algú d’aquesta manera? Perquè sembla un insult però no ho és: simplement assenyala un camí erroni i això sí que ho hem de dir perquè és molt millor veure un tresor a no veure’l. La Revelació és aquest tresor i la fe és el punt lluminós. «Jo sóc la llum del món. Qui camina amb mi no camina en la tenebra». Qui camina amb mi va sempre acompanyat. Jesús va acompanyar als deixebles d’Emaús mentre els explicava el sentit de les escriptures fins que «va entrar a casa seva per quedar-se amb ells». 
Joan 
Arribar a sant Joan és arribar al silenci i a la contemplació i potser per això el millor seria callar. Com ja hem dit, s’assemblen massa Jesús i Joan perquè els seus textos puguin servir de pista, de camí, de referència o de moviment cap a Jesús. Amb Joan un té la sensació que ja hi som. Però ¿com pot ser que haguem arribat si encara estem de camí, com és que Joan ens posa en el camí de Jesús al mateix temps que ens dóna la convicció que ja hi hem arribat? Perquè aquestes paraules estan escollides de tal manera que semblen paraules pures d’Encarnació. A la vegada que fan referència a coses de la terra —el vi, el pa, l’aigua, la llum, el pastor, el cep, la xarxa— indiquen una direcció i assenyalen el seu terme que és Jesús present i revelant-se.  
L’exemple més clar seria: «El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres». Subjecte: la Paraula. Complements: s’ha fet home, s’ha fet pa, s’ha fet vi, s’ha fet llum, s’ha fet companyia, s’ha fet encontre, s’ha fet mans travessades i per això s’ha fet camí i terme del camí a la vegada. En els textos de Joan la manifestació de la Encarnació és desbordant: «El verb s’ha fet carn: habita en nosaltres!» 
Per què porten ales els evangelistes? Per què tots expressen aquesta transcendència del verb. Perquè tenen rostres tan profundament humans? Perquè tots expressen la realitat terrenal. Els evangelis són a la vegada els pucheros i el Déu que habita en ells. En el cas de Natanael, per exemple, els pucheros foren una figuera:
¿Creus només perquè t'he dit que t'havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs! Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home. jn 1 
«T’he dit». Aquesta bona notícia és un llampec que ens ve directe de Déu. És, propiament, la comunicació i la relació de Déu amb nosaltres. «Bona notícia» vol dir que Déu ens parla, se’ns comunica, se’ns dóna, ens coneix. També vol dir que l’home no està sol. Molta gent busca el sentit de la vida. El sentit de la vida és que aquesta bona notícia és molt actual perquè venim d’aquella gran tribulació que té tants noms: des de la superficialitat amb la que preparem les grans festes fins a la indignació o l’insomni o que s’hagi espatllat l’ordinador. 
Per què hi ha coses tan terrestres i coses tan divines? Perquè la vida és això. No busquem més el sentit de la vida. La vida és aquest «compacte», aquest contacte compacte entre Déu i l’home.
Lo que pretende Dios es hacernos dioses por participación, siéndolo él por naturaleza, como el fuego convierte todas las cosas en fuego 
Toda la bondad que tenemos es prestada, y Dios la tiene por propia obra; Dios y su obra es Dios. Avisos espirituales. Puntos de amor, reunidos en Beas: 27 i 28. San Juan de la Cruz 
Serem com ell! La bona notícia no té més desembocadura que la de fer-nos veure la nostra semblança amb Déu. Per què? Perquè la Bona Notícia no és cap retrat. No és un troç de paper, no és un calc, no representa res. És una convivència harmònica entre imatge, semblança i ser. La bona notícia és que Déu ens mostra de manera permanent, actual i molt nítida què és la nostra vida i això vol dir que ens coneix i si hem vist això haurem vist amb escreix el sentit de la nostra vida. Dit d’una manera forta i objectiva: el sentit de la vida és Déu, però la unció de Déu, la llum de Déu, la porta de les ovelles, el mateix bon pastor i la unitat de tot plegat. Aquesta unitat, però, no és com l’entenem aquí a la terra: una unitat absorvent, rígida, excloent. Déu inclou la diferència, el matís i la història. La unitat humana exclou i per això Déu ens fa lloc en ell. Déu, donant-se i rebent tota la nostra capacitat d’entrega ens fa lloc a nosaltres els exclosos: vet aquí el sentit de la vida.  
Jesús ens fa lloc quan es revela amb aquells cinc o sis «Jo sóc» que hem vist abans i que podien haver estat molts més: «Jo sóc el qui observa la vida», «Jo sóc el qui ha triomfat del món», «Jo sóc el qui trobeu en la vostra pau». Tots tenen en comú el mateix «Jo sóc» contundent.  
«Coratge, sóc jo, no tingueu por». Aquestes paraules són de Marc però podríen ser de Joan o sembla que, dites així, vinguin a completar les de Joan. «Sóc jo» i «Jo sóc»: «Aquell “Jo sóc”... sóc jo mateix!». Dit d’una altra manera: estem donant voltes a allò que és la fe. La fe és viure els Evangelis en els nostres cors de manera intensa, apasionada, quotidiana i presencial sentint glatir a cada moment el coratge però sentint també la veu que ens encoratja. 
 

dilluns, 16 de maig del 2016

Sobre... El cortinatge d'accés

Membrana
Membrana: estructura formada per una làmina prima, blana i flexible amb missions fonamentalment protectores, d'unió o susceptible de vibrar en ésser sotmesa a la fricció d'ones sonores o de forces capaces de produir-hi desplaçaments longitudinals o que, col·locada en el si d'una dissolució, és travessada tant per les molècules del dissolvent com per les del solut. 
La paraula és la seva membrana i la seva fricció en nosaltres. La paraula és la seva cortina. La paraula que ens surt dels llavis. D’aquí el goig
Germans, la sang de Jesús ens permet d'entrar confiadament al lloc santíssim. Ell n'ha inaugurat l'entrada, obrint-nos un camí nou i viu en el cortinatge d'accés, que és el seu propi cos He 9
 

Sobre... Un hibisc

Ahir, amb la Conxita

vam estar parlant una bona estona de la Pasqua Granada davant d'una floristeria on hi havia un hibisc groc tan enlluernador que quan vaig arribar a casa i vaig obrir la porta vaig veure això:

divendres, 13 de maig del 2016

Sobre... Els colors del coratge

Algú que ha patit un ictus 
Algú que ha patit un ictus és com un vuit a qui tallen el circuit i la relació que ell com a traç és 
Es tractarà de pensar, doncs, en com restablir, reconstituir, restaurar, reimplantar, rehabilitar, reinstaurar, guarir, refer, recuperar, reposar, reconstruir, restituir, reparar, renovar, actualitzar, modernitzar, canviar, reemplaçar, reciclar, renovellar, reviscolar, revifar, rejovenir, reanimar, retornar


El pacient per recuperar-se haurà de pensar en els colors del coratge 
que desprenen aquests vint-i-cinc verbs


dimecres, 11 de maig del 2016

Sobre... Com animar

Teoria del canimar
No és el mateix canimar que caminar perquè qui canima camina amb ànima —cànima— i no només amb cos. Canimar és primer. Els nens quan encara no caminen ja canimen

dijous, 5 de maig del 2016

Sobre... La mare de la misericòrdia

Una alegria ben plena
Jo us estimo tal com el Pare m'estima. Manteniu-vos en l'amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l'amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l'amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l'alegria que jo tinc, una alegria ben plena. jo 15
Aquestes paraules són una processó que ens indica amb precisió d’on venim, on anem i on i què som. La vida de Jesús des del Pare fins a nosaltres és aquesta processó o, millor, aquest cordó umbilical pel qual des del cel ens arriba l’aliment de l’amor.  
També semblen una processó aquestes paraules tan contingudes de sant Lluc al llibre dels Fets dels Apòstols:
Van entrar a la ciutat i van pujar a la sala de la casa on es reunien. Eren Pere, Joan, Jaume, Andreu, Felip, Tomàs, Bartomeu, Mateu, Jaume fill d'Alfeu, Simó el Zelós, i Judes fill de Jaume. Tots ells eren constants i unànimes en la pregària, juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús, i amb els germans d'ell. ac 1
Prèviament el relat ens havia situat explicant-nos d’on venien tots ells abans d’entrar a la ciutat:
Van entrar a la ciutat quan encara s'estaven mirant fixament al cel, mentre ell se n'anava. I se'ls van presentar dos homes amb vestits blancs i els digueren: —Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n'hi anava.
Els seus cors devien estar encara molt encesos de la presència tan recent de Jesús i amb aquesta sobrietat plena d’alegria semblen desfilar en el relat els onze noms dels apòstols i el de Maria amb les dones i els parents que, constants i unànimes, assistien a la pregària. 
Això ens porta a pensar en la relació que devien tenir entre tots ells i concretament en la situació de la Mare de Déu al bell mig de la comunitat cristiana de Jerusalem. La sobrietat i els silencis de les paraules de Lluc evoquen la trascendència dels fets perquè, en efecte, en aquells moments s’estaven acomplint les paraules de Jesús quan, a la creu, digué: «Joan, aquí tens la teva mare. Mare, aquí tens el teu fill».  
Entre la mare de Jesús i Joan hi ha un lligam que, entre d’altres coses, per a Joan comportarà el tenir cura de la Mare de Déu. En aquest petit fragment es pot intuïr quina devia ser la relació entre Joan i Maria. És evident que Joan no podia fer oblidar Jesús i no hi ha dubte que això la Mare de Déu ho percebia. Doncs bé, aquesta relació real i quotidiana es concreta en el fet que Joan ve a ser el consol de la Mare de Déu.  
Podríem pensar: «Quina desgràcia! Maria, en comptes d’aquell Rei de reis radiant i totpoderós s’ha de conformar amb el seu deixeble». Però això de cap manera és així perquè aquesta relació aixoplugada tota ella per la Trinitat és ben diferent. Maria rep la donació del consol amb aquest petit miracle que és el fet que Joan s’assembli tant a Jesús.  
Només cal donar un cop d’ull als seus escrits per veure que espiritualment Jesús i Joan són molt semblants. Joan fou «aquell que durant el sopar s'havia reclinat sobre el pit de Jesús». Entre els apòstols no n’hi havia cap que s’hi assemblés tant com el «deixeble estimat». Perquè, efectivament, crec que el deixeble que Jesús «tant estimava» és Joan. Si no cregués que és ell hauria de fer unes quantes giragonses més per arribar al mateix lloc: que l’apòstol és un consol real per a Maria i que aquest consol consisteix a considerar no la diferència sinó la semblança de Jesús i de Joan. 
Com és que Joan és el retrat viu de Jesús? Perquè un retrat mai no ens fa oblidar l’original. Joan l’evangelista és el consol per a Maria perquè és un retrat vivent del seu fill i aquí tornem a la Trinitat perquè el consol forma part del llenguatge de l’Esperit i aquest parlar es manifesta com una unció tant per a Maria com per a Joan perquè també Maria fou el consol de Joan. 
Per tant a la Mare de Déu no pot menys que plaure-li aquesta manera de ser de Joan tan semblant a la de Jesús. És clar que Jesús era el Déu vivent i Joan només era el fillet o la criatura però no deixava de ser un retrat que en cap moment feia oblidar l’original. L’admirable de tot això és que aquest retrat s’hagués arribat a fer i que hagi arribat tan viu fins a nosaltres. 
Jesús des de la creu li va dir a Joan «aquí tens la teva mare» i en aquestes paraules podem veure una indicació directa de Crist mateix segons la qual nosaltres només podem ser això: un retrat viu d’ell. Només d’aquesta manera la nostra vida podrà arrelar en la Trinitat i per això també arrelarà en la creu i en Maria. 
Com o de quina manera específica la creu pertany a la Trinitat? La creu és un senyal i un lligam inevitable amb tota cosa si volem que es realitzi amb plenitud. Perquè, efectivament, així són els lligams de Jesús amb el Pare i de Jesús amb nosaltres: inevitables i plens.  
Aquest lligam dolorós té forma de creu perquè l’amor original del Pare pugui néixer en nosaltres. Jesús és la creu entre el Pare i nosaltres perquè la Trinitat és un naixement actual i constant de l’amor. L’amor està naixent amb sang perquè com en un part està donant vida a algú altre i no a un mateix. Aquesta unció naixent es dóna sempre quan fem feliç al proïsme abans que a nosaltres. L’amor és unció i, com anem dient, aquesta unció sempre és el primer que hem de tenir present perquè si no hi ha unció no hi ha veritat. 
Més que un do, doncs, és una unció allò que rep la Mare Déu en forma de consol i és una unció permanent ja que tots els moments transcorrien com si realment Jesús fós present.
I ara cal que ens aturem per aprofondir una mica distensivament en la grandesa que envolta aquest fet. 
El qui té cura de la mare de Jesús és un pescador del mar de Galilea, d’un país absolutament oblidat per l’imperi romà. Algú que no compta per a res ni per a ningú però que, en canvi, per a Jesús compta i molt. Perquè? Perquè Jesús ha posat en el cor de Joan una imatge i una semblança de la divinitat molt grans. L’ha apropat molt al Pare. A aquest pescador oblidat d’un país oblidat Jesús l’ha ungit amb la seva semblança i amb el seu agafar la creu cada dia i així és com, oblidant-se d’ell mateix, podrà tenir cura de Maria tot fent-li constantment lloc com se’l fan les tres figures de la Trinitat de Rublev. La única cosa de valor que som i que paradoxalment només tenim és allò que donem a l’altre obrint-li els braços, i la creu és aquest obriment en plenitud. 
Aquest obrir els braços a l’altre és un dels punts on més s’aproximen creu i Trinitat. La creu és obrir els braços a l’altre, la Trinitat és deixar pas i obrir els braços i tenir cura de l’altre i, com anem veient, això es va repetint i passa per Maria i passa per Joan fins que arriba a nosaltres. 
Contemplar l’arrelament en la Mare de la Misericòrdia vol dir contemplar la possibilitat que sense defallir ens poguem mantenir en l’amor que Jesús ens té. Per això ell ens dóna l’alegria del consol: una alegria plena.

dimarts, 3 de maig del 2016

Sobre... Cadires invisibles

Hi ha molts tipus de cadires de rodes

Els voluntaris hem vist molts models de vehicles d'aquest tipus: elèctriques, de roda gran, de roda petita, etc. Totes serveixen pel mateix: portar algú que no pot portar-se a ell mateix. Entre elles hi ha la cadira de rodes invisible. Una cadira invisible és aquella amb la qual acompanyem els sentiments discapacitats o els esperits paralitzats d’algú com fem amb els vellets de les residències quan els portem a donar una volta perquè els toqui l’aire. Ventilar els sentiments massa tancats: acompanyar a contemplar les flors, els arbres i els ocells que tots tenim a l'ànima. Fer veure als esperits inquiets la quietud amb la qual ens parla l'Esperit. Aquest tipus de cadira pot ser invisible però no podem negar que tots l’hem vista alguna vegada i, com les altres cadires, també demana unes mans voluntàries que la portin a prendre el sol de la Glòria. En el Manual del Bon Voluntari hi hauria d’haver un capítol molt llarg dedicat a aquest tema.

Sobre... On anar

També t'hi trobo
       On aniria lluny del teu esperit? On fugiria lluny de la teva presència?  Si pujava dalt al cel, hi ets present, si m'ajeia als inferns, també t'hi trobo. Provaré de prendre les ales de l'aurora? Aniré a viure a l'altre extrem del mar? També allà les teves mans m'hi portarien, també allà m'hi vindrien a buscar. Diré, doncs, que m'amaguin les tenebres i tingui per llum la negra nit? Per a tu no són fosques les tenebres i la nit és tan clara com el dia: llum o fosca et són igual Sl 139