divendres, 18 de setembre del 2015

Sobre... No inquietar-se

Vida Creixent
Treballem aquest text de sant Pau:
Viviu sempre alegres en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop. No us inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions acompanyades d'acció de gràcies. I la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist. Finalment, germans, interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, just, pur, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d'elogi. Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I el Déu de la pau serà amb vosaltres Fl 4 
«Inquieteu». «No us inquieteu per res». «Que res no us inquieti». Inquietar: la primera bombolla que emergeix del fons de l'aigua d'una olla al foc. Inquietar: l’instant mateix que arrenca el bull que trenca la quietud
Els maldecaps, els neguits, les preocupacions, allò bo, allò dolent, fins i tot aquell íntim compromís que havíem fet en nom de Déu: tot això ens inquieta i no hauria de ser així. Potser perquè pensem que, més que l'inevitable inquietar-se de o per alguna cosa d'allò que es tracta aquí és de la mateixa inquietud pròpiament dita. Perquè en el fons sabem que d'inquetud només n'hi ha una. Es la inquietud de les inquietuds. És la terrible pregunta: «Pot ser que el Senyor no sigui a prop?»

2 comentaris:

Mingu Manubens Bertran ha dit...

"No us inquieteu per res"

És cert que sovint anem a les fosques. És inevitable en aquest negoci i en tots els altres (la família, la parella, la mateixa parròquia en teoria tan santa, la feina, la vida pública, els diners...) El misteri humà dels estats d'ànim...

Però tenim memòria!

Avui comentàvem amb uns amics un capítol d'un llibre ("Petit tractat sobre les grans virtuts" - André Comte-Sponville). El capítol parla sobre la virtut de la fidelitat. A mi m'agrada com l'autor enfoca el tema de la fidelitat a partir de la memòria. És la memòria, el mirar de no oblidar la nostra història personal i la nostra història humana, la que ens ajuda a construir les nostres fidelitats.

Per recordar-me'n, m'he fet la imatge d'una estalactita i m'ho he anotat així:

"Hauríem de fer una llista de coses que ens van passant i hem d'agrair i no podem oblidar. Però són tantes! Al final no les apuntem i potser ni les recordem, però no es perden: com les gotes d'aigua d'una caverna, van formant i consolidant les estalactites de les nostres fidelitats.

La clau de la paràbola del sembrador és la paraula Constància"

Gràcies, Santi. I tant, que és a prop: com yu sols dir, "el tens als llavis, el tens al cor..."

Santi Pau Bertran ha dit...

Faltava això:

Nada te turbe
nada te espante
todo se pasa
Dios no se muda
la paciencia todo lo alcanza
quien a Dios tiene
nada le falta
sólo Dios basta