dilluns, 7 de setembre del 2015

Sobre... Córrer

Soliloqui del dibuixant interior 

 
DE VEGADES he pensat que aquest córrrer meu ve marcat per les presses tan absorvents que té el meu ofici. Tant, que de vegades obliga per damunt de les coses bàsiques com poden ser, per exemple, que el sol surti i se'n vagi cada dia litúrgicament a la mateixa hora solar. Potser tenen raó els monjos amb la seva vida marcada per les pregàries de matines, laudes, vespres i completes. Però considerar un ritme com aquest en el meu cas seria molt estressant tot i que també, potser, divertit ja que molt sovint em sorprendria a mi mateix empaitant el temps o que fos ell qui m'empaités a mi: «Corro perquè... a dos quarts, he de ser puntualment a un lloc anomenat 'dos quarts'. I he de ser puntual perquè altrament no arribaria, a tres quarts, a ser a 'tres quarts' però si no ho faig així mai arribaré a la dutxa»
Recordo d’una estada que vaig fer a l'hospederia del monestir de Montserrat veure córrer un monjo per un passadís llarguíssim i fosc: feia tard a vespres. Vaig pensar: «el ser d'aquest monjo està empaitant d'una manera absolutament seriosa i entregada la vida mateixa». Va ser una visió. Un instant de no res. D'aquell empaitar se'n va desprendre una aurèola que es va fixar en el meu imaginari com una definició de vida: «cal empaitar-la». Poques vegades l'he tinguda tan clara.
El monjo va girar el cap. Va veure que l'havia vist. Va somriure. Semblava dir-me: «Tinc pressa, faig tard, m'espera... la vida».
 Dibuix: Marta Pau. Vint-i-vuit de maig de dosmilcatorze