dimarts, 1 de setembre de 2015

Sobre... La presència

La presència de la presència
Tots estem sempre en presència d’algú o d’alguna cosa. «En presència del dia» em vaig dient quan poc a poc em trec la son del damunt. En presència del jutge, del professor, del pare, de l’amic, de l'arbre. És present, el tinc davant, no hi ha dubte. Si no hi fós, hi seria algú altre que substituiria... la seva absència. Seria, però, l'absència d’una presència. Encara que m'amagui sempre hi haurà alguna presència. Un «prae» abans d’un «essere». Un «pre-ser» o un «pre-estar» abans o davant del ser. Abans i davant de mi sempre hi ha, hi havia i hi haurà presència. La presència, doncs, és totalment envolvent però només ens és donada en fragments: un «aquell» o un «allò» concrets i puntuals. La presència és inseparable del ser. Ser és ser present un a un mateix i també ser-ho a la presència d'altres que també són presents. O al revés: la presència dels altres em fa pensar en la meva presència envers ells. 
Com veieu, totes aquestes disquisicions són alegres: més que res perquè són la notícia de la presència i no de la «no-presència»... o de que res no existís. Des d'aquesta alegria hauríem de poder adreçar-nos-hi, dirigir-li paraules, dir-li per exemple: «Hola presència, bon dia: tot bé?». Ah, i encara una darrera cosa abans d'entrar en matèria: he observat com «en cas de pèrdua» —en cas de pèrdua de la presència— els esforços que de vegades arribem a fer per recuperar-la poden ser molt grans: un estaria disposat a perdre fins i tot la vida per tornar-hi —per tornar a la presència—
Com devia ser la presència de Jesús? Els evangelistes treballaren per fer-nos-la entendre. Una presència que es devia fer notar per molts i des de molt lluny. Tothom devia tenir posats els ulls en ell de manera hipnòtica. La gent ja podia mirar cap una altra banda, ja es podien rascar el clatell, ja podien tossir o dissimular. Ell era allà com hi era en Pere o en Pau però sense comparació: d’en Pere o d’en Pau sabien que, arribat el cas, podrien escapolir-se’n amb alguna excusa. Amb ell no: impossible. Això saltava a la vista 
Així les coses algú va i li diu: «Té». Ho diu més que res per trencar aquell silenci dens, expectant i insuportable. «Li donaren» segons el relat de sant Lluc. Tots els ulls com taronges posats en ell mentre deia: «Això que acabeu d’escoltar n'és l'acompliment». Com qui diu: 
«Esteu acostumats a llegir i a escoltar coses però no que les mateixes paraules siguin el seu propi acompliment. L’acompliment: bones notícies als desvalguts, llibertat als captius, llum als cecs, llibertat als oprimits. No esteu acostumats que quan es diu Any de Gràcia  s i g u i  tota la gràcia del món de cop i en i per a vosaltres. Ara, quan heu sentit que jo us llegia aquestes paraules immediatament heu estat impregnats d’aquesta gràcia, n'heu quedat xops, no ho podeu negar. Vosaltres mateixos éreu presència de la gràcia. Això costa d’entendre però una presència per més que es vulgui no es pot evitar. Per això us estranyeu que de la meva presència, que... "dels meus llavis surtin paraules de gràcia"» Lc 4
O O O


PS. Ara, recapitulant, veig que això ho he escrit sota els efectes d'una impressió que, per molt forta, l’havia oblidat completament. Veureu: eren les quatre de la matinada, com sempre. De que el silenci fos especialment dens no me'n vaig adonar fins que un cop de vent va desplaçar una fulla seca del plàtan de davant de casa. El ròssec, el so d’aquell ròssec d’aquella fulla seca, aquella presència enorme, molt gran! La presència de tot l’univers. És difíl d’explicar

1 comentari:

Mingu ha dit...

«M’invento excuses a fi que els textos que més estimo siguin donats de nou, re-citats a fi que els nostres caps tant durs com una pedra siguin e n g r a s s i t s»

Santi Pau, per allà l'any 2005

«Del patriarca Enoc ens diu la Sagrada Escriptura que "va caminar sempre en la presència de Déu", que el va tenir present en les seves alegries, en els seus cansaments i en els seus treballs. Tant de bo ens passés a nosaltres una cosa semblant! Tant de bo poguéssim caminar pers aquests mons amb Déu al nostre costat! Tan propers a Ell, sentint d'una manera tan viva la seva presència que ho compartíssim tot amb Ell. Aleshores, ho rebríem tot de la seva ma, cada raig de sol, cada ombra d'incertesa que passés per la nostra vida; acceptaríem amb gratitud conscient tot el que ens enviés, obeint així a l’alè més lleuger de la seva crida»

«Exercicis per a seglars», de Ronald Knox, citat a «Hablar con Dios», de Carvajal

Bonica, la foto de la fulla!