dimecres, 16 de setembre de 2015

Sobre... Les dues bandes

Què és

Què és allò que el Josep mira tan fixament, què és aquell no-lloc que té tota l’aparença de ni-tenebra, de ni-paraula, de ni-retorn, com un granit enorme, fosc i impenetrable com...
Com un joc! «Juguem, Josep, juguem digues quina...» 
Quina paraula et desperta, quina t’alegra —la mula camí de l'hort?— per quina somrius o quina t’agradaria que... 
M’agradaria saber-la, poder-te-la dir, poder-ne parlar afablement com qui parla de futbol. Sé que això és possible. Ho sé per haver-ho experimentat amb anterioritat. Tot depèn del grau d'abaixament que un estigui disposat a invertir i aquí, és clar, tots volem «nedar i guardar la roba»
Observo que desseguida que pots aprofites per seure i posar-te les mans al clatell per, com qui diu «tot això ja no va amb mi», tornar la mirada a la pedra de la qual crec que el millor per a tu és repescar-te'n amb prestesa. Ep, Josep, up: «un-dos». L'exercici. «Ep Josep, ep: com és que l’ordinador no funciona?» 
Caldria saber si aquest enorme bloc de granit es pot travessar. Caldria saber què és conviure amb ell a una banda i amb tota la resta a l'altra: conviure amb l'exterior, amb nosaltres 
Algun metge ho hauria de saber, això. Algun metge, però, que hagués visitat les dues bandes 
Sí que es pot: respires!