divendres, 4 de setembre del 2015

Sobre... La plenitud

La plenitud d'algunes cartes
Paraules a evitar, llenguatge que no es pot admetre de cap manera perquè sona a insult: famós i himne i cristològic i preciós... Qui les aplica no sap de què parla o li fa mandra fer-ho. «Famós» com què: com els Beatles o com Mozart? «Himne» com el del Barça o com el dels Segadors? «Cristològic» com ecològic o com cosmològic? Com una ciència més? «Preciós» com... De què estem parlant? Estem parlant... d’una carta! Només... però no menys. Sant Pau no va escriure cap «himne», per  Déu! Per poca sensibilitat que tinguem la última cosa en que pensem és que sant Pau tingués la «intenció» de compondre res cara a la galeria. Aquesta exhalació emanant directe del logos tota seguida i sense punts ni comes que podia haver estat molt més llarga —interminable!— si ell i el copista —«Us saludo en el Senyor jo, Terci, que he escrit aquesta carta»— haguessin disposat de prou temps 
Una carta, uns amics: aquesta era la intenció. Res més. Això sí: els motius, com en tot allò que fa referència a l’amor, eren poderosíssims i molt urgents de ser comunicats i compartits. O potser només eren alegres com es dóna en tota bona amistat. L’alegria, això sí, immensa, és veritat...
«... la plenitud de tot el que existeix...» Col 1