dissabte, 26 de setembre de 2015

Sobre... La fe la fa

«On vas?» Ell em respongué: 
«A amidar Jerusalem 
Vull saber l'amplada 
i la llargada que ha de tenir» 
Za 2
Dues frases 
La primera frase diu: «El llenguatge tendeix a la transcendència però com que no la pot conceptualitzar adequadament la intueix prefigurant-la en la fe»
El llenguatge tendeix a la trascendència. El llenguatge tendeix i vol ser trascendent perquè, entre d’altres raons, ja ho és: perquè no pot no ser-ho. Un llenguatge que no ho fos no seria llenguatge. La trascendència és inherent al llenguatge. No és per no dir res que el llenguatge sempre diu alguna cosa. És trascendent aquest mateix transport que fa de no dir res a dir alguna cosa.  
El llenguatge no pot conceptualitzar adequadament la trascendència. Però la busca. O precisament potser perquè la busca no l’acaba de trobar. Busca com s’ho podria fer, com la podria conceptualitzar, com en podria parlar o dir alguna cosa i, tot i que no ho aconsegueix mai, no pot deixar d'intentar-ho: aquest voler està estampat en els seus gens de llenguatge. De vegades, en aquest tan apassionat seu voler de trascendència, el llenguatge arriba a disfressar-se. Pensa: «Potser si em poso els vestits d’aquell teòleg famós n’arribaré a dir alguna cosa». I, una vegada més, després de milers d’intents infructuosos com aquest, queda desolat. Pensa el llenguatge: «Potser no ho he fet adequadament». Però també pensa: «Caram que aprop de la trascendència que ha estat el meu intent!» 
El llenguatge, a la trascendència, la intueix. No obstant això no es conforma només amb intuir-la. Per això el llenguatge, a la trascendència, la prefigura: en fa una figura. Figura, però, d’una pre-figura prèvia a ella mateixa. Per això trobarem tant sovint al llenguatge dibuixant-la meticulosament: «Vull saber l'amplada i la llargada que ha de tenir» es diu fins que en forja o n’arriba a fer una bona imatge. «La fe, a la trascendència, la prefigura: la fe la fa» pensa el llenguatge
Doncs bé, crec que ara ja estic en condicions de continuar la lectura allà on l'havia deixada i passar a llegir la segona frase del llibre en qüestió que diu així: La fe és obrir els ulls a aquesta presentida transcendència mentre parem l'orella al llenguatge, a la paraula que és Déu 
«El llenguatge humà tendeix a la transcendència, no la conceptualitza adequadament sinó que la intueix i la prefigura en la fe» «La fe no és res més que obrir els ulls a aquesta transcendència presentida, al mateix temps que també obrim l’oïda a la paraula de Déu». J. B. Alfaro. Citat a Déu és feliç donant-se. J. M. Rovira Belloso. Herder. Barcelona, 2015, p. 125
Per a
Empar en el dia del seu 73è aniversari,
Mari Carmen en el dia dels 
sants Cosme 
Damià 

2 comentaris:

Mingu ha dit...

Encara no trobo el nou llibre a Internet, a l'editorial Herder. Ara sí que enhorabona, no?

Santi Pau ha dit...

El dia u d'octubre serà el dia. Em va trucar mossèn Rovira. Em va dir que cap a les cinc de la tarda vindria el senyor Herder en persona a portar-li el primer exemplar. Em va convidar. Em va dir que pugés una ampolla de cava