dimarts, 22 de setembre del 2015

Sobre... El capvespre

A l'hora de l'ofrena del capvespre

Un dia, una tardor, a l'hora de l'ofrena del capvespre, vaig haver de callar perquè acababa de sentir una veu que m’havia desmantellat de tal manera que res d’allò que fins aleshores considerava propi de mi era presència de res. Fins ara, des d’abans —des de molt abans— i fins aquí, fins a aquesta hora de l’ofrena del capvespre, tot el que havia fet o dit o pensat o projectat o imaginat o parlat, tot quedava anul·lat, inutilitzat, inservible, no res. Com podia ser possible, em preguntava. Estava paralitzat i ni podia respirar de desesperació. Una actitud de dol s’havia apoderat de mi de tal manera que em dominaven una feblesa i una impotència grans de tan avergonyit que em sentia perquè veia com fins ara havia estat en mans d’un altre discurs, d’un altre llenguatge, d'unes altres maneres, d'un altre món... que no eren meus 
Pensava: Qui sap si només callant podré tornar a parlar algun dia... Qui sap si només el silenci podrà reparar les meves ruïnes...
«A l'hora de l'ofrena del capvespre, jo, Esdres, seia en actitud de dol...» Esd 9