dimecres, 9 de setembre de 2015

Sobre... «Aquest mal tan desgraciat que tinc»

Alzheimer? Que estrany...
 
Vaig estar tres hores amb ell. Es diu Josep. Sí, de vegades tenia dificultat per recordar algun nom. Però com que això a mi també em passa em semblava que no n’hi havia com per exagerar-ho tant. Per explicar-ho potser serviria que hi ha noms en algun lloc molt elevat de la nostra ment. Anar fins allà pot ser cansat. De vegades l’ascenció és feixuga. Un ja no és tan jove com abans. En canvi, si ens mantenim pels prats el passeig pot ser deliciós. Així, quan el Josep s’«enrrocava» procurava fer-lo «baixar». Em deia a mi mateix: «Li has de fer entendre que ja no té edat per segons quines «ascensions». Cada vegada que ho intentava s’enfadava i el pessimisme se n’apoderava. «Aquest mal tan desgraciat que tinc» acabava dient. Passejar pel prat! Aturar-se a una flor! Tenir tot el temps del món per aquella flor! Tot el sentit de la nostra vida havia de consistir tan sols a contemplar-la. Calia oblidar tot el demés al preu que fos. Calia fer desapareixer el fantasma del temps. Això era tot  
Havia estat organista. Els dits, al teclat, no se li encallaven com el cap. Jo no entenc de solfa però com que la música m’agrada molt li preguntava per les fileres de pentagrames. Em deia: «No, el pentagrama de baix no el podem tocar amb aquest aparell electrònic: correspon als pedals d’un orgue. El de dalt tampoc: correspon a la veu. Veus com a sota hi ha paraules? Només puc tocar les dues rengleres centrals: una per a cada mà» Li vaig dir: «Doncs cantem. Jo faré veure que sóc el cor». I vem cantar
«Ah, la música quin prat tan deliciós» vaig pensar quan tornava cap a casa. Probablement enduts per aquest corrent dolcíssim la conversa sortia sola i parlàvem de tot i de res sense cap entabanc. Em va relatar amb pèls i senyals el dia que van anar a recollir a l’aeroport les dues filles adoptades que arribaven de Madrid. Em va explicar com, sense coneixe’l, la gran —cinc anys— va sortir disparada de la porta a abraçar-se-li directe com un projectil 
Electa, la seva dona, ens va donar un iogurt per berenar. Mai no trobàvem, però, el moment per menjar-nos-el: «—Encara no us l'heu menjat? Au va, que se us escalfarà i no valdrà res». «—Sisplau, Electa, no ens interropiu que estem parlant de coses molt interessants!»...
Quan ens vem acomiadar em va dir que feia moltíssim temps que no havia parlat tanta estona i tan seguit com avui. Ell em va mirar com un nen que havia fet una enorme malifeta tot i que amb ulls molt agraïts. Li vaig dir: «Apa que dormireu bé aquesta nit de tant com us he fet cansar xerrant!» Vaig recordar haver llegit no sé on que el símptoma d’haver «connectat» ni que fos per un instant amb un nen autista era que immediatament li entrava una son molt poderosa: s’havien donat casos que es passaven dies sencers dormint  

1 comentari:

maite arque ha dit...

Crònica preciosa.
Com no s'ho havia de passar bé amb un predestigitador de la paraula, com tu. Un mag del llenguatge. Que de flexible, es conforma amb les paraules d'amunt, d'avall, d'esquerra i de dreta... amb tots els signes gràfics i els sons i no saps com... els estira...
I tornem-hi !, al capdavall la qüestió és la "connexió", la comunicació, el llenguatge. El tema importa menys. Santi, ets la Sínia que fa brollar l'aigua per regar els camps. Els camps dormen annegats d'aigua.....i t'ho agraeixen i tu els ho agraeixes a ells.