dimecres, 30 de setembre de 2015

Sobre... El parlar dels àngels

Els experts 
Els experts diuen que en funció de la fase, l’enfermetat d’Alzheimer es manifesta en els bloquejos més o menys grans de llenguatge. No apareix la paraula buscada i fan acte de presència immenses llacunes plenes de divagacions per veure si per aproximació apareix el nom buscat que ha fugit del pensament

És esgotador

Ahir, però, en una fase de la conversa amb en Josep de Vilanova les coses van ser diferents. Poc a poc el to de la seva veu va anar perdent rigidesa fins que, de l’aspror del discurs trencat a quasi cada paraula, aparegué un to serè que s'explicava amb normalitat. Tanta que vaig trigar a adonar-me’n: «El Josep estava parlant bé!» 
D’on li venia aquest parlar desconegut? Com és que no s’entrebancaba gens? Què havia passat?

Poc abans havíem parlat de com canvien les coses. Els gestos i les ganyotes que feia donaven a entendre la perplexitat que el dominava. Com si es tractés no només de que les coses no fossin com les d’abans sinó que potser ni tan sols eren coses: no-res. Res no tenia a veure amb res i ell era com un que havia anat a comprar tomàquets i li havien donat cols. Això ens va portar a parlar de l’Església i del seu germà: em va dir que deia que no creia en Déu

Li vaig preguntar si ell, el Josep, li parlava, a Déu. Si notava la seva presència. Vem parlar de la pregària. Pensar cada paraula que es diu

Li vaig donar la meva versió dels fets: quan un com jo «des de fora» contemplava la quantitat de coses que li havien passat a la vida del Josep de Vilanova no podia evitar de pensar que havia estat tractat de manera especialíssima per la mà de Déu. Vaig evocar-li uns quants fets que ell mateix m'havia explicat en ocasions anteriors: aquell «Perquè?» incommensurable («Perquè després de deu anys em van treure del seminari?») i tots els tombs que a partir d’aleshores havia donat: la vinguda a Barcelona, el casament amb Electa, l’adopció de les dues nenes...
Potser haver parlat de tot això el va anar apropant a aquella zona de repòs de la que parlava en començar. Diu el salm: 
«No arribo a aclucar els ulls, i em torbo tant que ni goso parlar. Penso en les èpoques llunyanes, recordo els temps antics; de nit rumio dintre meu i em pregunto a mi mateix: «¿És que el Senyor ens ha abandonat per sempre, ja no ens serà propici mai més? ¿Ha deixat per sempre d'estimar-nos, s'ha desdit de les seves promeses? ¿És que Déu s'ha oblidat de compadir, i la indignació li endureix el cor?» I exclamo: «És per això que sofreixo: la mà de l'Altíssim ja no actua com abans!»
Sí, aquesta era la perplexitat del Josep. Al fons de tot, només aquesta. Pensar en la possibilitat que les paraules del salm puguin ser certes: «¿És que el Senyor ens ha abandonat per sempre?». Sí perquè aquesta és en el fons també la gran perplexitat, el gran espant de tothom

Sí, això torba tant que fa que ens entrebanquem en tot el que volem dir 
Sí, potser aquesta era la pregunta de fons que feia el seu germà. Sí:
«És per això que sofreixo: la mà de l'Altíssim ja no actua com abans!»
La veu, aquella veu tan dolça, tan autèntica, tan musicalment pregona i ingènua havia arrencat d’un punt i crec que el vaig poder identificar. Com hem vist, però, un punt d’aquest tipus no és un punt qualsevol. És un punt carregat de dolor —«és ex-ac-ta-ment per això que sofreixo!»—, d’incomprensió i de desolació. Haver tocat aquest punt o haver-hi estat tan aprop provoca un desarmament, un despullament absoluts. És el punt de contacte. Només la veu d'un nen o la d'un àngel podria vocalitzar res des d'aquí. Sí: el Josep de Vilanova havia parlat com un nen d'aquests
«Pel mig de la mar us vau obrir camí, i l'oceà es convertí en lloc de pas de les vostres petjades invisibles»