dijous, 3 de setembre del 2015

Sobre... Pobles

Sobre la possibilitat que hi hagi pobles sants 
Parlem d’un lloc: d’una casa, d’un poble i d’un país. El poble està arrecerat, protegit, aïllat. Carrers, fonts, cases i gent que va i ve. La Montserrat, per exemple, famosa perquè va caure i va passar set mesos a l’hospital: es va trencar les costelles. El carrer era gelat. Pintava. Té tres filles. Una és cirugiana, l’altra infermera i la tercera viu dels quadres que pinta. La Montserrat —cabells blanquíssims, prima, baixeta, amb una mirada que és tota espurnes, amb una cara que somriu— em va dir que quan es recuperés del tot em faria un dibuix. «Per cert, com es diu, vostè? Encantat d’haver-lo conegut». Em va fer dos petons 
Fins aquí el poble. Ara parlem del país. Es caracteritza per la llum. Molts estrangers venen a viure-hi de tant sol com hi toca tot l'any 
I de l’heretat, de la propietat, de la casa... hi hauria tantes coses a dir! Per exemple: té una era molt gran al davant amb un pou al costat i una parra que fa una zona d'ombra 
Així és com tindríem... una heretat en un poble sant en un regne de llum  
Si és això el que tindríem és que no ho tenim. Si en parlem és perquè ho cobegem: a qui no li agradaria un lloc així? Si no ho cobegéssim no en parlariem. Però ja ho hem fet. El mal ja està fet. Ja no ho podem aturar. Però ¿quin mal hi ha en això? Resposta: «Només de dins de l'home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments dolents i això és el que el contamina».  
—Home, no n’hi ha per tant. Tu ho exageres tot!
La paraula clau és el perdó. Només el rescat per part d’algú que no fós d'aquí ens podria treure del fangar on ens hem ficat inevitablement. Som uns enllardats, uns empastifats, uns bruts. Sempre. Tots. Sortir d’aquesta situació seria tant com dir que n’hauríem estat alliberats
«Amb alegria donem gràcies al Pare que ens ha fet dignes de tenir part en l'heretat del poble sant, en el Regne de la llum. Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al Regne del seu Fill estimat, en qui tenim el nostre rescat, el perdó dels nostres pecats» Col 1
O O O
PS. Ara veig que sant Pau comença dient: «Amb alegria donem gràcies al Pare». Donar-li gràcies, però, no consisteix a dir-li tota l'estona: «Gràcies, gràcies...». Amb aquesta expressió ens demana que siguem conscients de la trascendència de cada una de les paraules que es diran a continuació fins al punt que ens arribi a posar els pèls de punta la seva magnitud. Sant Pau ens ve a dir que aquestes paraules seran buides —tristes!— si nosaltres no som capaços de reconstruïr-les amb el nostre llenguatge, amb les nostres maneres. Que ens hem de mullar. Que ens hem d'imaginar que sant Pau no ha existit mai i que hem de ser nosaltres —o no!— els responsables que siguin dites perquè sabem de què estem parlant i encara sobrevivim. El poble, el país i l'heretat han de ser tan nostres que n'hem de poder parlar amb familiaritat. Sí, això que diu sant Pau, està molt ben dit però és perquè encara es pot dir d'una manera millor: la nostra manera personal i intransferible. «El progrés de les ovelles és el goig dels pastors»