dijous, 2 de juliol de 2015

Sobre... Allò que un més estima

«—Avi...»

Sense adonar-me’n vaig escriure «Montblaham» i la neta em digué:
—Avi, t’has equivocat. Montblanc no s’escriu així. En què pensaves?
—Pensava en... Abraham. Saps qui era? 
—El pare d’Isaac... però què hi té a veure? 
—Doncs que els dos casos tenen una gran història d’amor per explicar-nos. Veuràs: allò que més estimava Abraham era el seu fill Isaac. Allò que més estimava Montblanc era la seva princesa Cleodolinda.
Però fou el cas que... Abraham va sentir aquestes paraules: «Pren Isaac, el teu fill únic, que tant estimes, vés-te'n al país de Morià i allà, dalt de la muntanya que jo t'indicaré, sacrifica'l en holocaust»
Però fou el cas que... a Montblanc la sort va voler que la filla del rei fos la destinada a ser la presa d’un drac ferotge i terrible, que caminava, volava, nedava i tenia l'alè tan pudent que enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. La princesa era jove i bellíssima i la majoria de montblanquins de tant com l’estimaven es van oferir per reemplaçar-la
Però fou el cas que... Abraham apilà llenya, lligà Isaac i el posà a l'altar, sobre la llenya. Llavors agafà el ganivet per degollar el seu fill. Però fou el cas que Déu li digué: «Deixa estar el noi, no li facis res. Ja veig que reverencies Déu, tu que no m'has refusat el teu fill únic
Però fou el cas que... quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. El cavaller era Sant Jordi i va ferir de mort el drac i a la plaça major els vilatans van acabar de rematar-lo
Però fou el cas que... Déu digué a Abraham: «ja que has fet això de no refusar-me el teu fill únic, juro per mi mateix que t'ompliré de benediccions» 
Però fou el cas que... de la sang que en brollà, en sorgí un roser amb les roses més vermelles que no hàgiu imaginat mai i d'aquest roser el sant en tallà una rosa que oferí a la princesa.
Però fou el cas que... Déu digué a Abraham: «faré que la teva descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar i tots els nadius del país, per beneir-se, es valdran de la teva descendència, perquè has obeït el que jo t'havia manat»
Si voleu llegir una versió de la llegenda de Sant Jordi sencera cliqueu aquí
Si voleu llegir sencera la història d'Abraham i d'Isaac cliqueu aqui
Dibuix: Marta Pau

7 comentaris:

Mingu ha dit...

Ahir jo també vaig escoltar la lectura del sacrifici d'Abraham i d'Isaac. Abans d'ahir havia escoltat també la del sacrifici d'Agar, Ismael i Abraham.

Hi ha textos de la Bíblia que intranquil·litzen doncs no s'hi veu nítidament la bondat de Déu. Segurament alguns d'aquests textos recullen llegendes immemorials com la del drac, però Déu Nostre Senyor, que té una Gran Paciència, ens deixa que el "fiquem" en aquestes llegendes i, com que sap prou bé allò què fa, fins i tot en treu profit per a nosaltres...

La veritat és que, en acabar la lectura del sacrifici d'Isaac, jo no tenia gaire ganes de respondre el "Paraula de Déu" amb el "us lloem Senyor!" de sempre. No em semblava Paraula de Déu demanar la mort cruel d'Isaac a mans del seu pare.

Diria que algunes coses de la fe no cal comprendre-les del tot, sinó prendre'n l'aire, la música, i refiar-se que allò conté un missatge que un dia entendrem del tot.

Qui sap si Déu esperava una altra resposta d'Abraham. Potser esperava que li digués una cosa com ara: "No puc fer això que em demanes, Déu meu; pren Tu la meva vida ara mateix si ho vols, que també jo sóc fill teu, però no em demanis que fereixi el teu millor regal, allò que més estimo"

Qui sap si Déu Nostre Senyor, que és tan pacient i humil, va acceptar quedar Ell malament, com sempre, i encara va lloar el comportament cap-quadrat d'Abraham per no disgustar-lo...

Santi Pau ha dit...

Ui, quants temes !
Sobre si les llegendes són anteriors a Déu o Déu és anterior a elles. Hi ha un parell d'entrades que dic "De com les papallones (o les plantes) imiten Jesús"
Sobre la intranquilitat. Tens raó: totes les lectures de la Bília em deixen intranquil i desolat. Per estar tranquil hi ha un altre tipus de lectures més "refrescants"
Sobre les "bestieses" de Déu: vols més bestiesa que la que va tenir ell mateix amb el seu fill? Probablement si no hagués estat així no ens haguéssim enterat de com ens estima!
Sobre l'amor: un no queda tranquil amb la persona estimada —prou que ho saps!— fins que no li demostra que és capaç de donar-li allò que més estima. Si això és de veritat sempre (sempre!) en l'últim moment... apareix el "cavaller del cavall blanc" o al Papageno de la Flauta Màgica se li apareix la Papagena del seu cor. Un ha d'estar disposat a "penjar-se" com ell i comptar també com ell: ein, zwei... drei!
Totes aquestes són historietes que s'alimenten de La Història (sagrada!) on s'hi diu: "Estimaràs a) el Senyor el teu Déu en primer lloc i per damunt de tot (i de totes) i b) en segon lloc als teus germans com a tu mateix

Gràcies!

Mingu ha dit...

Però, Santi, jo tan sols em puc col·locar "dins" la història des de la percepció que el relat és un "ensenyament", una metàfora.

Si jo m'imagino dins allò que el relat descriu i faig el paper, per exemple, d'Abraham, sé (espero) que no degollaré el meu fill encara que Déu m'ho demani, perquè me l'estimo. Amb el mateix cor que l'estimo a Ell. I a més, en aquell moment em sembla que explotaria, es destruiria allí mateix el concepte de Déu. Si jo faig mal al meu fill, faig mal el meu Pare, i si el Pare em mana matar per la meva ma el meu fill, és Ell qui mor.

No va ser Déu Pare qui va fer morir el seu Fill, sinó nosaltres els fills d'Abraham. I, gràcies a la seva paciència infinita, tampoc ens va fer morir a nosaltres quan el clavàvem a la creu, o quan el seguim maltractant en els nostres germans.

Entenc que podem relativitzar i donar un sentit positiu al patiment i a la mort, però una cosa és acceptar el dolor i la mort del cos com un mal menor, i una altra és voler-la o provocar-la com ho fan (en nom de Déu!) els terroristes de l'Islam, no?

Santi Pau ha dit...

Caram, més temes... i un bon grapat

1. No parlem d'històrietes sinó d'una Història que en diem Sagrada i que en acabar de llegir-la diem: "Paraula de Déu". Diguem que "funciona" (?) amb uns altres parametres que no són els de totes les altres històries del món. Com funciona, doncs? És un altre tema

2. No parlem d'imaginacions, tampoc

3. Tu no et dius Abraham. Per tant probablement mai no et demanarà allò que li va demanar a ell. Potser l'important aquí seria sentir la seva veu. I no fer-se enrrera. I callar: confiança absoluta en Déu. Abraham no ho va dir a ningú. Només tenia un interlocutor. No va anar, per exemple, al psicòleg a parlar-n'hi! ;-)

4. "Voler-la o provocar-la" són paraules que expressen la mancança del nostre llenguatge que entén poques coses al costat de les Coses de La Paraula. La intensitat (?) d'aquestes coses només les podia suportar i entendre el qui és la Paraula

Jo ho deixaria aquí. Són misteris que ens depassen. Altrament estarien fàcilment al nostre abast i podríem anar al súper a comprar-ne cent grams. Abraham és el pare... en la fe

Però per treure-li ferro a tot plegat potser allò que tan sols va fer Abraham va ser el que diu el salm:

Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls criden de goig a la sega. Sortien a sembrar tot plorant, carregats amb la llavor; i tornen cantant d'alegria, duent a coll les seves garbes

Tens raó Abraham no era poeta; era un... "cap quadrat" de trons!

Mingu ha dit...

Fantàstic. Estic impressionat i Content de la teva resposta, Santi. Per correu t'explicaré el per què.

El que dius és important i profund. El que jo deia són ben bé 100 gr de xerrameca comprada a l'Aldi, que és el súper on anem cada setmana

Santi Pau ha dit...

Podríem considerar la primera part d'aquesta entrada aquesta altra:

http://apropositdelfullverd.blogspot.com.es/2015/06/sobre-c-o-r-r-e-r.html

Santi Pau ha dit...

Quan, arribant a Prenafeta, sant Jordi veié les muralles de Montblanc que eren només a cinc quilòmetres es digué dintre seu: «aquell indret és «el Senyor proveeix». Per això, encara avui, la gent diu: «A la muntanya —blanca— el Senyor es proveeix»