dimarts, 21 de juliol de 2015

Sobre... l'encarnació de l'Esperança

«El nen porta el sí de Déu, la promesa de Déu en el seu cor.
»Ell, l’impacient, està fet per donar el pas que va de la promesa a la seva «no-encara-realització»
»Ell, l’impacient, el podríem caracteritzar com l’encarnació mateixa de l'esperança.» 


Vegem unes quantes frases de sant Pere però sobretot de sant Pau referides a l’esperança. Reconec que es fa difícil de parlar-ne perquè en cap cas voldria que fos com un «anar a una botiga —o un "llegir llibres" o un "preguntar als experts"— i comprar cent grams d’esperança per combatre la depressió»

Si les escoltem amb atenció, amb silenci, fent-los tot l’espai i el temps que ens demanin, potser intuïrem que la manera que, per exemple, en parla Pau va bastant més enllà d’allò que en podríem dir «frases cèlebres sobre l’esperança» (aneu, per exemple, a wikiquote/Esperanza)
Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança 
La contundència de frases com aquesta no es pot entendre si no és pensant en una «encarnació» de l’esperança. O un, tot ell, és esperança o aquestes paraules són una boutade. Esperança i qui parla són una mateixa cosa sense distinció, sense cap escletxa. On acaba l’esperança i on comença Pau o on acaba Pau que és qui les diu i comença l'esperança pròpiament dita no ho podem dir perquè no ens serviria el tipus de llenguatge que utilitzaríem
Un «no està sempre a punt» per donar una bona resposta a no ser que ell mateix sigui aquesta esperança. Un, aquí, no és cap atleta agilíssim que quan li demanen corre com una gasela fins al lloc de l’esperança per portar-ne un potet per a qui li'n demananava. Si això fos així, aquest que li'n demanava ja faria estona que hauria marxat cansat d’esperar que tornés l'atleta que l'havia anat a buscar, per més ràpid que fos. No: la resposta ha de ser immediata, lluminosa i plena de sorpresa fins i tot per un mateix perquè «tu ja ets aquesta esperança». Per això...
...tenint una esperança com aquesta, podem parlar obertament
Només per això. I només per això seguim parlant: 
Que l'esperança us ompli d'alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l'oració 
Com podria ser altrament l’experiència que un s’ompli d’alegria —aquesta flor tan escassa— si un mateix no és aquesta esperança, aquest recipient que s'ha d'omplir per ser donat?
Potser així entendrem una miqueta més aquest desviure’s de sant Pau per fer-nos entendre tot això: tots els matisos, totes les subtilitats subtilíssimes, totes les tombarelles —els «salts mortals»!— que arriba a fer aquest acròbata espiritual:
Hem estat salvats, però només en esperança perquè veure el que s'espera no és esperança: allò que es veu, per què s'ha d'esperar?
Aqui també podem observar que la «salvació» apareix com una cosa nova —com si abans no hi fos— però que li esdevé amb tota contundència a una esperança preexistent, encarnada
Tot això sant Pau ho amaneix sempre amb aquella lògica a prova de bomba que tant magistrament esgrimeix en els seus escrits perquè és la lògica que ve del λóγος:
Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes
També és de destacar el gran zel —el gran amor— que Pau es pren per fer-nos-ho entendre. Diríem poc si diguéssim que es desviu:
Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè  c o n e g u e u  a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l'heretat que ell ens dóna entre els sants
Vol que «coneguem». Dóna per descomptat que som encarnació de l’esperança però vol —és importantíssim!— que ens adonem de la riquesa d’aquest tresor que som. I és que potser sense coneixement no hi pot haver lloança de cap tipus:
Volia que fóssim lloança de la seva glòria, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança 
Sí senyor! Ho aconsegueix! Aconsegueix de donar-nos una imatge d'un déu contentíssim que també ens fa contents a nosaltres perquè fem el que més li agrada: hi pot haver res millor?
Moguts com esteu per l'esperança d'allò que us és reservat en el cel. Aquesta esperança us l'ha feta conèixer la paraula de la veritat, l'evangeli
«Moguts com esteu». Cal dir res més sobre l’evidència d’aquesta encarnació des de la qual ens parlen els apòstols?


Les citacions per ordre d'aparició són: 
1 Pe 3  /  2 Co 3,12  /  Rm 12,12  /  Rm 8,24  /  1 Co 15,19  /  Ef 1,18  /  Ef 1,12
Dibuix —Cent grams d'esperança— de Mingu Manubens

2 comentaris:

Santi Pau ha dit...

«—L’esperança? Ni parlar-ne!»... perquè només no en parla qui ja la té

Mingu ha dit...

La primera vegada que ens deien allò que la fe, l'esperança i la caritat tan sols les podia donar Déu mateix, ens semblava una mica desconcertant. Encara segueix essent-ho. Cada vegada més, però, gràcies a Déu, anem reconeixent que és just, consolador i tranquil·litzador que sigui Ell qui les reparteix. Com ens ho faríem, si no?