Què seria de nosaltres
Diem: «Un que anava, va i perd el lloc». Això m’ha vingut d’un conte d’Eric Boada —El lloc— en el qual es parla sovint d'aquests «no-lloc». El Llibre de l’Apocalipsi de sant Joan diu:
Després vaig veure un gran tron blanc, i Déu que hi seia.
Davant d'ell la terra i el cel van fugir, i perderen el lloc que ocupaven
En aquest relat ens trobem amb algú que «veu» coses, que li «passen» coses, que és dins d’aquestes coses que li passen però que, tot i que el depassen, conserva el tremp com per parlar-ne dempeus i, com si fos la cosa més natural del món, ho fa amb paraules corrents i entenedores. En aquesta «visió» veu com la realitat «perd el lloc», perd allò que més és en essència.
La terra i el cel van fugir, i perderen el lloc que ocupaven
Us imagineu veure-ho, això? Veure amb els propis ulls que la terra perd el lloc que té. Què seria de nosaltres en un lloc així?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada