diumenge, 5 de juliol de 2015

Sobre... Les grans olors

Com és l'olor d'un camp que el Senyor beneeix? «És la d'un camp que el Senyor beneeix». Això és una tautologia? No: és una fórmula lògica que només admet el valor de veritat. 

Isaac estava familiaritzat amb aquest tipus de  g r a n s  olors. 

Un home així no és cap babau. Isaac sabia perfectament que l’enredaven com ho sabria tothom qui de petit hagués estat a punt de morir a mans del seu pare.

Les paraules i les desconfiances, doncs, el delaten:
«Qui ets, fill meu?» o «Com és que has trobat caça tan aviat?» o «Acosta't; vull palpar si ets el meu fill Esaú» o «La veu és la de Jacob, però les mans són les d'Esaú» o «Ets el meu fill Esaú?»
I Jacob, era un mentider? Potser només era poeta. Capaç, per exemple, d’actes com aquest: 
«Va prendre la pedra que s'havia posat per capçal, la va plantar com un pilar i la consagrà ungint-la amb oli» 
Això només ho fan els eixelebrats, els pobres d’esperit, els poetes...

Isaac sabia que Esaú odiava, que mataria i que el millor per a ell era viure de l’espasa, que aquest era el seu temperament. Capaç, per exemple, d’actes com aquest: 
«Llavors mataré el meu germà». 
I com que Isaac sabia tant, també sabia que el millor era donar confiança abans que a ningú als «pobrets» que no saben, com ell que en el seu moment tampoc va saber:
«Escolta, pare, l'anyell, on és?»
En el fons Isaac s’idetificava moltíssim amb el seu fill Jacob: 
«I Jacob exclamà: Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia»

3 comentaris:

Mingu ha dit...

Crec que va ser en una sessió de formació permanent a Artés que es va comentar com sovint la Teologia esdevé massa "tècnica" a l'hora de parlar de Déu.

Algunes paraules (no tan sols paraules doctes com ara "Perichoresi", "Kerygma" o "Escatologia" ), sinó també moltes que recitem cada dia: "Trinitat", "virtut", "Eucaristia"... no "surten" als evangelis ni les va fer servir Nostre Senyor.

Intentar parlar de Déu, de "com és Déu", tan sols ho podem fer per aproximació: amb metàfores. Per això, sovint, ho deuen aconseguir millor els poetes que no pas els teòlegs. Hi ha teòlegs a la Bíblia; si més no sant Pau i també sant Joan Apòstol, però segurament abunden més els poetes. Jesús mateix solia parlar de Déu i del Regne amb paràboles. Diria que una paràbola és tota ella una metàfora. Una metàfora és l'eina quotidiana dels poetes, no? Quins poetes els autors de la Bíblia! El del llibre Cohelet, el dels salms, el del llibre d'Ester, el del llibre de Tobit... Tu Santi coneixes millor que ningú la poesia i els poetes de la Bíblia.

Gràcies per fer-nos notar que Jacob també n'és un d'ells. Els personatges, així reconeguts, es fan més amics nostres. Fa pocs dies vaig fer amistat amb Abraham (tu me'l vas presentar). Ara Isaac i Jacob...

Gràcies!

Santi Pau ha dit...

Perquè abans havia lluitat amb Déu i amb els homes i havia guanyat, Jacob demanà a l'amo dels sembrats que li digués el seu nom, però ell li respongué: «Per què em preguntes el nom? Jo no lluito. Jo només sóc l’amo dels sembrats»

«Tens raó. Quina bajanada. Com si no en tingués prou amb tenir-te a tu i als teus sembrats» li contestà Jacob somrient.

I l'amo dels sembrats el va beneir allà mateix perquè havia guanyat lluitant amb Déu i amb els homes i des d’aquell moment l’amo dels sembrats i Jacob foren, per sempre més, una sola cosa fosa: amics inseparables... com si les paraules «amo» i «amor» tinguessin alguna cosa veure

Santi Pau ha dit...

Les nostres pedres!

La de Jacob encara no tenia adjectius. Era, per entendre’ns, «primordial». Per això l’untà d'oli

Les nostres pedres! Les «pedres teologals», segons com, tant indigestes!

Però quan en sents parlar als teòlegs «professionals» (?) veus que ho fan com ho devia fer Jacob de la seva: hi tingué recolzat el cap de les seves idees durant tota la seva nit !

Tot això l’amo dels sembrats s’ho mira amb bonhomia, somrient