divendres, 24 de juliol de 2015

Sobre... L'excés de zel

Una de les primeres imatges que recordo haver vist en el primer televisor en blanc i negre dels pares va ser un reportage d’una religió de l’Índia en la qual els fidels escombraven els camins per on havien de passar no fos cas que sense voler trepitgessin algun animaló invisible als ulls: ell també, amb els mateixos drets i deures que nosaltres, era obra de la creació, de Déu: era viu

Excés de zel? «Així mai no arribaríem enlloc» probablement exclamaria l’amo d’una empresa d’excavacions

Ja de més gran em tornà aquesta imatge al cap quan em va ser donat de llegir el capítol dotzè de l’evangeli de sant Mateu
18 Aquí teniu el meu servent, que jo he escollit, el meu estimat, en qui m'he complagut. Posaré damunt d'ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions. 19 No disputarà ni alçarà la veu, no la farà sentir pels carrers. 20 No trencarà la canya esquerdada ni apagarà el ble que vacil·la fins que faci triomfar la justícia. 21 I les nacions posaran l'esperança en el seu nom
Probablement jo també pensava una mica com aquell propietari de tantes excavadores perquè la imatge esdevingué per a mi lluminosa de moltes coses 

Imaginava la subtilíssima personalitat d’algú que no disputava mai però que tenia els ulls encesos de coneixement, algú que mai no alçava la veu ni tant sols —o sobretot— en discussions acalorades i apassionants i que amb un mig somriure als llavis donava a entendre allò de què es tractava en veritat, algú que pels carrers anava disfressat de gent del carrer, potser amb un diari sota al braç i que quan estava cansat s’aturava i la gent pensava d’ell que devia estar esperant algú de tant desapercebut com passava, algú que ni tant sols queia en la temptació d’acabar de trencar una fusta mig trencada —i mira que a mi em costa de no fer-ho, això—, algú que no apagava ni la flama d’una candela que cremava malament per adobar-ne el ble i tornar-la a encendre, algú que acompanyava sempre les portes no fos cas que el soroll pogués despertar els dorments, algú que amb un rajolinet de res ensabonava i esbandia silenciosament els plats del dinar sense que ningú se n’adonés

Algú que passa desapercebut: algú que, amb prepotència i creient que sabem de què parlem, en diem tímid o pobre d’esperit

Ah, era ell! Era aquest! Això, aquesta «escala de valors» posa el món potes enlaire i el fa pràcticament inimaginable, practicament inaguantable. Només cal mirar...
I les nacions posaran l'esperança en el seu nom
L'esperança! Hi hem de posar l'esperança! L'hem de trobar! I no en cap altra cosa gran ni en cap altra teoria més o menys a l'ús. Perquè ho sigui realment, l'esperança ha de ser categòrica, absoluta, molt ben fonamentada —ens han aixecat la camisa massa vegades— amb un oxigen amb el qual valgui la pena omplir-se'n els pulmons sense por, molt més pur fins i tot que el d'Ulldemolins per citar només un lloc

Això ho diu Déu —són paraules seves— i, mentre no es demostri el contrari, hem de pensar que és imprescindible, que és importantíssim i que  t a m b é  en això té raó. Ens hi va la vida i la del planeta

1 comentari:

Mingu ha dit...

Crec que era el Marcel Gros, pallasso manresà, que fa anys, feia una entrada en escena triomfal: entrava cantant amb molta alegria, donant voltes a l'escenari mentre repetia aquesta cançoneta:

"Per capgirar-ho tot fa falta tenir nassos: veniu, veniu, correu, que arriben els pallassos..."

Felicitats, Santi. T'estimem!