diumenge, 19 de juliol de 2015

Sobre... si l'Esperança punxa

«—Avi...»
Giotto L’esperança


Una vegada, mentre collíem tiges de ginesta per Corpus, l’avi es girà de repent i gesticulant esglait va fer que m'espantés:
—Espera! cridà
Havia confós un matoll de gatosa per un de ginesta i estava a punt de posar-hi les mans.
Li vaig preguntar per què havia cridat d’aquella manera i em digué:
—Perquè una mica més i et punxa... l’esperança!
—On és l’Esperança? Jo no veig ningú...
—No és ningú, aquest cop. Es tracta de l’esperança mateixa, que és com l’herba que per pèls no acabes tocant
—Així, l’esperança punxa?
Als demés sí que els punxa, però ella no es punxa mai. Ella és així, és feliç d’aquesta manera. Som els de fora que diem que punxa amb les seves tiges completament eriçades d'espines semblants a l'argelaga però encara més i que la cobreixen fins a la base del tronc. Aquesta cuirassa d'espines fa que sigui un arbust inexpugnable, inabastable i fortíssim. Potser per això floreix a ple hivern que és quan canvia d'aspecte fent desbordar de les espines el groc lluminós de les seves nombroses flors que tenen aquesta forma de papallona que tant t'agrada. És una planta molt soferta i creix sobretot allà on els desatres com ara el foc devastador sovintegen. Vaig conèixer un pastor que es deia Jordi que la recomanava a qui tingués manca d’esperança. Per il·lustrar el temperament d'aquest tipus de persones li agradava de llegir un salm: 
«El meu esperit se sent rendit, però tu saps per on camino; m'han amagat un llaç al lloc per on passava. Mira al meu costat i ho veuràs: no trobo ningú que faci cas de mi, he perdut tota esperança, ningú no s'interessa per salvar-me la vida.»
—Avi, i tu com ho saps tot això?
—Perquè, com diu sant Pau... 
«... l'esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l'Esperit, ha vessat el seu amor en els nostres cors»