dimarts, 28 de juliol de 2015

Sobre... L'Esperança (5)

Del Quadern de repàs per les vacances d'estiu

Exercici 5. Al llibre del profeta Jeremies trobem aquesta frase:
Jo sé quins són els meus designis sobre vosaltres, designis de pau i no de desgràcia: jo us donaré un futur i una esperança. Ho dic jo, el Senyor.
L’exercici és molt suggerent i ens dóna una taula de subejercicis d’allò més completa. Vegem-los amb deteniment

Ens proposa considerar l’esperança com un do, com una donació: que un no en sigui propietari —això costa d'imaginar— que un no pugui anar i fabricar-ne. Aquest és el «gran canvi» que ens proposa perquè parteix de la base que nosaltres donem per suposat què és l’esperança. Com que ara és una paraula «de moda» —probablement per molt desitjada o per molt escassa— en nombrosos manuals en podem trobar definicions. Per exemple el Gran diccionari de la llengua catalana diu: 
Confiança d'aconseguir una cosa, que una cosa que (nosaltres) desitgem ha de realitzar-se. Exemples: Teníem (nosaltres) la ferma esperança de vèncer. Encara (ell) té esperances de sortir-se'n. Ha mort (ell) amb l'esperança que tornaria a Catalunya. Mentre hi ha vida, hi ha esperança. Conservar, perdre (hom) l'esperança. Ja començo (jo) a perdre les esperances que mai canviï. Si no l'estimes, no li donis (tu) esperances. L'esperança em va trair. És un il·lús: viu d'esperances. S'alimenta d'esperances. Vanes esperances! Ja no hi ha esperances: el metge l'ha condemnat. 
Enlloc però la trobareu considerada com un do, com una donació, com alguna cosa no-nostre que, per exemple, algú que passés i que obrís el seu sarró en prengués un grapat i ens la donés dient: «té». 

L'exercici insisteix, doncs, que pensem que ni per naturalesa ni per definició nosaltres o ell o hom o jo o tu o ningú d’aquesta definició no en puguéssim «tenir» d’esperança a no ser que algú no ens la donés perquè no ens és pròpia com no són pròpies les ales als gats

L’exercici s’aprofundeix quan ens fa veure que per pensar-la —per pensar aquesta esperança donada— abans que res cal pensar en el donador

Retrunyen fort aquestes paraules, aquest «jo sé», aquest «jo us donaré», aquest «jo dic» i observo com, si vull continuar l’exercici, abans que res he de fer l’esforç de considerar aquesta possibilitat com a real

Perquè? 

Perquè en el fons jugo amb avantatge, perquè en tinc garanties: es tracta dels «designis». Per això hi poso tota la meva confiança. Potser perquè prèviament «ja sabia», ja tenia coneixement d'aquests designis i ara només els recordi. El cert és que, pensant d'aquesta manera, ja no tinc por de res. I així és com em deixo ser donat, ser objecte de la donació d’aquest futur, d’aquesta esperança impossibles de pensar si fossin meves. 

Com si digués: «Caram! Ell em dóna l'esperança? Doncs sí senyor, deixo que me la doni: no hi poso cap impediment ni entrebanc!»

Els primers resultats de l'exercici els podem veure quan pensem: «No sabia què era l’esperança fins que ell no me l'ha donada» tot i que val a dir que l’experiència em diu que no hi ha hagut mai ningú que amb un sarró ple d’esperança vagi pel carrer donant-la a la gent i menys encara que s’aturi a donar-me-la a mi

Però sobre aquest «l’experiència em diu» cal dir que es planteja com un subexercici que parteix de la base que un hom ho fa bascular tot en el fet de l’experiència. Estem arrelats que les coses siguin com són o com el món ens diu que hagin de ser —per cert: com són les coses?— tot i que de vegades aparegui en algun poema la possibilitat que no ho siguin. Però sempre acabem tancant el llibre i les coses tornen a ser com són: no hi ha nigú amb cap sarró 

Doncs bé, aquest subexercici consistirà a desafiar —coratge!— aquesta mateixa experiència simplement dient-li: «Tu, experiència, no manes. Ara ja tinc prou coneixement de tu per fer-me una idea de quin és el teu abast. Per això fas que encara quedi més clar allò que et depassa. Et depassa l’impossible de tu». 

I segueixo dient: «Mira, veus, encara que em diguis que no és veritat, jo et dic que sí, que ja ve l'home del saquet. Només vull que tu també contemplis la possibilitat que la teva impossibilitat sigui impossible» 

I ara, per acabar l'exercici, només em quedarà agafar la capsa dels llapissos de colors, fer el dibuix de l'home del sarronet d'esperança i pensar en el berenar