dijous, 9 de juliol del 2015

Sobre... Imitar.3

La Riera imita Josep... i els seus germans

Avui, sortint de la parròquia, algú ha comentat: «Caram, quin culebrot això de Josep i els seus germans. Sembla La Riera»

Al capítol 63 emès per TV3 el 14 d'abril de 2010 se’ns va donar l’episodi següent:
La Marina, la noia que en Nil va enredar, es presenta a treballar. L'Ernest entén de seguida què va passar, li fum una bona esbroncada a en Nil i li exigeix que expliqui la veritat a la noia. Ho fa i demana disculpes a la Marina. La noia es posa a plorar tan fort que...
En l’escena que ens relata el Llibre del Gènesi —també hi ha gent «enredada» i també és un «moment de la veritat» com amb l’Ernest, en Nil i la Marina— diu (cap. 44-45) 
«Josep no es pogué contenir més (...) i es posà a plorar tan fort que els egipcis ho sentiren i se n'assabentà tota la cort. Llavors digué als seus germans: (...) Jo sóc Josep, el germà que vosaltres vau vendre a uns caravaners que anaven camí d'Egipte.»
Tanmateix ni La Riera ni cap altre culebrot mai no tindrà un final tant feliç com aquest que avui hem llegit: 
«Però no us sàpiga greu d'haver-ho fet: és Déu qui m'ha enviat aquí abans que vosaltres, per salvar-vos la vida».
Pensar que un pugui arribar a qualsevol lloc «abans»... perquè Déu li ha enviat prèviament, pensar que n'estigui tan categòricament convençut que no li calgui explicar res més vol dir que Josep i Déu es coneixen molt bé, vol dir que són amics íntims

Dir aquest «no us sàpiga greu» també val el seu pes en or: es tracta d'un perdó que desborda bonesa

I no parlem, és clar, que tot plegat «hagi servit» per alguna cosa: per «salvar vides», per salvar la vida

Sí, és veritat, ens ho passem bé a la parròquia. Només tenim un secret: sempre «ens valem del seu nom per augurar-nos la felicitat» 

1 comentari:

Mingu Manubens Bertran ha dit...

"Desborda bonesa"

Avui ens diu el salm:

"Confia en el Senyor, fes el bé,
i viuràs segur en el seu país.
Sigui el Senyor la teva delícia,
i et donarà el que desitja el teu cor"

Les mares diuen: 'feu bondat!", o: "ja t'has portat bé?". No és un manament, sinó un desig, una preocupació gratuita, una insistència que no és per a elles, sinó en bé nostre. Com quan diuen: "ja has berenat?"

Decantar-se per a fer el bé és un petit treball que ni a treball arriba, un subtil canvi d'orientació que cada dia, cada circumstància demana. Fer bondat és senzill i a l'abast de tothom, com el pa amb xocolata

Gràcies, Santi