Seràs una corona magnífica
a les mans del Senyor,
una diadema reial
a les mans del teu Déu.
Els teus fills et posseiran
com un jove posseeix la seva esposa.
El teu Déu s'alegrarà de tenir-te,
com el nuvi s'alegra de tenir la núvia. Is 61
No et podran dir més «L'Abandonada»,
no podran dir «La Desolada» a la teva terra;
a tu et diran «Jo me l'estimo»,
i a la teva terra, «Té marit»,
perquè el Senyor t'estimarà,
i tindrà marit la teva terra. Is 61
Sant Josep de la Muntanya
Finalment, després d'ascendir una pujada molt costeruda, s'entra a un pati espaiós. Allà, al barri de la Salut, hi ha el temple del santuari de Sant Josep de la Muntanya amb una capella. «Finalment podrem entrar aviat a un interior que ens protegirà» exclamem xops de suor.
Només els espais interiors ens protegeixen. Només als espais interiors passen coses. Coses autèntiques, vull dir. Un entra a un recinte no tant perquè sigui recinte de res sinó perquè dins seu s'hi senten veus. Res de màgia, no patiu. Són veus inefables que no enganyen malgrat que solen ser molt subtils o molt —massa?— fluixetes.
Una d'aquestes veus de l'interior podria ser la necessitat mateixa que experimentem de dir alguna cosa que no sigui una cosa qualsevol.
Si un té molts problemes li vindran totes les paraules d'aquests problemes però té la seguretat que tard o d'hora aquestes paraules amb la fresqueta tan agradable que fa aquí acabaran desapareixent i vindrà el silenci i després vindrà un sí a una paraula que dirà alguna cosa que no serà una cosa qualsevol.
Hi ha moltes paraules d'aquest tipus. Una d'elles podria ser la paraula «beneir» considerada no tant etimològicament sinó com l'expressió d'una necessitat que surt del nostre interior que no troba cap verb millor. Beneir! Estar agraït, la possibilitat de poder expressar aquest agraïment. Poder donar gràcies, per exemple, per la fresqueta que fa aquí dins: caram quin luxe!
No sabem ben bé què vol dir beneir. Potser les generacions que ens precedeixen ho tenien més clar. Un espai en el qual és possible lloar, exalçar, invocar una protecció? Coses així... no necessàriament massa concretes. Un estat d'ànim (d'ànima) més que cap concepte.
Quan l'ànima troba un fil com aquest, generalment es va desfent de tots els impediments i poc a poc va dient sí. «Sí! Beneeix el Senyor, ànima meva. Sí! Del fons del cor, beneeix el seu sant nom».
També generalment, l'ànima s'alegra tant quan sent aquesta veu que fa tots els possibles per tornar-la a sentir. I generalment la troba: «Beneeix el Senyor, ànima meva, no t'oblidis mai dels seus favors». (Entre parèntesi: l'ànima reconeix, una mica avergonyida, que efectivament els havia oblidat tots)
Que l'ànima s'hagi adreçat al seu senyor no és una cosa qualsevol perquè aquest senyor tampoc és un senyor qualsevol: «El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l'amor.» Caram! És com si aquest senyor no tingués en compte res del que tan ens turmentava quan féiem la terrible pujada pel carrer del santuari o fins i tot d'abans. Com podem veure, doncs, aquest «beneeix» té molt de «Malgrat tot... beneeix»
Recordo un amic que sempre deia d'ell que era ateu, però que «malgrat tot» —malgrat el seu ateisme— ell deixava que la seva «ànima beneís», no li ho impedia ni prohibia en absolut. Deia: «Què hi puc fer si l'anima és feliç així?» Era un personatge entranyable:
«Sí, beneeix, ànima meva, beneix!» I seguia: «Malgrat tot rescates de la mort la meva vida, malgrat tot em corones d'amor entranyable, malgrat tot ets compassiva i benigne, lenta per al càstig i rica en l'amor, malgrat tot el teu amor per mi és tan immens com la distància del cel a la terra, perquè com un pare s'apiada dels seus fills, t'apiades de mi perquè saps de quin fang he estat pastat i perquè et recordes que sóc pols, perquè malgrat que la meva vida duri com l'herba o la seva florida sigui com la dels camps que desapareix quan hi passa la ventada i ni es coneix el lloc on era, malgrat tot això, l'amor que el Senyor infon a la meva ànima és de sempre i dura sempre».
Quan va acabar li vaig dir que no estava gens malament per ser una pregària d'un ateu i vaig afegir que tan sols li faltava el colofó, el sí final, l'Amén
Benedic, anima mea, Domino,et omnia quae intra me sunt nomini sancto ejus. Ps 103
Com en tota circulació, a la circulació espiritual també s’hi fan taps. Com que són taps espirituals, solen ser invisibles i més difícils de localitzar que els del desguàs o del baixant d’una pica. Com aquests, però, es formen per acumulació de brossa que augmenta de volum fins a impedir la circulació.
Qui vulgui saber com actua en els coàguls l’heparina espiritual haurà de fer-se prèviament un mapa o representació del circuït espiritual, altrament serà impossible localitzar el coàgul. Mitjançant aquest mapa global i com a primer pas, el pacient embussat haurà de reconeixer en ell l’existència d’aquesta espiritualitat, i això no és poc.
Un exemple pràctic el podem trobar en el salm cent-trenta-sis en el qual podem veure dibuixat el camp espiritual d’una persona:
Enaltiu el Senyor: que n'és, de bo!
Enaltiu el Déu dels déus.
Enaltiu el Senyor dels senyors.
L'únic que fa grans meravelles.
Ha creat el cel amb saviesa.
Consolidà la terra sobre l'aigua.
Creador dels dos astres gegants.
El sol, que impera sobre el dia.
La lluna i els estels, que governen la nit.
Va fer morir els primogènits d'Egipte.
Va fer sortir Israel d'aquell país.
Amb mà forta i amb braç poderós.
Va partir en dos el Mar Roig.
Va fer passar Israel pel mig del mar.
Hi enfonsà el faraó amb el seu exèrcit.
Va conduir pel desert el seu poble.
Vencé uns reis famosos.
Féu morir uns reis poderosos.
Sehon, rei dels amorreus.
Og, rei de Basan.
Va donar possessió d'aquell país.
El donà a Israel, el seu servent.
Es recordà que vivíem trepitjats.
Ens alliberà dels nostres enemics.
Ell alimenta tots els vivents.
Enaltiu el Déu del cel.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor.
Enaltir el senyor: efectivament, solem oblidar-ho. Que ell és únic també ho oblidem i també ens oblidem que hi ha bonesa i meravelles i això és nefast com els gromulls de cabells de les aigüeres. Aquests oblits acumulen brossa, però el record d’aquests oblits ens donarà aire per seguir la tasca desatascadora
En segon lloc, trobem en el mapa els quatre extrems del circuit: el sol, la lluna, la terra i l’aigua. Sense tenir present això donaríem cops en el buit. És molt diferent que el tap es formi de dia o de nit, el nostre dia, la nostra nit...
En tercer lloc, el salm ens dona pautes de treball per recordar la formació en nosaltres de taps remotíssims. Records antiquíssims dels quals no recordo pràcticament res: un dia el mar roig es partí en mi i, destrossat de dolor, quan em pensava que tot s’acabava, es va fer un pas pel mig. Un dia vaig quedar paralitzat per l’esglai de veure com a molts pocs passos de mi tants s’hi enfonsaren. Evidentment, això marcà el meu caràcter. Però hi ha més. Hi ha coses —o reis— famoses de qui ni puc recordar els noms. En canvi sí que em sonen, d’haver-los sentit de petit, Sehon o Og, per exemple. Com devien ser? El cert és que la seva presència provocà en mi notables desviacions. Vaig créixer en el temor que a qualsevol cantonada me’ls tornaria a trobar.
I bé, en quart lloc, l’exercici espiritual es tanca tornant al començament i arribant a resoldre el conflicte o el tap del tot: ens recorda, ens dóna, ens allibera i ens alimenta. Quan el pacient arriba a aquesta part de l’exercici contemplarà com la seva millora espiritual és notable
Hi ha desembussadors de ventosa. Es tracta d’una ventosa de cautxú proveïda d'un mànec que s’aplica al desguàs d'una aigüera i amb la qual injectem aigua o aire a pressió per tal de desembussar el sifó o la canonada obstruïts.
Doncs bé, en el salm, els cops de ventosa són els vint-i-un «perdura eternament el seu amor». Ara ja tenim el circuït a la vista i fàcilment podrem reconèixer com cada vegada que hem «dit» el seu amor, les venes s’han eixamplat i el fluxe s'ha recuperat perquè no és un fluxe com l’aigua sinó que descobrim que el nostre també era un fluxe etern i ho havíem oblidat. Ara només queda bombar —Perdura eternament el seu amor— i bombar —Perdura eternament el seu amor— i anar desfent taps amb meticulositat i enginy
Els constructors rebutgen moltes coses. Només cal veure la quantitat de runa que genera la contrucció d’un edifici. És propi dels constructors, doncs, rebutjar. Tot i que la vistositat i el prestigi de la seva tasca sigui tan espectacular, tant s’afanyen a construir com a rebutjar i per això viuen la vida partida o en viuen la meitat però mai la viuen del tot que és com hauria de ser viscuda la vida: en plenitud. Els qui no construeixen no els passa això. No han d’anar amunt i avall pendents tot el sant dia de què fer-ne dels desperdicis que no saben on amagar.
Molts són els qui esperen amb candeletes que els carretons aboquin als contenidors les deixalles d’una construcció. Fustes polides sense fer servir, ferros, ciments, pintures, rajoles, capses plenes de claus o de cargols. De vegades m’hi entretinc perquè sempre trobo alguna cosa em fa servei.
Rebutjar porta implícit el fet de no saber què es rebutja. Aquest desconeixement és bàsic i fonamental en l’equívoc que és tot costructor. En primer lloc perquè no ens imaginem un constructor inspeccionant amb minuciositat els sobrants d’una obra —«El meu temps és un tresor», diu— i també perquè —i aquí hi ha la paradoxa—tan sols en la runa hi ha la més que probable possibilitat d’aquest tresor que ell tan gelosament es pensa que guarda i això, ell, fa veure que no ho sap, quan és sabut de tothom.
I no és que no s’hagi de construir, no. Un, tan sols observa. Simplement es diu que les pedres que els constructors rebutgen, com que solen ser tresors, generalment són les que coronen els edificis. La corona d’un edifici, per tant, és feta d’allò rebutjat o desaprofitat o menystingut o desapercebut o que, com que ha estat abocat tan lluny, és invisible i, de l’invisible, un constructor mai voldrà sentir-ne a parlar
Ell és la pedra que vosaltres, els constructors, havíeu rebutjat i ara corona l'edifici Ac 4
Algú seia a un banc de la Gran Via prop de Roger de Flor. Estava parlant i quan he donat uns quants passos més he confirmat el que em temia: parlava sol. Era un parlar tranquil que, amb gran serenitat, estava donant explicacions acompanyades de gestos amb els quals emfatitzava lleugerament la lògica i la bonesa dels arguments exposats. M'hauria agradat poder sentir-los.
Però com que no em creia del tot el que estava veient —algú que parlava sol i no ho semblava— he avançat una mica per comprovar si les ombres que tenia a la dreta del banc eren les d'algú a qui jo no veia perquè estava ajagut, però no, eren les d'un sarró i una jaqueta.
De tant en tant es fregava els llavis amb el polze com qui escolta amb molta atenció i interès. La veracitat i la intensitat d'aquesta escolta eren notables perquè engrandien per moments la presència de l'amic invisible.
Hauria donat un dit per saber escoltar com ell: sense por, lliure dels enemics i donant-li culte amb santedat i justícia tota l'estona.
Tu em parles dintre el cor: «Busqueu la meva presència!». Buscar-la és el que vull, Senyor Sl 27
Davant d'una farmàcia. Una dona amb un carretó de comprar esperava que sortís algú de la botiga. Estava embarassada. Tenia la ma davant la boca mig oberta i els ulls extasiats per una presència que tan sols ella veia. Aquesta presència, de tan evident, podríem dir que arribava a espantar. Molts dels qui passaven pel seu costat donaven una volta per evitar la proximitat o per assolir prou distància i així poder veure amb comoditat allò que no creien que veien els seus ulls.
La farmàcia semblava il·luminada i el carretó incandescent i els ulls de la noia miraven amb tanta intensitat a algú que no es veia que tota la cruïlla quedà transfigurada. Era l'esperit o era la força interior o l'alè o allò que la feia ser o allò que li donava vida o allò més gran que el fetge i que portava dins o la seva pesantor o la seva gravetat o l'absoluta seriositat d'una glòria que irradiava majestat.
Ahir, cap a les set de la tarda, a Sicília amb Ausiàs Marc.
Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes Lc 1
Era dins d’un autobús. La nena estava dreta amb un got de plàstic buit a la mà aguantant l'equilibri dels sotracs. «Parla sola» vaig pensar però amb això no deia res perquè els nens mai parlen «sols». De vegades és tan evident la presència de l'interlocutor quan «parlen sols», que mires al teu entorn com dient: «—Que no ho veieu?». «—Que no veiem ¿què?». «—Doncs això que es veu: aquesta presència»Era un parlar, el de la nena, tan convincent i les seves paraules estaven tan plenes de tendresa, de simpatia i de complicitat que semblava dirigir-se a la seva germana bessona. Crec que la conversa anava d'abocar uns gots amb llet a un pot per fer-ne un pastís i... «aquí tens les espelmetes», etc.—Sí, però ¿i quan ploren o quan les nenes es fan grans, què?Quan ploren encara destaca més aquest diàleg interior pel dramatisme reflectit en tot el cos. Li ploren a l'amiga, no hi ha dubte i, ah, ella se les escolta amb una atenció tan gran que encara les fa plorar més.Quan creixen passen coses semblants. Algunes no defalleixen de ser conseqüents i fidels a aquesta veu que arrosseguen des d'abans de néixer i descobreixen aquest diàleg escrit a l’interior del seu cor. Així, podríem dir que es passen el dia «llegint» interiorment.
A base de pràctica, aprenen a no deixar la lectura ni un instant i d’aquesta manera caminen passet a passet, ja sigui sota un sol de justícia, ja sigui pels carrers més freds de l’hivern, com si no passés res. Simplement «van» perquè «van-llegint» sense parar un llibre interminable i interessantíssim escrit en el seu cor.L'assiduïtat d’aquests exercicis les porta a considerar tot el que contemplen formant part d'aquesta conversa interior i, sense abandonar-la mai, es converteixen en el contrapunt del diàleg. Sovint diuen: «Hola, germana pedra» o «Hola, germana calor» incorporant aquests fenòmens en el llibre del seu cor com un deure inexcusable i de gran responsabilitat ja que sense aquestes paraules d'explicació, l'amiga invisible es quedaria sense saber res de la germana pedra o de la germana calor i això seria imperdonable
Aquesta és l'aliança que pactaré amb el casal d'Israel, diu el Senyor: Posaré les meves lleis en el seu interior, les escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. He 8
Avui he parlat amb el cos
Hola, li he dit. El cos és un vell amic meu i sovint parlem. Som íntims, som una sola cosa i, perquè ens hem menjat, també som una sola carn.Però també he parlat amb el cor
Hola, li he dit. El cor és un vell amic meu i parlem. Som íntims, som una sola cosa, una sola carn.I també he parlat amb la persona
Hola, li he dit. La persona que sóc és una vella amiga meva i parlem. Som íntims. Som una sola cosa.Tot això al mateix temps que també parlava amb el teu cos
Hola, li he dit, ja que el teu cos és un vell amic meu i parlem. Som íntims, som una sola cosa i, perquè ens hem menjat, també som una sola carn.I també parlava amb el teu cor
Hola, li he dit. El teu cor és un vell amic meu i parlem. Som íntims, som una sola cosa, una sola carn.I també amb la teva persona
Hola, li he dit. La persona que ets és una vella amiga meva i sovint parlem. Som íntims. Som una sola cosa.Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres Jn 6
Hi havia una vegada algú de qui pràcticament no en sabia resAlgú que, després d’una agonia de quaranta dies, es veu que havia mort però que, al cap de tres dies, havia ressucitat i tot sembla indicar que ho va fer amb tantes ganes que amb prou feines se'l va veure perquè, més tard, pujà ràpidament al cel i tan sols després de totes aquestes peripècies, aquest «algú-desconegut» per a mi, assolí la categoria de persona.(Recordo que vaig pensar: «Caram, si que costa ser persona...»)Tanmateix resultava que d’aquesta persona encara no en podia saber res perquè no tenia cos, tot i que aquest petit problema es resolgué ràpidament i amb naturalitat set dies més tard, que és quan arribà a tenir-ne.«Ara sí», vaig exclamar content i coratjós en veure'l, «ara ja puc anar a saludar-lo» però quan m'hi dirigia em vaig adonar que encara quedava una cosa per descobrir sense la qual no ho hagués sabut tot del tot: el cos és l'interior del mateix cos on hi ha l'entranya del cor.Sense el cor, el cos d’aquella persona no hagués vibrat d’alegria quan em va veure arribar ni hagués apretat a córrer per venir a saludar-me amb tanta efusió.Ara sí. Per fi. Ara ja sabiaSabia perquè, sense saber com, m'havia arribat aquella disposició amagada en el cor que és l'ornament incorruptible de l'esperit dolç i serè 1Pe 3
Hmmm: «El cor del cos d'una persona que ha ressucitat!»
Diuen que això transcorregué al cap d'un temps d’haver travessat un desert molt gran. Una nit, quan tothom dormia, algú, recordant molt silenciosament, recuperava la persona que havia perdut:
Diuen que després de recordar tot això, aquesta persona va veure com el seu propi cos, il·luminat per les primeres clarors del dia, tot ell ja era de llum.Recorda't, persona, del camí que el Senyor t'ha fet fer pel desert des de fa quaranta anys per afligir-te, per provar-te, per conèixer els sentiments del teu cor i veure si, per ser persona, observaries o no els seus manaments. T'afligí fent-te passar fam, però després t'alimentà amb el mannà, que ni tu ni els teus pares no coneixíeu, perquè aprenguessis que la persona no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu que també és persona. Recorda't, doncs, persona, del Senyor, el teu Déu, que et va fer sortir de la terra d'Egipte, un lloc d'esclavatge; que t'ha fet passar per aquest desert immens i terrible, infestat de serps verinoses i d'escorpins, una terra eixuta, sense aigua, on per a tu va fer saltar un doll d'aigua de la roca dur i fent-te poc a poc persona, t'hi alimentava amb el mannà, que els teus pares no coneixien. Dt 8
Avui
és la Festa de les Persones.
Alegrem-nos i celebrem-ho nosaltres també persones
A l’apartat «La ruta d’extramurs» la pàgina web de l’ajuntament de Santpedor diu:
El poble de Santpedor sempre ha tingut gran devoció per aquest sant i per aquest indret ja sigui per la bellesa natural del lloc i les seves vistes, ja sigui pel seu contagiós recolliment, ja sigui per les constants salutacions que hi arriben de la silueta del massís de Montserrat retallada al fons. La tradició no diu, però, si fra Ginebre —un dels primers amics que va seguir sant Francesc a Assís— també va fer aquest peregrinatge i tampoc diu quan de temps van fer-hi estada. Sant Francesc respectava absolutament la gràcia pròpia que té tot, tothom i que especialment tenia cada un dels seus germans. Una vegada, parlant de fra Ginebre digué:«Camí de Joncadella hi ha la capella construïda el 1240 i dedicada a sant Francesc d'Assís. És dalt d’un turonet que domina tota la plana del Bages a uns set-cents metres de la població i a la cruïlla de dos antics camins rals, el de Vic a Lleida, i el de Manresa a Berga. La tradició diu que fou construïda pels santpedorencs poc després que sant Francesc i els seus passessin per aquesta contrada en el seu peregrinatge cap a Sant Jaume de Galícia (1213 / 1214), ja que va ser aquí, dalt d'aquest turó, on el sant li agradava més de predicar al nombrós grup de devots de la comarca que l'acompanyaven».
Fra Ginepro va entrar a la fraternitat el 1210. A santa Clara li agradaven tant les seves trapelleries lingüístiques que li va posar el mot de «joglar de Déu» i expliquen que només el va voler a ell al seu costat, el 1253, en el moment del seu traspàs. Ell morí a Roma el 1258.«Tan de bo que algú, algun dia, m’obsequiés amb un frondós bosc de Ginebres!».
Quan es comprometé a seguir la vida de Francesc va triar un nom per aquest seu nou naixement: en italià ginepro, en castellà enebro i en botànic juniperus, un matoll preuat de fusta molt resistent que de vegades arriba a ser gran com un pi. En els capítols 13 i 31 trobareu més explicacions. Sant Isidre escriu que
així com la cendra del ginebre manté molt de temps en ardència els carbons de l’arbust després de cremar, així fra Ginebre guardava el foc del seu amor ardent en el si del seu cor.
I sant Geroni, parlant d’aquest arbre, destacava
Abans de fixar el nom en català vaig dubtar entre Genebre, Genere, Ginebró, Juníper o, fins i tot, Gingebre, però em vaig decantar per Ginebre perquè, com l’arbust, aquest frare punxa, pica i, de vegades també resulta aspre com la planta o com la beguda: “fra Gin”».les nombroses espines que té per defensar-se, que sempre floreix, que sempre dóna fruit, que mai no perd el color verd i que era semblant a la passió que fra Ginebre tenia per Déu i pels demés.
Fra Ginebre. Dibuix de Teresa Bertran, 2013.
«La infantesa espiritual és l’art de fer lloc a Déu en allò que és humà i que s’empetiteix fins a engrandir-se en la vida de Déu. Així de dialèctic és el platejament i així d’unides van la positivitat amb la negativitat. Aquest «fer el buit» o «fer lloc a» equival a aquell «Tu, vine amb mi» de Pere. Això és la infantesa espiritual com ho és tota infantesa: «Vine, no vagis pel teu compte, deixa’t portar». El banquet amagat. Josep Maria Rovira Belloso. Herder, 2017
Sortint de la pregària de vespres solien donar un tomb per l’era. De vegades eren unes quantes voltes però quan s’engrescaven, després de tres passes s’aturaven formant una rotllana. Un dia Francesc els preguntà quina era per a cadascú d’ells la paraula clau del salm seixanta-dos que comença: «Només en Déu reposa la meva ànima». Algú digué Déu, algú reposar i algú ànima. Quan li preguntaren a Francesc digué: «Per a mi la paraula és només perquè és la més humil, perquè passa desapercebuda i perquè és la que més s’assembla a nosaltres que tan sols som el només d’un només Déu.
Això li recordà a Ginebre el que li havia dit de manera tan especial aquell vellet la nit de Nadal: «Jesús és la paraula i la paraula és Jesús», tot i que, de fet, aquest «joc de paraules» no l’havia oblidat mai d’ençà que el va sentir perquè havia entrat a formar part de la seva pregària més personal i secreta. Per a ell havia esdevingut l’expressió més sintètica del camí total que recorre un senyal per la cadena directa i la de retorn.
Això explicaria que el frare l’apliqués fàcilment a qualsevol frase com la que acabava de sentir: «la paraula és només»... perquè... «“només” és la paraula i perquè només és —o hi ha— la paraula». Era la manera que tenia d’engrandir una frase simple que de tan dir-la havia perdut el sentit amb resultats tan sorprenents com els de la Salve:
Efectivament, si ho pensem bé veurem com el camp semàntic que ens obre cada una d’aquestes formuletes s’engrandeix i s’embelleix perquè la paraula vida és la paraula pròpiament dita però també és el corrent de vida que hi ha en la mateixa paraula pronunciada per algú tan ple de vida com fra Ginebre.Hola és la paraula
Reina és la paraula
Mare és la paraula
Misericòrdia és la paraula
Vida és la paraula
Dolçor és la paraula
Esperança és la paraula
Nostra és la paraula
Clam és la paraula
Sospir és la paraula
Defensora és la paraula
Clement és la paraula
Dolça és la paraula
Verge és la paraula
Maria és la paraula
i la paraula és hola.
i la paraula és reina.
i la paraula és mare.
i la paraula és misericòrdia.
i la paraula és vida.
i la paraula és dolçor.
i la paraula és esperança.
i la paraula és nostra.
i la paraula és clam.
i la paraula és sospir.
i la paraula és defensora.
i la paraula és clement.
i la paraula és dolça.
i la paraula és verge.
i la paraula és Maria
Aprofitant el pas d’un rellotger de Moià que havia d'arreglar un aparell, el mossèn li encarregà una politja nova de ferro per la façana. El rellotger també era famós pels seus treballs de forja i al cap de dues setmanes va tornar amb una magnífica roda de ferro recent pintada, lluent i molt gran comparada amb l’antiga de fusta que pràcticament no tenia rodet de tan gastat que estava.
Quan van començar a utilitzar-la, el fet que reduís tant l’esforç feia que es treballés amb ganes i que fins i tot hi hagués baralles per estirar la corda. Havien començat a pujar les garbes a les golfes i de vegades la brisa les gronxava que semblaven ballar.Després de penjada i durant un quant temps molts del poble no desaprofitaven l’ocasió de passar-hi a prop per contemplar amb deteniment aquella nova i espectacular peça que contrastava amb la blancor de la paret.
Una tarda, entre garba i garba, van alçar un cabaç ple de gra que havien recollit de terra mentre segaven i uns crits dels mossos de baix avisaren als de les golfes que aquest cop la mercaderia seria més delicada.
A mig pujar bufà una mica de vent i s’endugué del cove el polsim de la palla que havia quedat per damunt del gra. Això, vist des d’on era fra Ginebre, va ser per un instant l’espectacle d’una il·luminació resplendent que li encengué de tal manera tot el seu camp de visió que al frare li semblà que aquell nuvolet d’or era la mateixa obertura de la bòveda del cel que inevitablement acabava d'abocar-se a la terra.
El silenci de les braçades en el moment de l’elevació es trencà per un imperceptible gemec de la corda en aturarse ja que els ulls de qui l’estava issant també s'havien fixat en aquest borró daurat sortint del cove.
Quan el cabàs, a causa d’una petita estrebada s’inclinà lleugerament i deixà lliscar la càrrega d’or a l’aire, se sentí un estrany murmuri d’admiració de tots els presents que es va barrejar amb el so provinent de dues garces l’atenció de les quals havia estat atreta per la commoció de l’aire que provocà el ball de la cistella i la corresponent escampada del seu contingut daurat, fent que volessin amb crits cap aquest punt. S’hi aproparen tant que es pogué sentir enmig d’un gran silenci expectant el frec de les ales amb les fibres d'espart del cistell.
Finalment, quan la cistella seguí pujant i va deixar enrerre la zona del núvol iridiscent, els dos ocells planaren en cercles molt baixos fent que l’ombra mòbil de les seves ales passés per damunt de tots els qui eren a l’era fins que amb un sorollós xiscle de comiat desaparegueren.
«Ho heu vist això, mossèn? És molt semblant al que em passa de vegades amb una senalla que tinc dintre meu. Sovint quan prego, un cistellet em puja ventre amunt com per una corriola i, a mig ascendir, a l’alçada del cor, s’obre. El seu contingut esclata formant una immensa bòveda de llum i, com si tots els obstacles desapareguessin, em veig banyat per una zona de llum joiosa, radiant i acollidora».
El mossèn que contemplava satisfet els sorprenents resultats de la nova corriola, es girà cap el frare i li digué: «Teniu raó, fra Ginebre. Una corriola fa pensar. El vostre «cabàs interior» del que m’acabeu de parlar, en ascendir us va omplint amb gràcia sobre gràcia i, quan tanta gràcia ha assolit l’alçada del cor, esclata de plenitud.
De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia sobre gràcia Jn 1
Ginebre donava voltes a l’era amb les regnes a la mà, dret damunt el trill que arrossegaven les mules. Quan portava estona trinxant la batuda va deixar reposar els animals i anà amb la resta de batedors a descansar una mica a l’ombra d’un desmai.
Francesc estava parlant i quan va dir les darreres paraules, fra Ginebre de sobte tornà cap a l’era, ventà una guitza a les mules, s’ajagué a terra darrera el trill i amb les mans s’agafà a les anelles. Les mules el van arrossegar una volta sencera i quan va tornar a ser prop de la gent, Francesc s’hi atansà per preguntar-li rient què acabava de fer. Espolsant-se la túnica el frare digué: «És que ho volia probar».
El frare volia probar, «rebatent-les», les paraules de Francesc. Francesc estava parlant de l’amor que Déu ens té. Comparava l’ímpetu, l’embranzida, la passió, l’abrivament, l’impuls i la vehemència d’aquesta força amb la de l’arrossegament. «Per què és tan forta i tan absoluta aquesta força? Perquè tan sols la veritat pot tenir tanta força com per arrossegar tot l’enteniment, tota la capacitat de conèixer i d’estimar i, rebatent-la, pot comprometre i engatjar a la persona fins a fer-ne, amb contundència i generositat absolutes, palla de la més fina, palla d’or».
I és que «rebatre l'era» consistia a passar el rodet arrossegat pels animals per sobre l’enfarfec de tiges resseques que quan es descarregaven s'entortolligaven a les cames i esgarrinxaven els peus. Després de rebatre perdien consistència i agressivitat i cada vegada de girar era més fàcil remenar la batuda, augmentant l'espessor del gra.
Venia un moment que les espigues estaven totes engranades i les tiges, xafades i a bocins, reverberaven lluents al sol que queia a plom. Aleshores es deia que s'havia «fet palla» i es desenganxaven els animals.
Segons l’evangeli de sant Joan «Qué ho fa» és la manera que tingué d’obrir el cove de les preguntes un deixeble de Jesús anomenat Judes. No l’Iscariot sinó l’altre: «Què ho fa que us vulgueu fer conèixer a nosaltres, però al món, no?».
—Sí, què dimonis ho fa?
Jesús li fa un primer enroc i l’il·lumina amb una resposta trans + cendent. No li respon amb arguments a l’alçada de la pregunta. Li fa un dribling i l’obliga a fer una doble tombarella espiritual sobre si mateix. Li diu que el tema és estimar. Aleshores Judes reconegué el tema a l’acte. Aleshores la mirada de Judes i de Jesús coincidiren i somrigueren. Comprengué Judes aleshores la resposta a totes les preguntes que amb el seu «què ho fa» li havia plantejat:
Què ho fa... que el món? La pregunta de Judes basculava sobre l’eix del món, obeïa les seves raons de món i demanava una resposta en els mateixos paràmetres de món. Jesús simplement la redirecciona, la recentra. Diu: «El tema no és “què ho fa que... el món”. El tema és qui m’escolta, qui em sent, qui em fa cas o qui, recordant en veritat, em recorda. El tema sóc jo. El tema és el Pare. Però hi ha més: el tema és quan el Pare, jo i qui això et fa entendre venim a viure del tot amb tu i tu vens amb nosaltres».
Tot això Judes ho entengué a la perfecció perquè ell, abans, ja ho tenia entès. Abans li ho havia fet entendre un somriure perquè tan sols un somriure pot donar entenent les coses més elevades, grans i sorprenents de Déu: el somriure de l'amor
L'altre Judes, no l'Iscariot, li preguntà: «Senyor, què ho fa que us vulgueu fer conèixer a nosaltres, però al món, no?» Jesús li respon: «Qui m'estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l'estimarà i vindrem a viure amb ell. Els qui no m'estimen no fan cas de les meves paraules, que no són meves, sinó del Pare que m'ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre». Jo 14
Com cada dissabte m'he empolainat abans d'anar a veure-la a la residència de Pare Claret. Avui, però, hi havia novetats: la Conchita Vaquero va morir diumenge d'un atac de cor mentre dinava.Quan em veia arribar exclamava: «Pero hombre Bartolo, qué haces tu por aquí?». Ella, a la residència, era coneguda com «la Bartola» perquè es dirigia a tothom amb aquest nom. Era una mena de «genèric» i una manera de dir que tots som iguals
Jo saludava a les seves companyes de taula i estàvem de tertúlia una estona i sempre, per una cosa o altre, acabàvem rient.Era una gran «fan» de Radio Maria i molt devota de santa Brígida. Les set pregàries de la santa comencen amb aquesta invocació:
Sempre s'interessava per tota la gent que visito i parlant amb ella es teixia un univers invisible de relacions de persones que no es coneixien entre elles però que totes preguntaven amb viu interès les unes per les altres.Oh Jesús, deseo rezar la oración siete veces junto con el amor con que la santificaste en tu corazón. Tómala de mis labios hasta tu sagrado corazón. Mejórala y complétala para que brinde aquí en la tierra honor y felicidad a la Trinidad. Que esta oración se derrame sobre tu santa humanidad para la glorificación de tus dolorosas heridas y de la preciosísima sangre que derramaste de ellas.És difícil explicar l'impacte que he tingut aquest dissabte. Decansi en pau.
Dimecres, fent temps, em vaig adonar que portava una bona estona contemplant les taques d'una paret pensant en el magnífic cop d’atzar que va fer que s’assemblessin tant al que no són. Qui ho devia fer amb tanta gràcia?
«Aquests textos els he anat escribint a un bloc de manera deslligada i esparsa durant tres anys, mentre amb mossèn Josep Maria Rovira Belloso féiem els llibres Déu és feliç donant-se i El banquet amagat (Herder, 2015 i 2017). En acabar les sessions, quan enfilava Desert avall fins a l’estació de Reina Elisenda, sovint rumiava que hi havia d’haver una manera de donar, també, el to amb el qual mossèn Rovira dimecres a dimecres dictava, corregia o refeia els treballs. El to era el quid: la vibració, la sonoritat, la veu, la modulació, la inflexió amb les quals deia les coses. El llibre que teniu a les mans és un intent de suggerir o d’evocar aquest to.
És cert que un llibre mai pot reproduir una ardència o una calidesa o una vehemència o una pau o una passió o un fervor o un entusiasme, però qui sap si mitjançant aquesta ficció mínima —“Diàlegs d’estiu d’un avi i una néta”— es pot fer creïble un espai on la ingenuïtat, la tendresa o simplement el joc també serveixin per obrir-nos als grans misteris.
De El banquet amagat —p. 31— he triat un fragment que explica molt bé l’esperit que anima aquests cinquanta relats que llegireu. Diu així:
La infantesa espiritual és com un buidar-se del que és humà no per negar-ho sinó per fer lloc al que és diví. La infantesa espiritual és com fer el buit, com despullar-se o empetitir-se, com deixar-se portar o deixar que Déu ens faci petits i així ens obri el cor a nosaltres que som humans però que neguem el que és humà tan sols perquè la mesura d’aquesta negació és la mesura del nostre obriment —del nostre amor— a Déu.
Aquesta negació, però, no és cap acte volitiu nostre. És com si en el fons fós impossible no poder-la fer perquè també és impossible dir sí o no al desig ardent que hi ha en nosaltres de fer lloc a allò que és diví. Per tant no podem pretendre assolir “més infantesa espiritual” com si fos una riquesa o hi hagués un manual per a experts que la posés a l’abast. Això seria tant com voler manipular el do.
Per això el cristià s’esforça a trobar una manera subtil i silenciosa d’analitzar aquest do que no sigui manipuladora del mateix do i que vagi d’acord amb allò que en rep. Es tracta d’una manera amorosament meditativa i contemplativa d’acceptar-lo sense analitzar-lo com si fos una cosa.
La infantesa espiritual és l’art de fer lloc a Déu en allò que és humà i que s’empetiteix fins a engrandir-se en la vida de Déu. Així de dialèctic és el platejament i així d’unides van la positivitat amb la negativitat. Aquest “Fer el buit” o aquest “Fer lloc a” equival al “—Tu, vine amb mi” que Jesús va dir a Pere. Això és la infantesa espiritual com ho és tota infantesa: “Vine, no vagis pel teu compte, deixa’t portar”.
La contingència i la creativitat del cristià no són un sentir o un pensar o una creença que li pertanyin sinó que són un nostre i mateix confluïr en Jesús: “Us faré pescadors d’homes». “Pescadors d’homes» i el que faci falta: el que vulguis! El tema per a nosaltres tan sols és seguir-te a tu!”.
Per acabar i com ja he dit, tan sols demanar que les pàgines que segueixen siguin considerades com les notes d’un bloc de vacances en les quals un avi prova de respondre de la manera més honesta i senzilla que sap una pregunta de la seva néta: Avi, què és l’amor?».
La meva ànima, amor, dansa a dins i a fora d’ella mateixa cada vegada que et veu. A dins perquè li has canviat en dansa el plany i a fora perquè l’has vestida de festa. Sovint exclama: «Gira’t, amor, que et vull contemplar» però ¿què podria voler contemplar de tu la meva pobra ànima? Jo, amor, sense fer res i sense cap vel, ja reflecteixo com un mirall el teu esplendor i sóc transformat a la teva imatge amb una glòria cada vegada més gran.
Sense cap vel a la cara, reflectint com un mirall la glòria del Senyor, som transformats a la seva mateixa imatge. 2 C 3
Fins que no vaig deixar de desitjar el que més desijava no vaig trobar el que més desitjava el meu cor i, quan la seva veu s’establí en el meu interior com a casa seva, tot prengué vida i s’omplí de blanc. Estava tan content quan era a fora perquè venies de dins com quan era dins perquè venies de fora. Havia trobat les teves venes, amor, i no volia moure-me’n. Menjava substància i caminava amor i ni em cansava ni cansava perquè sempre descansava. Amor, per què vas trigar tant? Amén.
Sense cap vel a la cara, reflectint com un mirall la glòria del Senyor, som transformats a la seva mateixa imatge, amb una glòria cada vegada més gran, per obra de l'Esperit. 2 C 3
Every rose grows bonny in time
—Avi, li heu sentit mai la veu a l’amor?
—Va ser fa anys. Era quan em queixava per tot. Un dia em vaig sorprendre a mi mateix queixant-me que vingués de nou el dia i que jo m’hagués de llevar. Aleshores aparegué una veu: «El dia no esperarà. El dia seguirà amunt tant si et lleves com si no. Tu veuràs què fas». Jo vaig replicar: «Oh, és que voldria manar el temps i dir-li com s'ha de comportar. Per exemple, que avui ajornés la seva sortida fins que m’hagués passat la son». I és que en el fons allò que volia era dominar-lo o ser més que ell, més que el temps. Però el dia, sense fer cas de les meves queixes, no s'aturava. El dia seguia i s’obria i es tancava i jo era o en el matí o en el capvespre o en la seva nit, però tan sols en un d’aquests moments i seguia queixant-me de no poder estar sempre en tots els moments o en una mena de moment que al mateix temps que entrés sortís, perquè era un més-que-moment i no un moment com els meus. Una mena de moment com el de l'amor. Aleshores l'amor, en sentir el seu nom, vingué i em digué:
«Has de saber que jo sóc quan obro i quan tanco, quan entro i quan surto, quan sé i quan no sé, quan sóc i quan no sóc, quan infonc i quan confonc, quan anuncio i quan callo i tot això ho sóc en perpètua circulació, és a dir mentre ho faig: tot obrint, tot tancant, tot entrant, tot infonent o tot anunciant i totes aquestes coses les faig al mateix temps perquè altrament, sense aquesta meva circulació les teves queixes serien anomenades sepulcres».
Això diu el Senyor: «Mira, poble meu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré entrar en el territori d'Israel. Ez 37
—Avi, què li diríeu a l'amor si ara vingués?
—Escolta’m, amor. Si tu estàs en mi i jo estic en tu ¿on és la frontera? Si hi ha una fosa tan gran en aquest frec tan particular que mantenim, si som inseparables ¿com o des d’on t’hauria de parlar i què t’hauria de dir? Si provo d’explicar-ho els mots es tornen transparents i als fulls els desapareix el dors. Només circula la teva saba sense descans ni protecció. La saba viva del sarment de la vinya del vi. Estigues atent, amor, mira el meu desert, mira aquesta sabana que de tan seca no hi veu. Que jo estigui en tu, amor, com tu ets en mi perquè tu estiguis en mi com jo sóc en tu. Mira’m, amor, que sóc aquí. Amén
Que jo estigui en ells i tu en mi, perquè siguin plenament u. Així el món reconeixerà que tu m'has enviat i que els has estimat a ells com m'has estimat a mi. Jn 17
—Avi, l’amor es pot veure?
—I tant! Però l'amor no tan sols es veu com quan veiem una margarita sinó succeïnt a l'acte i en l'acte mateix de veure-hi que té la nostra pròpia vista. Això passa quan els nostres ulls no només veuen a l’amor, sinó que «veuen amor» ja que per a ells el fet de veure-hi és com rajar-lo perquè aleshores els ulls mateixos són amor i per això ragen amor, veuen amor i miren amor i era això el que volia sant Pau quan va escriure: «Volia que veiéssiu el gran amor que us tinc». Sant Pau volia que els ulls dels qui estimava veiessin-amor, que miressin-amor, que ragessin-amor: que el seu veure-hi fos una sola i mateixa cosa que l’amor. Per què? Perquè l'amor era el lloc des d'on s'expressava i perquè d'aquesta manera, en ser tots una sola i mateixa cosa amb l'amor, ja no hauria d'escriure ni amb aflicció ni amb angoixa ni amb llàgrimes ni amb tristesa perquè ni tan sols caldria traslladar-se de lloc.
Us vaig escriure afligit i amb l’angoixa al cor, enmig de moltes llàgrimes. Però no era per entristir-vos; volia que veiéssiu el gran amor que us tinc. 2 Co 2
—Avi, quan ve l'amor?
—L'amor és, i com que és —o perquè és— ve. Només el ser es caracteritza pel venir. El no-ser no ve. Allò que no és, no ve mai. Si ve, és perquè és — si és, és perquè ja era. Si és, és perquè ve — si ve és perquè ja ha vingut. Ni en una frase no pot no venir allò que ve. Ser, en l'amor, és inherent a venir. S’assembla a una paraula a punt de ser dita. S’assembla a l’alba a punt de ser dia. S’assembla a una mirada a punt de veure-hi. Així, tot i que ve quan vol, no podria ser que no vingués. Ho ha dit, molts hem sentit com ho deia. És el que tothom fa: abans de venir avisa. Ve. No pot no venir. No puc dir res. Només d'ell no puc dir res. Tanmateix ¿per què hauria de voler fer-ho? Només ell no és discursiu. Només ell és quan ve. Només ell parla. Vine, no triguis. Amén
—Avi, ara us toca a vós de fer una pregària.
—Pregària: «Ja que has manifestat la bonesa de la creació recollida en un únic raig de sol que ets tu, ajuda’m, amor, a veure transfigurada la realitat i concedeix a aquest humil servidor teu que tant et cerca la gràcia del silenci per escoltar, a l’orella del cor, la teva paraula. Amén».
—Avi, podem fer una pregària a l‘amor?
—¿Per què no? Au va, fes-ne una.
—Pregària: «Amor, deixa’m una paraula. Només una. Tan sols serà per una estona. No és per a mi, és per algú que la necessita. Després, desseguida te la tornaré. Amén.»
Cada nit li adreçaré el meu cant, faré una pregària al Déu que m’és vida. Sl 42
—Avi, qui era o qui és el primer: nosaltres o l'amor?
—Veuràs. Un dia vaig anar a comprar claus a un magatzem molt gran. No hi havia ningú i potser per això, mentre m'endinsava passadís enllà, el silenci s'anava fent cada vegada més dens. Quan vaig retirar de la ungla de ferro d'on penjava la capseta amb els claus va fer tant soroll que em vaig espantar i em vaig quedar paralitzat a mig incorporar-me. En aquesta quietud absoluta em vaig girar de repent perquè m'havia semblat que algú, des de no sabia on, m’havia dit més o menys això: «He estat jo qui t’he atret». Com que no en vaig fer cas, ell va insistir i, sacsejant-me amb una veu de tro, m’ordenà: «Digue’m, parla’m, tracta’m de tu i explica-m’ho tot». Aleshores jo li vaig preguntar: «Però tu qui ets?». Ell em contestà: «Jo era un tresor amagat»
L’amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer. 1 Jn 4
—Avi, com és que sempre volem saber amb tant interès coses de l'amor?
—Una vegada em vaig anar a confessar i, més o menys, vaig dir això: «He pecat contra Déu per voler saber més que ell però necessito saber, mossèn. Ho necessito amb urgència perquè m’hi va la vida».
El mossèn em digué: «Tranquilitza't i endavant que tu, com tothom, també sabràs. El saber no és exclusiu. Sàpigues, doncs, i no tinguis por».
Però jo vaig replicar: «És que la meva manera de saber no és com la de tothom».
I és que jo volia saber no d’aquesta manera tan pomposa que té el saber de fer-se conèixer ni tampoc d’una manera exacta o científica o poètica. La meva manera de saber era tan inexplicablement exclusiva i interior que, al mateix temps, era del tot inclusiva i exterior. Jo tenia al cap un saber global i silenciós, un saber que atrau i et pren en el seu si, mentre et diu: «Sigues benvingut al saber». Era un saber que sempre et sorprèn i t'alegra per qualsevol cosa: pel sol fet, per exemple, que a terra hi hagi fulles. I, com que sóc lentíssim, sempre m’entretenia més del compte mirant aquell tresor de fulles que em donaven el saber a torrentades tan sols de veure-les perquè els secrets més grans de l’univers els veia escrits en els seus peciols o en la seva nervadura i m'eren donats d’una manera molt simple. Perquè has de saber que el saber del teu avi és poc més que el d'un pastor o el d'un nen.
Així, acceptant que aquesta era la meva manera de saber, vaig acabar sabent. De tal manera havia necessitat saber que fins i tot havia volgut saber què és allò que precedeix a Déu mateix i això és pecat.
El dret i la justícia sostenen el vostre tron, la lleialtat i l'amor us precedeixen Sl 89
—Avi, quan ve l'amor podem estar segurs que és ell? Ho podem confirmar d’alguna manera?
—Veuràs. Fa molts anys va entrar algú al despatx on treballava i em digué: —Hola, bon vespre. No tinguis por. Sóc jo. Com estàs? Porto un encàrrec. Vinc a confirmar.
Jo li vaig preguntar: —A confirmar, què?
Ell em digué: —L’amor. És cert que vinc a confirmar l'amor però no et pensis que tan sols vinc a confirmar-lo en general sinó que vinc a confirmar l’amor que et tinc.
Aleshores aquesta confirmació em banyà com una unció i per dintre vaig quedar resplandent com la neu. Tot jo em vaig veure submergit en aquesta confirmació que asseverava amb tanta força que un sol pessic omplia tot el que veien els meus ulls. Tot es confirmava, tot s’estava afirmant, tot quedava empassat pel bany d’un ventre que tot ho acullia i aquella nit confirmava la nit perquè la meva veu confirmava el cant, la pregària i Déu, perquè la vida confirmava la vida.
Que el Senyor confirmi cada dia l'amor que em té. Sl 42
De vegades, pensant que hem fet tots els deures, recordem de repent una cosa insignificant que ens havia passat per alt perquè era com si hagués estat invisible o perquè mai no havíem pensat que hi fos. Quan la trobem o la recordem solem exclamar: «No, espera, que encara falta una cosa» i passa sovint que aquesta cosa capgira tant el nostre treball que ens obliga a fer-lo de nou.
«Encara queda el més petit. És a pasturar el ramat» vol dir que el més petit era l’únic que feia el que havia de fer —treballar— i per això va passar desapercebut de tothom i com que tots nosaltres estem plens de molt petits com aquest no podem baixar la guardia de cap manera perquè, tot i que estiguem molt segurs que «hi som del tot», sempre ens quedarà un més-petit oblidat en qualsevol recó del cor.
Per això, per això val tant la pena vetllar. Tan sols per això: perquè el més petit sempre té el cabell roig i els ulls bonics i tot ell fa goig de veure, en canvi els altres no.
Tenia el cabell roig i els ulls bonics; tot ell feia goig de veure. El Senyor digué: «Ungeix-lo, que és ell». Samuel va prendre el corn de l'oli, el va ungir enmig dels seus germans, i des d'aquell dia l'Esperit del Senyor s'apoderà de David. 1S 16
Hi ha un local al carrer on visc que té l’entrada arrecerada. Algun sensesostre hi fa nit els caps de setmana. Amb el temps, els treballadors de l’empresa els divendres li preparen un parament que poc a poc s’ha anat ampliant.
Primer van ser capses, després el matalàs i el llençol i l’aigua i el coixí i últimament alguns veïns li deixen coses per menjar. Quan em veia fumar sempre em demanava un cigarret.
Ara feia molts diumenges que el cau quedava sense utilitzar i els dilluns l'indret seguia igual a com l'havien preparat.
Sempre pensava: «Avui tampoc ha vingut».
Fins avui
—Avi, com es vetlla l'alè d'algú?
—Com ho faria un escriptor vetllant pel que ha de dir: amb amor ardent. Veuràs, un dia un escriptor tingué un somni segons el qual ell hi apareixia molt enfadat exclamant: —De debò que faràs desaparèixer tant el just com el culpable? Suposem que en un llibre hi ha cinquanta pàgines bones. De debò que les faràs desaparèixer? No perdonaràs aquest llibre per amor d'aquestes cinquanta? Tu, mai de la vida no faries una cosa així! Gosaries exterminar el just amb el culpable? Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! Tu, el qui judica la terra i vetlla pel meu alè ¿no faràs justícia?
Ell, el qui vetllava pel seu alè, li contestà: —Tens raó. No me n'havia adonat. Jo tampoc sabia. Perdona. No pateixis que a partir d'ara seré el metge de les teves apostasies. T’estimaré ni que no t'ho mereixis. Ja no seré rigorós amb tu. T’estimaré i seré per a tu com la rosada, com un lliri, com l’àlber, com una olivera, com el perfum, com una ombra, com el jardí, com una parra, com el vi o com un xiprer, però no ho seré només una mica sinó del tot i sense destorbs. Ara sé que tu m'estimaves així. Abans no ho sabia, abans no érem infusió.
M'has infós vida i amor, vetlles pel meu alè. Jb 10
—Avi, podem conèixer l’amor?
—No.
—No? Això és terrible. No pot ser. Hi ha d’haver alguna manera de poder-lo conèixer. Hi ha d’haver algú al món que sàpiga com fer-ho!
—No, no hi ha cap manera. Les coses són així. Més val que no t’hi encaparris. L’amor no el podrem conèixer mai i «mai» és mai. El millor és ni tan sols pensar a coneixe’l perquè l’espai que ens separa d'ell és insuperable. No hi ha manera humana de fer que uns extrems tan tremendament allunyats entre ells s’arribin a tocar o a conèixer.
Els que diuen que l’han conegut sempre parlen d’algú que necessàriament els ha fet de guia. Diuen que aquest personatge té uns braços molt llargs perquè amb una mà arriba a tocar l’amor i amb l’altra et toca a tu i també parlen que quan passa això hi ha un gran llampec que ho il·lumina tot de tal manera que per sempre més en quedes ungit.
Tots els que diuen que l'han vist diuen «Mira» i tots t’ensenyen un penjoll preciós que porten suspès al coll.
Diuen, però, que aquest guia no és d’aquí, que és de Galilea, que costa una mica de localitzar i que tan sols el troben els qui volen.
Hem conegut l’amor pel fet que Jesucrist ha donat la seva vida per nosaltres. 1 Jn 3
—Avi, com vé l’amor?
—Apareix de sobte i ve de la llunyania. Veuràs, un dia anava caminant i vaig veure algú que se m'apropava. No s’assemblava a ningú però tot ell desprenia familiaritat. Quan li vaig poder reconèixer la fesomia s’aturà com si hagués trobat la distància exacta per estar el més a prop meu possible. Vaig tenir la certesa que venia de molt lluny i que això saltava a la vista, tot i que no semblava gens fatigat. També em va semblar que portava molt temps venint cap a mi. Sabia, però, que tant sols podria saber d’ell això: que era algú que venia de molt lluny i que aquell dia vingué molt cap a mi.
De la seva mirada només en vaig treure aquesta certesa: que havia dirigit molt precisament la seva ruta, que havia triat exactament els camins per coincidir amb mi en aquell indret aquell dia i aquella hora. Venia sense haver-se aturat mai i va trobar la distància exacta per aturar-se davant meu. Si s'hagués apropat més hauria estat perillós i si s'hagués quedat més lluny no hauria sentit allò que em va dir. Era com un encàrrec que havia guardat molt gelosament durant el viatge.
«Venia de molt lluny». No sé què més dir d’ell perquè d’allò que em digué no en puc dir res. No puc parlar de les coses que em deien el seu rostre o la seva mirada o les seves mans que parlaven més que les mateixes paraules que verbalitzava. Tampoc puc dir d’ell que era lluminós perquè l’assemblaria a una estampa. La seva lluminositat no tenia llum de tanta llum que tenia. Tan sols recordo que vaig mirar a banda i banda per veure si hi havia algú més que veia el que jo estava veient.
—Avi, però què us va dir?
—No ho sé. No ho puc recordar i això és un problema terrible perquè si et digués que em va dir «T’estimo amb un amor etern; per això t’he atret i et sóc fidel» és com si no digués res.
El Senyor se m’aparegué de lluny, i em deia: «T’estimo amb un amor etern; per això t’he atret i et sóc fidel. Jr 31
