divendres, 23 de juny del 2017

Sobre... Καρδιά

El cor del cos de la persona
Hi havia una vegada algú de qui pràcticament no en sabia res 
Algú que, després d’una agonia de quaranta dies, es veu que havia mort però que, al cap de tres dies, havia ressucitat i tot sembla indicar que ho va fer amb tantes ganes que amb prou feines se'l va veure perquè, més tard, pujà ràpidament al cel i tan sols després de totes aquestes peripècies, aquest «algú-desconegut» per a mi, assolí la categoria de persona. 
(Recordo que vaig pensar: «Caram, si que costa ser persona...») 
Tanmateix resultava que d’aquesta persona encara no en podia saber res perquè no tenia cos, tot i que aquest petit problema es resolgué ràpidament i amb naturalitat set dies més tard, que és quan arribà a tenir-ne. 
«Ara sí», vaig exclamar content i coratjós en veure'l, «ara ja puc anar a saludar-lo» però quan m'hi dirigia em vaig adonar que encara quedava una cosa per descobrir sense la qual no ho hagués sabut tot del tot: el cos és l'interior del mateix cos on hi ha l'entranya del cor.
Sense el cor, el cos d’aquella persona no hagués vibrat d’alegria quan em va veure arribar ni hagués apretat a córrer per venir a saludar-me amb tanta efusió. 
Ara sí. Per fi. Ara ja sabia 
Sabia perquè, sense saber com, m'havia arribat aquella disposició amagada en el cor que és l'ornament incorruptible de l'esperit dolç i serè 1Pe 3 
Hmmm: «El cor del cos d'una persona que ha ressucitat!»
oOo