Fins que el vaig trobar
—Avi, com és que sempre volem saber amb tant interès coses de l'amor?
—Una vegada em vaig anar a confessar i, més o menys, vaig dir això: «He pecat contra Déu per voler saber més que ell però necessito saber, mossèn. Ho necessito amb urgència perquè m’hi va la vida».
El mossèn em digué: «Tranquilitza't i endavant que tu, com tothom, també sabràs. El saber no és exclusiu. Sàpigues, doncs, i no tinguis por».
Però jo vaig replicar: «És que la meva manera de saber no és com la de tothom».
I és que jo volia saber no d’aquesta manera tan pomposa que té el saber de fer-se conèixer ni tampoc d’una manera exacta o científica o poètica. La meva manera de saber era tan inexplicablement exclusiva i interior que, al mateix temps, era del tot inclusiva i exterior. Jo tenia al cap un saber global i silenciós, un saber que atrau i et pren en el seu si, mentre et diu: «Sigues benvingut al saber». Era un saber que sempre et sorprèn i t'alegra per qualsevol cosa: pel sol fet, per exemple, que a terra hi hagi fulles. I, com que sóc lentíssim, sempre m’entretenia més del compte mirant aquell tresor de fulles que em donaven el saber a torrentades tan sols de veure-les perquè els secrets més grans de l’univers els veia escrits en els seus peciols o en la seva nervadura i m'eren donats d’una manera molt simple. Perquè has de saber que el saber del teu avi és poc més que el d'un pastor o el d'un nen.
Així, acceptant que aquesta era la meva manera de saber, vaig acabar sabent. De tal manera havia necessitat saber que fins i tot havia volgut saber què és allò que precedeix a Déu mateix i això és pecat.
El dret i la justícia sostenen el vostre tron, la lleialtat i l'amor us precedeixen Sl 89
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada