Només ell és quan ve
—Avi, quan ve l'amor?
—L'amor és, i com que és —o perquè és— ve. Només el ser es caracteritza pel venir. El no-ser no ve. Allò que no és, no ve mai. Si ve, és perquè és — si és, és perquè ja era. Si és, és perquè ve — si ve és perquè ja ha vingut. Ni en una frase no pot no venir allò que ve. Ser, en l'amor, és inherent a venir. S’assembla a una paraula a punt de ser dita. S’assembla a l’alba a punt de ser dia. S’assembla a una mirada a punt de veure-hi. Així, tot i que ve quan vol, no podria ser que no vingués. Ho ha dit, molts hem sentit com ho deia. És el que tothom fa: abans de venir avisa. Ve. No pot no venir. No puc dir res. Només d'ell no puc dir res. Tanmateix ¿per què hauria de voler fer-ho? Només ell no és discursiu. Només ell és quan ve. Només ell parla. Vine, no triguis. Amén
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada