dimecres, 5 d’abril del 2017

Sobre... (25) La veu de l'amor

Sense aquesta meva circulació 
—Avi, li heu sentit mai la veu a l’amor? 
—Va ser fa anys. Era quan em queixava per tot. Un dia em vaig sorprendre a mi mateix queixant-me que vingués de nou el dia i que jo m’hagués de llevar. Aleshores aparegué una veu: «El dia no esperarà. El dia seguirà amunt tant si et lleves com si no. Tu veuràs què fas». Jo vaig replicar: «Oh, és que voldria manar el temps i dir-li com s'ha de comportar. Per exemple, que avui ajornés la seva sortida fins que m’hagués passat la son». I és que en el fons allò que volia era dominar-lo o ser més que ell, més que el temps. Però el dia, sense fer cas de les meves queixes, no s'aturava. El dia seguia i s’obria i es tancava i jo era o en el matí o en el capvespre o en la seva nit, però tan sols en un d’aquests moments i seguia queixant-me de no poder estar sempre en tots els moments o en una mena de moment que al mateix temps que entrés sortís, perquè era un més-que-moment i no un moment com els meus. Una mena de moment com el de l'amor. Aleshores l'amor, en sentir el seu nom, vingué i em digué: 
«Has de saber que jo sóc quan obro i quan tanco, quan entro i quan surto, quan sé i quan no sé, quan sóc i quan no sóc, quan infonc i quan confonc, quan anuncio i quan callo i tot això ho sóc en perpètua circulació, és a dir mentre ho faig: tot obrint, tot tancant, tot entrant, tot infonent o tot anunciant i totes aquestes coses les faig al mateix temps perquè altrament, sense aquesta meva circulació les teves queixes serien anomenades sepulcres». 
Això diu el Senyor: «Mira, poble meu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré entrar en el territori d'Israel. Ez 37