dimarts, 27 de juny de 2017

Sobre... La muntanya de sant Josep

Sant Josep de la Muntanya
 
Finalment, després d'ascendir una pujada molt costeruda, s'entra a un pati espaiós. Allà, al barri de la Salut, hi ha el temple del santuari de Sant Josep de la Muntanya amb una capella. «Finalment podrem entrar aviat a un interior que ens protegirà» exclamem xops de suor. 
Només els espais interiors ens protegeixen. Només als espais interiors passen coses. Coses autèntiques, vull dir. Un entra a un recinte no tant perquè sigui recinte de res sinó perquè dins seu s'hi senten veus. Res de màgia, no patiu. Són veus inefables que no enganyen malgrat que solen ser molt subtils o molt —massa?— fluixetes.  
Una d'aquestes veus de l'interior podria ser la necessitat mateixa que experimentem de dir alguna cosa que no sigui una cosa qualsevol. 
Si un té molts problemes li vindran totes les paraules d'aquests problemes però té la seguretat que tard o d'hora aquestes paraules amb la fresqueta tan agradable que fa aquí acabaran desapareixent i vindrà el silenci i després vindrà una una paraula que dirà alguna cosa que no serà una cosa qualsevol. 
Hi ha moltes paraules d'aquest tipus. Una d'elles podria ser la paraula «beneir» considerada no tant etimològicament sinó com l'expressió d'una necessitat que surt del nostre interior que no troba cap verb millor. Beneir! Estar agraït, la possibilitat de poder expressar aquest agraïment. Poder donar gràcies, per exemple, per la fresqueta que fa aquí dins: caram quin luxe! 
No sabem ben bé què vol dir beneir. Potser les generacions que ens precedeixen ho tenien més clar. Un espai en el qual és possible lloar, exalçar, invocar una protecció? Coses així... no necessàriament massa concretes. Un estat d'ànim (d'ànima) més que cap concepte. 
Quan l'ànima troba un fil com aquest, generalment es va desfent de tots els impediments i poc a poc va dient. «Sí! Beneeix el Senyor, ànima meva. Sí! Del fons del cor, beneeix el seu sant nom». 
També generalment, l'ànima s'alegra tant quan sent aquesta veu que fa tots els possibles per tornar-la a sentir. I generalment la troba: «Beneeix el Senyor, ànima meva, no t'oblidis mai dels seus favors». (Entre parèntesi: l'ànima reconeix, una mica avergonyida, que efectivament els havia oblidat tots)   
Que l'ànima s'hagi adreçat al seu senyor no és una cosa qualsevol perquè aquest senyor tampoc és un senyor qualsevol: «El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l'amor.» Caram! És com si aquest senyor no tingués en compte res del que tan ens turmentava quan féiem la terrible pujada pel carrer del santuari o fins i tot d'abans. Com podem veure, doncs, aquest «beneeix» té molt de «Malgrat tot... beneeix» 
Recordo un amic que sempre deia d'ell que era ateu, però que «malgrat tot» —malgrat el seu ateisme— ell deixava que la seva «ànima beneís», no li ho impedia ni prohibia en absolut. Deia: «Què hi puc fer si l'anima és feliç així?» Era un personatge entranyable: 
«Sí, beneeix, ànima meva, beneix!» I seguia: «Malgrat tot rescates de la mort la meva vida, malgrat tot em corones d'amor entranyable, malgrat tot ets compassiva i benigne, lenta per al càstig i rica en l'amor, malgrat tot el teu amor per mi és tan immens com la distància del cel a la terra, perquè com un pare s'apiada dels seus fills, t'apiades de mi perquè saps de quin fang he estat pastat i perquè et recordes que sóc pols, perquè malgrat que la meva vida duri com l'herba o la seva florida sigui com la dels camps que desapareix quan hi passa la ventada i ni es coneix el lloc on era, malgrat tot això, l'amor que el Senyor infon a la meva ànima és de sempre i dura sempre». 
Quan va acabar li vaig dir que no estava gens malament per ser una pregària d'un ateu i vaig afegir que tan sols li faltava el colofó, elfinal, l'Amén 

Benedic, anima mea, Domino, 
et omnia quae intra me sunt nomini sancto ejus. Ps 103
oOo 

Gràcies, Imma